Aprendre mirant enrere

La revisió del Pla General de Manresa del 1964, aprovat el 1981

 

Creació de l’equip i inici dels treballs

El gener del 1978 va començar per a mi una magnífica oportunitat personal i professional quan l’arquitecte urbanista en Francesc Mestres Angla (el Quico) em va oferir l’oportunitat de participar en un equip interprofessional per fer la revisió del Pla General de Manresa del 1964; un equip que va néixer del no res, però que va deixar una petjada important tant a l’urbanisme i a la possibilitat de participar en la política municipal de la societat civil de la ciutat com a la vida de tots els membres de l’equip, especialment de la meva.

El gener de 1978 es van iniciar els treballs de revisió del Pla General. En aquells moments governava l´últim consistori franquista abans que se celebressin les primeres eleccions municipals democràtiques, que van tenir lloc l’abril de 1979.

L’aleshores alcalde Ramon Roqueta va accedir, a petició de la Comissió de Política Municipal, creada amb la participació del tots els partits polítics, a que es contractés inicialment a en Francesc Mestres i n’Antoni Baraut per portar a terme aquesta revisió. Els dos arquitectes van buscar un seguit de persones que van constituir finalment l’equip de treball base: a part del mateix Quico Mestres, que era el coordinador de l’equip, dues persones hi vam ser durant tot el procés, en Ricard Fayos i jo mateixa, Josefina Recasens ; i també: Josep Centelles, Albert Puntí, Santiago Bosch, Montserrat Bacardit i Rosa Suñé. A més d’un ampli grup de persones que es van ocupar, en diferents moments, del procés de la recollida de dades, delineació i composició gràfica, mecanografia i correcció lingüística: Mercè Brunet, Ramón Galí, Francesc García, Jordi Mestres, Joan Sabaté, Ferran Saló, Trinitat Sobrevals, Mireia Solé, Josep Sorinas i Joan Viguera.

Els treballs van començar primer a les dependències de l’Ajuntament, en un espai al tercer pis, però varen continuar en un pis de la Plana de l’Om. Tot era nou per a tots, però el Quico era capaç de treballar de dia i de nit per fer fàcil una tasca que era desconeguda per a tots. Va saber contagiar-nos del que per a ell era la base de la ciutat: la defensa del que és públic i del bé comú; aquests varen ser els pilars que varen inspirar tot el recorregut de la revisió del pla fins a arribar a la seva aprovació definitiva el 1981. Va ser un període en el qual vàrem aprendre junts a fer-nos forts en les decisions preses, valentes i alhora innovadores. El Quico era un home incansable, capaç de dedicar tots els esforços necessaris perquè tothom se sentís escoltat i reconegut.

La tenacitat i el lideratge del Quico van ser claus. En l’equip inicial, la majoria érem manresans i molts ens iniciàvem en aquella tasca professional, a la nostra ciutat, amb la qual ens identificàvem i en la qual volíem que la vida fos diferent, que canviés.

S’havien celebrat les primeres eleccions generals democràtiques el juny del 1977, i la necessitat de crear ponts de diàleg, de fer un camí que portés a un final compartit va facilitar que l’alcalde Ramon Roqueta accedís a crear un Consell Assessor que va ser un espai de trobada i de discussió entre constructors, polítics, industrials, etc. En definitiva persones que tenien punts de vista i interessos molt diferents fins i tot oposats i que es va dissoldre un cop fetes les primeres eleccions municipals, l’abril del 1979.

La Informació i Diagnosi

La tasca d’Informació i Diagnosi va ser important ja que va caldre una recollida i estudi d’informació tant des del punt de vista econòmic, com social i urbanístic, entre altres. Vàrem constatar que la ciutat havia crescut bàsicament sense planejament parcial, les llicències eren atorgades en base a l’alineació de vials i condicionada a la urbanització del tros de carrer corresponent. Per això, en aquell moment teníem una ciutat compacta sense previsió d’espai públic (parcs, jardins, equipaments) tret dels vials. El resultat era la densificació urbana i la manca d’equipaments i de sòl públic.

Una de les tasques que vaig desenvolupar va ser la d’inventariar els equipaments existents, utilitzant una codificació proporcionada per l’Institut Provincial d’Urbanisme de la Diputació de Barcelona (IPUR) que ens va acompanyar en tot el procés de revisió del Pla i que, de forma incipient, feia el tractament informàtic de les dades. He de dir que llavors tot ho fèiem manualment i els molts documents elaborats es feien a mà i després s’escrivien a màquina. Recordo com si fos ara la pulcritud amb que es treballaven els plànols, la normativa, les memòries… amb eines rudimentàries que avui quasi hem oblidat: la màquina d’escriure, el tipp-ex i el paper de còpia, el paper vegetal, el rotring, l’escalímetre o el planímetre.

En els equipaments es tractava d’inventariar els existents però després calia fer l’estimació de les necessitats actuals i futures per seccions de treball/barris. Vàrem constatar que una capital comarcal podia desenvolupar un model obert tenint en compte un territori més ampli i un model tancat per cobrir les necessitats d’un barri i, per tant, es diferenciaven tipus d’equipaments i es tenien en compte els dos models.

Els treballs d’Informació i Diagnosi es van fer en un temps rècord i es van acabar el maig 1978, i l’Avenç de Planejament, el setembre del mateix any.

L’Avenç de Pla

El gener del 1979 es va fer l’exposició pública de l’Avenç de Pla que havia estat lliurat a l’Ajuntament el setembre de 1978. Vàrem dedicar molts esforços a fer un treball comunitari i col·laboratiu perquè la participació de tothom fos possible. Es va editar un fulletó de 23 pàgines que tenia com a introducció: “Crida a la participació en l’urbanisme”. Es recollia l’interès de que tota la ciutadania participés de forma conscient en temes que afectaven l’interès general, perquè es deia que s’estava dissenyant el futur de tots i que no podia quedar en mans dels interessos d’una minoria. S’explicava, també, què era un pla general i perquè calia revisar-lo, les característiques de la revisió i, finalment, la definició dels objectius del pla que s’emmarcaven en la relativament recent reforma de la Llei del Sòl de 1975. Aquesta reforma fixava per exemple l’obligatorietat de fer reserva de sòl per espais verds de 5 metres quadrats per habitant, o la reserva de sòl per a equipaments públics, especialment escoles. Calculàvem, l’any 1978, que el dèficit d’equipaments per a la població de llavors, que era de 66.531 habitants, era de més de 28 hectàrees, i el dèficit d’espais verds, de 43 hectàrees. Per tant, un dels reptes era dibuixar-los i fer-los possibles en el pla que revisàvem.

Tant la Informació i Diagnosi com l’Avenç de Pla van ser presentats i discutits públicament en diversos actes, als barris, a entitats públiques, polítiques i socials, i a través dels mitjans de comunicació, publicacions, exposicions, etc. Va ser un pas important de participació de la societat civil en la vida pública, especialment de les associacions de veïns i veïnes. En definitiva, es va iniciar el procés democràtic des de la base.

El contingut del Pla

L’empremta que, en aquells moments, deixaven a molts indrets de Catalunya joves arquitectes urbanistes agrupats a la Societat Catalana d’Ordenació del Territori, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, va ser transcendental, i Manresa era un exemple. Part de l’equip vàrem assistir a una trobada celebrada a Mallorca a finals dels anys 70 on vàrem poder compartir les iniciatives de revisió urbanística que estaven gestionant-se als Països Catalans.

En el nou pla es va fer una aposta decidida per fer de Manresa una ciutat compacta entre el riu i les rondes, per l’equilibri entre les reserves de sòl públic i la seva articulació amb les propostes d’ordenació, creant l’estructura bàsica dels espais públics. També es va fer un tractament específic del nucli antic i del primer eixample, i es va tenir en compte la conservació de la seva estructura i dels edificis singulars; en definitiva estàvem dissenyant els futurs parcs urbans, la mobilitat, els eixos, les rotondes, les rondes, els equipaments culturals o supramunicipals; tots ells conceptes transcendentals i alguns nous, especialment per a mi.

El pla va passar per dues aprovacions inicials, l’una el maig del 1979, i l’altra el maig del 1980, amb les corresponents exposicions públiques. Va ser un any de dedicació exhaustiva a recollir propostes de la ciutadania, d’explicar el perquè de cada decisió, de trobades amb moltes persones representatives i amb ciutadans particulars. Van caldre moltes mirades al disseny, a les figures de gestió del planejament i a la normativa, i també a la justificació dels costos de la proposta. I especialment a definir molt més concretament el Nucli Antic. El Pla General va ser aprovat definitivament l’any 1981.

El Nucli Antic

Després de l’aprovació inicial del Pla (15 de maig de 1979) dos fets van marcar la decisió que calia tractar el Nucli Antic de forma específica: per una banda les impugnacions al Pla i per l’altra la quantitat de Plans Especials que recollia el Pla que dificultaven les actuacions de renovació a curt termini.

Bàsicament es va proposar un gestió pública i programada. La conservació de l’edificació partia de tres categories: edificis catalogats, edificis sotmesos a control previ a la seva intervenció, i edificis que podien ser substituïts seguint la normativa.

Propostes

Es va treballar en el dimensionat del creixement que va escollir la hipòtesis intermèdia això volia dir un creixement anual acumulatiu del 2,5 % fins el 1993, de 90.000 habitants, amb una elasticitat de l’oferta de sòl per a una població potencial de 150.000 habitants, tenint present una distribució entre el sòl urbà, el sol urbanitzable programat i el sòl urbanitzable no programat. La voluntat prioritària era de colmatació d’espais vacants o la renovació de sòls ocupats a l’interior del sòl urbà.

Pel que fa al sòl industrial, i en concret quan al sobredimensionament del polígon de Bufalvent (140 hectàrees) ja existent, es proposava la requalificació d’una petita part en sòl residencial.

L’organització de la xarxa viària va ser un tema bàsic que va caldre estudiar a fons per aconseguir ajustos: Traçar el cinturó perifèric i alliberar sòl agrícola, fer el traçat del primer cinturó (Bases de Manresa), assegurar la continuïtat del segon cinturó per enllaçar els barris perifèrics, ubicar la nova central d’autobusos a Manresa Alta, i fer una reserva de sòl per a l’Estació depuradora entre d’altres.

Es va dissenyar la consolidació dels espais verds de: Puigterrà, Puigberenguer, Passeig del Riu, Can Font i Parc de l’Agulla. I es va fer la reserva de sòl per a equipaments de caràcter comarcal com la compleció de les instal·lacions del Congost, la reserva de sòl a la cruïlla de les carreteres Vic-Berga per a equipaments recreatius, sanitaris, assistencials…(atualment hi ha el Parc de Bombers).

Sabíem que el pla no tindria èxit sino anava acompanyat d’una voluntat política d’encarar la seva gestió des de la iniciativa pública. En aquest sentit es van definir Unitats d’Actuació i Plans Especials. A partir de les Unitats d’Actuació es definien ja solucions d’ordenació que pretenien aconseguir sòl públic; així mateix, les propostes de planejament de segon ordre (Plans Especials) eren bones eines per obtenir més sòl públic per a equipaments o espais verds.

En tots els aspectes hi va haver un abans i un després del planejament urbanístic, de la composició dels equips redactors de plans, de la concessió de llicències d’edificació residencial i industrial, de l’execució de plans parcials, de considerar el territori en el seu conjunt i les necessitats particulars de cada barri, però també de la implicació de la ciutadania en la vida política de la ciutat. El planejament urbanístic va començar una nova etapa en la qual van prendre importància altres aspectes més enllà del creixement de les ciutats i pobles com eren els aspectes legals, econòmics, i especialment els socials; preocupació, aquesta última, que estava molt present en la manera de fer i de treballar de l’equip.

En definitiva, el pla general va marcar un abans i un després en la manera de concebre la nostra ciutat, de concebre la relació del ciutadà amb l’espai urbà, de relacionar les diferents parts del seu territori, però també un abans i un després en la manera de viure la participació ciutadana; i, no cal dir-ho, un abans i un després en el desenvolupament personal i professional de totes aquelles persones que hi vam treballar.

 

 

Últims records

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Antònia Maria Gorgas
Antònia Maria Gorgas Bargay
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Buscar a tot memoria.cat