Pàgines viscudes

Assaig de reconstrucció de l’incident d’expulsió de l’Amat-Piniella de Manresa

En primer lloc he de deixar clar que no sóc de Manresa i, per tant, quan l’any 1967 vaig arribar a la ciutat per casar-me i treballar-hi, no en tenia ni idea de qui era l’Amat-Piniella. Confesso que la primera referència la vaig tenir a través de l’amic Francesc Oliveras, de la llibreria Xipell, que em facilitava la compra d’alguns llibres que eren difícils de trobar a Espanya – com ara “El Laberinto Español”, del Gerald Brenan o “La Guerra Civil Española”, de l’l’Hugh Thomas –, i em va oferir un llibretó que parlava de Manresa i feia poc s’havia editat i que també era difícil de trobar, “El casino dels senyors”, escrit per l’Amat. Quan em vaig interessar per qui era l’autor, l’Oliveras em va donar dues referències: era supervivent d’un camp d’extermini nazi, i a causa del seu passat polític els feixistes manresans l’havien tret de la ciutat de males maneres. Reconec que em va interessar una mica més el per mi misteriós personatge, i ja que l’establishment manresà de l’època no semblava tenir gaire interès en esplaiar-s’hi per ajudar-me a treure’n l’aigua clara, ho vaig deixar córrer a mitges. Però el 14 d’abril de 1976, una data ben simbòlica al meu entendre per a un republicà nostàlgic, li vaig retre a la meva manera un petit homenatge a aquell home fins fa poc desconegut, fent-ne memòria en una petita gasetilla publicada a “El Correo Catalan”. Aquesta fou fins llavors, la meva segona aproximació a l’Amat.

Uns mesos després, vaig convidar a prendre cafè a casa en Jacint Carrió, un altre supervivent dels camps d’extermini nazis, amb l’excusa d’entrevistar-lo per dedicar-li un reportatge, coincidint amb el 33 aniversari del seu alliberament del camp de Gusen. Tanmateix, la convidada tenia un altre objectiu més personal: presentar-li la meva sogra, Carme Ribera, que junt amb el seu home, l’Antoni Sarret, estigueren captius al camp de concentració d’Argelers; després ell morí de resultat dels mals tractes rebuts al camp de treball del Vedado de Zuera. El reportatge que vàrem enllestir aquella tarda fou publicat a “El Correo Catalan” el dia 5 de maig de 1978, formant part de la sèrie “Hombres de Catalunya”, que reprodueixo a l’encapçalament del relat de les pàgines viscudes d’avui. El propi Carrió em va proporcionar les dues fotografies que il·lustren el treball: una del forn crematori de Gusen, on van ser incinerats 10 manresans, i l’altre al costat de l’Amat-Piniella, en una xerrada a Barcelona. Va ser la tercera vegada que vaig sentir a parlar de l’Amat.

Dels quatre trets biogràfics de l’Amat que em va explicar l’Oliveras – jo sempre li deia “senyor Xipell”, abusant de la seva bonhomia -, el que em va inquietar més, potser per pura xafarderia periodística, estava relacionat amb un incident desagradable que segons que em va dir el llibreter havia provocat la seva expulsió de la ciutat. Qui sap si el que em va cridar més l’atenció no fos que cada vegada que treia el tema en alguna conversa, com de passada amb algú que considerava podia fer-me’n cinc cèntims, o bé em sortien per peteneres o directament m’aconsellaven que d’aquella història valia més no fer-ne mullader. Abusant de la coneixença amb el senyor Francesc Santasusana Vendrell, el corredor d’assegurances més important de la ciutat, com que ell mateix un dia em va explicar que era un dels socis vius més antics del Casino i que quan aquell edifici emblemàtic per a la burgesia va ser confiscat pel Comitè Revolucionari durant la guerra per convertir-lo en la seva seu, ell hi va tenir algun paper a veure, vaig gosar preguntar-li què en sabia de tot allò que s’explicava sobre l’Amat. El senyor Francesc em va tallar de seguida la xerrameca i fent un d’aquells seus posats de murri tan expressius, em va aconsellar: “nano, val més que no t’hi emboliquis amb aquest assumpte”. Que si fa o no fa, era la mateixa sonada que ja tenia repetida d’escoltar-la a tothom de qui vaig intentar espigolar informació.

Home, amb tota franquesa, no és que hi tingués un especial interès, però m’escamava molt que tothom es fes l’orni quan treia el tema si em semblava que podien saber-ne alguna cosa. Malgrat els vinculats amb el periòdic “Manresa” creia que alguna cosa havien de saber-ne, puix publicaren una gasetilla parlant de la propera visita a la ciutat de l’Amat, junt amb d’altres escriptors, no constava que dies després aparegués ni una línia sobre una presumpta tertúlia literària ni encara menys sobre cap mena d’incident; al contrari, tots els que treien el nas per la redacció semblava que literalment venien de l’hort. Tot plegat, doncs, era molt estrany i al final no vaig insistir-hi més.  Però, quan ja quasi me n’havia oblidat, vet-aquí que per pura xamba, un bon dia dels que coincidia en les meves passejades amb l’Emili Vilanova, una persona vinculada al periodisme a través de la revista “PAX” que dirigia i com a col·laborador escadusser del “MANRESA”, i en Josep Vilalta, que havia estat regidor i inspector del Movimiento, vàrem sortir a parlar de l’Amat.

Aquest parell, que estaven més que jubilats, passaven moltes estones junts i jo quan me’ls trobava, com que els coneixia a tots dos, a vegades m’aturava a fer barrila. La meva sorpresa és que un bon dia, no recordo com va anar la cosa, va sortir a la conversa el metge Fernando Pastor i a en Vilanova se li va escapar un comentari que em va cridar l’atenció: “aquest paio la va fer ben grossa amb aquell pobre de l’Amat-Piniella”. Escarmentat de com m’havia costat fins aleshores que algú reconegués que sí que havia passat alguna cosa entre en Pastor i l’Amat, sense demostrar massa interès per no aixecar sospites, vaig tibar d’aquell fil insospitat, pensant-me que finalment aconseguiria desembolicar la troca. Però, resulta que de moment encara la vaig enredar més degut a que tal com m’ho va mig explicar en Vilalta, la seva versió discrepava de la que m’havia donat en Ramón Salisi, secretari del Gremi de Sant Lluc, temps enrere. Això sí, ni l’un ni l’altre amb massa detalls.

Lligant caps i repassant tots els testimonis recopilats per l’historiador Quim Aloy en una recerca molt professional, crec que estaria en disposició d’oferir-vos una reconstrucció bastant versemblant de com varen anar les coses aquell 3 de gener de 1960, que va ser la darrera vegada que l’Amat-Piniella va posar els peus a Manresa, indignat per la humiliació i la basarda a que es va veure sotmès. Pels voltants de Nadal i fins a Reis, la Cambra de Comerç feia de lloca a una sèrie d’entitats que organitzaven una Campanya Benèfica que consistia en una Fira a la plaça de Sant Domènec. En el marc d’aquesta Fira, doncs, i per primera vegada, l’any 1960, anant en molt de compte de no aixecar cap recel ni despertar suspicàcies innecessàries als voltors del règim, un col·lectiu d’activistes del moviment “Cristians Catalans”, afí al nacionalisme que s’abeurava de les idees de Prat de la Riba i que liderava un jove intel·lectual que es deia Jordi Pujol, van aprofitar l’ocasió per afegir-se a la Campanya Benèfica com excusa per muntar una parada dedicada al promocionar el llibre català.

Per no aixecar la llebre, precisament, la parada de llibres figurava que tenia l’empara d’una associació d’antics alumnes de l’Institut Lluís de Peguera i del Gremi de Sant Lluc. La primera de les entitats editava sota el paraigua de l’Institut des de 1953 la revista “Bages”, que fou una rafegada d’aire fresc en l’enterbolida i ensopida atmosfera cultural i informativa de Manresa en aquells penosos anys cinquanta. La segona de les entitats, es tractava d’una penya, també de tarannà catalanista, que aplegava artistes i una bona colla d’intel·lectuals, entre els quals hi havia destacats metges manresans; i com que es va constituir a principis dels anys quaranta, per esquitllar-se de la tutela de “Educación y Descanso”, es van posar sota el patrocini d’un sant i d’un gremi, camuflant-se sota les faldilles de l’Església per anar fent de les seves. Precisament, una de les activitats més reeixides eren les tertúlies que gairebé diàriament es feien al cafè de la Fonda sant Domènec, en el marc d’una de les quals, presumptament aquell vespre del 3 de gener de 1960, s’havia de celebrar la tertúlia literària de la qual venim parlant.

Doncs bé, com us deia, a la modesta parada de llibres en català s’esperava cap al tard la presència de l’escriptor Amat-Piniella per compartir una estona amb vells coneguts i alguns lectors. L’Amat, si bé és cert que no estava escrit enlloc oficialment que no pogués acostar-se a Manresa, no era cap secret que, si s’hi deixava caure, la seva presència no estaria ben vista, ja que era persona “non grata” per part de l’establishment i, per tant, de seguida que hagués gosat treure el cap, des de la comissaria com de la seu del Movimiento, s’haguessin creuat ordres per recordar-li la conveniència d’escampar la boira. Per aquesta raó, els organitzadors de la seva visita varen prendre totes les precaucions possibles i més, per no tocar l’esquella, i malgrat en teoria l’home venia a signar llibres, no s’ha d’entendre aquesta activitat tal com es practica avui per exemple el dia de sant Jordi, sinó que es recomanava als interessats en una dedicatòria que es portessin de casa el llibre i que s’hi atansessin amb tota discreció i sense formar grups, per evitar que la policia, que segurament hi faria la papallona pels voltants, no tragués conclusions equivocades.

Tanmateix, com em sembla que ja he deixat clar, cap allà a les vuit del vespre es volia que l’escriptor participés en una mena de col·loqui-tertúlia limitat a pocs participants. Respecte a aquest detall del programa previst, observo dues versions contradictòries, en les quals insisteixo tant per mirar de treure’n definitivament l’entrellat. Segons en Salisi, el Gremi volia dissimular les intervencions de l’Amat i d’altres escriptors com si formessin part de la tertúlia habitual. En canvi, segons la versió del metge Carles Llusà, de CC i de la revista “Bages”, es volia aprofitar la “tolerància” i bons oficis del llavors secretari-general de la Cambra de Comerç, el senyor Josep Maria Manubens, per fer la xerrada en una dependència d’aquesta entitat, davant un nombre reduït i ben filtrat de persones. Com que no es va poder realitzar cap de les dues trobades, per raons òbvies, no cal donar-hi més voltes, llevat de deixar constància d’aquesta petita discrepància que m’hagués agradat aclarir.

El cas és que el dia abans, o sia l’endemà de cap d’any, l’editor de l’Amat, en Santiago Albertí, va venir a Manresa per lligar quatre melics amb els organitzadors de la parada de la Fira i, sobretot, per deixar-los una caixa amb mitja dotzena de llibres de l’Amat i d’en Joaquim Casas, un poeta de Badalona. Pel que fa a l’Amat va portar uns quants exemplars de “El Casino dels senyors” i de “Roda de Solitaris”, editades respectivament el 1956 i 1957, i també en va deixar una dotzena de “La Pau a casa”, novel·la que s’acabava d’editar i que en ésser el llibre més nou l’interessava donar-lo a conèixer. L’Albertí va lamentar que no li fos possible ser-hi l’endemà a la Fira perquè tenia compromisos anteriors, però va assegurar que l’Amat vindria puntualment, segurament acompanyat del seu amic Casas.

Sorprenentment, el diari “Manresa”, òrgan del Movimiento, que sobretot els anys seixanta no publicava ni una coma sense que el Consell local presidit per en Pere Carreras, i el censor oficial Joan Palat, hi donessin el vist-i-plau, el dia 3 de gener – llavors el diari apareixia tres dies per setmana -, va escriure una gasetilla referint-se en termes sorprenentment elogiosos a la Fira del Llibre Català, informant que la parada de la plaça de Sant Domènec havia estat molt concorreguda i s’havien venut uns quants llibres, els beneficis de les vendes dels quals engreixarien els ingressos de la Campanya Benèfica. Tanmateix, anunciava que aquella tarda visitarien la parada varis escriptors, concretament l’Amat-Piniella, en Joaquim Casas i el fill de Folch i Torres, els quals més tard participarien en una tertúlia al cafè de l’Hotel sant Domènec. Aquesta darrera precisió donaria versemblança a la versió que em va explicar en Ramón Salisi, sobre el lloc on estava previst el col·loqui amb els escriptors visitants. No obstant això, en Folch i Camarassa no em consta que finalment vingués a Manresa, almenys aquell dia.

Ara bé, cada vegada que rumio sobre l’incident de que estem parlant, no em quadra la informació publicada pel “MANRESA”, tenint en compte que l’Amat era gairebé un proscrit polític i, per tant, em resultava molt sospitós i difícil de creure que l’òrgan del Movimiento parlés tan elogiosament d’un acte de divulgació de la llengua catalana. A la meva manera de veure, aquella nota feia pudor de socarrim. I si em permeteu la llicència d’especular, per provocar descaradament i sarcàstica. En primer lloc els organitzadors dels actes, que sempre varen vantar-se de la seva absoluta discreció, inclús el propi doctor Llusà es preguntava qui hauria alertat la policia i els reaccionaris de la vinguda semi-clandestina de l’Amat. Però, en tot cas, suposant que el periòdic no amagués segones intencions, és evident que, potser inclús sense proposar-ho, donava “pistes” i assenyalava la presa als que tinguessin intenció de rebentar l’acte.

En aquest sentit, recordo que en opinió d’en Vilalta Fuixench la presència de l’Amat-Piniella tampoc els feia cap gràcia a uns quants socis històrics del Casino; més aviat el contrari, en especial als d’un nombrós grup proper a l’empresari i assidu participant de la vida social de l’entitat, en Josep Alter, als quals les confidències de l’antic conserge literari en el seu llibre “El Casino dels senyors”, no havien caigut precisament massa bé. És a dir, que estava cantat que l’Amat a Manresa no seria ben rebut i, per tant, em costa d’empassar que un periòdic tan tocat i posat a l’hora de publicar qualsevol notícia per intranscendent que fos, s’hi recreés tant en aquell esdeveniment, donant pèls i senyals i fent veure, en contra de l’esperit que es respirava a l’ambient, des del moll de l’os de l’establishment, que tot allò de la parada del llibre català i de la mena de reconeixement o d’homenatge implícit a l’Amat, formava part de la normalitat.

En tot cas, el que sí és cert és que pels volts de les 5 de la tarda del dia 3 de gener, es presentà a la plaça de Sant Domènec l’Amat-Piniella, que estigué acompanyat en el trajecte des de Barcelona pel seu company d’editorial, Joaquim Casas, i que foren rebuts a l’estació per l’Ubach i en Pesarrodona, de la revista “BAGES”. En arribar a la plaça, alguns de la colla d’organitzadors s’hi acostaren per saludar-lo, encerclant-lo discretament amb intenció de protegir-lo, en veure que per la plaça feia estona que remenaven la cua dos o tres “secretes” que a Manresa coneixia tothom. Finalment, quan ja fosquejava, arribaren de comissaria els inspectors Anselmo i Fonseca, que es varen dirigir als encarregats de la parada per ordenar-los que comuniquessin a l’Amat que tenia dues hores justes per tocar el dos de Manresa, sense fer soroll.

Mentrestant, a tocar del quiosc de l’Arpa i a peu dret, totalment ignorant de les novetats a la parada, l’Amat signava un exemplar del “El Casino dels senyors” a Josep Tomás Cabot, enmig d’una petita rotllana que, seguint instruccions de no sé quin dels organitzadors més susceptibles pel que podia passar, li feien d’improvisat parapeto, quan en aquestes se li acostà fent-se el fatxenda en Fernando Pastor Campoy, conegut com un franquista del morro fort, que segons sembla ja coneixia l’Amat d’abans de la guerra, fins i tot havien tingut un parell de topades. Aparentment li donaven suport, unes passes més enrere, un parell dels joves falangistes més hiperventilats que circulaven per la ciutat, un era en Federico Cruz, que es miraven el seu “jefe” titllar l’Amat de “rojo-separatista” i encarant-se-li de fit a fit, sense dissimular, per intimidar-lo, la pistola que se li notava a la butxaca de l’abric, li va engaltar davant la sorpresa dels presents, cap dels quals gosà intervenir, que valia més que se n’entornés per on havia vingut, si no volia carregar-se-les de valent.

A partir d’aquesta amenaça no se sap exactament quina va ésser la reacció de l’Amat, però pel que han anat dient els pocs testimonis que en el seu moment van fer-ne memòria d’aquest incident, i que també va recollir l’historiador Quim Aloy a l’extens web que dedica a l’escriptor manresà, sembla que quasi enmig d’un brot de pànic, perquè encara que hi havia gent pels voltants, es devia sentir tan sol, indefens i humiliat davant la barroera envestida d’aquell fanfarró que abusava de la seva “autoritat”, que ell, que era un home físicament escanyolit i moralment fràgil, davant els abusos per tot el que havia passat, devia optar per escampar la boira de la plaça anant a refugiar-se al cafè de l’Hotel sant Domènec. I en aquest punt és on m’encaixa el testimoni d’en Ramon Salisi, que sempre em va situar l’incident a l’entrada de l’hotel. Pel que finalment he deduït, no va tornar a ser el mateix Pastor qui el va ensopir sinó qui l’acompanyava aquell dia, en Federico Cruz, que, fent-li costat el policia Fonseca, van arraconar l’Amat a la paret i li van recordar de mala manera – però sense agressió física consumada a pesar que podria ser que en Cruz hagués fet intenció d’aixecar la mà-, la “invitació” que li acabava de fer en Pastor, i es prestaren a acompanyar-lo fins l’estació “perquè no es perdés”. L’Amat estava tan acollonit que, agafant-se del braç amb l’amic Joaquim Costa, amb qui havia vingut de Barcelona, se’n va anar carrer Nou avall, seguit en principi de prop per aquella estranya parella, en Cruz i en Fonseca, que semblaven germans bessons i sempre se’ls veia junts a tot arreu. No he pogut esbrinar si aquest “acompanyament” va continuar fins a l’estació.

La fugida de l’Amat fou tan precipitada que no es va acomiadar de ningú, fet que confirmen totes les versions que asseguren que en un moment donat ja no recorden haver-lo vist ni per la plaça ni a la parada. Com que tampoc ell mateix, que se sàpiga, va donar una versió directa del què li va passar, m’atreveixo a suposar que l’impacte d’aquelles intimidacions el devien deixar tan trasbalsat que no li era agradable de parlar-ne. Haver-se d’escoltar, més enllà de l’insult, ser acusat de “rojo-separatista” en un país i en unes circumstàncies tan singulars que a qui li penjaven aquella etiqueta al coll les podia passar molt magres, és comprensible l’esglai de l’Amat-Piniella, i el desengany per com havia anat aquell retorn a Manresa li va treure les ganes de repetir l’experiència mentre no girés la truita.

Abans de deixar-ho, em consta segons el que em van comentar en Vilalta i en Vilanova que en Pastor al cap dels anys no se’n sentia orgullós d’aquell episodi, més que res per les formes, ja que pel que fa al fons de la qüestió sempre va justificar la seva actitud per les circumstàncies. En fi, ara ja és aigua passada tot plegat, que no vol dir que s’hagi d’oblidar: només fent memòria d’aquestes bestieses potser evitarem que es tornin a repetir mai més.

 

Últims records

1976 a Vic: Universitat Catalana d’Estiu i alguna cosa més

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Recordant què havia sentit a dir sobre l’església del Carme el 1936

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez
Buscar a tot memoria.cat