Quan els llocs ja no són el lloc

2. Amb ulls de nen anem a comprar

A casa hi ha coses que van canviant. El pare ha donat l’estufa i els canons a l’Amália que té un pis molt gran que costa d’escalfar, la mare ha arraconat el fogó de carbonet al “quartet”. La novetat és que hem comprat una estufa i un fogó que cremen petroli.

Ara cal anar tot sovint a comprar el petroli a una carboneria que hi ha a La Muralla, és l’Avenida del Generalísimo, però a casa en diem La Muralla, al davant hi ha el garatge de l’Agència Mora que és on treballa el padrí.

Agafem una llauna de cinc litres i anem a buscar el petroli, com que ho fem els dissabtes a la tarda, que és el dia que el pare ha portat la setmanada, s’ha de fer una estona de cua.

L’estufa i el fogó porten una metxa, que s’ha de canviar de tant en tant perquè es crema. Per encendre’ls cal obrir una mica la clau de pas del petroli perquè la metxa s’embegui i posar-hi un misto fins que hi ha flama, tot plegat fa una olor que no m’agrada gens ni mica.

El pare es lleva a dos quarts de cinc, es renta la cara, es vesteix, agafa l’entrepà que li ha preparat la mare per esmorzar i se’n va. Tot ho fa amb molt de compte per no fer soroll, però a vegades em desperto quan tanca la porta.

Des de néixer fins que vaig fer un any, els pares no van poder dormir ni una nit sencera, de nit estava despert i dormia de dia. La mare desesperada em banyava per mantenir-me despert si durant el dia veia que m’adormia.

Com que aquest nen va néixer de nit, ara té l’horari canviat.

La jornada laboral del pare és de dilluns a dissabte de cinc a una, ve a casa a dinar i torna a les tres a la impremta fins a les set, els dissabtes a la tarda i els diumenges és festa i de moment no fa vacances.

Cal fer més hores que un rellotge per poder menjar.

Els dissabtes quan arriba el pare amb el sobre de la setmanada, repassa que estigui ben sumat i ho dóna a la mare, ella ho administra per pagar els rebuts del lloguer, de l’aigua, de la llum, anar a comprar i estalviar alguna cosa.

A les tardes quan s’acosta l’hora que torna el pare, la mare es renta, pentina, posa “polvos” a la cara i pinta els llavis. Em fa gràcia tot això i em sembla que al pare també.

Ella va anar poc a l’escola, li costa llegir i escriure, però el pare l’hi ensenya en castellà i català.

És prou llesta i té tanta força de voluntat, que pot aprendre qualsevol cosa en un tancar i obrir d’ulls.

La mare que renta i planxa roba a casa, també va a fer hores a la fàbrica tèxtil Bonamusa, que està al costat del riu. Això vol dir que a mi m’ha de deixar amb una dona que cuida nens.

Els pares decideixen aviat que pel que cobra la mare per fer hores a la fàbrica, no surt a compte pagar perquè em guardin.

Val més la pena fer feines a casa i tenir el nen ben cuidat.

El veí del pis de sobre es diu Emilio, però tots li diem Miliu, treballa de tintorer a Tintes Baltierrez i ha explicat als pares com ho poden fer per tenyir roba a casa amb uns tints de Tintes Iberia.

Resulta que quan algú es mor tota la família ha d’estar de dol, per demostrar-ho s’han de vestir de negre com a mínim un any, per això cal tenyir algunes peces de roba.

Per fer-ho el pare ha de trobar un bidó de ferro, per posar-lo amb aigua a sobre la cuina econòmica, quan està una mica calenta cal posar-hi el tint i després la roba, tot remenant amb el pal de prémer les serradures de l’estufa.

L’Amadeu, Amadeo Camarasa Palau, que és el meu padrí, treballa de xofer de camions a l’Agéncia Mora, tot voltant ha trobat un bidó sense amo al moll de l’estació del tren dels catalans de Manresa Alta.

L’anem a buscar. Un cop a casa, el pare i l’Amadeu l’han de tallar per la meitat, perquè sencer no cabria entre la cuina econòmica i la campana. Tallar el bidó amb una serra de ferro costa molt i als dos els hi sortiran butllofes a les mans.

Ara ja rentem, planxem, tenyim i a vegades la mare també cus botons i sargeix algun estrip, tot això cal fer-ho d’amagat de la policia, ja que no tenim cap mena de permís.

Mira fill, cal treballar d’estranquis per guanyar alguna cosa, si no tot el benefici s’ho queden els amos.

La mare mentre fa feines quasi sempre canta, li agrada molt cantar i a mi que ho faci, fins i tot paro de jugar per escoltar cançons com Amapola, Camino verde, Si vas a Calatayud. El pare només canta alguna vegada si estem amb amics, sobretot li agrada cantar jotes.

Cal explicar que el meu padrí de veritat és el tiet Joan, el germà gran del pare, però com que es va exiliar a l’Argentina amb un altre germà que es diu Miquel, l’Amadeu va dir que em faria de padrí tota la vida. Els tiets Joan i Miquel no han tornat mai més.

Els tiets de l’Argentina van proposar al pare que volien reclamar-lo perquè pogués anar a viure allà amb ells, en principi li va semblar bé. Tot i el tema de la Libertat Condicional, el pare en diu llibertat provisional, va aconseguir els papers per poder marxar, el problema va sorgir quan el pare va conèixer a la mare i ja no va voler marxar.

Ara els tiets Joan i Miquel ens escriuen cartes i postals explicant com els hi va per allà, el pare ens les llegeix en veu alta posant cara d’estar content.

Després s’asseu a la taula del menjador per escriure la resposta, quan té la carta feta també ens la llegeix.

Aquestes cartes s’escriuen en un paper molt fi, per enviar-les per avió que és més car que si van en “barco”, però tarden molt menys en arribar. Els tiets posen dintre el sobre de les seves cartes segells espanyols nous, d’aquesta manera nosaltres no n’hem de comprar.

A les cartes es veu que hi ha coses que és millor no parlar-ne, perquè la policia pot obrir els sobres i llegir-les, segons el que s’hi diu podríem tenir problemes. El pare sospita que han obert alguna carta i s’han quedat els segells.

El padrí Amadeu també ha estat a la presó, però no tant com els deu anys, set mesos i deu dies del pare. És molt bona persona, afectuós, rialler i sempre m’explica coses.

Com que quan estava a la presó el van obligar a treballar, en deien treballs forçats, per fer la paret que envolta els dipòsits de la CAMPSA a prop de l’estació de la RENFE.

També m’ensenya a pescar, com es para la canya i es fan els nusos per posar les “cametes” dels hams, a enfilar bé el cuc, com posar el tap de suro segons la fondària del riu, com aixecar la canya quan ha picat un peix perquè no s’escapi, els noms de cada mena de peix i sobretot a no saltar, córrer o cridar quan es pesca.

Si no calles i pares quiet avui farem diego.

A l’escala no hi ha cap nen per jugar i la mare diu que sóc petit per anar pel carrer, per això em distrec tot sol, o a vegades em porta a casa la tieta Amália per jugar amb el meu cosí Marcos, que és el fill de l’Amália i el Paco. Però no m’agrada gaire, perquè és més gran que jo, se’n riu de mi i em fa enrabiar.

Jo tinc poques joguines, no com el Marcos que en té un armari ple i una habitació per jugar-hi, però també jugo amb les coses de la casa que la mare em deixa, amb monedes de cinc, deu i alguna de cinquanta cèntims, aquestes tenen un foradet al mig, faig exèrcits que lluiten, partits de futbol i mil i una aventures, el padrí també m’ha donat per jugar unes boles d’acer i uns imants.

Una cosa que m’encanta és baixar al carrer per veure passar els soldats del Cuartel del Carmen, crec que van a fer maniobres al Congost o cap a la Pirelli.

Porten armes i unes mules carregades amb morters i altres coses. Si estic a casa sé que venen perquè s’escolten les cançons que canten com Soldadito español, Lilly Marlen, o La Banderita, li dic a la mare i em deixa baixar al portal.

Baixa sense córrer, però no surtis al carrer, si no creus serà l’última vegada.

Com que la mare treballa molt a casa, només surto al carrer amb ella quan va a comprar el menjar i amb el pare i la mare sortim els dissabtes a la tarda i els diumenges.

Anar a comprar amb la mare m’agrada molt, però un dia descobreixo que ella també plora. Hem anat a la botiga del Sr. Llobet al carrer de Jaume I, com sempre portem una ampolla per l’oli i la mare es queixa de la mesura que li posen, ella diu que no hi ha el que toca, però el botiguer l’engega a pastar fang. La mare surt plorant i jo no sé què dir.

Un dia a la setmana anem a comprar a la plaça, a casa en diem la plaça gran o la plaça major, però el nom és Plaza de los Mártires de la Tradición. Allà hi ha les pageses que van a vendre el que cullen als horts de l’entorn, també gallines i conills vius.

Al carrer d’Urgell anem a comprar el pa a can Joan de la son, tenim el forn Berenguer davant de casa, però anem a aquest altre perquè és una família que ens porta la roba a rentar i planxar.

També al carrer d’Urgell comprem la carn picada, l’espetec, el pernil salat i el dolç a cal Garroset.

Al nostre carrer comprem el gra cuit al costat del forn Berenguer, la mestressa fa una petita paperina de paper, hi posa uns pocs cigrons i me’ls dóna de franc.

Alguna fruita o verdura la comprem a la botiga del senyor Ametlla, aquest posa una pissarra a l’entrada i amb un guix hi escriu rodolins. Hi comprem poc perquè resulta més car que a la plaça.

El vi de “granel” l’anem a buscar amb una ampolla de gasosa a la bodega Isanta, que té unes bótes de fusta molt grans que regalimen una mica, cal demanar quina mena de vi volem, sempre és el negre, però n’hi ha de diferents llocs com del Penedès, del Priorat, del Bages.

Per la llet cal anar cap al vespre a la lleteria de la senyora Pepita, que al darrere de la botiga hi té les vaques i a vegades m’hi deixa entrar a veure-les.

La pasta, el sucre, la sal, les llaunes i més coses, les comprem a la botiga de queviures del senyor Agustí, que la mare diu que és una mica rata.

A vegades anem a comprar a les “Mandongueres”, a la mare no li agrada gaire per l’olor que es respira, però hi compra menuts com fetge, ronyons, freixura, pedrers, melsa i cors. A mi m’agrada quan ens els mengem, sobre tot el fetge passat per la paella amb all i julivert i els ronyons amb ceba.

El pare explica que al seu poble, va néixer a Camarasa, hi va haver alguns nens malalts que els hi donaven fetge cru per menjar, això els va reforçar i molts es van curar. Però a la mare li fa cosa i el passa tomba i tomba per la paella.

El fetge s’ha de menjar cru, amb una mica d’oli i sal n’hi ha ben bé prou i així no es perden les vitamines.

De carn en mengem poca tot i que a mi m’agrada, molt de tant en tant la mare compra una “pechuga” i una cuixa de pollastre, la “pechuga” és el que m’agrada més. Un quart de conill de dalt, perquè jo agafi l’espatlla. Una costella de xai i una mitjana amb torna. La carn de xai la fa en una graella amb oli i sal i reparteix la costella per mi i la mitjana i la torna se la reparteixen els pares. Quan he acabat de menjar, el pare agafa els ossos que he deixat i els rosta amb molt de gust.

Aquest nen és un carallot, es deixa el millor de la carn.

També mengem peixos si hem anat a pescar a un riu d’aigua neta, mai peix del Cardener o del Llobregat a prop de Manresa, pot ser alguna carpa petita o truita. Altres peixos com els barbs, les bagres, els gats o la madrilla no en mengem perquè no són bons, o tenen moltes espines.

De la peixateria la mare a vegades porta sardinetes i més de tant en tant lluç. També compra a la bacallaneria bacallà, olives i arengades que a casa en diem civils.

Les arengades el pare les premsa ben embolicades al marc de la porta de l’escala. Després la mare les neteja i les posa d’un dia per l’altra amb un rajolí d’oli i pebre. Les mengem amb pa amb tomàquet i raïm, si no és temps de verema, hi posa olives. Això m’agrada molt.

Les sopes que prepara la mare són molt bones, sempre he estat molt de menjar sopes, sopa de ceba, de farigola, de pa torrat, de colzes de pasta, de sèmola, d’arròs, “potaje” i per festes fa escudella. A la sopa de ceba el pare hi afegeix uns grans de raïm si n’és el temps.

De verdura també en mengem sovint, patates, mongetes i pastanaga, l’aigua de bullir l’aprofitem per fer les sopes. De patates fregides no en mengem gairebé mai, perquè per fregir-les cal posar-hi molt oli què és car i a casa sempre n’hi ha poc.

La fruita que comprem és sempre del temps i a mitja temporada, perquè va més barata. Pomes, peres, mandarines, raïm, síndria, meló que és la fruita què més agrada al pare.

Les truites també m’agraden i la mare en fa de moltes coses, a la francesa, amb cigrons aixafats, amb mongetes, amb patates i cebes, amb alls tendres, amb fredolics, amb camagrocs.

Els dies de festa la mare cuina alguna cosa més especial. Quan vivia a Barcelona amb la iaia, va treballar d’assistenta en una casa de senyors rics que tenien fins i tot cuinera, allà va aprendre a cuinar molt bé.

Jo menjo de tot, no hi ha cap menjar dels que prepara la mare que no m’agradi, però tinc els meus favorits com l’ensaladilla russa amb la maionesa, les patates vídues, els bistecs russos o l’arròs a la cassola.

La mare pateix perquè creu que estic massa prim i a vegades vol que mengi més del que tinc gana, aquí passo una mala estona i acabo “arrojant” i amb els pares enfadats, perquè el pare no vol que això passi.

Dona, no hi guanyes res forçant a menjar al nen. Quan tingui gana ja menjarà.

Quan la mare va a comprar fa servir diferents maneres per demanar el què vol, si és un líquid i no en vol gaire parla de petricons, si en vol una ampolla o una garrafa o fa per litres, a les “Mandongueres” o a la carnisseria demana per lliures o terces i el gra el compra per unces o lliures.

A la tardor anem a buscar bolets, que són molt bons, rovellons, llenegues, fredolics, camagrocs. La mare sembla que els ensumi, allà on jo no hi veig res, va ella i en cull un grapat, el pare també en troba però no tants com la mare.

Alguna vegada el pare va amb uns amics que tenen motos a buscar bolets, marxen d’hora de casa i es posa tot de papers de diari per sota la roba a les cames i al pit per no passar fred.

També a la primavera i a la tardor, quan para de ploure anem a buscar cargols, quan tornem a casa la mare els posa en una cistella alta de vímet, mulla la boca de la cistella i hi posa sal, d’aquesta manera no s’escapen i els té allà dintre uns dies perquè es purguin. Després els cuina a la cassola, amb trossets de salsitxa, menuts de conill i altres coses, també hi posa una presa de xocolata.

Anar a l’hort del padrí també és divertit, l’hort no és ni un hort ni és del padrí, en diem així quan anem a algun camp que els pagesos ja han fet la collita, sobretot per espigolar les olives o les ametlles que s’han deixat. El pare diu que s’ha de fer en molt de compte per no malmetre les branques dels arbres. Jo arreplego el que trobo per terra i estic molt content per poder fer aquesta feina i ajudar als pares.

També recollim pels camins figues, que agraden molt a la mare, i móres que no es poden menjar de seguida si estan calentes del sol.

Hi ha dies que esmorzo pa que s’ha assecat posat en una tassa de llet ben ensucrada, però la majoria de dies esmorzem la mare i jo pa amb tomàquet o amb oli i sal amb alguna cosa, i una bona tassa de llet ensucrada. Quan pregunto a la mare què menjarem sempre diu:

Alguna cosa trobarem.

A la mare li agrada molt el cafè després d’esmorzar i els dies de festa després de dinar, diu que al matí no pot sortir de casa sense un bon cafè, però molts dies s’ha de conformar amb un cafè de marro o de malta que no és cafè.

La malta no val res, però es pot comprar, el cafè és un caprici què per cada dia resulta massa car.

A vegades fem flams. La mare posa la llet a bullir i hi afegeix els “polvos” d’un sobre que poden ser d’El Mandarin o de Potax, a mi m’agraden més els de Potax, quan no hi queden grumolls ho posa en un motlle d’alumini i ho deixa refredar, una vegada fred el treu del motlle, desfà en un potet posat al foc una mica de sucre i l’escampa per sobre, és boníssim.

També fem iogurts. En comprem un de Danone, fem bullir la llet, després posem una mica de iogurt a cada potet buit i afegim la llet bullent, els tapem amb un drap i els posem tota la nit en una capsa de sabates plena de serradures de l’estufa, la tapem i l’emboliquem amb una tovallola, l’endemà ja tenim iogurts.

A casa es beu sempre aigua de l’aixeta, omplim una ampolla de gasosa que tingui un tap que tanqui bé i hi posem els “polvets” d’un sobre de Lithinés del doctor Gustin, que fa que tingui bombolletes i millor sabor.

Hi ha dies que l’aigua de l’aixeta té gust de fang.

Els dissabtes anem a comprar una ampolla de vi negre a la bodega del Sr. Isanta. A mi no me’n deixen veure, només sé el gust que té el vi per quan la mare em dóna pa amb vi i sucre per berenar. Si sortim el diumenge a pescar o al bosc el pare posa part del vi de l’ampolla en una bóta de pell i ens l’emportem.

Alguns festius la mare compra una ampolla de gasosa o un sifó Bertrán. La gasosa és com les lithines, però amb més bombolles i ensucrada, és la beguda que més m’agrada. El sifó no me’l deixen tocar, costa molt de fer rajar i els pares diuen que és perillós perquè pot explotar. De totes maneres no m’agrada tant com la gasosa.

Quan fa molta calor, anem a comprar un tros de barra de gel a la fàbrica de gel que hi ha al carreró sense sortida de davant de casa, és un carrer que segueix el Torrent que aquí està cobert. Allà hi tenen com un salt d’aigua que fa molt soroll, uns homes treuen les barres de gel amb uns ganxos i si cal, parteixen les barres picant amb una mena de punxons. La canalla agafem els trossets de glaç que salten al partir les barres i ens els posem a la boca o al clatell per refrescar-nos.

Agafem el tros de barra de gel, l’emboliquem amb un sac i ben de pressa el portem cap a casa. El posem dins el bugader de planxa, amb les ampolles i la fruita i ho tapem amb el sac. Al cap d’una estona tot està ben fresc.

Dinem els tres cada dia el que ha preparat la mare, que procura que sigui variat, però quasi sempre comença amb una amanida i acabem amb alguna fruita.

Jo bereno pa amb una presa de xocolata, mai dues perquè la mare diu que fa cucs a la panxa, pa amb vi i sucre, pa amb oli i sal, llet amb pa i sucre, pa amb tomàquet i alguna cosa.

Els cucs de la panxa em fan picor al cul, quan això passa la mare em fa beure una cullerada d’oli de ricí, que amb l’oli de fetge de bacallà són les coses més dolentes que he begut mai

Per sopar també mengem tots tres coses semblants al dinar, però canviem l’amanida per una sopa. Sempre ho fem a quarts de vuit de la tarda, perquè el pare plega de treballar a les set, i quan arriba a casa està cansat i vol anar a dormir aviat.

Fill, a casa de gana no en passarem, però no menjarem de tot el que voldríem.

Últims records

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez

La tova persistència de la memòria

Xavier Domènec
Xavier Domènech Sala

Van caure de la trona del Convent de Santa Clara (any 1935)

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Buscar a tot memoria.cat