Al llarg dels anys seixanta, els mateixos productors distribuïen els seus productes porta a porta. Abans d’Amazon, quan ningú imaginava que existiria un comerç electrònic generalitzat, recordo la visita de ciutadans propers que ens proveïen de productes essencials per a la nostra vida quotidiana. Amb regularitat, sonava el timbre i gairebé tota la família ja sabia qui era, segons l’hora i el dia.
Els productes més bàsics arribaven diàriament. El pa ens el portava el mateix forner que l’havia preparat la nit abans. Un cop acabada la seva jornada, repartia el pa gairebé calent. Era el propietari del Forn de Cal Pey del carrer Sant Maurici. Ens deixava una barra de quilo i, de propina, un llonguet. Amb oli i sucre era la festa de la casa.
La llet la portaven de Cal Mas, una vaqueria situada a la carretera de Viladordis, passada l’actual variant. Els repartidors eren els fills de la casa, el més jove pocs anys més gran que jo. Venia amb un voluminós recipient de llet i amb un mesurador omplia la nostra olla, a peu de carrer. Era una llet amb gust i olor molt diferent de les actuals. Com que a mi no m’agradava, havia arribat a dissoldre-la amb cinc cullerades de sucre. Era el màxim que m’havien permès. Al contrari dels meus germans, que fins i tot els agradava menjar-se la capa que es formava després de bullir-la, repartida sobre el pa amb una mica de sucre.
Els proveïdors de les begudes venien amb una freqüència setmanal. Un camió sortia per fer el repartiment, directament de la fàbrica de begudes carbòniques BECMAN, situada a la carretera del Pont de Vilomara, al costat del Torrent de Sant Ignasi. El mateix conductor del camió, descarregava els productes de la nostra comanda, després de remenar per diferents postades de la caixa del vehicle. Normalment, ens quedàvem gasosa i sifó. A canvi, s’emportava els envasos vells, que ja teníem preparats en un rebost al costat de la porta d’entrada.
Amb menys freqüència, rebien la visita del propietari dels Vins Tomasa, del carrer dels Esquilets. Venia amb una furgoneta i ens deixava una garrafa de vi. En aquest cas, el consum no era molt freqüent i, puntualment, es rebaixava amb un preparat d’aigua de litines. Ocasionalment, també servia per preparar el pa amb vi i sucre que ens fèiem algun dia de postres.
La relació amb aquests necessaris visitants, variava segons les càrregues de feina que tenien i la seva personalitat. El forner, bon comunicador, recordo quan ens explicava que el 21 de juliol de 1969 acabava de veure, en directe per la televisió, l’arribada de l’home a la Lluna. Com que va ser a les 02:56 hores, vaig descobrir que mentre dormia passaven coses importants. El repartidor de begudes carbòniques estressat remenava sorollosament les caixes, tot buscant el material per proveir la nostra comanda. Més pausat el lleter, que mesurava amb precisió el líquid làctic que ens havia de lliurar. I, les formes educades del Sr. Tomasa, quan deixava la garrafa a l’entrada de casa.
Aquestes pràctiques han desaparegut. Una normativa sanitària va suprimir el repartiment a domicili del pa i la llet. La BECMAN va tancar i el vi ha passat a ser un producte apreciat que es comercialitza embotellat. Molt lluny de l’actualitat, en què les empreses competeixen agressivament per pessigar una part del pastís, eren distribuïdors estables amb qui s’establia un vincle personal estret.
Totes aquestes comoditats, viscudes des d’infant, convivien amb un altre subministrament imprescindible per a la manutenció familiar. Enfront de tanta distribució personalitzada, existia una altra provisió a la qual jo temia. Entrat l’estiu, tocava collir les patates que el meu avi havia plantat, al camp que conreava a Can Trapé, la finca on havia nascut. Aquell dia, tota la família es mobilitzava. Ben d’hora del matí, el meu pare i el meu avi arrencaven les patates. Després, els més joves les recollien per ensacar-les i, entre tots, les transportàvem fins a les golfes de casa. Tot plegat, més d’una tona de tubercle destinat a l’autoconsum familiar. Les bones arts culinàries de la mare i l’àvia feien la resta. L’avi continuava aportant matèria a l’alimentació familiar, quan caçava ocells o pescava als Tres Salts. A més, a les golfes teníem un tancat, on primer teníem gallines i, després, conills.
Mig segle després, s’escolten teories que les imatges de l’allunatge, vistes pel forner, estaven falsejades sota la increïble direcció de Stanley Kubrick. Mentrestant, per la televisió acostumen a retransmetre competicions esportives i la gent menja pizzes repartides per veloços motoristes.
