Quan els llocs ja no són el lloc

9. La presó, la “Guardia Civil” i el doctor Barraquer amb ulls de nen

Aquesta fitxa registra el pas del pare per diverses presons.

Al pare li agrada més parlar-me de la seva estada a la presó, que de la guerra. La guerra per a ell no va durar ni un any, entre que el van mobilitzar i el van fer presoner. Però a la presó va estar-s’hi, com li agrada repetir moltes vegades, deu anys, set mesos i deu dies.

Una vegada fet presoner a Calaf, el van posar en una columna de presoners per marxar caminant cap a Cervera.

A Cervera no ens van tancar en una presó, allò era com una fàbrica, bruta, plena d’una pols que es posava per tot arreu, sense aigua per rentar-nos, ni cap mena de servei ni equipament.

Al costat mateix sentíem com anaven afusellant gent, a un que estava amb nosaltres ho van fer per trobar-li un carnet de “Miliciano de la Cultura”, que volia dir que era mestre i es dedicava a alfabetitzar soldats.

Com que el pare havia amagat tota la seva documentació al paller de Calaf, va dir als que l’interrogaven, per fer la “ficha” que tots els presos havien de tenir, que l’hi havien agafat els soldats en fer-lo presoner i que no sabia què n’havien fet. D’aquesta manera li van fer amb les dades que va donar de paraula.

D’aquelles fitxes, que les havia dissenyat un jesuïta, en deien “Ficha Fisiotécnica” i servien per classificar els presos en funció de la capacitat per treballar i també de la seva “moralidad”.

Dos dies després els van fer pujar en un tren per portar-los a “Zaragoza”, i tancar-los al “Campo de Concentració de San Juan de Mozarrifar”. Aquest camp també estava fet en unes naus d’una fàbrica i servia per classificar i reenviar els presos segons la seva perillositat.

La vida en aquest camp era molt dura, ens donaven molt poca aigua, una porqueria de menjar ple de cucs i no disposàvem dels mínims per la higiene que li calen a una persona.

Es veu que per completar l’expedient del pare, van demanar informació a Manresa. Entre els informants va haver-hi un metge, que explicà coses en relació amb la batalla de Sant Corneli. L’àvia “Amalia” va saber qui era aquest informador, però mai li va voler dir al pare.

Allà posava que jo formava part d’un grup que en deien “los picadores”, jo mai havia sentit aquest nom, i que havíem matat a no sé quanta gent i no sé què i no sé “cuantos”.

Amb la informació rebuda li van presentar, perquè la firmés, una confessió ja escrita, com que es va negar a fer-ho, el van començar a apallissar.

Diu el pare que rebia cops per tot el cos, paraven una estona i tornem-hi, l’oficial que manava, només hi passava de tant en tant, li va dir que era molt jove per morir, que li feia pena, que firmés, i que ja no el picarien més, si no, moriria de qualsevol mal cop dels que l’hi seguirien donant.

Vaig pensar que si signava pararien les pallisses i de moment seguiria viu. Potser arribaria a un judici i vés a saber què passaria més endavant.

El pare va firmar tots els papers que li van posar al davant, tot seguit el van portar a la sala on hi havia els presos més perillosos, els que poden ser condemnats a mort.

A la matinada entraven uns soldats i cridaven pel nom a uns quants presos, se’ls emportaven sense dir res més.

Al cap d’una estona s’escoltaven les descàrregues dels afusellaments.

Uns dies després li van dir al pare que a ell no l’anirien a buscar per afusellar-lo, perquè era molt jove.

A partir d’aquell moment, el van fer responsable de l’organització i l’ordre dels presos a dintre la sala, de repartir els matalassos, les mantes, l’aigua i el menjar, també de què no hi hagués cap violència entre els presos, ni contra els vigilants.

En aquest camp de concentració el pare i va estar deu mesos, fins que un dia a finals de novembre, diu que feia molt fred, el va anar a buscar la “Guardia Civil” i el van portar a l’estació per agafar un tren cap a Manresa, on havia de ser jutjat.

Al tren només hi va pujar amb un “Guardia Civil”, que de seguida es va posar a parlar. El guàrdia, que era un home bastant gran, es va interessar pels motius del trasllat, i al pare li va semblar que li sabia greu el que li passava.

Al cap d’una estona de viatge, el “Guardia Civil” va treure l’aigua, el vi i el menjar que portava per ell, i el va compartir amb el pare, per això li va treure les manilles, així podia menjar i beure més bé.

Passat “Lérida”, el pare va dir al guàrdia que havia d’anar al vàter, que com ho podia fer.

“Supongo que no me harás una putada, ve, que aquí te espero”

Quan arribaven a l’estació de Manresa, el “Guardia Civil” el va tornar a emmanillar, li va dir que a l’estació l’estarien esperant altres “guardias civiles” i que els hi havia de traspassar el pres emmanillat i la documentació que portava.

El pare en veure que aquell “Guardia Civil” semblava un bon home, li va demanar si es podia arribar a casa l’àvia, per dir-li que ja estava a la presó de Manresa. L’àvia vivia al carrer “Miel” número nou, segon pis, que no quedava gaire lluny de l’estació del nord.

L’home li va dir que ho faria de bona gana, pensant que el tren per tornar cap a “Zaragoza” encara trigaria unes hores a passar, i que no li costava res de fer-ho.

A Manresa van portar-lo a la “Prisión Preventiva del Partido de Manresa”. Aquí estava millor que al camp de concentració d’on venia.

L’àvia “Amalia” va anar a veure al pare sempre que va poder i també les germanes “Gregoria i “Amalia”. La tieta “Paquita” no hi podia anar, perquè estava refugiada a França.

La mare em portava el que podia per menjar, però com que jo sabia que ella passava penalitats a casa, jo li deia que menjava bé i que no feia falta que em portés res.

La Gregoria no podia venir tant com la mare, però quan l’autoritzaven també em portava menjar, sabó i alguna altra cosa. El seu marit treballava de miner a la mina de Súria i tenia un sou, que no sense sacrifici, li permetia portar-me aquelles coses que em podien fer falta.

El jutge l’interrogà per preparar el judici, que es va “aplaçar” a la primera convocatòria per manca d’informació. Fins al març, el pare no va quedar a disposició del “Consejo de Guerra Permanente de Manresa” per fer el judici.

El pare explica que quan va arribar a la presó de Manresa li van dir que l’advocat militar de l’acusació volia demanar per ell dues penes de mort, però que ja podia estar agraït a Franco, que havia fet una llei que no deixava que els delictes fets per menors d’edat (la majoria d’edat era a partir dels vint-i-un anys) poguessin rebre la pena de mort, per això el condemnarien “solo a prisión”

La condemna va ser a “veinte años de reclusión temporal” volia dir que en tenir vint anys en aquell moment, sortiria de la presó als quaranta.

Demà és 12 d’octubre, “Fiesta Nacional”, també diuen que és “El Dia de la raza”, “La Fiesta de la Hispanidad”, “La Virgen del Pilar”, “La Pilarica” que és la patrona dels “maños” que vol dir dels aragonesos. A prop de casa, al “Pasaje Vilaseca Garriga”, hi ha la “Casa Regional de Aragón” on fan festa grossa.

Aquest “pasaje” no té sortida i avui n’han tancat l’entrada pel carrer Magnet pels cotxes. Al fons han posat una “tarima” perquè homes i dones, tots vestits “maños”, cantin i ballin “jotas”. Al vespre també hi faran ball.

De casa a casa, a tota l’amplada del carrer, que no és gaire, hi ha penjat papers i bombetes de colors.

Per la canalla també fan jocs i si pugem al local de la “Casa Regional”, que està en un primer pis, ens conviden a patates rosses i alguna beguda.

Això només és pels nens dels veïns del “pasaje” i dels socis del “Centro”, però jo hi pujo i també em conviden, fins que uns nens es posen a cridar:

Este no és de los nuestros!” “Se ha colado!”

Marxo per no tornar-hi mai més, per molta festa que facin aquests “maños”.

Avui a l’escola, sí que m’he fet mal de veritat, a l’hora del “recreo” jugàvem a futbol amb una fusta petita, quadrada i no gaire gruixuda, que feia de pilota.

La fusta ha sortit del tros de pati encimentat, que feia de camp, això era “fuera”.

Un nen l’ha jugat amb les mans, ho ha fet bastant fort i jo que era a prop, l’he volgut jugar amb el cap. La fusta m’ha picat a l’ull i ha començat a sortir sang a raig.

A l’escola m’han embolicat el cap amb gases i benes i el “bedel” m´ha acompanyat cap a casa.

Jo anava molt marejat i semblava que no “sapigués” caminar. El senyor “bedel” em portava de la mà i a vegades m’aixecava per portar-me en braços.

Quan la mare m’ha vist d’aquesta manera s’ha espantat molt hi ha demanat ajuda a la senyora “Rosita”, que viu al pis de sobre del nostre. La senyora “Rosita” li ha dit que el millor era que em portessin al dispensari del metge Tuneu que és al carrer Canal, que està molt més a prop que l’hospital o la clínica.

Mentre ha arribat el marit de la senyora “Rosita”, el senyor “Miliu”, que ha dit que anava a la feina del pare per dir-li el que havia passat i que ja vindrien tots dos cap a cal metge.

Jo em trobo una mica més bé i tampoc és que em faci molt mal, noto com un xup, xup a l’ull i la sang que em regalima.

Al dispensari del metge Tuneu m’han netejat i curat la ferida, el que més mal m’ha fet ha estat quan m’han posat els tres punts, el metge que els ha posat ha dit que ho feia amb molt de “cuidado” perquè no em quedés cap marca a la cara.

Ens han dit que he estat de molta sort, que el cop ha estat just per sota de l’ull, que ens recomana que quan em treguin els punts i baixi la inflamació, anem a un oculista perquè em revisi la vista.

Hem anat a la consulta de l’oculista senyor Rafat, m’ha mirat l’ull una bona estona i ens ha dit que hi tinc una ferida al mig de la nineta i que ell no sap molt bé què s’hi pot fer perquè recuperi del tot la visió.

De totes maneres cal anar amb molt “cuidado” amb l’ull, que fins que no s’hagi cicatritzat ben bé la ferida, qualsevol cop al cap podria provocar-me un despreniment de retina, que no sé què és, i em quedaria cec.

El pare li demana consell al metge Rafat i ens diu que a Barcelona hi ha una de les millors clíniques d’oculistes del món, que es diu Clínica Barraquer, però que cada visita val molts duros i que hi ha una cua per visitar-se de mesos. De totes maneres si ho volem provar, ell ens farà un informe i una carta de recomanació.

Els pares podrien mirar de pagar una visita, però si feia falta operar o fer algun tractament, no tindríem prou diners per poder-ho pagar, ja que és una clínica privada i no hi pots anar per la “Seguridad Social”

El pare ha preguntat a algú que coneix de l’ASEPEYO i li han explicat que el doctor Barraquer dedica algunes hores a visitar a persones que no tenen diners per pagar els seus tractaments. Cal demanar un certificat de pobresa al “Departamento de Pobreza y Sanidad” de l’ajuntament.

Aquest certificat i els papers que ens ha fet l’oculista Rafat cal portar-los a la Clínica Barraquer i esperar per si ens donen hora.

La “Seguridad Social és una de les grans estafes del Franco, de cada setmanada ens prenen un “pico” de diners del sou i quan et cal un bon tractament, te l’has de pagar de la butxaca.

Com que encara no vaig a l’escola, avui hem anat la mare i jo a Barcelona a la Clínica Barraquer, per portar els papers i demanar l’hora de visita.

Aquesta clínica és gran i es veu molt nova. La sala d’espera fa impressió, sembla tota de marbre, no hi ha molta llum i les poques persones que passen amunt i avall, suposo que són metges i infermeres, parlen fluixet i ningú va de pressa.

A l’entrada un senyor ens ha preguntat què necessitem i ens diu que hem de presentar els papers en un taulell que hi ha al costat, Esperem un moment i una senyora molt amable agafa els papers que porta la mare.

Ara cal omplir un altre paper i com que veu que a la mare li costa una mica escriure, ho fa ella mateixa, al final la mare el firma i ja podem marxar. Ens han explicat que ja ens avisaran per carta.

Fill no crec que ens avisin, aquestes clíniques són per la gent que s’ho pot pagar, els que no podem, ens hem de conformar amb el “seguro”.

Tot i el que em diu el pare, al cap d’uns dies hem rebut una carta molt curta de la Clínica Barraquer, que ens diuen el dia i l’hora que em visitaran.

Els pares estan molt contents, a mi no és que em faci molta il·lusió anar a veure més metges.

El pare ha d’anar a treballar i no pot venir, però el vespre abans em diu que he de fer molta bondat i creure tot el que em digui la mare. Que ja sap que sóc un bon nen, però que l’endemà ho he de ser encara més. M’abraça molt fort i em fa petons, estic una mica emocionat.

Dona, us heu de posar la roba de cada dia, nets, però no us mudeu, hem demanat una visita gratis per ser pobres i no hem d’anar a presumir de res.

La mare em lleva bastant d’hora, em fa vestir amb la roba d’anar a l’escola i baixem cap a l’estació del nord, per agafar el tren que ens portarà a Barcelona.

Com que hem arribat una mica d’hora, tot pujant cap a la Clínica la mare diu que anem a prendre alguna cosa en una granja al carrer Muntaner, la clínica està en una cantonada d’aquest carrer.

La mare demana per ella un cafè, no podia ser una altra cosa, un vas de llet per mi i dos croissants.

Quan arribem la mare ensenya la carta que hem rebut al senyor de l’entrada. Ens diu que podem passar i seure a la sala d’espera, que està igual que el dia que vàrem venir a portar els papers, fosca i en silenci.

Ja fa molta estona que esperem, estic avorrit i m’aixeco per voltar per la sala, la mare em diu que no ho faci, que he de seure i esperar com ho fan els grans.

Quan hem entrat hi havia poques persones esperant-se, les han vingut a buscar una darrere l’altra i ara ja fa un bon “rato” que estem sols.

Estic cansat de seure i d’estar callat, però com que sé que he de fer-ho, començo a pensar històries que m’agradaria fer, on voldria anar…

Com em passa sovint, al cap d’una estona ja no sé si estava somiant o despert. De cop i volta ha vingut una senyora amb la bata blanca i m’ha preguntat com em dic i ens demana que anem amb ella.

Ens ha portat a una sala de visita, li ha preguntat a la mare algunes coses i a mi que li expliqui que m’ha passat. Tot seguit ens ha dit que ara ja vindrà el doctor.

Ja veuràs que vindrà un metge jove o potser no serà ni metge sinó un estudiant, no crec que ens visiti cap metge dels bons.

Dit i fet, entra un metge que no és gaire gran, ens saluda, però està serio i va per feina. Em mira l’ull amb un llum molt petit, que si mira amunt, ara avall, cap a un costat, mira el meu dit, al cap d’una mica ja no sé on mirar.

Ara ha encès un quadre on hi ha uns quadradets que estan oberts per un costat o un altre, també hi ha lletres, n’hi ha de molt petites i de més grans.

Em posa unes ulleres que pesen una mica i amb un vidre negre va tapant un ull i després a l’altre.

Em pregunta si conec les lletres, li dic que sí, que ja sé llegir. Ara va marcant les lletres i li he de dir quines són.

El metge m’ha fet aixecar el cap “enradere” per posar-me unes gotes a l’ull, diu que és per dilatar, per això, hem d’esperar una mica que facin l’efecte.

Quan li sembla al metge que ja està ben dilatat, em fa seure en un tamboret metàl·lic i posar la barbeta i el front en uns suports que hi ha a una màquina que també té llum, i tornem a començar, mira cap aquí, mira cap allà…

De cop i volta para i diu que esperi un moment, que va a consultar amb un altre metge.

Torna amb l’altre metge que és més gran, es posa a la màquina i tornem a començar la comèdia de mirar cap a un costat, cap a l’altre i se’n van.

Al cap d’un moment entra un altre metge que diu que només serà un moment, però que ha de tornar a mirar-me l’ull, penso que els hi deu fer molta gràcia el meu ull.

Aquest metge només me’l mira un moment, amb el llum petit que porten tots els oculistes. Ens diu que ja estem, que van a preparar l’informe de què han vist.

La mare em diu que aquest últim metge és dels que operen. Està molt seria i fa cara de preocupada.

Això no em fa gaire bona espina, que s’ho mirin tant pot voler dir que no tens gaire bé aquest ull.

Torna a venir, amb una carpeta a la mà, la primera senyora que ens havia acompanyat per començar les visites, i ens diu que anirem a la sala on visita el doctor Ignacio Barraquer. Això la mare no s’ho esperava pas.

Entrem en una sala més gran que les altres, el doctor Barraquer està dret, agafa la carpeta dels informes de la visita i ens diu que podem seure.

Mentre llegeix me’l miro, és un senyor gran, prim, d’aquells que quan et mira sents que és bona persona.

Va llegint els papers que li han preparat els altres metges i també té els del doctor Rafat de Manresa. Quan acaba ens mira i diu:

Aquest és un cas molt trist, tenim poca cosa a fer-hi. Aquest ull té una ferida just al mig de la nineta i és millor no tocar-la. A mesura que el nen es faci gran i que la ferida cicatritzi del tot, ocuparà menys espai i el nen hi veurà una mica més, però amb aquest ull el centre del que miri serà borrós.

El meu col·lega el doctor Rafat ho ha diagnosticat correctament i ha fet molt bé en recomanar que vinguin a veure’ns, però de moment no hi podem fer res.

Han de continuar anant amb el doctor Rafat, estan en molt bones mans. Li he fet una nota, perquè li facin arribar.

S’aixeca i em dóna la mà, mentre em mira als ulls, ha estat la primera persona que m’ha donat la mà com fan els grans.

Si us plau saludin al doctor Rafat de part meva.

La mare està trista i molt emocionada, mai ha pensat que em farien una visita tan completa i que ens atendria el mateix doctor Barraquer.

Sortim de la clínica i baixem cap a “Plaza Cataluña” per anar a agafar el tren cap a Manresa, jo no dic res, mentre la mare s’eixuga les llàgrimes.

Últims records

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez

La tova persistència de la memòria

Xavier Domènec
Xavier Domènech Sala

Van caure de la trona del Convent de Santa Clara (any 1935)

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Buscar a tot memoria.cat