Feia uns mesos que ja treballava i els vespres anava a l’escola. També continuava anant els diumenges a l’Acció Catòlica del Carme, a les Reparadores, i un bon dia se’m va acostar la M. Àngels Boqué, en pau descansi. Jo amb prou feines la coneixia, perquè era de les grans, i em va dir si volia ser de l’agrupament de Noies Guies que s’estava formant. Em va explicar què volia dir ser noia guia i em va parlar de l’escoltisme en general. Jo ja coneixia l’agrupament escolta Cardenal Lluch perquè tenia dos germans que hi anaven; a més, tota la família anàvem al campament que cada any, al setembre, feia l’agrupament a Joncadella. Ens ho passàvem molt bé amb els muntatges i les representacions que s’hi feien.
En aquell temps, en plena època franquista, per a les noies joves a part de l’esbart no hi havia gran cosa més. Naturalment, hi havia el Frente de Juventudes i la Sección Femenina de la Falange Española, que miraven de captar nois i noies a través dels albergs juvenils. Deien que tot era de franc, fins i tot la roba que donaven per anar als seus campaments. Però també hi havia l’església catòlica que, com que el règim era molt catòlic, apostòlic i romà, i a més a més la religió catòlica era l’oficial de l’Estat, es donava per suposat que ensenyaven la religió, però…
A Catalunya les coses començaven a anar una mica diferent. Alguns sacerdots no eren tan addictes al règim com semblava, es despertava el sentiment de país que alguns capellans tenien amagat, n’hi havia que tampoc estaven d’acord amb la pedagogia que es practicava en l’ensenyament de la religió, i el jovent, tant nois com noies, s’avorrien d’allò més; així que van començar a sortir els agrupaments escoltes en el si de l’església. No podia ser de cap altra manera: o la Falange o l’Església.
Abans de la guerra civil, a Manresa ja hi havia un grup de minyons escoltes[1] dins la Federació de Boy-Scouts de Catalunya. Feia un temps que uns quants nois d’Acció Catòlica de diverses parròquies tenien inquietuds per fer alguna cosa més pels nois, i pels volts del 1950[2] es van posar en contacte amb aquells antics Minyons de Manresa; així, i d’acord amb el rector del Carme, van fundar l’agrupament escolta Cardenal Lluch, i el primer cau va ser a les dependències que ocupava l’Acció Catòlica de la branca homes, a la carretera de Vic, 52, 1r pis.
Per a les noies, però, no hi havia res més. L’any 1953, algunes noies que tenien germans o noviets que eren escoltes es delien per tenir també un grup d’aquell estil; així que, engrescades pels nois del Cardenal Lluch i amb el vistiplau del rector del Carme d’aleshores, el doctor Josep Andreu Rovira, que en tot moment va estar al seu costat animant-les i ajudant-les, van posar fil a l’agulla: alguns nois més grans que ja eren caps van posar en contacte les noies de Manresa amb l’Agrupament Congesta de Noies Guies de Barcelona[3], i així va començar l’agrupament de Noies Guies a Manresa.
Tot això amb la consegüent desesperació de mossèn Jacint Boqué, que era el consiliari de les noies de l’Acció Catòlica, que es va enfadar molt amb el doctor Andreu perquè estava el costat de les noies. El mossèn Boqué era oncle de la M. Àngels Boqué, i acusava d’una manera furibunda la seva neboda i les noies que la seguien de “buidar l’Acció Catòlica”.
Després de la proposta que em va fer la M. Àngels i de consultar-ho amb els pares, que en van estar encantats perquè així segur que no em passaria pel cap res de la Falange, m’hi vaig apuntar.
Allà em vaig trobar una colla de noies grans, de 18 a 23 anys, i un grup de nenes de la meva edat, de 12 a 14 anys; de fet, més o menys les coneixia totes: era de la parròquia del Carme i amb algunes fins i tot havíem anat juntes a l’escola de Casa Caritat. D’entrada el que era completament diferent era l’enfocament dels temes, allà tot anava encarat a assolir uns valors com a persona, i sempre tot en català: impresos, llibrets, notes… Per a mi tot era nou i engrescador:
–País: el teu país era Catalunya.
–Llengua: només la catalana.
–Participació: tothom podia donar la seva opinió dels temes que es plantejaven, naturalment també religiosos (jo era tímida i en principi em costava).
–Treball en equip: formaves part d’un petit grup de noies de la teva edat, en dèiem garba, i el treball que es feia era en grup.
–Superació personal: mitjançant un llibret que plantejava diverses proves personals, tant manuals com de pensament i comprensió, anaves creixent com a persona.
–Respecte per la natura: excursions, coneixement d’arbres, muntanyes, boscos, altres poblacions i altres maneres de viure.
–Respecte per totes les persones: la bona obra, en dèiem BO, de cada dia.
–Compromís: no deixar mai de fer res en què t’haguessis compromès.
–Companyonia i amistat: que en molts casos encara dura ara.
Tots aquests valors i altres, te’ls anaves fent teus amb alegria, joia, jocs, danses, cants, treball…
Les noies guies no teníem cau, i no podíem comptar amb les Reparadores ateses les circumstàncies; però aviat els pares d’una de les noies ens van cedir les golfes de casa seva, a la Pujada del Castell. Aquest va ser el primer cau de l’agrupament del Carme. Amb quina il·lusió el vam decorar! Cada racó per a una garba, i a treballar de valent per fer-lo nostre.
Al cap de poc temps les noies més grans van anar plegant per anar fent la seva vida, i quatre o cinc de la meva colla també van marxar, de manera que vam quedar dues o tres de grans i quatre o cinc de la meva edat; de seguida, però, en van venir més i vam formar dues garbes i jo en vaig ser la cap d’una.
De fet, causàvem una certa sensació i la gent del carrer ens mirava amb estranyesa. Deien: “On van aquestes amb motxilla i botes com els xicotots! I agafen el transport públic totes soles! I també van a acampar per aquests mons de Déu!”, on anirem a parar! Anàvem les dues garbes de noies amb la nostra cap.
Després d’una bona formació com a caps, als 18 anys em vaig fer càrrec de l’Esplet (noies d’11 a 14 anys) i s’hi van començar a apuntar noies de tot Manresa fins que vam formar un agrupament sencer.
A la gent de la Falange no els feia gens de gràcia tot el moviment escolta. A nosaltres, no ens van molestar directament, però als nois sí, força: els desmuntaven els campaments, els prenien les camises… l’única experiència desagradable era la visita de la Guàrdia Civil en alguns campaments, però quan els dèiem que teníem el permís del rector de la parròquia on estàvem acampades, marxaven. Només ens deien que parléssim en castellà.
Les experiències van ser moltes i també les responsabilitats com a cap. Vaig ser a l’agrupament amb diversos càrrecs fins al curs 1968-69, en què vaig passar a responsabilitzar-me de la formació de caps de la demarcació de Vic.
Figuro com a fundadora de l’agrupament del Carme conjuntament amb la M. Àngels Boqué i la Marta Sellarès, tot i que jo no vaig ser de les primeres noies, però sí que vaig ser entre les tres que vam tirar endavant l’agrupament.
L’any 1976 corrien nous temps i es parlava molt de coeducació, ja no es concebia que els nois i les noies haguessin d’anar separats: l’educació havia de ser conjunta. Aquell any es va fer efectiva la fusió entre l’agrupament del Cardenal Lluch de nois i l’agrupament del Carme de noies, i en aquesta fusió es va perdre el nom de l’agrupament de les noies, ja que es va adoptar el nom de l’agrupament dels nois.
En els actes de celebració dels seixanta anys de la fundació de l’agrupament del Cardenal Lluch es va lliurar el Fulard de Plata a les fundadores i fundadors dels dos agrupaments, i jo tinc l’honor d’haver-ne rebut un.
No cal dir que vaig ser una privilegiada per haver pogut entrar a formar part del grup de les noies guies en aquella època, i que els valors adquirits, a més a més dels de la família i les experiències viscudes, van configurar la meva manera de ser com a persona.
