Pàgines viscudes

La crisi econòmica de 1977 abona els “Pactes del Bages”

No hi ha cap dubte que les crisis, a la llarga, sempre les paguen els més vulnerables de la societat. La perllongada crisi del sector tèxtil, el 1977, amenaçava abocar a l’atur centenars d’assalariats del Bages. El més greu, però, és que aquella crisi no semblava que ningú sabés com controlar-la, en part perquè el seu origen no estava aquí; per tant, semblava que no hi havia perspectives d’una reactivació massissa, ni a curt ni a mig termini. Els expedients de crisi presentats per empreses tèxtils del Bages –Teixits Llobet, de Santpedor; Gallifa, de Sant Joan de Vilatorrada o els Borràs, de Castellbell i el Vilar– eren una petita mostra de la gravetat de la crisi que travessava el sector tèxtil, en el marc d’una economia catalana que en conjunt pintava bastos.

Només les tres empreses esmentades ocupaven sis-cents treballadors i escaig, que aviat està dit. Però el problema és que es veien a venir altres casos, ja que el mes de juliol foren moltes les empreses que quedaren a deure la paga extra o que treballaven menys dies, per exemple a “Manufactures Berenguer”, d’Artés, amb cinc-cents treballadors afectats, o a la mateixa “Fàbrica Nova” (Bertrand i Serra), de Manresa, on es preparaven els papers per acollir-se en una primera etapa a una reducció de jornada i, si no n’hi havia prou amb aquest cop de bisturí quirúrgic, procedir a una amputació de part de la plantilla.

Es fa difícil, atesa la complexitat de les circumstàncies convergents, fer-ne una anàlisi de les causes exactes de l’atzucac industrial, però no es pot oblidar que en cas del ram tèxtil, estaven amb l’aigua al coll el fabricants tèxtils de mitja Europa. El tèxtil, que fou pioner a finals del segle dinou de la revolució industrial, el seu punt fort va anar traspassant de país a país: d’Anglaterra a França i Itàlia, passant per Catalunya i la resta de la península, decantant finalment cap a un tercer Món colonitzat, on es podia prosperar gràcies a una mà d’obra miserablement remunerada amb la que les anteriors potències fabrils no podien competir… A Catalunya, en particular, el que passava és que cada vegada la mà d’obra era més rebeca i exigent dels seus drets i, a més a més, la majoria d’empreses catalanes havien deixat envellir la maquinària i, per tant, no podien mantenir l’equilibri productiu perquè ni estaven proporcionades ni eren competitives i, per postres, el seu producte final ja no era el que demanava un mercat molt més exigent. Per tot plegat, els empresaris preferien invertir en altres sectors industrials i per això, doncs, no es capficaven per renovar ni encara menys per innovar.

La base del tèxtil al Bages eren els filats i teixits de cotó, quan aquests productes precisament es podien importar, com a mínim, a meitat de preu dels productors del Tercer Món. La barbaritat o la vergonyosa i absurda realitat era que molts executius de les empreses importadores eren fills o néts dels propietaris de les grans empreses tèxtils en crisi, la qual cosa volia dir que el sector monopolista de sempre feia la traveta a la petita i mitjana empresa que estava més indefensa per, d’aquesta manera, eliminar competència. Encara que no fossin més que l’excepció que confirmava la regla de la decadència, no es pot silenciar que hi hagueren fallides fictícies promogudes per alguns empresaris que preferien vendre’s un solar situat al bell mig d’una ciutat en expansió, urbanísticament llaminer, enlloc de lluitar per tirar endavant el negoci dels seus avantpassats.

Sobre aquest panorama depriment incideix la crisi general amb un ròssec d’impagats, lletres retornades, retallades de crèdits, devaluació dinerària … Per acabar-ho d’adobar, un govern miop va refiar-se incondicionalment que la sortida de la crisi arribaria pel cantó d’una iniciativa privada espantada, malfiada, distreta i que, si podia, ajudava escampar la boira capitals que haguessin estat imprescindibles per emprendre una remuntada.

No obstant això, també n’hi havien uns altres, d’empresaris, que van comprendre que per tirar endavant s’havia de donar un cop de timó enèrgic, plantejant una reestructuració industrial seriosa, planificada i controlada a fons, amb la finalitat d’assegurar a la llarga conservació de la major part dels llocs de treball. Però, lamentablement, aquests empresaris possibilistes es van trobar que no podien desenvolupar cap iniciativa d’aquesta mena amb la urgència necessària perquè no comptaven amb la preceptiva autorització administració, ja que totes les propostes de reestructuració enraonada que es presentaven topaven amb un govern que no tenia cap interès en resoldre els expedients d’acord amb criteris racionals de ponderació econòmica i viabilitat, sinó parant primer l’orella al soroll del carrer. I palesant la seva feblesa autoritària, sent especialment sensible a les pressions cridaneres dels treballadors per por de traslladar al carrer les protestes i els escàndols.

Per la seva part, els sindicats no estaven prou consolidats ni despolititzats com per tocar de peus a terra i així succeïa que, enlloc de pressionar de valent per aturar les importacions de filats i teixits a preus rebentats, per ajudar ràpidament a la petita i mitjana empresa més perjudicada per la crisi, per negociar amb seriositat un subsidi d’atur que valgués la pena, es dedicaven a mobilitzar treballadors fent algarades i manifestacions, pensant que escridassant i fent-se els amos del carrer durant unes quantes hores aconseguirien la lluna en un cove.

Tot plegat ajudà a que el 6 de desembre de 1977 es signessin a Manresa els acords coneguts com “Pacte del Bages”. Hi participaren les següents entitats, grups polítics i sindicats: Ajuntament de Manresa, Cambra d’Indústria i Comerç, Banca de la ciutat, Agrupació Catòlica de Dirigents, Ajuntaments del terme judicial, PSUC, CC.OO, PSC, UGT, Agrupació Socialista de Manresa (PSOE), UCD, Jove Cambra, Caixa d’Estalvis de Manresa, PSAN, ERC, CDC, SOC, USO, PIMEC, Partit Carlí i Col·legis Professionals. Com va ser possible reunir aquesta assemblea tan qualificada com heterogènia ningú ho sap ben bé, però demostra de manera diàfana l’ànsia que despertava la crisi en tots els sectors econòmics i socials. En la crònica que vaig publicar llavors a “El Correo Catalán”, posava en relleu que tots el punts del Pacte del Bages, estaven subscrits “en condicional”, sent com una carta als reis, dirigida en aquest cas al tradicional “pare-Estat” amb que la dictadura els havia enlluernat i acostumat:

1º)- Que la Administración establezca un subsidio de paro suficiente para todas las personas que se han quedado sin puesto de trabajo.

2º)- Debería resolverse rápidamente el problema de los trabajadores que no cobran su salario. Las entidades financieras estarían dispuestas a adelantar el sueldo de los trabajadores, siempre que haya los avales correspondientes.

3º)- Debería establecerse un control democrático de los expedientes de crisis y de otras situaciones de conflictividad laboral, entre patronal y sindicatos obreros por ser los grupos más directamente afectados. El absentismo laboral también debería estar totalmente controlado, a pesar de que este fenómeno está totalmente ligado a la reestructuración de la sanidad social y de la política de equipamientos colectivos (guarderías, dispensarios, escuelas…)

4º)- Debería procederse a la rápida legislación de la normativa laboral en materia de contratación. En este sentido creeríamos indispensable dinamizar bolsas de trabajo.

5º)- Debería aumentarse con urgencia la financiación de la Seguridad Social por parte del Estado.

6º)- Debería darse prioridad a la concesión de créditos a largo plazo a las empresas en situación de crisis, que garanticen los puestos de trabajo y que se consideren viables, previo informe de un Comité paritario integrado por sindicatos y patronales.

7º)- Debería crearse un organismo de representación de los diferentes sectores y fuerzas económicas para estudiar e impulsar la reconversión industrial en la comarca. También debería realizarse una labor de promoción de los polígonos industriales existentes, buscando ventajas de tipo fiscal para las nuevas empresas que se instalen.

8º)- Los Ayuntamientos del Bages deberían confeccionar sus presupuestos teniendo en cuenta la posibilidad de proveer otros de extraordinarios para cubrir las necesidades de equipamientos colectivos y obras de infraestructura.

9º)- Debería procurarse protección económica, mediante concesión de subvenciones y ayudas extraordinarias a las escuelas profesionales y programas del PPO.

10º)- Debería realizarse un Plan Comarcal de Viviendas Sociales, por la importancia que tiene el efecto multiplicador en el sector de la construcción.

11º)- Debería emprenderse inmediatamente por parte de la Administración la ejecución del Eje Transversal, así como otras obras públicas de infraestructuras que afectan al Bages y comarcas vecinas (embalses, planes de carreteras vecinales, Túnel del Cadí, etc.).

12º)- Deberían arbitrarse medidas protectoras a las empresas dedicadas a la exportación: cobro inmediato de los importes de desgravación fiscal, ampliación de los límites de coeficiente de inversión para la finalización de operaciones de sectores que están limitados.

Estos acuerdos, al mismo tiempo que obligan a todos los firmantes a hacer todo lo posible para que sean realidad, deberían igualmente ser correspondidos por la Administración, a fin de evitar la degradación del Centro Industrial de Catalunya”.

L’acte de la firma dels acords, per exprés desig de l’alcalde Roqueta, revestiren la solemnitat que es mereixia el fet que Manresa fos la primera ciutat de certa importància, que arribava a un escrit de conclusions consensuades amb totes les forces polítiques, sindicals i econòmiques per sortir de la crisi, la qual cosa feia certa patxoca després de la moda pactista iniciada i escenificada uns mesos abans al palau de la Moncloa. Es va celebrar l’acte, doncs, a la Sala de Plens de l’Ajuntament i, abans de la signatura, cada representant va dir quatre paraules, resumint la lectura que de la crisi en feia cada grup, de manera que l’esdeveniment es va desenvolupar a satisfacció d’un cofoi alcalde, que no va pas dubtar de penjar-se’n la medalla de l’èxit. Per posar fil a l’agulla a aquell grapat de bons desitjos, es varen crear d’immediat quatre comissions de treball: planificació i reconversió, creació de nous llocs de treball i foment de les inversions públiques i repercussions socials i laborals. Les dues primeres es varen posar de seguida de cap a la feina.

Per ocupar-se de “planificació i reestructuració industrial”, s’hi apuntaren decidits i esperonats Francesc Costa (CC.OO.), Josep Mª Orriols (Cambra), Eduard Bohigas (PIMEC), Miquel Asensi (PSAN), Pere Massegú (en representació dels partits PSC, CDC i PSUC), Jordi Bosch (Col·legi d’Enginyers) i Josep Oliveras (Jove Cambra), i per demostrar que tenien pressa es van reunir set dies després de la signatura, el 13 de desembre. En aquesta primera reunió no hi va haver moderador, però com que l’experiència va fer palès que, si algú no portava la batuta, hi havia el perill d’acabar en guirigall, es va creure necessari que a partir de les següents trobades es repartiria rotativament entre els membres la responsabilitat d’arbitrar. L’objectiu principal que es va fixar la comissió fou establir una diagnosi dels diferents centres industrials de la comarca o al menys dels més importants, determinant possibles pautes d’actuació a fi d’ajudar a resoldre els principals problemes d’infraestructura i logística. El temps per redactar aquest informe es va fixar en sis mesos, per posar en relleu una vegada més que no volien fer-s’hi vells. Els altres acords establers foren que la Cambra de Comerç i Indústria iniciés les gestions per formar una Borsa de Subcontractació, i endegar unes reunions amb tècnics i empresaris de cada sector econòmic per debatre la seva problemàtica específica amb la perspectiva de la integració al Mercat Comú.

La segona comissió que tampoc tingué espera per començar a treballar fou la que s’havia de dedicar a “creació de nous llocs de treball”, que sota la presidència del tinent d’alcalde Josep Maria Marcos, estava integrada per Juli Payás i Isidre Morros (Associació Catòlica de Dirigents), Xavier Rodríguez (Partit Carlí), Isidre Badia (UGT), Jaume Valls i Josep Sinca (PIMEC), Josep Mora (CC.OO.) i Valentí Roqueta (Cambra).

Tot això que acabo de relatar és per deixar constància que els Pactes del Bages van rellançar l’esperança en el futur amb una gran eufòria i un desig de treballar fort, si convenia cremant etapes, per sortir quan més aviat millor de la crisi. L’entusiasme de seguida es va encomanar al carrer, en els ambients populars, en un fenomen francament remarcable. I és que molta gent pensava que això dels Pactes seria com la cataplasma màgica que els trauria el ventre de penes, il·lusió o utopia que alimentaven alguns partits polítics i sindicats, els quals ben aviat varen decebre’s de l’entusiasme inicial en adonar-se que la crisi anava per llarg i que potser s’havien començat a fer volar coloms abans d’hora. Tanmateix, fou l’Ajuntament el primer a reconèixer amb la boca petita que potser s’havia pecat de triomfalisme al analitzar a l’abast i les conseqüències reals dels Pactes, apuntant-se èxits que eren incerts o llunyans.

En efecte: la realitat era que les empreses anaven tancant, malgrat les protestes dels treballadors al carrer i la lletra dels Pactes, en definitiva, varen servir per ben poca cosa més de perquè els acomiadats de can Gallifa i d’altres fàbriques de la comarca que estaven a la quinta pregunta cobressin més de pressa les indemnitzacions legals que els corresponien en ésser acomiadats. Acabo aquesta referència als Pactes del Bages, recordant com a fet anecdòtic la polèmica encetada arran de l’enregistrament d’un programa informatiu de TVE, sobre la realitat econòmica del Bages. CDC va presentar-se com a portaveu dels empresaris indignats pel tractament que “GIRAVOLT”, dirigit per l’Antoni Serra, havia donat al tema: “… aquesta disconformitat es fonamenta en la demagògia a l’informar sobre la situació econòmica a base de filmar indústries enrunades i abandonades, indústries que fa anys han deixat de treballar i que no tenen res a veure amb la majoria de les que funcionen actualment, algunes de les quals tenen greus dificultats financeres, però sense la imatge catastròfica que el reportatge pretenia… A la vegada, ha col·laborat a crear confusionisme en quant a la visió realista de tota la problemàtica, a l’analitzar la greu situació econòmica des de la perspectiva de les repercussions en l’índex d’atur i les conseqüències immediates, tot plegat, des d’un punt de vista parcial… Si repassem els acords del Pacte del Bages, veurem que les solucions apuntades són mesures de tit tipus que contemplen totes les perspectives econòmiques. Queda perfectament clar que només si aconseguim salvar les empreses, sempre d’acord amb les mesures socials complementàries, es podran salvar els llocs de treball… També volem fer constar la nostra disconformitat amb les mutilacions arbitràries de les quals van ser objecte algunes intervencions dels enquestats, sense respectar el sentit que cada sector hi va aportar. Tenint en compte tot això, considerem que el reportatge va donar un enfocament negatiu de la nostra comarca, que no correspon a la realitat i que sembla obeir a propòsits sensacionalistes per afavorir determinades postures. Expressem el nostre desacord amb la utilització dels mitjans de comunicació amb informacions tendencioses i faltades d’objectivitat, ja que no s’ha presentat la comarca de Bages amb la seva autèntica dimensió socioeconòmica i amb això s’ha perjudicat una línia innegable d’esforços. Demanem, per tant, la corresponent rectificació i reparació”.

Tornant enrere, els episodis més calents per causa dels conflictes laborals van produir-se en tornar de vacances, amb el fantasma de la crisi a l’esquena de molts de treballadors que veien com a gairebé tots els rams passaven dificultats, i que els diaris anaven plens de noticies de noves suspensions de pagaments i fallides, deixant milers de persones amb una mà al davant i una altra al darrera. A Manresa, per debatre aquest preocupant panorama, el dissabte dia 24 de setembre, a dos quarts de set de la tarda, es va convocar una assemblea al vell mig de la plaça Sant Domènec, en el transcurs de la qual parlaren Josep Vila (UGT) i Sebastià Vives (CC.OO.). En Vila, llavors estudiant de Dret i actiu sindicalista, arrancà aplaudiments de les mica més de dues mil persones presents, en denunciar les maniobres d’algunes empreses que: “amb l’expedient de crisi el que volen es arrodonir beneficis”. Sebastià Vives, secretari general de les CC.OO. del Bages, es referí al marc polític en què es desenvolupava la crisi del tèxtil. En acabar, estava prevista una manifestació, però el governador l’havia prohibit i els concentrats, una vegada ben esbravats a Sant Domènec, varen decidir fer bondat i dissoldre’s tranquil·lament per evitar la intervenció de les FOP.

Quatre dies després, el dimecres 28, cap a mitjanit, la Guàrdia Civil es presentà a Can Gallifa, de Sant Joan de Vilatorrada, amb ordre de desallotjar de la fàbrica els treballadors reclosos a les naus com a protesta per portar sis setmanes sense cobrar. Els tancats, llavors, es concentraren davant el portal per barrar el pas als tricornis, mentre dos sindicalistes sortiren petant a casa de l’alcalde per pregar-li la seva intervenció. Quan aquest va arribar a la fàbrica, després de parlar un moment amb el tinent que manava l’escamot de guàrdia civil, va aconsellar els treballadors que fessin el que se’ls manava si no volien problemes. L’escamot de guàrdies civils, mentrestant, va prendre posicions a les portes de la fàbrica per esbandir els treballadors que havien sortit a mirar. L’endemà, els sindicalistes negociaren amb el comandant de la Guàrdia Civil, aconseguint que a la vesprada la força pública es retirés i que, per tant, els treballadors del torn de nit ja poguessin entrar com un dia normal de feina, un victòria pírrica tenint en compte que de feina feia dies que no en podien fer perquè les màquines estaven aturades i las naus gelades.

El mateix dia 28, també pels voltants de les 11 de la nit, els guàrdies civils es presentaren a les portes de la fàbrica “Intexto”, del grup Bartra, a Sant Vicenç de Castellet, amb ordres de desallotjar-la per la força. Sense perdre temps, els treballadors varen avisar responsables sindicals i polítics perquè intentessin posar-se en contacte amb el Govern Civil, que va tirar pilotes fora. Finalment, la Guàrdia Civil va optar per retirar-se, sense consumar de moment l’ordre que portaven. Després es va saber que la mateixa nit, al cinturó industrial de Barcelona, a gairebé totes les fàbriques on hi havia obrers tancats perquè no cobraven i els propietaris s’havien fos, les FOP hi varen fer acte de presència per intimidar-los. Malgrat ningú confessava d’on havien sortit les ordres aquella nit, era evident que tanta coincidència era molt sospitosa i que no es podia pas atribuir a la rauxa de quatre simples tinents. En una nota de premsa, UGT i CC.OO. s’estranyaven dels fets, insistint que no s’havia alterat en cap moment l’ordre públic, ni hi havia tècnicament indicis de cap mena d’ocupació violenta, puix que els obrers es manteníem simplement als seus llocs de treball esperant que els paguessin els sous endarrerits, encara que no hi hagués feina a fer.

Socialistes de Catalunya va protestar també per tots aquells saraus: “… els treballadors tenen ple dret d’estar a la fàbrica, complint amb el seu torn, mentre segueixi la tramitació de l’expedient de crisi. Creiem que quan existeix inseguretat laboral i econòmica, la intervenció de la força pública no fa més que agreujar el problema, podent provocar conseqüències lamentables, de les quals no en són de cap manera responsables els treballadors. Considerant la gravetat dels fets, demanem explicacions per part de les FOP”.

El divendres dia 30, treballadors de les empreses “Intexto”, “Tints Soler” i “Gallifa”, acompanyats per advocats de CC.OO. i UGT, es varen presentar a Madrid per entrevistar-se amb el Director General del Ministeri de Treball. A l’ensems, una cinquantena de telegrames sortiren de Manresa cap a Madrid donant suport simbòlicament a la gestió de la delegació bagenca, que només en va treure de la visita bones paraules. A migdia del mateix divendres unes mil persones es manifestaren pels carrers de Sant Vicenç de Castellet, contra l’atur i exigint solucions per a la crisi, que en aquell poble amenaçava una tercera part de la població.

Tanmateix, l’augment de l’atur fins arribar a fites importants i gairebé irrecuperables, motivà que apareguessin espontàniament uns sospitosos “moviments d’aturats” que no se sabia ben bé qui apeixava o manipulava. Però, pel seu valor testimonial, val la pena recollir alguna de les crítiques que aquests moviments buidaven damunt les direccions de les centrals sindicals; en reprodueixo una mostra: “… criticamos a las direcciones de vuestros sindicatos porque no han abordado la lucha contra el paro prácticamente. Alguna de ellas nos ha ayudado económicamente a convocar manifestaciones y dejándonos local para reunirnos. Pero aparte de esto, no están dando soluciones al problema del paro, ni están proponiendo una lucha clara a los que tienen trabajo, para apoyarnos. Y la causa de que la asamblea de parados sea muy reducida es que una parte de los parados, los que precisamente están afiliados a un sindicato, no acuden a las reuniones a pesar de que los convocamos repetidamente”.

Aquestes queixes no paraven d’esquitxar també els parlamentaris catalans, la gestió dels quals era considerada molt tova. De la publicació “Los Parados en Acción”, corresponent al mes de setembre de 1977, subratllem la curiosa narració d’una manifestació convocada el dia 9 de setembre, en contra de l’atur i la crisi, a la qual hi assistiren alguns manresans membres de l’assemblea comarcal d’aturats. Si me’n faig ressò és perquè aquella manifestació fou la més important, de bon tros, de les convocades en teoria directament per un col·lectiu de treballadors, al marge dels sindicats, perquè corrien rumors que entre els capdavanters de la mobilització s’hi podien identificar antics destacats membres del sindicat vertical:

Ante la convocatoria de la Coordinadora de empresas en crisis y la asamblea de parados para una concentración el día 9 de septiembre, a las siete de la tarde, ante el Palau de la Generalitat, donde se suponía que estaría reunida la asamblea de parlamentarios catalanes, nos reunimos numerosos trabajadores de empresas con expedientes de crisis en trámite y compañeros en paro portando pancartas que exigen en conjunto un puesto de trabajo fijo para todos… Al poco tiempo de encontrarnos varios miles de personas reunidas, hicieron acto de presencia las fuerzas antidisturbios, provocando una pequeña dispersión de los presentes. Rápidamente nos reagrupamos e hicimos frente de manera pacífica a la policía. Mientras se sucedían estos incidentes, un grupo formado por un delegado de cada empresa integrada en la coordinadora y un representante de la asamblea de parados subieron a entrevistarse con los parlamentarios, con la sorpresa de encontrarse sólo con uno, el socialista Eduardo Martín Toval, siendo éste incapaz de dar ninguna respuesta concreta a los problemas planteados, si bien quedó en su poder un documento resumen de las reivindicaciones. También se pidió al diputado que solicitara de las FOP que se retirasen y no intervinieran en una manifestación que partiendo de la plaça de Sant Jaime se iba a desarrollar hasta las puertas del Gobierno Civil. Una vez abajo, se entrevistó con la policía sin obtener ningún resultado, pues alrededor de las 7,45 se inició la manifestación antes citada, bajo las consignas de “no al cierre de empresas”, “trabajo sí, paro no”, “amnistía laboral”, “más trabajo y menos parlamentarios” y “disolución de los cuerpos represivos”. Al llegar a la altura de plaza Palacio, las FOP hicieron una brusca aparición, cargando contra los manifestantes, con bolas de goma y utilizando sus ya tan conocidos métodos represivos, causando así varios heridos de diversa consideración. Denunciamos la actitud pasiva de los parlamentarios de los partidos obreros ante el desinterés que están demostrando ante tan graves problemas como son el paro y los expedientes de crisis. Hasta ahora sólo nos ofrecieron promesas, de las cuales ninguna se llega a cumplir”.

Estem veien, doncs, com en determinats col·lectius de marginats, que pensaven que la culpa de tot la tenia la dictadura i que amb l’arribada de la democràcia seria Xauxa, començà a sorgir el desencís en comprovar que hi havia poques coses que, des de la seva perspectiva personal, haguessin millorat. Però a aquest desencís se n’hi afegia un altre encara més preocupant: el d’adonar-se que aquella bona avinença a l’hora de lluitar contra la dictadura, després de les eleccions s’havia esmicolat en mil trossos, anant cadascú a la seva, àdhuc fent-se la traveta mútuament si era el que convenia als interessos personals d’un sindicat o d’un partit. A alguns vells lluitadors anti-franquistes els costava molt recobrar-se de la sorpresa de veure com antics companys es menjaven el fetge entre ells per aconseguir un plat de llenties més ple que els altres. He seleccionat tres desconcertants mostres d’aquests tipus d’enfrontaments, totes tres escenificats o relacionats amb Manresa. La primera, la manllevo d’un article de la CNT, publicat al núm. 4, corresponent al mes d’abril de 1977, al fulletó que editaven a Manresa i que, en aquest cas, es referia a la vaga de la construcció:

Amb la tornada dels treballadors de la construcció al treball sense haver aconseguit cap de les reivindicacions, es fa necessari veure quins han estat els motius d’aquest fracàs. La vaga es va iniciar a Manresa el 29 del mes passat, i des del principi es va decidir que, donat el magre nombre de treballadors del ram afiliats a alguna central sindical, la lluita es decidiria en assemblea.. Nosaltres, els treballadors de la CNT, vàrem decidir acceptar aquesta línia d’actuació, a pesar de saber que la mesa de l’assemblea a la nostra ciutat estava controlada per CC.OO. En un principi s’aconseguí que més del 90% dels treballadors de la construcció de Manresa i comarca paressin, però el dia 13 els de CC.OO. cridaren a tornar a la feina, trencant així la decisió que s’havia pres, de no finalitzar la vaga mentre hi haguessin acomiadats. Davant d’aquesta situació, els militants de la CNT vàrem creure necessari demostrar la nostra solidaritat amb els treballadors de la construcció, a pesar que s’hagués decidit la no intervenció de les centrals sindicals. Per aquest motiu, el dia 14 al matí es repartiren fulls entre els treballadors, comunicant la nostra solidaritat. La primera reacció de CC.OO. va ésser la de suspendre l’assemblea, amb el pretext que s’havia de connectar amb Barcelona… Es convocà una nova assemblea per a les sis de la tarda, en la que gràcies a les manipulacions de la taula, no es permet parlar a un company de la CNT, que vol comunicar la decisió del nostre sindicat de solidaritzar-se amb l’assemblea de la construcció i se’l treu de la sala a empentes. Però la mesa ja no pot controlar la situació i diversos treballadors intervenen denunciant la manipulació de CC.OO. A què es deu aquesta actuació de les CC.OO? Molt senzill, aquesta central, amb una línia majoritàriament controlada pel PCE, estava interessada, en el moment en que es va iniciar la vaga, en donar una mostra de forçà davant del Govern, per a impulsar la legalització del partit. Una vegada aconseguida la legalització del PCE i davant les crítiques dels alts comandaments de l’exèrcit, que reaccionaren negativament, aquest mateix partit ha de demostrar al Govern que té controlada la classe obrera, que no és cap perill i per això enfonsà la vaga…

La segona mostra és una denuncia manifestada, sense entrar en valoracions de cap mena, pels mestres del Bages que es negaven a fer les permanències:

El dia 14 de desembre, l’assemblea de mestres del Bages que no fan permanències, varen convocar als partits polítics i centrals sindicals de Manresa per debatre el tema de l’escola gratuïta i, més específicament, el de les permanències, per tal de conèixer la seva postura i les possibilitats de recolzament d’aquesta campanya. En el transcurs de la reunió, CNT, USO, CTC, PSAN, MCC i PCC, varen estar d’acord en treballar conjuntament per aconseguir un millorament de l’ensenyança, com pot ésser escola gratuïta, participació dels pares, mestres, AA. de VV.; organització d’activitats més dirigides al temps extraescolar, finançades per organismes públics… Ja que les permanències són un obstacle per arribar a aquest plantejament es va veure que calia començar per la supressió d’aquestes i es van comprometre a recolzar la campanya. SOC, PSC(r) i CDC assistiren a la reunió, però no es van definir, tot esperant plantejar aquesta qüestió a les seves organitzacions. USTEC, UGT, PSC(c) i ERC ja ni es varen dignar presentar-se a la reunió”.

Finalment, aporto una documentació impensable en temps de la lluita unitària contra el franquisme. Es tracta d’uns comunicats al voltant d’una vaga de miners a Fígols, registrada el desembre de 1977. El primer document el signa el Comitè local de Convergència, a Berga, i deia així:

CDC, preocupada i conscient per la problemàtica de la nostra comarca i mirant sempre de trobar les solucions viables per fer una Catalunya justa i vàlida per a tothom, davant el conflicte dels minaires de Fígols va oferir el seu ajut a les centrals sindicals, just el mateix dia 7 de desembre. Consegüentment, CDC es va posar en contacte amb el seu diputat Àngel Perera a fi d’assabentar-lo dels fets. Vista per part del nostre diputat la importància i repercussió del conflicte en la vida local i comarcal, es va desplaçar el dissabte a la mateixa boca de la mina a fi i efecte d’entrevistar-se amb el Comitè d’Empresa… Una volta assabentat l’Àngel Perera amb exactitud de les causes i les diferències entre la part social i la patronal, va creure convenient posar-se en contacte amb el Secretari General de CDC i Conseller de la Generalitat, en Jordi Pujol, perquè fes les gestions oportunes per basar les justes reivindicacions dels minaires. Acte seguit, en Jordi Pujol es va posar en contacte amb el governador civil i amb la presidència de Carbons de Berga, fent-les-hi palesa la importància del conflicte i del que representa per la comarca en general, donada la gran incidència econòmica de les mines… Aquestes gestions varen ésser trameses al Comitè que les va avaluar molt positivament… Un cop arribades a bon terme les negociacions, CDC sense cap ànim de protagonisme manifesta que dóna suport a tota actitud negociadora que encaminés el conflicte a una solució satisfactòria, al mateix temps que constata la serietat, sentit de responsabilitat i eficàcia demostrada en tot moment pel Comitè d’Empresa…”.

Aquesta nota tan “encantadora” varen replicar-la amb un altre comunicat CC.OO., USO, CNT, UGT i CSUT: “… Manifestamos que el partido CDC ha hecho un acto totalmente innoble, queriendo atribuirse la victoria conseguida. Quede bien claro que dicho partido, a pesar de haberse solidarizado por escrito, no ha colaborado en nada en la práctica… Que, en unos momentos de lucha, en que la unión de la clase obrera pasa por ciertos problemas, es un claro intento de desunir la clase trabajadora. Hemos de informar que dicho partido, el pasado fin de semana ha hecho gestiones para formar un sindicato dependiente directamente de su sistema burgués. Consideramos que, si toma fruto el susodicho sindicato, será un peligro para la unidad obrera. Por tanto, pues, aparte de denunciar las maniobras de CDC, aconsejamos a nuestros compañeros militantes:

1º)- Luchar con todas nuestras fuerzas contra el reaccionarismo burgués que representa CDC.

2º)- Luchar contra ese futuro sindicato satélite de la oligarquía catalana.

3º)- Boicotear todas las listas de las próximas elecciones dónde haya un solo hombre de CDC. En estos momentos, este partido es el heredero del reaccionarismo y de la oligarquía”.

El important sector dels metal·lúrgics també estava descontent i emmurriat pels resultats del seu Conveni. El sindicat socialista de Manresa ho analitzava així, a les pàgines del butlletí “El Carrer”: “Aquest conveni ha estat evidentment marcat pel moment polític pel que passem. Les eleccions tants d’anys esperades han acaparat l’atenció de tothom. Aquest procés cap a una progressiva democràcia ha marcat la major part de les lluites pels convenis i el metall no ha estat una excepció. La legalització d’alguna de les forces d’esquerra ha portat com a penyora la tranquil·litat al carrer i al treball, evitant possibles tensions que podrien desvirtuar aquest bonic procés democràtic. Si bé això condicionà a part de les forces treballadores, els sindicats més autònoms no han jugat tampoc les cartes que calia jugar. Això s’ha evidenciat tant al local de Sindicats com a la pista Castell, darrerament plena per l’interès que el Conveni suscitava. En definitiva, ha estat un mini-conveni per a un màxim-nombre de treballadors. Malgrat tot, cal valorar el procés d’elaboració de la plataforma de reivindicacions a les empreses, l’interès progressiu que s’ha mostrat en l’assistència a les assemblees, la disposició a la lluita en algunes contrades de la comarca. Cal donar en aquests moments una prioritària importància a les reivindicacions basades en millores socials perquè, què en traurem solament d’increments salarials si no podem controlar els preus del mercat, per exemple? D’altra banda, s’ha constatat una manca d’entrenament en l’anàlisi crítica, fruit de tants anys de confusió, que ha fet perdre de vista que les millores no ens vindran donades, que cal guanyar-los i l’única força és la lluita de tota la classe obrera”.

Acabo aquest capítol amb una referència, que expressament no he volgut pas deixar al calaix, a les activitats de la Unió de Pagesos. El dissabte 5 de març, 200 tractors aparcaren a les carreteres del Bages (120 a la recta de Sallent, uns 50 a Navàs i 40 al Molí de Boixeda). La causa immediata d’aquest moviment era la solidaritat dels pagesos del Bages amb els camperols de la resta de l’Estat en l’exigència del reconeixement de la Coordinadora de Moviments Camperols i una reivindicació concreta de tota la pagesia: llibertat sindical, política de preus justos per al camp i reforma de la seguretat social agrària. Cal destacar la capacitat d’autoorganització i mobilització dels pagesos en els tres dies que va durar la tractorada i, també, la bona companyonia demostrada a l’hora de prendre responsabilitats i decidir els torns nocturns de vigilància.

D’altra banda, totes les decisions es van prendre en assemblees, les quals també varen triar representants per cada actuació concreta. Tot plegat va palesar que la Unió de Pagesos havia assolit una organització democràtica i que s’havia fet una considerable parròquia. El problema més pelut i difícil d’aconseguir era el que es referia als preus justos, ja que no es podia resoldre simplement augmentant-los. Segons els pagesos, la cosa venia de lluny, sent els signes més negatius de la qüestió l’especulació de les finques i la corresponent expulsió de masovers i parcers; els monopolis de subministres i, en el sector ramader, les integracions fetes per la majoria dels fabricants de pinso, on tenien molts interessos els grans escorxadors i l’oligarquia de la comercialització. Per a molts productes agraris la producció representava només el 28% del cost final, deixant un marge de benefici considerable per a la butxaca del intermediari. I de la mateixa manera com passava en la resta de conflictes laborals, que la CNS normalment hi feia un paper d’estaquirot, en els conflictes agraris actuació de les Cambres Oficials i el de les “Hermandades de Labradores y Ganaderos” no podia haver estat més lamentable, desconvocant la vaga, impedint la sortida dels tractors, escampant notícies falses i, finalment, penjant-se el mèrit d’una mobilització en la qual només hi solien participar per posar pals a les rodes. Tot plegat, digne de en un registre de disbarats.

Últims records

Buscar a tot memoria.cat