Quan els llocs ja no són el lloc

i 31. 1964 l’any que tot canvia – Els Bancs – Farrús, pilot de guerra – Bicicleta de motocross – Manresa en fiestas. Amb ulls de nen

El pare componen al comodí nou i imprimint a mà a la Jores, darrere es veu el plat de la minerva antiga i la nova guillotina.

Els pares tenen una llibreta a la Caixa de Manresa on van posant els diners que guarden. La mare diu que tindríem d’obrir una cuenta corriente en algun banc, però el pare no vol ni parlar-ne, diu que pagarem sempre amb diners i que amb la llibreta de la caixa ja fem el fet, per no tenir diners a casa.

Els bancs no són res més que uns sacacuartos, com menys tractes hi tinguem millor.

Hem de fer pagaments al Banco Central de la Plaza Santo Domingo, al Banco Español de Crédito i al Banco Popular Español del Paseo de Pedro III i a la Banca Padró del carrer Guimerá. Uns ens porten un aviso per anar a pagar per ventanilla i altres passen a cobrar pel taller.

La Banca Padró té un cobrador què és un senyor baixet, calb, que sempre sembla anar tard i rondina molt. Porta una mena de cartera de pell plana i allargada, amb una pila de letras i rebuts posats drets, de manera que pot llegir el nom de qui ha de pagar, sense treure cada vegada el document i va cobrant amunt i avall pels carrers.

El cartero és l’altre personatge que, cada dia, passa per aquí, també és baixet i parla castellà, però és més simpàtic i va carregat amb una cartera de pell bastant gran, que porta mig penjada de l’esquena, a l’estiu va tot suat per la calor i el que deu pesar plena de cartes.

Hi ha estones que, si estic sol, bado amb la porta mig oberta per veure:

Les nenes que van o surten de l’escola de les Dominiques.

Els carros de palla que descarreguen per una mena de porta de fusta que té, a “mitja” alçada, la paret de la vaqueria de la senyora Pepita.

Una nena que passa cada dia, deu d’anar a treballar, camina d’una manera curiosa, fent petits saltirons i em sembla bonica.

Un senyor que tanca el cotxe més enllà del taller, però a l’altra acera, el pare diu que es dedica al contrabando.

Unes germanes que viuen una mica més avall pel carrer de La Luz que es diuen Sole.

Un senyor ja molt gran que viu a l’escala del costat, es para a vegades per dir alguna cosa. Explica que té a una bona col·lecció de sellos, que si algun dia la vull veure, ho digui als pares i puc pujar que me l’ensenyarà. El pare no vol que hi vagi, diu que és un senyor molt gran i que es morirà aviat, que si m’hi “encarinyo” m’enportaré un disgust.

Una nena, veïna de l’escala, amb la que ens diem hola, adeu i poca cosa més.

Unes altres germanes que viuen a la cantonada del nostre carrer i la calle Bruch, es diuen Sallés…

Sempre que sento un motor de moto, deixo el que estic fent per treure el cap i saber de quin model es tracta.

Hi ha un parell de nanos del barri que m’han dit que van a l’Agrupació Cultural del Bages, que està al carrer Talamanca i que s’ho passen molt bé, a més volten per pobles on van a ballar i cantar.

Sé on és, però no hi he entrat mai. Obro la porta de fusta amb vidres i entro en una sala petita amb una barra de bar al davant, hi ha un senyor baixet i calb que em pregunta què vull.

Li explico que tinc uns amics que m’han dit que puc “apendre” a ballar sardanes, que un amic del meu pare és músic de cobla i a vegades anem a escoltar com toca, per això m’agradaria saber ballar-ne.

M’acompanya cap dins, on hi ha una sala on em diu que fan els assajos, em fa una mica d’explicada i m’apunta en un paper els dies i les hores que hi puc anar. Ha estat molt amable i em pensaré si hi vaig o no.

Avui, al pis de sobre del taller hi ha anat, una senyora que és famosa. Es diu Maria Matilde Almendros, és locutora de ràdio i també fa teatre. Jo he sortit al carrer per veure-la, quan he sentit que ja marxava, ha passat pel meu costat i m’ha fet un somriure mentre em saludava.

El mes d’agost tornem a anar a Camarasa de vacances, això no canvia mai, anem a casa de la família Farrús i ara que potser ja es tenen més confiança, comencen a parlar de com van viure la guerra.

El pare Farrús era republicà i es va allistar a l’aviació, va aprendre a pilotar avions de combat i resulta que és un dels pocs, de la seva promoció, que va sobreviure a la guerra.

Explica que els avions de la república eren antiquats i que poc podien fer per defensar-se dels italians i “alemans” més moderns, ràpids i millor equipats.

També comenten el que porten els diaris, “parlen de què” els Estats Units cada dia són més imperialistes, amb el boicot als Cubans i l’atac al Vietnam. Diuen que si no fos per l’URSS i la Xina de Mao els americans es farien els amos del món, com ja volia fer Hitler.

Com que no hi ha manera que el pare afluixi amb el tocadiscos, m’he de conformar a escoltar per la ràdio el que posen el Gran Musical o al Radioscope.

M’agraden els Brincos i els Sirex, amb la mare cantem i ballem una música que es diu La Yenca, l’hem vist per la televisió. Si estem amb el Pepe i la Carme, ella si afegeix i ens partim de riure tots tres.

Per la ràdio fa gràcia un senyor que explica històries que es diu Joan Capri, també hi ha la Mari Santpere, però a mi aquesta senyora no m’agrada tant com el Capri.

A l’estiu a la terrassa de sobre les “pisines”, a la Pista Castell i també per la Festa Major fan balls, jo no tinc cap traça per ballar, però m’agrada anar-hi, normalment als nens ens deixen entrar sense pagar si anem acompanyats d’un de gran.

En aquests balls hi toquen grups com: l’Orquesta Gran Caruso, el Club San Remo, el Conjunto Iris, las Hermanas Ros, els River’s, els Drumer’s, Santi Arisa…

A l’envelat ja és una altra cosa, no deixen entrar a la canalla si no pagues l’entrada i vas amb un de gran, venen cantants “dels què” s’escolten per la ràdio o es poden veure a la televisió, com Los Cinco Magníficos, José Guardiola, Rudy Ventura, Salomé…

També hi ha la música Ye Yé, que no m’agrada gaire, però comencen a posar-la per totes les ràdios. Alguna cantant francesa està bé, però de les espanyoles no n’hi ha cap que valgui la pena.

La Nova Cançó, tampoc m’agrada, la trobo pesada, sempre canten igual, però hi ha la Guillermina Mota que és diferent i el Quico Pi de la Serra que també sona d’una altra manera i a més a més fa jazz i això i el rock és la música que més m’agrada d’escoltar.

Ara que hem tornat de vacances, el pare em pregunta per les meves sortides en bicicleta, diu que aviat em podria anar a apuntar a la Penya Bonavista per començar a sortir amb ells. Li dic que m’ho he pensat bé i que això de fer quilòmetres per les carreteres no m’agrada, que vull posar-li un manillar de motocròs i canviar els tubulars per uns neumàtics de tacos, que per anar a fer el reparto m’anirà millor amb aquest manillar i per sortir per camins, que és el que vull fer, amb les rodes noves també aniré més segur.

Es queda una mica parat, però em diu que faci el que vulgui, també que si l’arreglo així, puc aprofitar per pintar el quadro i quedarà com nova. Que està tranquil, perquè des que la tinc no m’he fet mal cap vegada i estava convençut que no pararia de fotre’m de morros amb la bicicleta.

No m’esperava que el pare hi estigués d’acord, però jo ja havia parlat amb el fill del senyor Miliu, el mecànic de bicicletes que hi ha al costat del bar Ramon. La desmuntarà per portar el cuadro a pintar, he triat un color gris clar, el pintor també hi posarà les meves inicials J-EGP al cuadro, així els lladregots si pensaran més per agafar-la, ja que és molt fàcil de veure les lletres.

Una vegada pintat el cuadro, el mecànic hi posa un cablejat nou, el manillar de motocròs amb les seves manetes, els neumàtics de tacos i la torna a muntar, això sí, sense els clips dels pedals.

A sota el sillín hi he posat un “bolset” de cuiro, lligat amb una cinta amb sivella, per portar-hi:

Dos claus fixes per apretar qualsevol dels cargols de la bicicleta.

Dos palanquetes per poder desmuntar els neumàtics i treure la cámara.

Una capseta metàl·lica, de la casa Hutchinson, per arreglar pinchazos, amb parches de diferents mides, un tub de pega amb una paleta petita de fusta per posar-la i un tros de paper de vidre per raspar el lloc del pinchazo.

Ha quedat molt bonica, m’agrada de veritat i surto corrents cap al camí del bosc d’en Suanya i segueixo amunt fins al gorg Blau. Ara sí que m’ho passo bé amb la bicicleta, fent salts, derrapant i travessant charcos.

Amb el manillar de carretera sempre anava insegur, però ara tinc la sensació “de què” no puc caure, sé que algun dia me la fotré, però pels camins de terra disfruto com mai i em sembla que tampoc em canso tant, com anant per la carretera.

Amb el Nin i el Cachas sortim amb les bicicletes, per arribar a gorgs on ens puguem banyar, ja sigui al Llobregat, al Cardoner o a les rieres de Rajadell, del Cornet…

Aquest any la Fiesta Mayor és diferent amb motiu dels XXV Años de Paz, l’Ajuntament ha organitzat una cosa que en diuen Manresa en Fiestas. Es tracta de fer el que es fa cada any i a més a més, que a cada barri s’hi faci alguna cosa, perquè no tota la festa es concentri al centre de la ciutat.

Els actes als barris són jocs pels nens, sardanes, a la nit petardos i després ball al carrer. Amb els meus amics procurem anar cada dia al vespre al barri que toca: Carretera Sampedor, La Culla, les Escodinas, San Pablo, Sagrada Família, Viviendas de San Ignacio, també fan festa a la Barriada Mion al Pueblo Nuevo i a Viladordis, però no hi anem perquè ens sembla que no fan ball.

Amb els pares, anem a la “pisina” els dies que fan boxeo o lucha libre, després ens quedem una estona a la terrassa, on hi ha un escenari pels músics, que toquen per fer ball.

A casa m’han dit que hem de parlar molt seriosament, això no vol dir res de bo. Em diuen que ara que aniré a l’Institut he d’estudiar de veritat, que m’he de concentrar a les classes, que seran molt diferents, perquè no tindré un mestre a sobre que em faci treballar i miri el que faig.

Allà tindràs un mestre per cada assignatura i si no t’organitzes bé, estudies i fas deures a casa, ningú et dirà res, només que aniràs suspenent els exàmens i al final de curs no aprovaràs res.

Per això em diuen que he de deixar d’anar a perdre el temps amb el Cachas, el Nin i altres nens del barri. La mare sobretot no vol que torni a quedar amb ells.

Aquests amics ja no fan per tu, ara et toca fer noves amistats a l’institut, nens que estudiïn i siguin ben educats.

Em quedo molt parat. Com em poden demanar això? Fa quatre dies que vàrem anar d’excursió tots plegats i em van dir que es veien bona canalla.

No entenc aquest canvi i perquè ara no volen que tingui aquests amics. M’he disgustat molt, estic enfadat amb els pares, com mai ho havia estat, però els he dit que avui mateix aniré a despedir-me dels amics, penso que com més aviat ho faci millor.

Primer he anat a casa del Cachas i després tots dos baixem a casa del Nin.

Ara ja no viu a sota la coberta dels molls de càrrega, sinó que els han llogat un pis a l’edifici de vivendes de l’estació. Ell ha estat molt content d’anar a viure en un pis millor, que el que han tingut fins ara.

Els hi explico una mica que ara no podré baixar a jugar, perquè tindré d’estudiar i fer molts deures, que em sap molt greu…

M’he aguantat, però quan surto em poso a plorar pel carrer del Bruch amunt, vaig repassant les aventures que hem viscut els tres tots aquests anys, sense haver-nos barallat ni enfadat mai, fent pinya quan hem tingut algun problema i rient d’allò més amb les “tonteries” que havíem arribat a fer. No entenc aquest canvi dels pares i perquè ara no volen que tingui aquests amics.

Bultaco amb el Ramon Torras està guanyant moltes carreres internacionals i del Campeonato de España en les categories de 125 cc, 175 cc i sobretot en la de 250 cc, però només participa en una del Mundial 125 cc. En el Mundial també hi corren alguna carrera pilots espanyols com Jorge Sirera amb Montesa 250 cc, José María Busquets i Angel Nieto amb Derbi 50 cc

L’estiu s’acaba i és hora de començar el “bachillerat” a l’Instituto Luís de Peguera, no sé qui era aquest senyor. Tot és molt nou, la cartera, la carpeta de dibuix, els llibres, anar ben vestit, tenir un mestre diferent per cada assignatura, els horaris, al meu curs no hi ha cap nen que conegui… em costa imaginar-me quin paper hi he de fer aquí.

No em fa por, però tampoc hi vaig content, estic intranquil, en principi no penso parlar amb ningú i esperaré a veure què em diuen i fan els “demès”. Hi ha dies que arribo al vespre amb malt de cap i la mare es pensa que ho faig per no anar a treballar al taller i els pares no paren de donar voltes, amb el que hauré de fer a partir de què comenci el curs.

Ara tindràs uns horaris cada dia diferents, que et deixeran hores lliures sense classe, aquestes hores no són perquè ten vagis por ahí, sinó perquè t’estiguis a la biblioteca estudiant o tornis cap a casa a fer deures. Però quan pleguis a la tarda, vindràs ben ràpid cap al taller per ajudar amb el que calgui.

El pare m’ha comprat, per treballar, un componedor que és més curt que el que tenim i una mica més ample. El trobo bonic, és de llautó i sempre el tinc ben net, he d’anar amb molt cuidado de què no caigui a terra, amb el cop es podria descentrar el fixador i deixaria de funcionar bé.

Ja m’havia explicat com cal agafar-lo i ajustar per compondre, sense que em faci mal la mà quan es va omplint de composició, però insisteix molt amb la importància d’agafar-lo ben recolzat sobre la mà i la muñeca. Diu que si no h faig puc acabar amb un mal que costarà molt de curar.

La minerva Jores amb l’automàtic no va tan sola com ens havien explicat, si no és per fer una tirada llarga, no surt a comte engranar el carro de l’automàtic i ajustar bé els braços neumàtics ja que això pot costar una mica i fa malbé uns quants fulls, fins que no està a punt.

Perquè vagin agafant els fulls d’un amb un, el paper ha d’estar ben tallat i esponjat. Si el paper és de poc gramatge, tenim de tapar alguns dels xucladors de cada braç, perquè no tinguin tanta força i no agafin dos o tres fulls a la vegada.

Tot i que ho tinguem ben ajustat, de tant en tant agafa més d’un paper o no n’agafa cap, per això s’ha d’estar atent al que fa màquina, tornar a esponjar el paper i retirar els fulls que han quedat al timpà, suposant que no s’hagin enganxat als rodillos i es tinguin de netejar.

Per tant, si el pare està sol, no pot deixar aquesta màquina treballant i posar-se a la minerva vella per fer una altra feina.

Si hi soc jo, puc anar distribuint o component, perquè estic al costat de la Jores i si escolto que algun braç falla, només m’he de girar per agafar la palanca que atura la màquina. Mai he de voler treure un paper amb la màquina enjegada, primer he de parar-la, després baixar el pisó i ja puc arreglar el que hagi passat.

Ara esperen que treballi les estones lliures al taller, fins que faci els catorze anys, que serà quan em matricularan al “bachillerat” nocturn i ja podré fer la jornada completa al taller.

L’única cosa que em diuen que puc seguir fent, és anar a entrenar a la “pisina”, això m’agrada i ja m’han dit nens que van a l’institut, que en estar federat, a les hores de gimnàstica podré anar a la “pisina” i això ja em servirà per aprovar l’assignatura, també podré anar a competir al Campeonato Escolar de Natación que va començar a fer-se l’any passat.

El que és segur, és que la meva vida ha canviat molt des que vàrem comprar l’imprenta i més ara al deixar l’escola i anar a l’Institut. A casa tenim cuina amb forn, olla exprés, estufes elèctriques, nevera, iogurtera, molinet elèctric pel cafè, Minipimer i presses, cansament, males cares… Amb la família ens veiem només de tant en tant i ja no sortim al bosc ni anem a pescar.

He deixat de veure els meus amics, ja no vaig amb ells per on he voltat sempre, el barri vell i el de Valldaura, fins al riu cap al Pont Vell o pujar a la torre de Santa Caterina.

Ara he de pensar que aquells llocs, ja no són els meus llocs.

Final.

Últims records

Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Jaume Grandia i Cortina
Jaume Grandia i Cortina
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Buscar a tot memoria.cat