Quan els llocs ja no són el lloc

24. Ajudo a fer cine. El mestre em deixa llibres. Patinatge al Congost. L’Institut Français. GUIPER Artes Gráficas. Ens hem de presentar a la Guardia Civil. Suspenc l’examen d’ingrés a l’Institut. Amb ulls de nen.

Aquests són els únics llibres que hi ha a casa, a part de les “Enciclopedias Alvarez” que faig servir per a l’escola. (Foto: Joan Esteve).

Aquest diumenge el cosí de la Carme m’ha convidat a pujar al cuarto de les màquines del cine Avenida. S’hi puja per una escala que hi ha al vestibulo, just darrere de la taquilla.

És més petit del que em pensava i la màquina, que està funcionant, més gran del que m’havia imaginat.

Fa un soroll seguit i té a la paret del davant un forat, per on surt el raig de llum de la pel·lícula, al costat hi ha una altra finestreta per on es veu la pantalla.

El maquinista m’explica que aquest cine és una mica especial, perquè la sala no és recta, sinó que fa curva, per això cal que la màquina estigui molt ben encarada, si no els costats de la pel·lícula es veurien borrosos.

Hi he estat poca estona, els amos no volen que hi entri ningú que no sigui el maquinista, per això marxo ben aviat amb un grapat de trossos de pel·lícules a la butxaca.

Els propietaris d’aquest i tots els altres cines que hi ha a Manresa, són els Padró, que també tenen una botiga al carrer Guimerá cantonada amb el Paseo de Pedro III, un banc, la distribució del Butano i altres negocis.

Ho explico al pare i li dic que m’agrada això de passar pel·lícules, sobre tot perquè pots veure el cine gratis.

Diu que amb ell treballa un senyor que té una màquina de fer cine i es fa un sobresou anant pels casals passant pel·lícules i l’hi ha sentit dir que busca un ajudant. Si vull, li dirà i potser em donarà algun cèntim per ajudar-lo.

Avui vaig a la una a INOC S.A., és l’hora que pleguen de treballar, per parlar amb el senyor Santesmases, que és qui té la màquina de fer cine i podrem parlar per si vol que l’hi faci d’ajudant.

Ja hem quedat per aquest dissabte a les sis de la tarda, a la cantonada dels carrers Urgell i de la Mel, allà hi ha un taller de làpides de cementiri i altres coses de marbre, que es diu Mármoles Prunés, a l’entrada té un vado on parar el cotxe, sense molestar als que passen pel carrer.

Agafem la màquina i les bobines de la pel·lícula per portar-les al Casal de Sant Francesc, que és al carrer Camp d’Urgell, allà m’espero que ell vagi a deixar el cotxe en un lloc que no molesti i torni per preparar la projecció.

La pel·lícula que passem es diu La Herida Luminosa. Jo diria que no ha anat massa bé, la cinta s’ha trencat un parell de vegades i com que només portem una màquina, cal fer mitges parts per canviar les bobines, això no agrada gaire a la gent.

El senyor Santesmases és baixet, bastant calb, es mou i parla de pressa, de manera que em costa d’entendre el que em diu.

Això sí, m’ha ensenyat a posar la bobina a la màquina, com cal passar la cinta pels corrons perquè s’agafi bé i no rellisqui, a encendre el foco i com s’ha d’empalmar el celuloide quan es trenca, sense que després es noti gaire el tall.

Mentre passava la pel·lícula m’ha portat una Coca-Cola i m’ha dit que demà anirem a un altre lloc on farem una pel·lícula que es diu El Judas. Per això em passarà a buscar per casa en ben dinat.

Ho hem plegat i carregat tot al seu cotxe vell i atrotinat, li ha costat d’engegar-lo i ha marxat sense donar-me ni cinc.

Explico al pare com ha anat i em diu que no hi aniré més, que s’ha equivocat en dir-li a aquest home que li podria fer d’ajudant. Li fa por, perquè el cotxe que porta està fet pols i ell va pel món sense carnet de conduir.

Aquest home qualsevol dia es quedarà tirat per la carretera o tindrà un accident i no vull que vagis al seu costat. Vés a saber en quin embolic es pot posar.

El senyor Ferrer, mentre estàvem parlant a l’estanc, m’ha preguntat quins llibres llegeixo a casa, li he dit que a casa no tenim llibres. Ha insistit, diu que a totes les cases hi ha algun llibre.

Però la veritat és que a casa només tenim tres llibres antics i encara no n’agafo, en préstec, de la biblioteca, perquè no sé quins em poden agradar i tampoc tinc gaire temps per anar-hi.

El mestre em diu que el dissabte a migdia passi un moment per casa seva, viu al carrer Bruch just darrere de l’escola i em deixarà algun llibre.

Avui diumenge no sabia gaire què fer, els pares estan treballant, i surto a voltar una mica. He escoltat per Ràdio Manresa, que està a la Plaza del General Mola, que han fet Manresa la Ciudad Pubilla de la Sardana i per això inauguren un monument a la plaça de Casa Caritat.

Hi vaig, més que res per veure si fan sardanes i hi ha tocant l’amic dels pares, el Josep Pla. Quan arribo ja ha començat la inauguració i hi ha molta gent.

No he vist al Josep, però em quedo a mirar la inauguració del monument, és de formigó i no m’agrada gaire, vol fer com dos que ballen, però no li veig la gràcia per enlloc.

Com cada any el Festival de Eurovisión és motiu de trobada familiar, seguim les votacions, no perquè esperem que guanyi España, si no per veure el ridícul que fa. El cantant català José Guardiola ha fet la pena i tots contents.

Per la televisió hi ha alguns programes nous que m’agraden. Els dibuixos animats del conill Bugs Bunny i una sèrie de l’oeste que es diu Bronco.

Ara abans de començar un programa surten uns rombos en un costat de la pantalla. Un vol dir que el programa és apte per majors de 14 anys i dos que solament pels de més de 18.

Vaig a casa del padrí Amadeu per fer les classes de francès amb la cosina Paquiteta, se’m fa una mica pesada, perquè és molt primmirada, tot ho vol ben pronunciat i escrit sense faltes.

Em fa repetir moltes vegades la pronunciació de cada paraula, declinar els verbs una vegada i una altra, dir els números de l’u al cent, els dies de la setmana, els mesos…

Aquest diumenge al migdia hem anat a l’Institut Français. Feien una pel·lícula documental. M’ha dit que ella hi va tot sovint i que m’avisarà per quedar, si és què vull acompanyar-la.

Allà he conegut al senyor José Balaguer, que és l’amo de la farmàcia de la plaça Clavé, on anem a comprar les “medicines” i que segurament serà el meu professor de francès a l’Institut.

Tot ho parlen en francès, no hi entenc gaire bé res, però la cosina em diu que m’he de fixar en les paraules que em va ensenyant i altres que s’assemblen al català, que a poc a poc acostumaré l’orella al francès i així em serà més fàcil de pronunciar-lo i entendre el que diuen.

Allà mateix m’ensenya a saludar, a donar les gràcies, a dir adéu… Ara resulta que no saber dir la “R”, farà que pugui parlar millor el francès, perquè ells la diuen igual com em surt a mi.

Aquest any pel Jueves lardero no hem anat al bosc d’en Suanya, com hem fet sempre,       el mestre ens ha dit que allà hi van els més petits, que nosaltres anirem a l’estadi del Congost, podrem entrar a la pista d’atletisme i també jugar als camps de futbol, si és que alguns porten pilotes.

Com em va dir el senyor Ferrer, avui he anat a casa seva perquè em deixi llibres per llegir. Estic una mica nerviós, que jo sàpiga, això no li ha dit a cap altre nen.

Truco a la porta i m’obre el mestre, em fa passar al menjador on hi ha la seva senyora, que em saluda, asseguda en una butaca, crec que està llegint.

El senyor Ferrer em deixa una novel·la curta, Rinconete y Cortadillo, de Miguel de Cervantes, és d’una col·lecció que es diu Novelas Ejemplares.

Vol que li torni el llibre igual que me’l dona i que si ho faig així, m’anirà deixant més llibres que m’agradaran i també em serviran per millorar el meu castellà i conèixer la literatura espanyola.

M’explica que he de llegir sense presses, com si parlés en veu molt baixa, pronunciant bé totes les paraules i fixant-me amb la història que explica l’escriptor. Que si em cal, puc tornar a rellegir les parts que em sembli que no he entès prou bé, perquè quan li torni el llibre, vol que comentem què m’ha semblat i de què va la novel·la.

Les obres al nou local van bastant de pressa, una vegada net i amb la cloaca nova, hem posat un vàter i un rentamans, per això en Leocadio ha fet un “cuartet” que aprofita una de les finestres que hi ha al final del local per ventilar-se.

Una vegada ha acabat el paleta de posar ciment per tapar els forats de les parets, ho pintem tot de blanc i ve l’electricista amic del pare, per fer una instal·lació nova i posar pantalles de fluorescents al sostre.

També hem avisat al fuster, el senyor Domingo, perquè ens posi unes portes noves de cara al carrer i a l’entrada de l’escala. Com que no teníem diners per tantes coses, a la porta del carrer no hi afegirem una persiana de ferro, com volia la mare i només tindrem la porta de tres fulles de fusta i vidres glaçats amb porticons.

La mare també vol posar un “lletrero” a la fachada, però el pare diu que per això cal pagar un impost i que ara no estem per més gastos.

Per sort tots els veïns ens han firmat l’autorització i estem esperant els permisos de l’Ajuntament per fer el trasllat.

El pare ens explica que cal tenir un nom comercial i que li sembla que GUIPER Artes Gráficas és un bon nom. GUI és de Guillaumet, el seu apellido i PER de Pérez que és el de la mare.

També demanarem que ens posin un telefono, per poder parlar amb clients i proveïdors.

El telèfon i estar oberts al carrer segur que farà que tinguem més clients que ens portin feines.

Amb els meus amics Cachas i Nin anem sortint els dissabtes i diumenges, si el pare no em diu que l’he d’ajudar. Ara amb el taller no podem anar gaires dies amb la colla de la família i els seus amics. Aquest dissabte al vespre hem anat fins al Pont Fumat, per veure els cotxes i motos que corren el Ral·li 2000 virajes.

Allà, la pujada de la Catalana, fa una doble curva, podem veure bé com la fan els corredors, és més emocionant que veure’ls a les rectes.

Mentre estàvem veient com passaven els participants del ral·li, ha pujat un guardia civil en una moto Montesa Brio, en passar per davant nostre, hem rigut, una mica burletes, de la pinta que feia i la a poc a poc que anava, comparat amb els que corrien el Ral·li.

El guardia civil ha parat i s’ha encarat amb nosaltres, ens ha dit que ja ens coneixia i que l’endemà diumenge a les 12 en punt ens hem de presentar al cuartel, que si no ho fem, ens vindran a buscar a casa.

Tenim por pel que pot passar, decidim que no direm res a casa i que ens trobarem abans de l’hora per anar-hi tots tres junts.

Jo no dic res als meus amics, però penso que si em trobo el Rueda, que viu dins el cuartel, em pot denunciar pel cop de puny que li vaig donar i encara podem tenir més problemes.

Diumenge a les dotze en punt hem arribat al puesto de guardia, a l’entrada del cuartel, expliquem perquè hi anem als guàrdies, que no ens deixen passar de la porta.

Al cap d’una bona estona ha vingut el guardia civil d’ahir, molt serio, ens ha preguntat els noms i mentre els apuntava en uns fulls que portava preparats, ha dit que allò era una denúncia que de moment quedaria arxivada, però que si tornem a fer alguna gamberrada sortirà de l’arxiu i aniran a buscar als nostres pares.

Nosaltres li hem dit que no ho tornaríem a fer mai més i li hem demanat perdó. Penso que ell ha estat el primer sorprès de què ens presentéssim i que ho féssim tots sols.

El Ral·li 2000 Virajes d’aquest any l’ha guanyat una Montesa, però Bultaco ha tret un model nou, la Metralla, que és més bonica i corre més que la nova Montesa Impala 175. Ossa també ha fet una moto nova, la 160, però no té res a fer amb les Montesa i Bultaco.

Tot pujant cap al taller, encara al Poble Nou, m’agrada passar per la Pastisseria Perarnau, del carrer Carrió, per comprar alguna cosa dolça per menjar i parar-me a badar una mica més enllà de l’església de Cristo Rey, al taller d’Accesorios Manresa, que tenen la botiga al començament del carrer Jaime I.

Aquí arreglen i posen a punt per vendre les motos Peugeot, Ducson i Ducati. Hi ha un mecànic que participa en carreres, amb una Ducson ben xula, que es diu Mora.

He llegit que Bultaco té un corredor molt bo que es diu Ramón Torras, diuen que arribarà a córrer alguna cursa del Campeonato Mundial. Bultaco, Derbi i Ducson ja hi participen, però no guanyen mai.

Aquest dissabte, els tres amics, hem anat cap a la torre de Santa Caterina, és una torre circular, de pedra, molt antiga, però fins no fa gaire la feien servir els soldats del cuartel del Carmen per guardar-hi coses i no t’hi podies acostar.

També hi ha unes casetes que estan envoltades de trinxeres, el Nin diu que a dintre, els militars, guardaven bombes, munició i explosius i que les trinxeres eren per què si una explotava, el pet no arribes a les altres i rebentessin totes.

Des de la Torre de Santa Caterina es veu tot Manresa i mirem d’endevinar quins són els edificis que més es destaquen entre les teulades.

Ens quedem una estona jugant als soldats i seguim cap als marges que miren cap a la riera de Rajadell, per allà collim espàrrecs verds, que són molt bons, a mi m’agraden sobretot en una truita.

Ara ja no agafo minerals, ni fòssils, ni fulles, però si veig una pedra que m’agrada encara me l’emporto.

El Nin, que sap trobar de tot, també ha plegat unes maduixes de pastor, com n’eren poques, ja ens les hem menjat allà mateix.

En tornar ens quedem una estona voltant i jugant entre els vagons de càrrega que hi ha abandonats a l’estació dels catalans del costat del riu, on viu el Nin i la seva família.

La majoria d’aquests vagons fa molt temps que no es mouen i aquest any han deixat d’arribar les màquines que els podien portar cap a l’estació de Manresa Alta.

Molts estan oberts i es veuen parelles que els aprofiten per anar-hi a festejar, nosaltres ens hi acostem per espiar que fan, si ens veuen o ens senten perquè fem soroll o riem, hem de sortir corrent per esquivar les pedres que ens tiren.

Ja tenim el nou local a punt, el padrí Amadeu ha vingut al carrer Mayor del Poble Nou amb una furgoneta, per carregar-ho tot i portar-ho al carrer de la Luz 12. El que més ha costat de carregar ha estat la minerva.

Una vegada tot descarregat, hem posat a la dreta de l’entrada la minerva i el taulell davant de la porta.

“Radera”, a la dreta el comodin i la taula per netejar els motllos i a l’esquerra la guillotina de palanca.

Davant de la primera paret que separa el local en dos parts, hem fet una pila amb les fustes amb què ens porten les “resmes”, per separar-les del terra i evitar que el paper i la cartolina agafin humitat.

D’aquesta manera sembla que el local estigui ple de coses i no es veu que a partir de l’envà està tot buit, només hi ha el vàter al final.

S’acosta l’examen d’Ingrés a l’institut i el senyor Ferrer vol parlar amb els pares. Ens trobem els quatre a la classe, una vegada han plegat tots els nens. Estic nerviós perquè no sé què vol dir als pares i penso que no he estudiat prou per preparar aquest examen.

El mestre, parlant en català, diu que creu que estic més que preparat per aprovar l’examen d’ingrés, però que hi ha coses que el preocupen. Una és que em poso molt nerviós quan he de fer operacions en els exàmens de prova que ens fa a classe.

També hem de saber que les places per entrar a l’institut són limitades i que els mateixos mestres de l’Institut van a acadèmies o fan classes particulars per preparar aquest examen. Es veu cada any que majoria dels nens que van a acadèmies o a aquestes classes aproven i els que anem per lliure suspenem molt més i això no creu que sigui perquè estiguem pitjor preparats.

El pare s’ha posat molt serio i pregunta si això, de les classes particulars, és legal, que si ja tenen un sou de l’Institut, com podem cobrar als pares dels nens i després corregir ells mateixos els exàmens.

El mestre no ha volgut allargar aquest tema i el pare li ha dit que ja li queda clar de què va això de les acadèmies i les classes particulars.

Avui ha estat l’examen d’ingrés a l’Instituto Luís de Peguera, que és l’únic que hi ha a Manresa.

Hi he anat tot sol, al pati d’entrada érem una pila de nens, hem entrat a poc a poc, per pujar les escales al primer pis, que és on hi ha el salón de actos on farem el maleït examen.

És una sala molt gran, plena de cadires que cada una té una postada que es plega, per poder escriure.

El sostre és molt alt, a banda i banda del salón hi ha un altre pis amb palcos, al davant tenim una tarima de fusta, amb unes taules buides i a la paret uns vitralls de colors.

A sota els palcos hi ha apilats uns bancs de fusta, que penso que els han apartat per posar les cadires per fer els exàmens.

Ens han anat cridant per l’apellido i he quedat “sentat” a les cadires de la dreta, més o menys en una filera del mig a prop del pasillo central.

Ha entrat un capellà, mossèn Ignacio Doménech, baixet, calb i amb cara d’enfadat, porta sotana i una pila de papers a les mans, són els fulls dels exàmens que haurem de fer.

Al passar a prop d’on estic, s’ha entrebancat i ha caigut, alguns nens han rigut i el capellà s’ha aixecat molt enfadat i els ha fet callar a crits.

Ha anat a ajudar-lo, per plegar tots els papers escampats per terra, un altre mestre, el senyor Vidal, que és qui fa la preparatòria oficial al mateix Institut.

Ens reparteixen els fulls de l’examen, estic molt nerviós, però començo per posar el meu nom, la fecha…

Han començat per fer un dictado, mentre el mestre caminava a poc a poc amunt i avall pel passadís central. Hi havia moments que no sentia bé el que deia i altres què no podia escriure al ritme que dictava.

Després he mirat els ejercicios que hi havia al full de l’examen, em semblen molt difícils.

Penso que això no pot ser i procuro començar a poc a poc com m’ha ensenyat el senyor Ferrer. Vaig fent i ja estic una mica més tranquil, no em sembla tan difícil, com al començar, però estic a poc més de la mitat i el capellà diu que se ha acabado el tiempo i cal entregar els exàmens tal com els tinguem.

Quan arribo a casa, explico el que m’ha passat i els pares ja es fan la idea que no podré entrar a estudiar el bachillerat.

El mestre Ferrer ha dit als pares que no he suspès per culpa meva, que creu que és millor que repeteixi curs amb ell i que l’any que ve, seré una mica més gran i podré fer l’examen sense els problemes que he tingut aquesta vegada.

La mare vol que vagi a una acadèmia per preparar aquest examen, parla de l’acadèmia Central, la Balmes, la Santo Tomás on hi ha una mestra de l’institut que es diu Grau. Però el pare no vol ni parlar-ne, diu que això és una estafa i una presa de pèl.

Els pares han mirat si puc entrar a fer la preparatòria per l’ingrés al mateix institut, amb el mestre Vidal, però els hi han dit que no hi ha places.

Ja està decidit, repetiré curs amb el senyor Ferrer al Grupo Escolar Generalísimo Franco, això m’agrada, em proposo aprofitar les classes i fins i tot estudiar cada dia a casa, cosa que, fins ara, no he fet gaire bé mai.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Últims records

Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Buscar a tot memoria.cat