El dia que les autoritats locals es van concentrar davant la meva casa familiar, no era per observar la singularitat del seu balcó. Tenien altres motivacions.

La casa estava situada en una de les divisions resultants de parcel·lar els camps, situats entre els carrers de la Sardana i Sant Magí, quan el propietari els va posar a la venda a principis dels anys 50. La ciutat començava a créixer cap als barris perifèrics, on s’havien obert nous carrers i les classes treballadores podien iniciar els seus propis projectes constructius.

Els meus avis materns van decidir impulsar la construcció de la seva casa en aquest punt. L’avi era ebenista i l’àvia teixidora. Venien d’una casa, situada al Tossal de Coro, propietat de la meva besàvia. El canvi suposava una millora considerable: més espai, sol, pati amb jardí, baixos amplis (on el meu pare ubicaria sis telers, que donarien feina a tota la família) i un balcó singular.

Un cop instal·lats i, amb els meus pares acabats de casar, la família afrontaria altres reptes. Aviat, vaig néixer jo (1957) i, a continuació, els meus germans. Ràpidament vam començar a ser partícips de com s’havia gestionat la construcció de l’edifici. A mida que l’episodi s’anava revivint en les tertúlies familiars, sentíem com la construcció de la casa també passava a formar part de la nostra història. Entre d’altres, destacava l’anècdota de la singularitat del nostre balcó.

Resulta que la barana que envolta l’ampli balcó de la casa, procedia de l’antic edifici dels magatzems Jorba, situat entre els carrers Born i Nou. L’aprofitament dels elements d’aquell edifici, enderrocat uns anys abans, ajudava a abaratir costos i, d’altres cases com la nostra, lluïen baranes idèntiques comprades a un ferrer que les revenia. Encara es poden trobar baranes idèntiques al C/ Sant Maurici, 73, en un balcó i una finestra, i al C/ Cós, 37, en un petit balcó.

Entrats els anys seixanta, poc interessava aquesta petita anècdota a les autoritats locals quan es reuniren davant del número 16 del Carrer de la Sardana (ara 24). El seu interès era descobrir una placa que donaria nom al nou vial de l’eixample manresà, situat entre la Plaça Pare Oriol i el C/ Caputxins (anteriorment anomenat Prolongació Caputxins). L’acte, donava resposta a la petició de la família Juanola que vivia al mateix carrer. L’Antoni Juanola era fill del compositor empordanès Francesc Juanola i Reixach (1891 – 1968), que fins i tot va viure en aquest carrer, junt a la seva esposa, alguns anys abans de morir.

Es tractava d’una placa original i bonica. Col·locada uns dies abans per la brigada municipal que la van deixar tapada amb una cortina de roba, fins el dia de la inauguració. Tenia un format una mica més gran dels estàndards habituals i destacava per una silueta gravada d’una parella de sardanistes de color vermellós, que ja s’ha perdut. Era el millor colofó possible a un carrer en el què els veïns traçaven llaços relacionals entre ells, sobretot a l’estiu, prenent la fresca a la vorera o, a l’hivern, visitant els que s’havien anticipat comprant un televisor. Nosaltres visitàvem la família Casajuana, fins que vam tenir el nostre propi televisor.

En aquella època, el carrer estava poc densificat. Hi havien bastants solars per construir, uns camps amb un desnivell perillós, que envoltava la via del tren fins a l’inici del túnel que desembocava a Sant Pau, i una llarga paret que corresponia a la façana de la fàbrica de cal Dalmau. Era una industria dedicada a la cinteria que donava feina a desenes de treballadors i treballadores, que entraven i sortien puntualment, segons el seu torn de treball. A la construcció principal, hi vivien els dos germans Dalmau, propietaris del negoci, amb les seves extenses famílies. Fet i fet, al llarg de tot el carrer no arribàvem a les 15 famílies, algunes propietàries de cases unifamiliars i altres en règim de lloguer.

Era una zona tranquil.la, amb poca circulació de cotxes, això facilitava que la canalla féssim vida al carrer, on jugàvem, diria que moltes hores. Podíem agrupar-nos fins a 10 infants d’edat similar, quan coincidíem amb els amics que venien dels carrers Sant Magí i Viladordis. Amb alguns compartíem la insòlita experiència de fer la Primera Comunió als garatge dels Tints Flotats, un local molt ampli just al costat de la Plaça Oriol, perquè s’estava construint l’Església de la Sagrada Família i no estava preparada per acollir l’acte. Amb la majoria compartíem l’emocionant experiència de jugar al carrer. Els jocs de pilota eren els preferits, encara que jo preferia altres tipus de jocs. Com les curses automobilístiques que simulàvem en un circuït guixat al terra de la vorera, davant la casa de la família Pi, on competíem amb els cotxes de plàstic que col·leccionàvem, gràcies als paquets de sabó per rentar la roba que compraven les nostres mares. Amb els meus germans, ens agradava jugar a endevinar el color dels cotxes que s’acostaven des del fons del carrer.

Era la nostra petita comunitat. Començàvem a experimentar el sentit de pertinença i a territorialitzar les nostres activitats. Més enllà, s’havien format altres colles, amb qui podíem col·laborar o rivalitzar, segons el moment. Recordo especialment la competència que s’establia amb els carrers propers, quan preparàvem les fogueres d’estiu.

En general, els nostres jocs eren indiferents a les històries anteriors que s’havien viscut en aquella zona. El carrer quedava delimitat per dos espais significats. Al sud, un gran solar situat a l’inici del carrer, on hi havia un convent que va ser saquejat i cremat durant la Guerra Civil. Es tractava del Convent dels Caputxins on, més tard, es faria l’actual Col·legi Oms i de Prat. Era un espai amb munts de terra pronunciats i restes no identificables de l’edificació anterior. Era el lloc ideal per jugar a Cuca amagar, amb altres colles, on solíem anar de tant en tant. A principis del 2000, quan van enderrocar la fàbrica de cal Dalmau per fer-hi pisos, va quedar al descobert la paret de contenció del vial. Les obres van permetre apreciar que, per fer el carrer, havien utilitzat les pedres procedents de l’edifici religiós enderrocat.

A l’altre extrem, una amplia plaça dedicada al frare caputxí Josep Oriol de Barcelona, en memòria d’un dels primers religiosos morts a Manresa quan va començar la Guerra Civil. Després de detenir-lo, el van mortificar arrossegant-lo per diferents carrers del barri, fins que el van assassinar arribant a Cal Gravat.

Sens dubte que, aquestes històries de violència religiosa escoltades d’infant, van acabar sent la gènesi del meu documental Sospita de fe (2018), sobre la persecució religiosa que es va viure a Manresa, a principis de la Guerra Civil. Uns fets que van deixar ferides importants a l’estètica patrimonial de la ciutat, insuficientment compensades i reparades.

En l’actualitat, aquesta temàtica no desperta interès i la ciutat avança sense deixar testimonis d’aquestes històries del passat. Com els balcons de Can Jorba, el conjunt patrimonial desaparegut demana una segona oportunitat. Una compensació imaginativa que substitueixi la pobresa arquitectònica i artística deixada pels enderrocs. No em refereixo a una reparació política, sinó estètica. Una aposta per l’art públic que doni una nova vida als espais desapareguts. Seria un bell gest convidar a la comunitat artística a reinventar simbologies compensadores de la destrucció passada. Els visitants de la nostra ciutat ho agrairien.