Quan els llocs ja no són el lloc

19. Nous amics, nous jocs. TVE-Eurovisión. Plácido. Estada a Montserrat. Aspirantat. Comprem una impremta. Amb ulls de nen

La mare para taula a la Font de La Cura de Navarcles.

 

Aquest 1961 ha començat fent fred, encara que no tant com l’hivern passat. No ha nevat, això no m’agrada, jo vull que a l’hivern faci fred i nevi.

Per reis el padrí m’ha regalat un segon llibre de Julio Verne: Viaje a la Luna, que m’agrada, però no tant com el Capitan de Quince Años.

Els pares m’han comprat roba i unes sabates d’hivern. La mare rondina perquè diu que no pot ser que faci malbé les sabates i els pantalons llargs de la manera que ho faig.

Porto tots els pantalons, els de mudar no, amb parches als genolls, que la mare cus per tapar els estrips.

Les sabates, per molt Gorila que siguin, es desencola la sola, o cau el taló, o s’estripa la pell…

Només aguanten les “katiusques”, aquestes botes és l’únic calçat que em queda petit sense espatllar-se, tot l’altre no em dura ni un curs.

Cada dos per tres hem de portar el meu calçat al sabater del carrer Cos, cantonada amb el de la Luz, per posar mitges soles, punteres metàl·liques, talons de goma…

Aquest nano sembla que ho faci expressament això de trencar les sabates i estripar els pantalons, no crec que tota la canalla sigui tan destralera. Si no anés amb aquella colla del Cachas i el Nin, segur que tot li duraria més.

Hem anat a casa dels Pla, la Donelia ha tingut un nen i els pares li han comprat robeta i colònia Nenuco.

Viuen al carrer San Francisco, just davant de la fàbrica de La Manresana de Licores.

El pis, un primer, és molt petit i una mica humit, la Donelia ens diu que està avorrida amb la humitat que taca les parets, no hi ha manera que s’eixuguin i marxi l’olor d’humitat.

El Josep Pla ha comprat una moto Vespa amb sidecar de color verd, diu que és la 150 i que va molt bé.

Els diumenges que venen a la font de la Cura, quan és l’hora de tornar em deixa pujar al darrere seu, mentre la Donelia i el nen van al sidecar. M’agrada molt això d’anar en moto i no em fa por.

M’he fet amic d’un nen del meu carrer que es diu Bordas. Li agrada més jugar a bàsquet que a futbol. Voltem pel carrer, sense fer les gamberrades que faig amb el Cachas, Nin i companyia.

Anem a jugar a la pista de l’economat de la Pirelli, però si hi ha nens de les cases dels treballadors de la fàbrica, no ens hi deixen jugar.

Té una germana més gran, de tant en tant li fem alguna mala passada i s’enfada amb nosaltres, però aviat li passa l’enrabiada.

El pis on viu en Bordas és un primer, petit, amb balcó al carrer i bigues de fusta, com les de casa meva. La seva mare ens deixa quedar a jugar, si no fem massa terrabastall, però nosaltres ens estimem més baixar al portal.

La seva casa és just davant de l’entrada, pel carrer Coso, de la fàbrica tèxtil GVC.

Tot el dia veiem entrar i sortint treballadores, camions i “decauves”.

Des del carrer se sent el soroll de les màquines que no paren mai, i la sirena que anuncia els canvis de torn.

Al costat de l’entrada de la fàbrica hi ha un taller que netegen i arreglen radiadors de cotxes i camions, a vegades ens acostem per veure com ho fan. Els mecànics surten a l’acera i allà mateix els “petrolegen” amb una manguera.

Una vegada nets, els entren per arreglar-los i si cal soldar les peces trencades. Per fer això, es posen davant de la cara, una carota de ferro amb un vidre fosc al mig.

Si estem per allà, ens fan marxar, no volen que mirem la llum que fa la flama del “soplet” al soldar, perquè diuen que ens pot fer mal a la vista, i que ens podem cremar amb les espurnes que salten.

Al davant d’aquest taller hi ha una botiga, que també és un taller, que fan coses d’aram, coure i altres metalls. A l’aparador en posen de ben boniques i brillants, aixetes, cassoles, peroles, olles…

Un joc que fem amb altres nens del carrer, és tancar-nos en el portal on viu en Bordas i mirar d’endevinar els cotxes que passen pel carrer, només pel soroll del motor.

Passen els Seat 1.400 i el 600.

A més dels Seat podem sentir:

Els “Renolt” 4/4, 4L, “Dofin” i Gordini, aquests dos últims s’assemblen i costa molt d’adivinar si és l’un o l’altra.

Els Citroen DS i 2 cavalls, poden ser la furgoneta o el turisme.

També els Land Rover, PTV, Isetta i Biscuter.

Algun Mercedes, Morris, Volwagen “escarbat”, rubia, però d’aquests n’hi ha pocs.

Les DKW, els motocarros i les motos no les contem.

Per l’escola han escampat, que si fem una llista molt llarga de matrícules de cotxes Seat, podem guanyar un bon premi. El pare em diu que això és un engañabobos, però que si ho fem per jugar a veure qui en té més, que vagi fent.

Quan anem a casa la tieta Gregoria, algun dia de festa que fa mal temps, mirem la televisió, s’ha acabat allò de jugar al parxís, l’oca o a cartes.

Tot i que el padrí insisteix a fer una botifarra o un tuti. Diu que la televisió aborrega la gent, amb això el pare li dona la raó.

Ara també m’agraden els dibuixos de l’Oso Yogui, del gos “Hakel” “Berry” Hound. Gran Parada i La Cuarta Dimensión, tot i que fa una mica de por, igual que la sèrie del “Hithscot”.

Avui els pares m’han explicat que han d’operar al pare, per treure-li un quiste. Diuen que estarà poc a l’hospital i que la mare li farà companyia dos o tres dies.

Han parlat amb els veïns Miliu i Rosita que els hi han dit que no es preocupin, que em puc quedar a casa seva, com que és a sobre el nostre pis, podré estudiar, fer deures, rentar-me i canviar-me de roba a casa. Menjar i dormir ho faré a casa dels veïns.

Com que tenen televisió, cada dia després de sopar ens quedem una estona per veure el Telediario i el que fan després. El dia que més m’agrada és el dimecres, primer fan Escala en Hifi que són cantants que fan veure que canten cançons famoses, després ve el Perry Mason que va d’advocats americans.

Els pares no volen que vagi a l’hospital per veure el pare.

Un hospital no és una cosa que tinguin de veure els nens, un que gemega per aquí, un altre que crida per allà… Per pocs dies que el pare estarà allà, et quedes a casa. Ja li podràs fer abraçades quan torni.

El pare ja està a casa, fa bona cara i només es queixa una mica quan s’ha de moure. Ara tornem a fer la vida normal i ja no pujo a casa dels veïns.

Demano als pares si puc anar a veure la televisió amb la Rosita i el Miliu, però em diuen que no, que ja els hem molestat prou.

Després de rondinar molt, aconsegueixo que els dimecres pugui pujar per veure el Perry Mason. Per l’hora que ho fan, la Rosita diu als pares que pugi a sopar amb ells, però el pare diu que no, que a l’hora de sopar hem de ser-hi tots tres, per poder parlar de com ens ha anat el dia.

Avui amb la mare hem anat fins al Torrente de San Ignacio. La mare ja fa dies que parla de què per Manresa estan fent una pel·lícula, diu que li fa gràcia això de veure com es fa el cine i els actors.

Estan filmant davant del camí de La Cova, en un lloc que fa força pujada. Hi ha un carro dels morts amb cavalls, cotxes i un motocarro.

Primer fa gràcia de veure tot l’enrenou que fan, un senyor que li diuen Juan no para de cridar, però van repetint el mateix una i una altra vegada, fins que es fa avorrit de veure i li dic a la mare per tornar cap a casa, a més he agafat fred i fa una mala hora.

Hem tornat a sortir amb la mare, per veure com fan la pel·lícula, aquesta vegada anem a la Plaza Santo Domingo. Hi ha força gent mirant, aquell senyor Juan cridant, els actors, el motocarro i un ventilador força gran per fer veure que fa vent. Un ajudant va deixant anar paperets blancs d’avant el ventilador, per fer veure que cauen volves de neu.

La mare diu que l’actor que fa més coses és el Cassen i que també ha vist al director que es diu Berlanga.

Quan tornem a casa, el pare, que ja es troba bé i ha començat a anar a treballar, diu que aquest director és molt bo, i que les seves pel·lícules tenen un rerefons polític

Parlo amb el pare del Barça, li dic que m’agradaria tornar al Camp Nou per veure un partit. Han donat al Suárez el Balón de oro i han fixat un defensa, el Torres, que és de Camarasa, i això fa gràcia al pare.

Aquesta primavera miraré de trobar entrades per anar-hi un dia, segurament que serà l’última vegada que podrem veure jugar el Kubala.

Avui dijous hem anat a Montserrat amb els nens dels Ejercicios Espirituales. En principi havíem de ser una bona colla, però amb una excusa o una altra, a l’hora de la veritat hem estat ben pocs. Tampoc ha ajudat que marxéssim un dijous per tornar el divendres, quan ens havien dit que hi aniríem un cap de setmana.

Hem marxat en ben dinat amb el tren dels Catalans, la mare m’ha volgut acompanyar fins a l’Apeadero, hem arribat amb el temps molt just, mentre jo pujava al tren, la mare ha donat al mossèn els cèntims que val la sortida.

Després, amb l’Aereo, pugem fins a sota del monestir. Encara he vist la via del cremallera, que ja fa temps que no funciona, me’n recordo del dia que hi vaig pujar, poc abans de l’accident que el va fer plegar.

Una vegada al monestir el mossèn ens ha presentat, un a un, a un monjo. Ens ha explicat com funciona la comunitat. Qui mana, les feines que fan, els tallers que tenen per treballar, què fan els nens de l’Escolania…

A l’hora de la missa del vespre, anem a l’església on tenim un banc, a primera fila, reservat per nosaltres. Podem escoltar com canten els monjos i els nens.

Sopar ho fem en un menjador amb els nens de l’Escolania, i per dormir, hem anat a unes cel·les que hi ha a l’altre costat de la plaça del monestir, el mossèn ha vingut a dormir amb nosaltres, per vigilar que no fem cap malifeta.

Ens ha apagat els llums i ell s’ha tancat en un cuarto, amb el llum obert, em sembla que ho fa perquè ens pensem que està despert i estiguem callats.

El divendres ens ha fet llevar bastant d’hora, per anar a esmorzar al mateix menjador on vàrem sopar.

Després el monjo ens ha explicat la història del monestir i de la imatge de la Moreneta, ha estat distret, fèiem bromes, podíem preguntar i al final s’ha quedat a jugar amb nosaltres, fins que hem anat cap a l’església per la missa del migdia.

En sortir de missa, ens han donat uns entrepans, fruita, aigua, i hem anat a agafar el Funicular de Sant Joan. Aquest Funicular és com el tren cremallera, però més petit i amb molt pendent.

Una vegada a dalt, el monjo ens ensenya les ermites que es veuen escampades per la muntanya, es veu que en algunes encara hi viuen ermitans.

També ens diu que ens fixem en les formes d’algunes roques, ell en diu agulles, i que mirem de descobrir el seu nom per la forma que tenen, jo no n’endevino cap, però quan ell ens diu el nom, sí que veig que és la forma de la roca.

Quan hem acabat de menjar, baixem per anar a agafar la cistella i després el tren per tornar cap a casa.

Hi ha nens que diuen que ho han trobat avorrit, jo m’ho he passat bé, potser anar a missa cada dia es fa una mica pesat, però escoltar com canten els nens de l’Escolania, m’ha agradat molt.

Pensava que ens parlarien del Catecismo, de la Bíblia, de resar, de pecats… i de tot això, no ens han dit ni paraula.

El monjo ha estat simpàtic. Els nens de l’Escolania estaven una mica tibats al començament, però ens han explicat les coses que fan, com assagen per cantar tan bé i han jugat amb nosaltres una estona.

Aquest dissabte anem a sopar a casa de la tieta Gregoria, ens ajuntem una bona colla de la família per mirar el Festival de Eurovisión.

Els cosins han comprat un plàstic, que té unes tires horitzontals de colors, que es posa enganxat sobre la pantalla, d’aquesta manera sembla que la TVE no sigui només en blanc i negre.

Aquest festival és un concurs on participen cantants de nacions europees. Canten una cançó i després els jurats de cada país, reparteixen uns punts, guanya el que al final el té més.

Es veu que ja fa uns anys que es fa aquest concurs, però és el primer que España hi pot participar. La cançó espanyola es diu Estando contigo i la canta Conchita Bautista.

Aquesta cançó ja fa dies que s’escolta per la ràdio, la mare i jo la cantem tot sovint, és alegre i fàcil de cantar.

Estando contigo, contigo, contigo

De pronto me siento feliz

Y cuando te miro, te miro, te miro

Me olvido del mundo y de mí

 

Al final ha guanyat una cançó que la canta en francès un senyor que no és de França. L’espanyola rep pocs vots i es classifica força endarrere.

La Marisol és una nena famosa que també canta aquesta cançó. Surt molt per la ràdio i la televisió, també li he vist una pel·lícula, Un rayo de luz.

Els Ejercicios a Cristo Rey s’han acabat, el mossèn ens va dir, en despedir-se, que estaria bé que anéssim, com a mínim, un cop al mes a confessar-nos i que sempre el podem anar a veure, per parlar del que vulguem. També ens ha dit, que si ens agrada fer jocs i sortides amb altres nens, podem anar a uns grups que es diuen Aspirantat. A la Parroquia del Poble Nou hi ha un d’aquests grups, diu que si hi anem, cal que diguem que anem de part “seva”.

Ho parlo a casa i els pares em diuen que faci el que vulgui, que si m’estimo més anar amb altres nens, que sortir amb la colla, també ho entendran.

Aquest dissabte a la tarda he anat a la Parròquia del Poble Nou, per apuntar-me a l’Aspirantat. Hem estat una estona jugant, sense que ningú ens vingui a dir res, en un solar que hi ha al carrer San José, d’avant de l’església i al costat d’on viuen els Ribes.

En un d’aquests jocs de córrer i saltar els charcos, que ha deixat la pluja del matí, he relliscat i caigut de cul al mig d’un.

Els nens amb qui jugava han rigut d’allò més, fins i tot quan ja mirava de treure’m el fang, han seguit burlant-se del que m’havia passat.

M’he enfadat molt, els he escridassat mentre marxava carrer Mayor avall. No hi penso tornar més.

Anar a l’escola cada dia és més avorrit, l’Enciclopèdia ja l’he llegit sencera unes quantes vegades, la classe amb el senyor Larrañaga sempre és igual i ja tinc ganes de passar de curs i anar amb el mestre Teodoro Molina, del que tothom en parla molt bé. Cada trimestre, en general, tinc bones notes, però sobretot aquest l’últim ha estat el millor, amb un 9, dos 8, un set i la resta tot 6.

El curs vinent aniré a l’escola amb el senyor Molina, i l’altra ja podré fer el preparatori, per entrar a l’Instituto Luís de Peguera, amb el senyor Juan Ferrer.

Avui, el pare ens ha dit que hem d’anar al Poble Nou, al número 77 del carrer Mayor. Allà hi ha una petita impremta d’uns coneguts seus, que la volen vendre i ell pensa que és una bona oportunitat per tenir un negoci propi.

Poder tenir un lloc per treballar pel teu compte, és una aspiració que sempre he tingut,

i no haver d’anar a parar la mà cada setmana, i deixar beneficis als empresaris.

La casa és molt vella, a sobre del local hi viuen els amos, que són una parella gran que em sembla que fan de pagesos.

Només hi ha un local petit, que té una finestra amb barrots de ferro, que dona al carrer i el vàter amb un rentamans brut de tintes seques i tot ple de “telaranyes” molt grans. Les parets estan també brutes i més que despintades, descrostades.

Del sostre pengen un parell de fluorescents. Davant de la porta d’entrada, que és per l’escala que puja al primer pis, hi ha un taulell de fusta amb un tamboret, al seu costat un moble bastant gran amb calaixos de dalt a baix i una màquina d’imprimir de ferro, tota pintada de negre. També hi ha altres màquines més petites, que no sé per què serveixen, però aquestes es veuen noves.

A sobre el taulell s’amunteguen piles de fulls de paper de diferents mides i colors. A terra els pots de tinta, que fan l’olor que ja conec, de la roba del pare quan torna de treballar.

Tot està brut i es veu vell, però el pare diu que per començar està bé. Els seus amics no fa gaire que han muntat aquest taller, però crec que, a l’hora de la feina, els dos socis no s’entenen gaire.

El pare ens explica que no deixarà de treballar a INOC, S.A. i que això serà una feina a més a més. Treballarà d’estranquis per unes llibreries que diuen que tenen impremta i no és veritat, ells agafen els encàrrecs i ens pagaran la feina. Nosaltres hem d’anar a recollir els pedidos, imprimir, manipular i entregar les feines fetes a les botigues.

La mare no ho acaba de veure clar, però fa costat al pare. Com que no tenim prou diners per fer la compra, que s’ha de fer trinco-trinco, anem a Barcelona per mirar si un amic del pare ens deixa diners que ens falten.

Primer, el pare ha parlat amb una de les famílies que de sempre ens han portat roba per rentar, diu que tenen molts quartos, però li han dit que ara tenen gastos i no el poden ajudar.

Arribats a Barcelona hem d’agafar un autobús per anar fins al carrer Peris Mencheta, del barri d’Horta, on viu el senyor José Rucosa que és company del pare al PSUC i va fer de padrí quan els pares es van casar.

Viu en una torre molt bonica, es veu que ha fet molts diners amb una empresa de carbons i llenya.

Quan arribem ens obre la porta i s’abracen, fa anys que no es veien. També hi ha la senyora Rosa i la filla Avelina.

El pare i el seu amic es tanquen en un despatx, les mares parlen mentre paren taula per dinar.

Amb la nena, que és més gran que jo, ens quedem al jardí amb un gos llop molt gran i bonic.

Al cap d’una estona la nena entra i em quedo una estona sol al jardí, després vaig al despatx on estan parlant els homes, em diuen que ja acaben, el pare vol que entri i m’assegui al seu costat.

Ja li ha explicat el que vol fer i diu que li tornarà un tant cada mes dels diners, el senyor Rucosa li diu que no, que per començar un negoci sempre fan falta els diners, que quan els hi pugui tornar tots de cop ja ho farà. Al final queden que el pare els hi tornarà en dues vegades. El senyor Rucosa insisteix que vagi amb cuidado, que per voler tornar aquests diners, no faci anar malament el negoci.

Dinem en un menjador molt bonic, tot en aquesta casa fa goig. En un costat del menjador hi ha una televisió molt gran, ens expliquen que és d’Amèrica i que ja està preparada per quan aquí facin la televisió en color.

Fem una llarga sobretaula, jo escolto, parlen de política, de repressió, del PSUC, del PCE del Barça…

Ens despedim i tornem cap a Manresa, veig els pares molt contents.

Ara la nostra vida ha canviat molt. El pare ha deixat de fer hores a INOC,S.A., plega a la una, ve a casa a dinar amb una esgarrapada i marxa amb la mare cap al Poble Nou per treballar a la seva petita impremta. De casa al nostre taller hi ha ben bé vint minuts caminant.

Jo em quedo fins a l’hora d’anar a l’escola, en sortir-ne, també vaig al taller amb els pares.

Quan hi arribo estan treballant i em deixen una part del taulell per fer deures i estudiar.

En acabar els deures, surto a jugar a la plaça Mosén Vidal, sempre hi ha gent xerrant i nens jugant.

Els dissabtes només va a treballar el pare, la mare diu que ha de fer la feina de casa, anar a comprar… jo em quedo a ajudar-la.

Els diumenges continuem sortint al bosc o a pescar, però si plou anem tots tres a treballar.

Fer festa els diumenges ha de ser sagrat, un dia a la setmana hem de viure en família i descansar. El taller no ens pot amargar la vida de cap manera. Ara fem un esforç, per poder viure millor, tots plegats, d’aquí a uns anys.

 

Últims records

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Jaume Grandia i Cortina
Jaume Grandia i Cortina
Buscar a tot memoria.cat