Quan els llocs ja no són el lloc

12. Comprem a les botigues dels nostres i a l’Economato de la Pirelli, vaig a caçar ocells i el pare m’explica els últims mesos a la presó. Tot amb ulls de nen

Fotografia dedicada al pare per l’equip de futbol del Penal del Dueso el dia abans que el traslladessin a la presó de Figueres.

 

Des que va passar allò del cop de puny al Rueda, he notat que els nens no se’n riuen tant de que no pronunciï bé la R, o que al pati no tingui massa traça en alguns jocs. Ara sempre que es fan equips, un o altre em tria i no em quedo, com abans passava, sense jugar.

He fet un grupet d’amics, sobretot el Cachas, que de veritat es diu Casasayas, però li diem Cachas que és més fàcil.

Viu al carrer Bruch, molt a prop de la casa del Marcos, entre el pati on els de Postes y Maderas enquitranen els pals de fusta i el garatge dels camions de la Agencia Muntané.

Pel costat de la seva casa hi ha un torrent, que no sé si és el mateix que passa per casa meva, aquí l’aigua es veu bruta i a vegades fa força pudor.

Els dissabtes i dies de festa que nosaltres no marxem enlloc, vaig a casa del Cachas o del Nin, aquest és un altre nen amb qui m’he fet amic.

Viu en uns pisos que han fet sobre el moll de càrrega dels trens dels Catalans, a l’estació que hi ha a tocar del riu Cardoner, al final del carrer Bruch. Tots tres i algun altre nen del barri fem colla per jugar i explorar.

Són uns pisos petits, on viuen els treballadors dels trens dels Catalans, a l’hivern hi fa fred, però a l’estiu s’hi està molt bé.

Davant de la casa del Marcos, al costat de la paret de la Lemmerz hem arreglat un camp per jugar a boles. El tenim ben pla, sense pedres i amb l’”ouet” ben fet.

Al carrer Dos de Mayo, davant de la Fabrica de harinas Florinda, els de la serradora de ca l’Alter, que són els mateixos de Postes y Maderas, tenen uns descampats on apilen els troncs dels arbres arreglats per fer de pals de la llum o de telèfon. En fan unes piles grans, tots ben arrenglerats en diferents alçades i nosaltres anem a jugar-hi, per allà és molt fàcil d’amagar-nos i fer guerres.

M’han explicat que l’altre dia hi havia uns nens i nenes jugant, van rodolar uns quants troncs i els hi van fer mal. Per això, ara si ens veuen els treballadors de la serradora que estem jugant allà, es posen a cridar perquè marxem.

Alguns nens han agafat unes fustes, les han clavat amb claus i han posat dos coixinets al darrere i un al davant, amb uns eixos de tub clavats amb “tacos” de fusta i amb això baixen per carrer del Bruch. Jo no em crec que ho hagin fet ells, més aviat penso que han anat a una fusteria amb els seus pares i allà els hi han fet tot pagant.

Jo no en tinc d’aquests patinets i quan me’n deixen un per pujar-hi, no vaig gaire lluny sense acabar rebolcat per terra.

També és divertit anar a jugar entre els vagons de tren que hi ha abandonats a les vies de l’estació dels Catalans on viu el Nin. Són vagons de càrrega que estan oberts i podem entrar-hi, també ens enfilem al sostre, ens hi podem amagar i fer guerres.

A la cantonada dels carrers Dos de Mayo i Ausias March, hi ha una fusteria, hi anem a demanar llistons per fer-los servir com si fossin espases per jugar a “espadachins”.

Tot sovint anem a explorar per la vora del riu Cardoner, cap a la resclosa del Gas o per l’altra costat fins al pont de San Francisco. Sempre trobem alguna llauna, cordes, fustes o ferros per jugar.

Quan torno cap a casa, la mare rondina perquè diu que semblo un pòtol de brut i esgarrinxat que vaig. Però jo li dic que m’ho passo molt bé amb els amics que he fet i els jocs que ens inventem, que no són com els de l’escola.

Després de Reis tornem a l’escola. No entenc com és que per reis els pares i els tiets em donen les joguines que m’han comprat ja fa dies i l’endemà ja he de tornar a l’escola, sense temps per jugar amb els joguets nous. Valdria més la pena que ens els donessin en començar les vacances o per Nadal i així podríem jugar-hi més dies.

Aviat arriba la Feria de San Andrés, per això anem als passejos de baix i del mig, on posen parades i atraccions de fira.

M’agrada que els pares em comprin un núvol de sucre i patates fregides. També hi ha “caballitus”, “cocheschoques” i el Tren de la bruja, que és a on m’agrada més pujar.

Al Tren de la bruja hi ha un home disfressat que porta una escombra per picar a la gent que hi puja. Diuen que si li prens l’escombra, quan li tornes et deixa pujar un altra vegada al tren sense pagar.

Per Setmana Santa tornem a pintar el pis, no tot, com vàrem fer fa un parell o tres d’anys, però sí que repintem les bigues del sostre, per tapar els forats dels corcs, la cuina, la galeria i el menjador.

Com sempre per tapar els forats dels corcs anem a buscar “pastes” a la fusteria del senyor Domingo.

Per comprar les pintures i l’aigua ras no anem a cal senyor Jaume de la Plaza General Mola, sinó que ens arribem fins a la Bajada de la Seo, a la botiga de pintures del senyor Planell, que em sembla que és company del pare al PSUC.

Aquesta vegada els pares han anat molt de pressa a pintar. Hem tapat amb llençols els mobles del menjador, els hem ajuntat al mig i com que les parets estaven sense cops ni esquerdes, tot ha quedat bé amb una sola capa. Hi han posat un color molt semblant al que ja teníem i als sòcols un esmalt més clar, la mare diu que el marró que hi havia era massa fosc.

A la galeria hi han posat una pintura de color groc, que a mi no m’agrada gens, però la mare diu que és molt alegre.

El pare diu que comprar per comprar, sempre vol triar botigues que siguin dels nostres, però a mi no m’explica quins ho són i quins no. Jo em fixo que si es posen a parlar molta estona i callen quan entra algú altre a la botiga, ho deuen ser.

Com a la botiga del senyor Bonjorn de la Avenida del Caudillo, davant d’on comença la carretera de Vich. Aquest senyor sempre m’omple les butxaques de caramels.

A l’escola celebrem el Jueves Lardero, que no sé ben bé que vol dir, però és l’únic dia del curs que tots els nens i nenes sortim del col·legi. Nosaltres anem caminant fins al bosc de La Suaña, a casa en diem de Can Suanya.

És un dia diferent i molt divertit, els mestres ens deixen fer el que vulguem i ells s’estan xerrant i rient al costat de la riera, mirant que no ens acostem a l’aigua.

La mare diu que he de portar un “bocadillo” amb truita de botifarra d’ou. Aquesta truita m’agrada molt, també porto una cantimplora de plàstic plena d’aigua.

Hi ha nens que ho porten tot a l’esquena en una motxilla, com que jo no en tinc, la mare m’ho posa en una bossa de roba que em penjo a l’”hombro”.

Quan arriba el Carnaval hi ha nens que es disfressen per jugar, però a mi no m’agrada això de disfressar-me i vaig a la Plaça Gran o a l’estanc del carrer Urgel a comprar alguna carota.

Les carotes em fan gràcia, la llàstima és que són de cartó prim i la goma que porten perquè s’aguanti sobre la cara el trenca molt fàcil i quan s’ha trencat ja no te la pots posar.

De tant en tant anem amb la mare i la tieta Paquita a comprar a l’Economato de la Pirelli, que ha obert al final del nostre carrer, a tocar del carrer Fonollar. Només s’hi pot anar a comprar si ets treballador de la Pirelli. Com que els cosins Paquiteta i Josep-Joan hi treballen, tenen dos carnets per poder anar-hi, la tieta Paquita en porta un i la mare l’altre.

Al darrere de l’Economato han fet pisos pels treballadors de l’empresa, també una pista per jugar a bàsquet i un camp de futbol.

Tot i que no som fills de treballadors de la Pirelli a vegades hi anem a jugar, sempre cal que algun nen porti un “balón” per jugar. Jo no en tinc, en demano cada any als reis i no hi ha manera de què me’l comprin. El Marcos sí que en te un, però ell va amb una colla de nens més grans i no ens el deixa.

La Pirelli també ha posat en un pis del Carrer Guimerá, a sobre on hi ha l’Agencia Mora, la Sección de Educación y Descanso. M’han dit que s’hi pot anar a jugar, però que no és per nens.

Aquesta Sección ha organitzat una excursió amb autocar per anar a un concurs de pesca al Pantano de Foix. Hi anem amb els pares, el cosí Pepe i la Carme, el padrí Amadeo, la tieta Paquita, la Paquiteta el Josep-Joan…, per ajudar-los a guanyar el concurs de pesca, perquè es competeix contra els treballadors de la Pirelli de Vilanova y la Geltrú.

Al final han guanyat els de Vilanova, he sentit que els de Manresa deien que han fet trampa, que en estar Vilanova molt a prop del “pantano”, ja havien anat a pescar durant la setmana i tenien peixos amagats a dintre l’aigua i que els han ajuntat amb els que de veritat han pescat durant el matí. El padrí és dels que més rondina.

Si algun diumenge a la tarda estem a Manresa, vaig fins al Cine Avenida, de l’Avenida del Caudillo. Hi ha un senyor que porta un carretó amb les llaunes de les pel·lícules que hi fan, resulta que fan les mateixes que al Cine Cataluña del Paseo de José Antonio, però en ordre canviat, així quan una pel·lícula s’acaba la porta a l’altre cine i torna amb la que s’ha acabat allà.

El maquinista del Cine Avenida és família de la cosina Carme, si quan baixa a recollir les llaunes de les pel·lícules que li porta l’home del carretó, veu que volto per allà, em dona trossets de pel·lícula, que al mirar-los a contra llum es veuen escenes com les que hi ha als “cuadros” de la façana del cine.

M’ha explicat que les pel·lícules es trenquen i ell les ha de tornar a enganxar, en fer-ho sempre li queden trossets de pel·lícula, que són els que guarda per mi. També m’ha dit que algun dia em deixarà pujar on hi ha la màquina que fa el cine.

Faig una col·lecció de cromos molt bonics d’uns àlbums d’Historia Natural dels Chocolates Juncosa, n’hi ha un per cada continent, amb la gent i els animals salvatges que hi viuen. També hi ha un àlbum d’El Cielo y la Época Prehistórica, amb les estrelles del cel.

Els cromos que em surten “repes” els canvio a l’escola pels que em falten, com que n’hi ha que no surten mai i no els puc canviar. Per això anem a un pis del carrer Canónigo Montañá, molt a prop de l’escola, on tenen tots els cromos i àlbums, aquí s’han de pagar, però és la manera de poder fer la col·lecció completa.

Alguna vegada també vaig amb “tebeos” que no m’han agradat d’Hazañas Bélicas, Capitan Trueno, El Jabato, Roberto Alcázar y Pedrín a una mena de quiosc que hi ha a l’entrada d’una casa de la carretera de Cardona, molt a prop d’on travesso per anar a l’escola. Allà els puc canviar per altres “tebeos” que no he llegit, cal pagar per fer el canvi. Aquests canvis no m’agraden gaire, perquè els meus “tebeos” estan nets, com nous i allà els que tenen estan molt suats.

Aquest diumenge he anat amb el veí del pis de dalt de casa a caçar ocells, és la primera vegada que ho faig. Tot just fer-se de dia, el senyor Miliu ha baixat a buscar-me i hem marxat amb altres amics seus cap al camí del Suanya.

En arribar a la via del tren de Lérida hem seguit pel costat de la via fins a un túnel que hi ha una mica més amunt, una vegada que hem passat per sobre del túnel, ens hem parat en un turó proper.

Allà ja tenen preparats uns arbres per caçar. Els hi van tallar algunes branques i les que van deixar les han aclarit, anant alerta en deixar les puntes sense tocar.

En aquestes puntes hi posen unes branquetes lligades en creu que empastifen amb vesc, que és molt enganxós.

Sota cada arbre hi posem una de les gàbies que portàvem de casa, a cada una hi ha un ocell, que potser un pinsà, una cadernera, un verdum … i dissimulem la gàbia amb quatre branques per sobre, perquè els ocells que passin volant no les vegin.

Nosaltres ens apartem cap a una barraca de pedra que hi ha a prop. Ara es tracta d’estar alerta, com si estiguéssim pescant, callats i esperant que els ocells de les gàbies cantin i facin venir altres ocells, que cal que es posin a les branques on hem deixat preparat el vesc.

Quan això passa, l’ocell que ha arribat s’enganxa a les branquetes amb vesc i com que no pot volar, cau a terra.

L’anem a buscar i si és femella o un mascle vell li torcen el cap per matar-lo i se l’emporten cap a casa per posar-lo a l’arròs.

Si resulta ser un mascle jove, li treuen una mica el vesc i el posen en una gàbia més gran que les altres, amb tots els ocells que anem caçant.

Perquè els ocells caçats estiguin tranquils i no es facin mal entre ells, tapem aquesta gàbia amb un tros de manta negra, així es queden a les fosques i no es mouen.

A mig matí hem fet una mica de foc per torrar pa per esmorzar, el suquem amb all, tomàquet, oli i sal. El senyor Miliu i els seus amics treuen el pernil i els embotits que han portat.

Tampoc hi falten les botes de vi i la discussió per qui porta el vi més bo. A mi no me’n donen de vi i he de beure aigua.

Per acabar també porten uns termos amb cafè, però per l’olor que fa aquell cafè, penso que hi han posat alguna mena de licor.

Al migdia tornem cap a casa per dinar, els ocells que portem els cuidaran perquè cantin. Si en surt un de molt bo, el vendran als ocellaires que van a concursos i els altres els tindran als balcons de les cases, diuen que escoltar com canten dona molta alegria.

Jo demano als pares per quedar-me alguna cadernera, que és l’ocell que més m’agrada, però la mare no ho vol, diu que embruten i donen molta feina.

Cal comprar el pinso, netejar la gàbia, posar menjar i aigua neta cada dia i escombrar les pellofes que escampen per terra.

No en vull cap d’ocellot a casa!

El pare em diu que ara que ja té la llibertat definitiva i abans que comenci a oblidar detalls del que va viure, vol escriure un memoràndum de tot el que li ha passat a la guerra i la presó. Li dic que si em va explicant coses, anirà fent memòria per poder-les escriure després.

L’hivern de 1946 passa per la presó de Santander i tot seguit cap al Penal del Dueso de Santoña, allà el van posar a treballar en els tallers de la presó. Al cap de pocs dies els presos polítics van fer un “plante” negant-se a cantar els himnes que cada dia els obligaven a entonar, es queixaven del menjar i del fred que passaven.

Ara el pare no pot menjar llenties, no les pot ni veure. Diu que quan en veu en un plat, li recorda les que els hi donaven a la presó plenes de cucs fastigosos.

El fred et fa molt mal, no només al cos. S’enceten les mans, els llavis, les galtes, el nas, se’t posa a dintre el cos i no te’l treus per moltes mantes que et posin a sobre. El fred fa que no puguis pensar, tremoles i no reacciones quan et criden, fins i tot quan et dones un cop o et fas mal tot treballant. El fred t’embossa el cervell i et baixa la moral, per això volien que estiguéssim dia i nit tremolant.

Al juliol el van traslladar una altra vegada, es veu que als presos que els consideraven conflictius, els anaven traslladant cada dos per tres, per evitar que fessin amics i poguessin organitzar qualsevol cosa, d’aquesta manera a cada trasllat era començar a fer contactes de zero.

Aquesta vegada el van portar a la presó de Figueras, al cap de pocs dies, cap a Santander, d’aquí a Madrid a la presó de Yeserias i el juliol de 1947 a Chozas de la Sierra per la construcció del ferrocarril Madrid-Burgos. Aquí eren uns 150 presos explotats per l’empresa Elizaran.

Moltes de les grans empreses que avui mouen el “cotarro”, van enriquir-se fent-nos treballar com esclaus, amb uns costos ridículs per tenir grans beneficis. Mira si era descarat el que feien aquestes empreses, que el mateix règim els hi obria de tant en tant algun expedient per com ens tractaven, però mai els hi passava res.

Els presos els organitzaven en Colonias Penitenciarias Militarizadas i Destacamentos Penales que treballaven per empreses privades, sota la vigilància de soldats.

Com que es va negar a treballar amb les condicions que els imposaven, a l’agost el van portar un altra vegada cap a la Prisión Provincial de Madrid, al setembre al penal d’Ocaña a Toledo i l’octubre de 1947 a la presó de Guadalajara d’on va ser alliberat el tres d’octubre de 1949, després de participar en una nova vaga de fam.

Vaig sortir per la porta de la presó amb una maleta de fusta que em van fer els companys, no pesava res, perquè anava mig buida, tot el que tenia que podia servir a algú, ho vaig repartir entre els companys de la presó, igual que els vals que tenia per l’economat.

Com a record només va voler quedar-se un plat d’alumini abonyegat, que tenia dues nanses petites, és el que sempre feia servir per menjar i veure. El tenia des de la guerra i ara encara volta per casa.

A la butxaca portava unes pessetes que em van pagar com a liquidació pels dies que havia treballat i que amb el moviment de trasllats encara no m’havien donat i un bitllet de tren fins a Lleida, ha Manresa no hi podia tornar, que em va donar el director de la presó. Penso que ell va estar content de perdre’m de vista.

El tren va arribar a Lérida i el pare no va baixar, havia decidit seguir fins a Manresa.

Quan va passar el revisor, li va explicar que no portava bitllet de Lérida a Manresa, que sortia de la presó i tornava cap a casa, l’home li va dir que s’assegués tranquil que no el molestaria més. El pare va passar la resta de l’estona recordant aquell mateix viatge que havia fet quan el portaven per ser jutjat, just deu anys abans.

No me’n penedia de res del que havia fet, potser alguna cosa l’hagués pogut fer diferent, però les coses són com són en el moment que les vius i després ja no hi pots fer res. També pensava que viuria pocs anys, ja que el meu cos havia estat molt castigat, per això volia refer la meva vida a Manresa, on pensava que tindria més oportunitats que a Camarasa.

Si una cosa m’entristia de veritat, era que no tornaria a veure a la mare.

 

Últims records

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez

La tova persistència de la memòria

Xavier Domènec
Xavier Domènech Sala

Van caure de la trona del Convent de Santa Clara (any 1935)

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Buscar a tot memoria.cat