L’exercici d’escriure els meus propis records, m’imposa. Sóc persona de poca memòria. Acostuma a ser companya de qui la sap cuidar. Vol mims i carícies. Jo no ho faig. M’he resistit a memoritzar, tant les taules de multiplicar, com les matrícules dels cotxes. En època de nombroses contrasenyes, he quedat despullat de vivències del passat.

Agradant-me com m’agrada el menjar, no recordo el sopar que vam fer amb un bon amic al Restaurant Miami quan teníem 20 anys. Acabava d’entrar en funcionament un nou servei de bufet lliure i els manresans l’anaven a provar. M’explica que el dia abans vam menjar poc, per treure més profit de l’oferta. Tot i ser un dels meus primers plaers fora de la supervisió familiar, no m’explico com no recordo aquest episodi d’abundància.

En canvi, com si actués de forma capritxosa, sí que recordo un altre sopar de la mateixa època a Cal Spaghetti, un dels restaurants de referència del moment. El 1977, Cineclub Manresa havia organitzat les primeres 12 Hores de cinema. Era una aposta trencadora, importada d’altres poblacions, que va agradar a la ciutat. La Junta de l’entitat va celebrar l’encert d’aquella edició amb un sopar.

Percebo la meva memòria desordenada i desgastada. Per construir un relat, necessito contrastar amb d’altres i, només quan faig immersió, floreixen escenes que donava per perdudes.

Certament, a la meva edat començo a acumular experiències. Però, la realitat és tan complexa que sorgeixen diverses visions, a vegades oposades. Aposto pel registre gràfic, com la millor forma de testimoniatge d’una realitat passada. Darrerament, començo a percebre l’interès històric d’algun dels meus treballs. Gravacions fetes de jove en Súper-8, s’han utilitzat per programes televisius i exposicions. Sento com si m’acostés al precipici de la vida.

Els guionistes del programa Dies de transició (2004) de TV3, es van interessar per una gravació del 1977, que recollia l’acció d’un grup de joves del barri de la Sagrada Família de Manresa, retolant carrers al català. La història els interessava per un capítol dedicat a la recuperació del català, junt amb l’aparició del diari Avui. Fins i tot, van voler entrevistar als seus protagonistes i es van desplaçar a Manresa per recollir els records d’algunes persones que havien protagonitzat aquell episodi.

Els autors del documental To de re per a mandolina i clarinet (2011) sobre l’escena musical catalana dels anys 70, emès al programa Sputnik del Canal 33, van incloure unes filmacions sobre el Canet Rock fetes a l’estiu del 1978. Aquesta mateixa filmació la va utilitzar la revista Enderrock per l’exposició Canet Rock 1975-2014 presentada a l’antiga Fàbrica Damm de Barcelona el 2014. Resulta que és l’única filmació coneguda d’aquella edició del festival, junt amb una altra de la Televisió Espanyola que mostra les actuacions dalt de l’escenari. Per l’ocasió, portava una filmadora de la marca Fujica, sense zoom ni enfocament, molt petita i lleugera que utilitzava una variant del Súper-8, denominat Single 8. Com que la festa al Pla d’en Sala era immensa, tothom es deixava filmar. Només em frenava la meva vergonya davant de tanta llibertat.

Disposo d’altres filmacions, però com que era una pràctica cara, ajustava el meu pressupost a criteris artístics. Passats els anys, lamento no haver estat més actiu en l’exercici testimonial i, ara, només em queda acariciar la memòria fins a sentir l’emoció de quan recuperes vivències personals oblidades.