El segon vídeo de l’entrevista porta per títol “Desfent un malentès propagat arreu: no eren tres exdeportats, eren dos”. Té com a objectiu aclarir un error que s’ha repetit en nombroses ocasions en el peu de foto que acompanya la coneguda fotografia de Ferran Planes i Vilella, Joan Pagès i Moret i Joaquim Amat-Piniella. En la majoria de publicacions s’indica que es tracta de tres exdeportats de Mauthausen. Una simple recerca a Internet permet comprovar fins a quin punt aquesta interpretació s’ha escampat arreu.
En realitat, només dos dels tres homes retratats van ser deportats: Joan Pagès i Joaquim Amat-Piniella. Ferran Planes, per sort, no va arribar mai a trepitjar cap camp nazi. La fotògrafa Pilar Aymerich, sorpresa en saber-ho durant l’entrevista, com es pot veure en el vídeo, en va prendre bona nota.
La “pinya dels cinc”
D’on pot provenir la confusió? Hi pot haver ajudat la força expressiva del rostre de Ferran Planes (situat a l’esquerra de la imatge)? Dels tres, és qui transmet amb més intensitat la tristesa, l’angoixa i el record d’un passat dolorós. El seu patiment fou ben real, però no comparable ni de lluny al dels seus dos companys deportats.
També pot haver-hi influït un antic peu de foto erroni publicat en un reportatge de Montserrat Roig a la revista “Triunfo” (28 de setembre de 1974), dedicat a Joaquim Amat-Piniella arran de la seva mort. En aquell número apareixia la fotografia amb el peu de foto equivocat. És impensable, però, que la confusió fos responsabilitat de la mateixa Montserrat Roig, que coneixia bé la trajectòria dels tres protagonistes i els havia entrevistat dos anys abans, el 9 de desembre de 1972, en la mateixa revista, en l’edició on la imatge es publicava per primera vegada.
Possiblement el factor que més ha contribuït a la confusió és el fet que Planes i Amat-Piniella van compartir bona part del camí de l’exili i només es van separar poc temps abans que Amat-Piniella fos deportat a Mauthausen.
Un camí de l’exili, iniciat un cop l’exèrcit republicà havia perdut la guerra, que Ferran Planes i Amat-Piniella van fer conjuntament amb Pere Vives, Josep Arnal i Josep Hernández. Formaven el grup que Ferran Planes anomena a la seva gran obra El desgavell com “la pinya dels cinc”: “Cinc persones que ens vam agermanar per anar passant, compactes i plegats, bona part del camí fatigós que ens restava seguir per arribar al final del nostre exili.”
Els cinc amics van passar per diversos camps de concentració francesos i posteriorment foren mobilitzats com a treballadors forçosos de la IX Companyia de Treballadors Espanyols a Lorena, on fortificaven la línia Maginot. Davant l’avenç de l’exèrcit alemany es traslladaren cap al sud de França. En arribar a Delle, prop de la frontera suïssa, descobriren que havien estat encerclats. Intentaren creuar a Suïssa —primer en grup i després per separat—, però foren expulsats i retornaren a una França ja ocupada pels alemanys.
El juny de 1940 foren conduïts a la caserna fortificada de Fort Hatry, a Belfort, prop del punt on conflueixen França, Alemanya i Suïssa. Allà, segons relata Planes, els tractaven correctament: “No ens mancava res més que la llibertat.” Fins i tot se’ls va permetre organitzar una petita representació artística per a l’oficialitat alemanya, en la qual Ferran Planes va dirigir un cor de veus.
L’evasió i la separació
Tot i les condicions relativament tolerables, Planes no veia clar quedar-s’hi. Juntament amb Josep Hernández, proposà al grup d’evadir-se. Amat-Piniella, Arnal i Vives ho van considerar una “temeritat”. Es van separar amistosament. Planes i Hernández s’allistaren a un grup de serveis exteriors a la caserna i, aprofitant una oportunitat, aconseguiren fugir. Després de nombroses peripècies, arribaren finalment a la França lliure.
Els altres tres van romandre a la caserna. Al cap d’un temps foren deportats a Mauthausen: Amat-Piniella i Arnal hi ingressaren el 27 de gener de 1941, i Pere Vives, el 22 de juliol del mateix any. Tres mesos després, el 30 d’octubre, Vives era assassinat amb una injecció de benzina al cor. Amat-Piniella i Arnal hi van sobreviure quatre anys i mig.
Una amistat que durà tota la vida
Ferran Planes i Joaquim Amat-Piniella s’havien conegut feia anys en els vibrants i fructífers cercles polítics, culturals i literaris del període de la República al Bages i mantenien una amistat profunda. A més, van coincidir a l’Escola Popular de Guerra de la Generalitat, juntament amb Pere Vives. Tots tres hi esdevingueren tinents d’artilleria i foren destinats al front d’Andalusia. L’experiència compartida de guerra, exili i pèrdues va consolidar una amistat que es mantingué fins al final de les seves vides.