En aquesta primera part de l’entrevista, la fotògrafa Pilar Aymerich parla de la gestació d’una de les fotografies icòniques sobre la deportació dels catalans als camps nazis. La fotografia es va fer per il·lustrar un article de la periodista i escriptora Montserrat Roig sobre els espanyols als camps de la mort, que es va publicar el 9 de desembre de 1972 a la revista setmanal “Triunfo”, però atès que parlava bàsicament de deportats catalans i que l’espina dorsal del text era la història personal de Pere Vives i Clavé assassinat a Mauthausen d’una injecció de benzina al cor, la fotografia s’ha associat als deportats catalans.
Montserrat Roig en una entrevista que RTVE li va fer arran de la publicació del llibre “Els catalans als camps nazis” el 1977, afirmava que “la deportació dura tota la via”. Aquest estat anímic és el que reflecteixen les mirades dels tres protagonistes: Ferran Planes, Joan Pagès i Joaquim Amat-Piniella. L’edició castellana d’aquest llibre, titulada “Noche y niebla. Los catalanes en los campos nazis” de 1978 utilitza precisament aquesta fotografia com a portada.
Quan un bon dia Pilar Aymerich va rebre una trucada urgent de Montserrat Roig on li deia que deixés allò que estava fent i anés a fer les fotografies a “tres supervivents dels crims del nazisme” que estava entrevistant en aquells moments a Barcelona, poc s’imaginava amb què es trobaria. Aymerich explica en l’entrevista que al cap de poca estona d’escoltar què comentaven Planes, Pagès i Amat-Piniella, ja va veure que l’escenari de tres persones al voltant d’una gravadora no donava per reflectir en una fotografia el dolor que es respirava.
Amb l’excusa inventada que s’havia deixat unes òptiques a l’estudi, Aymerich va anar a la recerca d’un escenari més favorable a la idea que començava a bullir-li al cervell: el dolor; les cares, els ulls han d’explicar en unes centèsimes de minut, tot això. I va trobar un descampat amb un mur escrostonat: la idea del no res, aquell era l’escenari.
El següent punt i el més important era aconseguir que aquell dolor que retrunyia per l’estatge on es feia l’entrevista quedés registrat en una pel·lícula de gelatina. Aymerich explica que un cop acabada l’entrevista amb la Montserrat Roig, els tres personatges, mentre anaven cap a l’escenari a l’aire lliure que havia de servir de plató fotogràfic, van reprendre l’estat de conversa “normal”, però no era això el que interessava a la fotògrafa! Arribats al lloc, Aymerich els va demanar que es posessin en fila i aquí les cares ja van canviar. I quan els va dir que es giressin cap a ella, de manera que quedaven posats l’un darrere l’altre, aleshores sí que l’efecte buscat va esdevenir-se; talment com si hagués dit el mot desencadenant, els rostres es van convertir en la imatge de la tragèdia permanent. No va tirar cap altra fotografia perquè ella sabia que ja la tenia.