(Coincidint en la inauguració de l’exposició “L’Assemblea del Bages: una pionera oposició democràtica al franquisme”)
Bona vesprada a tothom.
El director del museu, en Francesc Vilà, em demanà que expliqués la motivació i disseny del petit monument en homenatge al mestre Pau Casals i amb tot l’agraïment per l’oportunitat, així ho faré, tot i que per les persones que dediquem la vida a crear artísticament se’ns fa difícil destriar del treball de recerca, les intuïcions, difícilment explicables, dels raonaments i tal vegada també de vivències personals sense oblidar els condicionals materials; el resultat final potser es podrà expressar en poques paraules però la realització al taller és gairebé sempre llarga i complexa.
El pare va estudiar al Conservatori, triant com a instrument el violí; en la seva joventut va formar part d’un grup amb tres companys músics, fins que de la guerra en sortí mutilat, com tants d’altres i de tantes maneres diferents, impossibilitant la seva continuïtat com a músic. Aquest petit preàmbul serveixi per explicar la meva proximitat a la música i sobretot a l’admiració pel mestre Pau Casals, que el pare escoltava i admirava. Al pas del temps va fer que aquesta sensibilitat, que compartíem vers al músic, agafés una altra dimensió, a més a més del seu mestratge musical, la de la seva humanitat i comportament amb el món, diguem-ne atrafegat, que ens tocà viure.
A la mort del mestre, l’any 1973, vaig voler dedicar temps i esforç a retre-li el petit homenatge que podia, humilment, dedicar-li. Vaig fer la recerca de la forma amb dibuixos que incloïen el violoncel, la mà, part del cos (un d’ells fou cedit a Montserrat l’any 1980 ), però molt aviat em concentrà, pels motius abans esmentats, més en la persona que no en el músic, que òbviament es mereixia tot el reconeixement possible, però jo volia centrar-me en la persona humil i compromesa en l’entorn que vivia; la importància de què gaudia com a músic li hauria permès una altra actitud, però ell va escollir la lluita per allò que creia just, fent servir no només la música, sinó un tarannà reivindicatiu per la nostra terra i la nostra llengua.
L’obra resultant que vaig concebre vol ser el retrat d’una persona concentrada, en una de les cares d’un bloc de bronze, immersa no només en la creació musical, també en l’honradesa com a ésser humà, despullat de tot allò quotidià, per important que pugui ser; el bronze suggereix la mateixa fermesa, suportat per un altre bloc vertical, tot d’una geometria volgudament senzilla però ferma i sòlida també i, alhora, tot a la nostra alçada per suggerir fermesa, sí, però alhora proximitat.
Tant de bo tinguéssim, ara i sempre, persones donant l’exemple que ens va deixar.
Tenint en compte el context en el què ens trobem, un acte dedicat a l’Assemblea Democràtica del Bages, crec important parlar de la trajectòria necessària per poder portar a cap finalment l’homenatge. A finals del 1974 es va fer una primera proposta i a primers de 1975 el plànol d’un possible emplaçament conjuntament amb la instància a l’Ajuntament. La participació de les entitats va ser massiva, encapçalades pel Cercle Artístic i el president d’aquells anys, Antolí Bausili, recolzat si no sobrepassat per en Josep Guardiola.
El silenci fou la resposta, el mestre i el que significava era mal vist pel poder imperant. Van passar gairebé dos anys d’insistència amb articles a diferents mitjans i empenyent on es podia, fins que aquest pas del temps i un altre alcalde, en Ramon Roqueta, va fer possible que fos aprovat l’homenatge, encara que desterrat al parc de Puigterrà.
El dia de la inauguració, amb la presència de l’alcalde, el pare abat de Montserrat Cassià M. Just, el president del Cercle Artístic, Antolí Bausili, i l’assistència de moltes entitats i un gran nombre de persones fou el 26 de desembre de 1976.
Els interessats per saber de forma més detallada el que acabo de resumir, poden consultar a Memòria.cat, on a cura de Salvador Redó i Quim Aloy, que han fet una gran tasca amb tot el meu agraïment, trobareu tot el que pugui interessar.
Finalment, només em queda expressar el desig del fet que seria un bon moment per reivindicar i aconseguir una posada al dia d’aquell humil monument, substituint el peu -que ja en el seu dia el company Subirachs em comentà la sensació de pobresa d’aquest, fet de ciment per motius econòmics d’aleshores- per un bloc de marbre o granit i la dedicatòria amb lletres adossades; la sensació de senzillesa no es perdria, ja que la geometria continuaria sent simple, però subratllaríem la importància de l’homenatjat ennoblint el conjunt; alhora plantejar la reubicació del monument en el lloc cèntric que estava previst d’antuvi per assolir aquesta proximitat desitjada o un altre de similar al centre de la ciutat; en cas de no ser així, si la solució passés per anar a la perifèria i amb els mateixos materials, deixem-lo on és i, ja que no el podríem tenir millor ni més proper, almenys en la visita al parc ens acompanyaria el cant dels ocells.
Gràcies
Josep Barés
Manresa, 30 d’agost de 2025