Aquí podeu escoltar l’àudio d’un programa que Ràdio Manresa va dedicar a la inauguració del monument a Pau Casals. Es tracta del programa “Ressò”, emès l’any 1977. Inicialment estava conduït per Jordi Estrada, Xavier Domènech, Andreu Alsina i Joaquim Aloy, però aviat quedà en mans dels dos primers.
Aquest va ser el primer dels programes. L’àudio inclou entrevistes a l’artista Josep Barés, autor del monument; Antolí Bausili, president del Cercle Artístic de Manresa; i Ramon Llatjós, president de la delegació d’Òmnium Cultural a Manresa. Participen com a conductors de l’espai Vicenç Comas, de Ràdio Manresa, i Jordi Estrada i Joaquim Aloy.
El programa fou enregistrat per Jordi Estrada, a qui agraïm que ens hagi facilitat la cinta de casset per poder-la reproduir a Memoria.cat.
Transcripció de l’àudio del programa “Ressò”, de Ràdio Manresa, dedicat al monument a Pau Casals. Amb entrevistes a Josep Barés, Antolí Bausili i Ramon Llatjós (gener del 1977)
— Vicenç Comas (Ràdio Manresa): Dintre de “Dietari, un programa nou en la sintonia de Ràdio Manresa: “Ressò”.
Els propers minuts estaran dedicats a un català universal.
Encara que ja faci alguns dies de la celebració del centenari del naixement de Pau Casals, i de la inauguració del monument dedicat a ell, instal·lat a la muntanya de Puigterrà, no ens podem estar avui de dedicar el nostre primer programa a tractar precisament aquest tema. Serveixi això com el nostre modest homenatge a Pau Casals.
Potser cal dir primer que Pau Casals no sols ha estat el català més gran i universal de tots els temps sinó també una de les més extraordinàries personalitats del nostre segle i una de les més grans consciències de la humanitat. I no tan sols ha estat un bon compositor, un director excel·lent i el millor violoncel·lista del món, sinó, i per sobre de tot, un home, un home exemplar i una persona edificant. Efectivament, un home que es negà a actuar a l’Alemanya de Hitler i a la Itàlia de Mussolini i a tots els països on la llibertat i el dret no eren respectats, un home que no volgué tornar a Espanya fins que no canviés la situació política i que, per tant, hagué de morir a l’exili.
Pau Casals havia dit que no tornaria a casa seva fins que Catalunya no hagués recuperat les institucions que li havien estat arrabassades pel nou règim, guanyador de la Guerra Civil: la Generalitat, el Parlament de Catalunya, etc., fins que Catalunya no tingués altre cop l’autonomia que havia aconseguit el temps de la República. Però cal tenir en compte que el fet que no pogués tornar a la seva pàtria representava per Pau Casals un immens dolor, una tremenda enyorança. Per què? Era el que desitjava per sobre de tot. Un any abans de morir, i preguntat sobre si sentia moltes vegades la temptació de tornar al nostre país havia dit: “Aquesta és una temptació permanent que la tinc a cada hora, a cada minut, a cada segon des de fa trenta-tres anys”. I aquesta enyorança és la que ben aviat seria coneguda gràcies a Pau Casals per tot el món: “El Cant dels Ocells”, cançó que ell interpretava com a mostra de la nostàlgia que sentia de Catalunya.
(El programa a continuació va emetre “El Cant dels ocells” interpretat per Pau Casals, però no el reproduïm per la seva deficient audició).
— Jordi Estrada: Fa pocs dies s’ha celebrat a tot el món el centenari del naixement de Pau Casals. Aquí, a Manresa, amb motiu d’això, s’ha erigit al parc de Puigterrà un petit monument on hi ha gravat el rostre del mestre. L’escultor, en Josep Barés, l’Antolí Bausili del Cercle Artístic de Manresa, i Ramon Llatjós, d’Òmnium Cultural, estan amb nosaltres per contar-nos el perquè i com s’ha esdevingut la col·locació d’un monument a Pau Casals. Potser que primer parlem de l’obra de l’escultor. Josep Barés, per tots aquells que encara no l’han vist, ens pots dir com és el monument que es troba a la muntanya de Puigterrà?
— Josep Barés: Bé, aquest monument en principi és un bloc de bronze, em sembla un metall noble per representar la cara del mestre. I aquest bloc està suportat per un altre de ciment armat, que m’ha semblat també que era un bon pilar i ben sòlid per suportar el símbol que ens pot representar aquell altre bloc de bronze. Partint d’aquí hi ha unes simples lletres, una petita llegenda oferint Manresa a Pau Casals l’homenatge. I és així de simple, no hi ha res més.
— Jordi Estrada: Es pot dir doncs que aquest és el monument que Pau Casals necessitava aquí a Manresa?
— Josep Barés: Bé, és possible que… En fi, dintre dels mitjans que nosaltres hem tingut, sí, no es podia fer altra cosa, almenys a mi m’ha semblat que era correcte. Ara potser fora interessant que l’hagués fet per exemple en Subirachs, o un altre però en això ja… no m’hi puc ficar jo.
— Joaquim Aloy: La idea de la instal·lació d’aquest monument, però, no és d’ara, ni tan sols és de l’any passat, quasi bé podríem dir que es tracta d’un “affaire”. Senyor Llatjós, quan i per què va sorgir la idea del monument a Pau Casals?
— Ramon Llatjós: El que jo conec és que el senyor Barés, fa un parell d’anys, va parlar amb vàries entitats manresanes i d’Òmnium Cultural amb el secretari, que és el senyor Sitjes -i ho és encara-, dient que hi havia el projecte, o tenia ell el projecte de fer aquest monument, i a més a més, que la Caixa d’Estalvis ja s’havia fet càrrec de pagar els costos que pogués valer, però que li interessava a ell, que no fos una cosa particular d’ell, que fossin més aviat les entitats les que ho demanessin. Llavors es va fer una instància a l’Ajuntament, firmada per dinou entitats manresanes, de la qual no vam rebre resposta. Als tres mesos, que crec que s’ha de fer des d’un punt de vista administratiu, als tres mesos es va fer una nova petició i d’aquesta nova petició tampoc vam rebre resposta ningú.
— Joaquim Aloy: Bé, aquí tenim uns fragments de la carta que s’envià al Sr. Soldevila, deia així: “Els subscrits hem estimat unànimement un deure retre públic homenatge a la memòria d’un gran artista, un dels catalans de fama més universal i sens dubte el més mundialment homenatjat, el gran músic Pau Casals. La nostra ciutat fins ara no s’ha sumat a aquest clamor universal, per això estimem que hauríem d’unir-nos als infinits actes que per públics i notoris estan a la ment de vostè i dels altres components d’aquesta corporació. Però no serà pas de més el recordar que Pau Casals rebé nombroses condecoracions, entre elles la Medalla de la Pau de les Nacions Unides i la d’Albert Einstein, que fou nomenat Ciutadà d’Honor de les Amèriques, doctor Honoris Causa per diverses universitats, etc. Tot això en reconeixement dels seus mèrits com a artista i dels seus desvetllaments en favor de la pau. L’homenatge que les associacions culturals manresanes i afins volem retre a Pau Casals desitgem que sigui de tipus permanent.”
— Jordi Estrada: Per a la instal·lació d’aquest monument se suggerien diversos llocs: la plaça d’Espanya, la plaça de Sant Domènec o la Bonavista, no a dalt a Puigterrà. A més, el cos de l’obra corria a càrrec de les entitats. Era per això que el permís ja es donava gairebé per donat. Sr. Llatjós, per què li sembla que l’Ajuntament va dir que no?
— Ramon Llatjós: Jo crec que si Pau Casals hagués sigut només un gran músic, potser ens hauria dit que sí, això és l’opinió meva, però aquest home, des de feia uns anys, era un símbol de la pau, la llibertat i la defensa dels pobles oprimits, i potser, per aquesta segona part, es van estimar més no contestar-nos.
— Jordi Estrada: I aquesta no contestació a la carta, que significava una prohibició, motivà tot un seguit de protestes a la ciutat que es reflectiren també a la premsa. En efecte, “Mundo Diario”, amb un gran titular que deia “Manresa, silenci sobre Pau Casals”, es preguntava: “Per què l’Ajuntament no respon la carta?” I deia així: “Estem al mes de setembre i l’Ajuntament de Manresa encara no ha contestat aquesta carta que està firmada el deu de març. Realment, si tenim en compte que l’erecció d’aquest monument no comportaria cap classe de problemes a l’Ajuntament, perquè, com es diu a la carta, ja hi ha una persona determinada disposada a construir-lo, i a més, seria pagat íntegrament per les entitats, sembla ser que l’únic motiu que impedeix la instal·lació del monument és perquè està dedicat a una persona que per l’Ajuntament és non grata. Seria bo, però, que prescindint de les diverses conviccions i idees que l’Ajuntament tingui o pugui tenir envers la cultura catalana s’escoltés alguna vegada l’opinió dels ciutadans i així inclús podria millorar la imatge que tots tenim d’ell sobre això. I l’opinió dels manresans és que cal, urgentment, la instal·lació del monument a Pau Casals.”
També la revista “Canigó”, que dedicà un dossier sobre la nostra comarca el mes d’agost del 75, deia: “La carta de les entitats, com és normal i lògic en l’actitud del senyor Soldevila, no ha estat pas contestada ni basant-nos en els seus costums, un bon munt de cartes i més cartes esperant resposta, no ho serà mai. Així, altra vegada es confrontarà l’alcalde amb el sentit popular d’homenatge manresà al català més universal, a un dels més grans genis de la humanitat i a una de les més extraordinàries personalitats del nostre segle”.
— Joaquim Aloy: Quan el senyor Ramon Soldevila deixà l’alcaldia i entrà el senyor Roqueta, es cregué que no hi hauria cap problema, llavors, per la instal·lació del monument i que això seria cosa immediata. Però no fou així. Ha hagut de passar més d’un any de la seva entrada a la Casa de la Ciutat, s’ha hagut d’esperar el centenari del mestre quan pertot arreu s’han fet actes d’homenatge. I ara ens podríem preguntar, si no s’hagués celebrat el centenari tindríem ara a Manresa un monument a Pau Casals?
— Jordi Estrada: Senyor Bausili, ens podria explicar les últimes gestions que es van fer perquè es pogués instal·lar el monument?
— Antolí Bausili: En visita personal que vam fer, el president del Cercle Artístic cessant, senyor Descals, i la meva entrada com a president, vam anar a presentar els nostres respectes al senyor alcalde i el mateix senyor Roqueta, em va instar que els desitjos de les entitats, que són els dels ciutadans manresans de que s’erigís el monument a Pau Casals, fossin realitzats. O sigui que ens va donar llum verda perquè efectuéssim el Cercle Artístic, en nom de totes les entitats, les decisions oportunes perquè aquest monument, aprofitant el centenari del naixement de Pau Casals, es pogués instal·lar al lloc més adient de la ciutat de Manresa.
— Jordi Estrada: Es pot parlar en aquesta segona etapa d’un Cercle Artístic promotor o patrocinador del monument?
— Antolí Bausili: Bé, jo diria que una entitat o altra ho havia de fer, però com que el Cercle Artístic, precisament, pel fet que l’escultor Barés ja és soci del Cercle i havia fet unes gestions en èpoques anteriors, aquest moment no vam fer res més que continuar-les. Vam anar a la Caixa [de Manresa], ens va donar tota classe de facilitats, les entitats també han donat suport, com ja desitjaven que es fes, aquest monument, llavors es va continuar normalment fins que es va realitzar, doncs, la inauguració.
— Joaquim Aloy: Segons sembla, però, el protagonisme de les altres entitats que havien firmat també la carta ha quedat en un segon pla. Senyor Llatjós, com és això? Què ha passat exactament? Quina ha estat veritablement la tasca de les entitats?
— Ramon Llatjós: Quan va pujar [a l’alcaldia] el senyor Roqueta, les entitats vam anar de nou a veure’l per oferir els nostres serveis per tot el que fos positiu cultural per Manresa. Es va fer llavors el Cercle de Cultura Manresana i es va aprofitar aquesta nova visita amb ell per dir-li novament que hi havia aquest projecte de fer el monument a Pau Casals. El senyor Roqueta ho va acceptar molt bé i ens va dir que es fes una nova instància que vam cursar novament totes les entitats. Per tant, jo crec que van ser totes les entitats les que van prendre part, podem dir, amb aquesta promoció d’aquest monument, encara que potser sí que el treball a última hora el van revisar els del Cercle Artístic.
— Jordi Estrada: Finalment, una pregunta que fem a tots tres. Creuen que Manresa ja ha complert amb l’homenatge a Pau Casals?
— Antolí Bausili: Bé, jo crec que Manresa no pot complir mai sobradament amb aquest geni immortal que és Pau Casals. Vol dir que com més homenatges se li facin més justícia se li farà.
— Josep Barés: Bé, si he de donar la meva opinió jo diria que en principi hem donat un pas. Si s’ha de fer alguna cosa més no soc qui per dir-ho, però sí que hi trobo a faltar un petit detall. I és que a nivell popular s’hagués aconseguit que Pau Casals fos més conegut, però a nivell popular, perquè la minoria que el coneixem el coneixíem abans també.
— Ramon Llatjós: Jo crec que això és l’inici, només, del que Manresa ha de fer per Pau Casals i potser una continuació de l’acte aquest de la inauguració del monument seria posar-hi el nom, el seu nom en un carrer o plaça de Manresa.
— Joaquim Aloy: Bé, nosaltres només podem afegir pel nostre cantó que Pau Casals tindrà un carrer, però aquest carrer no està al centre, sinó que està molt allunyat del centre. Realment podrem continuar dient que Pau Casals a Manresa continuarà estant exiliat. I és que aquell que hagi volgut desvalorar o empetitir la figura i l’obra de Pau Casals potser no s’haurà adonat que actualment necessitem de persones que creguin en la vida i lluitin per la llibertat, amb la força i plenitud amb què ho feu Pau Casals, un home que es va saber mantenir fidel per sempre més a la seva consciència i al seu poble.
— Vicenç Comas: Dintre de “Dietari” avui divendres hem presentat “Ressò”. Tots els divendres aquest programa d’informació comarcal que realitzen Joaquim Aloy, Andreu Alsina, Xavier Domènech i Jordi Estrada.