María del Mar del Pozo Andrés va escriure una extensa i molt documentada biografia de Justa Freire[1], que recomanem a qualsevol persona que vulgui conèixer la seva vida i obra. D’aquest llibre n’hem extret diverses dades biogràfiques. D’altra banda, tenim la sort que Justa Freire va deixar escrits molts dels seus records i vivències en diferents dietaris, que es conserven a la Fundación Ángel Llorca i que ara són una font primària fonamental de gran interès i que María del Mar del Pozo va utilitzar a fons. També hem consultat i donem a conèixer el seu expedient de depuració, que es conserva a l’Archivo General de la Administración.
El Grupo Escolar Cervantes
Comencem pel començament. Justa Freire Méndez va néixer a Moraleja del Vino (Zamora), l’any 1896. Un cop estudiat Magisteri a la Escuela Normal de Zamora, el 1919, pren possessió de la seva primera escola com a mestra propietària al poble de Casillas (Àvila). L’any 1921 ingressa al Grupo Escolar Cervantes de Madrid, que acollia els fills dels obrers del barri Cuatro Caminos i que estava vinculada a la històrica i prestigiosa Institución Libre de Enseñanza. A l’escola, Freire s’ocuparà de l’acció social (acollida als nous alumnes, trobades amb les famílies i els antics alumnes, cura general del centre) i dels assajos pedagògics (escola maternal, formació de mestres i atenció a les visites). Un reial decret del 26 de juliol del 1921 confirma el nomenament de Justa Freire com a definitiu.
Són uns anys en què viatja per Europa (França, Bèlgica, Suïssa, Alemanya, Dinamarca i Noruega) per visitar les anomenades Escoles Noves, les més prestigioses del moment, participar en congressos internacionals sobre l’educació i conèixer els darrers avenços pedagògics. En alguns d’aquests viatges l’acompanya Ángel Llorca, mestre de mestres, i mestre seu, també. Freire sentia una gran admiració per ell, s’identificava plenament amb la seva visió de l’educació i va establir-hi uns profunds lligams professionals de complicitat per posar l’educació al lloc que li corresponia. Va ser una relació professional que va durar tota la vida. L’ideal d’Ángel Llorca era convertir l’escola en casa d’educació i en llar per als nens. Al curs 1925-26 desenvoluparà al “Cervantes” algunes de les experiències que havien observat a Europa. Segons la biògrafa, “Justa Freire, en esta su segunda etapa en el Grupo escolar “Cervantes” se fue convirtiendo en una presencia cada vez más imprescindible, en el espíritu que alentaba y daba vida a la escuela. Los alumnos que empezaron a asistir al colegio en torno a 1929 guardan en su retina unas imágenes imborrables de ella”.
Es va integrar a la secció espanyola de la Ligue internationale pour l’Éducation Nouvelle impulsada per Beatrice Ensor i Adolphe Ferrière. D’altra banda, va deixar una profunda empremta en les colònies escolars organitzades pel Patronat de La Corunya per a nenes pretuberculoses. El 1927, la premsa local definia Freire com a “una notabilísima pedagoga, perteneciente al Grupo escolar Cervantes de Madrid, y educada en el extranjero, que a fuerza de talento, dulzura, conocimiento de la psicologia infantil y poder suasorio sobre las niñas, desarrolla una admirable labor educativa en la colonia […]”.
Al “Cervantes” havia aconseguit les seves ambicions com a mestra i se sentia feliç. Al seu examen per a la direcció de graduades de Madrid escrivia “Cada día más respeto a la espontaneidad del niño. Cada día, alrededor del niño un ambiente, cuanto más mejor, lleno de valores éticos, estéticos, de justícia… Cada día con el Trabajo en el presente, mirando al futuro”.
El període de la República, especialment els primers anys, amb la seva aposta extraordinària per l’educació, esdevenen la millor etapa professional de Justa Freire. Es graduarà a l’Escuela de Estudios Superiores de Magisterio i el 1932 impartirà cursos per a mestres a la Semana Pedagógica de Pamplona i a San Martín de Valdeiglesias. També participa en el projecte de les exitoses “Misiones Pedagógicas”, patrocinades pel govern de la República.
Directora del Grupo Escolar Alfredo Calderón
El novembre del 1933 és nomenada directora del Grupo Escolar Alfredo Calderón, de la Ciudad Jardín, actualment denominat CEIP Padre Poveda, de Madrid, on desenvoluparà el seu ric bagatge forjat a l’escola Cervantes i après en el seu dia a dia i en les seves experiències europees. Es convertirà aviat en una de les primeres dones espanyoles que dirigeix un equip de docents format bàsicament per homes. Els primers temps seran durs. Ha de gestionar l’oposició de mestres amb estils metodològics obsolets i autoritaris, totalment a les antípodes dels seus mètodes innovadors. Però amb el temps aconseguirà implicar el professorat en les diferents activitats de l’escola. De fet, durant els tres anys que hi va ser, Freire va aconseguir crear un ambient excel·lent, un “clima especial de orden, limpieza, paz y belleza”. L’octubre del 1935, arran de la guerra d’Abissínia, escrivia al seu dietari: “La vida es alegría y orden y trabajo y salud y eso tiene que ser la escuela. La escuela contra la destrucción y la muerte, la escuela contra la guerra”.
Precisament l’any següent, amb el cop d’estat militar del juliol del 1936 contra la República, va començar la guerra civil, que ho desballestaria tot, fins al punt que, en trobar-se l’escola prop del front de guerra, els alumnes van haver d’anar essent evacuats progressivament cap a València. L’octubre del 1936 a l’escola ja només quedava la meitat dels alumnes. Tot i així, ella continuava amb tota la seva fermesa i professionalitat amb el seu treball pedagògic: “en este ambiente de guerra, la escuela es como un oasis que en un desierto florece”, va escriure.
Tanmateix, el 26 de novembre el Quinto Regimiento de l’exèrcit republicà incauta l’escola, un fet que li produirà una enorme tristesa. El gener del 1937 és a València i es farà càrrec de les Comunitats Familiars de Educació, formades per alumnes del “Cervantes” que havien estat evacuats. Hi desenvolupa un assaig innovador d’educació comunitària, juntament amb altres pedagogs de renom com el mateix Ángel Llorca. Després ascendirà a inspectora-visitadora de Colònies, delegada regional de la Infància Evacuada i delegada nacional.
El 22 de setembre del 1937 torna a l’escola, la troba saquejada i amb el material escolar destrossat. El disgust és immens però no s’enfonsa i el 19 d’octubre l’escola torna a obrir les seves portes. Pocs dies després, el 28 d’octubre, l’obliguen a incorporar-se a les colònies escolars de València, unes colònies que constituïen un laboratori de la nova educació, tan necessari precisament en temps de guerra, i on va fer una feina exemplar.
El 4 de febrer del 1939 es torna a reintegrar a l’escola, a Madrid. La guerra és a punt de finalitzar i començarà la dictadura franquista que no tindrà pietat per als mestres republicans i que triturarà tota la seva labor pedagògica.
Suspesa de sou i ocupació i empresonada
Justa Freire és suspesa de sou i ocupació. La nit del 24 de maig del 1939 uns falangistes la van a buscar a casa seva i se l’emporten detinguda. Primer a una comissaria de policia i després a la presó de Ventas. Havia estat objecte de denúncies falses especialment a càrrec d’un mestre sense escrúpols del mateix “Alfredo Calderón”, Alejandro González Barrero. “La privación de su libertad, su largo calvario, no le dolió tanto como conocer la deslealtad y la cobardía de su acusador”, explicaria Carmen Cabello, filla adoptiva de Justa Freire.
Tot i que el jutge inicialment la va absoldre, gràcies al testimoni de moltes persones que van sortir a defensar-la i a la poca consistència de les acusacions que se li feien, el fiscal del Ejército de Ocupación va acusar Justa Freire d’un “delito de auxilio a la rebelión militar”. Després de dos consells de guerra, el 28 de setembre de 1939, se la condemnava a 6 anys i un dia de presó menor.
Segons María del Mar del Pozo, “todas las evidencias apuntan a que el juicio tenía un trasfondo que no aparece en los documentos y que muestra un afán de ensañarse y hacer sufrir [a Justa Freire]”. El règim franquista, en no poder represaliar com volia Ángel Llorca, per la seva edat i pel seu estat administratiu, van castigar la seva millor deixebla i a qui millor representava el seu model pedagògic, Justa Freire.
El 18 de novembre del 1939, entrava a la presó de Ventas. Allà també hi va deixar empremta. Per iniciativa pròpia, realitza tasques d’alfabetització entre las dones preses. Escriuria “Fui la directora de la escuela y aprendieron a leer y a escribir 250 analfabetas y organicé unos coros de canciones Populares, que fueron la alegría de la casa y de sus habitantes”. El 31 de maig de 1941 sortia en llibertat condicional.
El 13 de febrer de 1941 la Comisión Depuradora de Magisterio de Madrid havia proposat la separació definitiva de Justa Freire del Magisteri, amb pèrdua de tots els seus drets i baixa a l’escalafó. Ho justificava per haver estat condemnada a 6 anys i un dia de presó, perquè “es indudablemente por sus ideas incompatible con los principios del Glorioso Movimiento Nacional y por tanto está incapacitada para que se le confíe la educación de la infancia en el Estado Nacional español” i perquè “la inculpada se ha distinguido por su labor educativa inspirada completamente en los principios de la pedagogía laica y naturalista, como ella mismo reconoce en su declaración jurada al decir que toda su labor pedagógica fue orientada en todo momento por D. Ángel Llorca, cuya personalidad como Maestro es harto conocida”.
Classes clandestines i cap al Colegio Británico
Justa Freire no podia, doncs, reincorporar-se a cap escola pública. A partir d’aleshores farà classes a ex-alumnes a casa seva. Molts són antics alumnes de la seva escola, procedents de les classes socials més necessitades i que conservaven un magnífic record dels seus mètodes d’aprenentatge. Són classes clandestines ja que no li estava permès.
El 1944 comença a treballar com a secretària al Colegio Británico de Madrid, un col·legi privat depenent del British Institute que havia estat creat el 1940. Aviat hi començarà a impartir classes. Començava aleshores una vinculació amb aquesta escola que duraria fins al final de la seva vida.
“En ningún caso se le puede destinar a Madrid”
Tanmateix, la seva obsessió era tornar a l’escola pública i per aquest motiu, el 13 de febrer del 1952, als seus 55 anys, va demanar el reingrés al cos funcionarial de mestres. Però la resolució no era la que esperava: el 6 de juny del 1953 se li permet el reingrés al Magisteri, però amb el càstig de perdre tots els drets previs, els seus anys d’antiguitat i el “traslado fuera de la província durante cinco años e inhabilitación para cargos directivos y de confianza” i amb la prohibició d’exercir de mestra a Madrid.
En la seva petició hi havia adjuntat diverses cartes de persones del món de l’educació que l’avalaven, i un escrit amb signatures de famílies en el qual es deia que “pueden avalarla en caso necesario más de trescientas famílias de los niños que se han educado y se educan en el Colegio Británico donde presta sus servicios desde el año 1944”.
És evident que algú va fer els impossibles perquè no pogués tornar a exercir de mestra en una escola pública de Madrid. En una còpia de la carta del 28 de març de 1950 del ministre d’Educació José Ibáñez-Martín adreçada al director del Colegio Británico de Madrid, i que podeu veure al seu expedient de depuració, apareix escrit d’una manera anònima la següent nota manuscrita: “En ningún caso se le puede destinar a Madrid”.
El 9 de març de 1954 Justa Freire va demanar la revisió de l’expedient almenys pel que feia referència al tasllat fora de Madrid, ja que considerava que no hi havia motiu i que “es más que suficiente la pérdida de la Dirección legítimamente ganada en dura oposición”. En la mateixa carta apel·lava “al espíritu de justícia, tan esperado por la que subscribe” del ministre d’Educació -que aleshores ja era Joaquín Ruiz-Giménez-, li recordava que d’ençà del 1939 la seva vida havia patit “persecuciones, sufrimientos de cárcel inmerecidos y sacrificios incalculables” i que un trasllat “la destrozaría nuevamente”. Els avals que havia presentat i els nombrosos suports que tenia no li van servir de res. No va obtenir resposta fins l’any 1955.
Al Grup Escolar Pare Algué de Manresa
Per tant, mentre esperava una resposta que no arribava es va veure obligada a optar per una plaça en el concurs general de trasllats que es va convocar el 22 de juliol del 1954. Era una opció que detestava perquè el que ella volia era quedar-se a Madrid. En el formulari de sol·licitud de centres va apuntar 67 escoles diferents, les 10 primeres de les quals eren de Barcelona. La número 53 era una secció de la graduada número 3 ubicada al Grup escolar Pare Algué de Manresa. Doncs aquesta és la que se li va adjudicar. La número 53 d’un total de 67 escoles que va demanar. Per tant, es evident que no era un destí que li fes cap il·lusió. El dia 1 de setembre de 1954 Justa Freire era nomenada mestra de Manresa i el dia 14 prenia possessió. Hi estarà molt poc temps, sol·licitarà l’excedència i hi buscarà una substituta. Vegeu “La seva estada a Manresa”.
L’acarnissament
El 6 d’octubre del 1955 arriba la proposta del jutge sobre la revisió de l’expedient: s’acorda “SIN SANCIÓN ALGUNA, pudiendo tomar parte en todos los concursos de traslado y concursillos, pero sin derecho a ocupar la plaza que tenía como Directora del Grupo Escolar ‘Alfredo Calderón’ de Madrid”. Tanmateix, a l’expedient, la paraula “concursillo” apareix ratllada i, a la mateixa pàgina, hi ha una nota manuscrita del director general d’Ensenyança Primària, que deixa clar que “no puede admitirse la resolución. Podrá participar en los concursos generales de traslado, pero no en los concursillos que presuponen una serie de condiciones que se silencian o ignoran en la propuesta”. Per tant, Justa Freire ara havia de demanar una escola en un concurs general, no podia fer valer la seva antiguitat i els seus drets previs.
María del Mar del Pozo assenyala clarament el responsable d’aquest càstig tan dur i premeditat i que va deixar destrossada Justa Freire: el director general d’Ensenyança Primària Eduardo Canto Rancaño. Segons la biògrafa, la decisió de perjudicar Freire es podia deure a la possible animadversió d’Eduardo Canto envers Ángel Llorca amb qui havia coincidit l’any 1921 en un viatge pedagògic a l’estranger. En realitat era a Ángel Llorca a qui volia castigar. En no poder-ho fer castigava a la seva deixeble favorita, la seva mà dreta: Justa Freire. D’altra banda, Eduardo Canto era un membre destacat d’Acción Católica i de l’Asociación Católica Nacional de Propagandistas. En alguns processos de depuració franquistes havia denunciat als seus companys de professió. Amb aquesta seva decisió es tancava definitivament la porta al retorn de Justa Freire a una escola pública de Madrid.
Retorn al Colegio Británico
L’any 1958 va al Centro de Orientación Didáctica del Servicio Nacional del Magisterio, a Madrid, on es dedicaria a “la difusión de las técnicas rápidas de alfabetización”, i torna a fer classes al Colegio Británico. En farà fins a la seva mort, el 1965. María del Mar del Pozo diu que Justa Freire “desencantada totalmente de la enseñanza pública del franquismo después de su experiencia en Manresa, con una desilusión que afloraba en sus cartas […]” va trobar al Colegio Británico ”la serenidad para florecer como docente”.
La mateixa Justa Freire explicaria el paper que havia tingut en aquest col·legi des de l’inici: “Me nombraron Secretaria y desde la secretaría organicé la Escuela […] ahora pasan de mil alumnos y es la mayor escuela que hay en Madrid; y allí estoy educando a los hijos de ministros y títulos…”. Aquesta va ser una de les seves contradiccions: passar de ser una mestra d’escola pública republicana en un barri obrer amb alumnes molt humils a mestra d’un col·legi privat amb alumnes que eren fills de ministres i d’alts càrrecs del règim franquista. Però és que el que havia desitjat i somiat dia a dia des del 1939 -tornar al seu Grupo Escolar Alfredo Calderón- li va ser totalment prohibit per la dictadura franquista.
Mor als 69 anys
Justa Freire va morir el 15 de juliol del 1965. Els darrers anys havia publicat diferents articles a la revista El Magisterio Español. També al llarg de la seva trajectòria de mestra va publicar les seves experiències innovadores a la comunitat educativa mitjançant les seves col·laboracions a la revista ‘Escuelas de España’. Segons la biògrafa, allò que va definir sempre Justa Freire va ser “nada más y nada menos que una maestra de la escuela pública”.
[1] Justa Freire o la pasión de educar. Biografía de una maestra atrapada en la historia de España (1896-1965). María del Mar del Pozo Andrés. (Octaedro Editorial). Biografia completíssima, realitzada a partir de la consulta dels dietaris, de tota la documentació que s’ha conservat de Justa Freire i també amb entrevistes amb nombroses persones que la van conèixer.
