La Manresa que va conèixer Justa Freire (any 1954)

Àngels Fusté i Gamisans

Justa Freire va arribar a Manresa, a mitjan setembre de 1954, nomenada com a mestra de l’escola Pare Algué. Tot just feia 15 anys del final de la guerra civil i de l’inici de la dictadura franquista, un període de repressió brutal de la llengua i la cultura catalanes, dels drets i llibertats tant individuals com col·lectius i de control ideològic i social de la població. El passat recent de molts manresans estava marcat per la misèria, la por i el dolor. Durant la dictadura, més de dos mil van ser empresonats i una trentena van morir afusellats al camp de la Bota (vegeu El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959)). Aquesta repressió no era aliena a Justa Freire que havia patit també empresonament i depuració durant els primers anys del franquisme.

En posar els peus a l’estació del Nord de la RENFE, Freire se sumava als més de 800.000 viatgers que hi arribaven cada any, majoritàriament per motius familiars, d’estudi o de feina. Aleshores, Manresa no tenia gaires atractius turístics, més enllà de La Cova de Sant Ignasi, destí de pelegrinatge de més de mig miler d’estrangers a l’any. El seu alcalde era el falangista Joan Prat Pons, una persona absolutament vinculada al règim franquista, en el marc del qual va acumular nombrosos càrrecs, com ara cap local del Movimiento Nacional (el conjunt de forces polítiques que es van adherir a l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936 i que, després, es van integrar en un partit únic, la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista); delegat local de la “Hermandad de Excautivos”; delegat de la Central Nacional Sindicalista (CNS), el sindicat vertical; diputat provincial; i procurador municipal a les Corts, durant el període 1949-1952. Dos anys abans de l’arribada de Freire, havia estat distingit pel règim franquista com a Comendador de la Orden Civil de Alfonso X, el Sabio.

Una ciutat que es començava a refer dels estralls de la guerra i la postguerra

La capital del Bages era, en aquells moments, una ciutat mitjana amb uns 43.000 habitants i un creixement vegetatiu positiu. El dinamisme de l’economia es feia evident amb la presència abundant de publicitat als diaris o al carrer de productes que no eren de primera necessitat. Així, durant la tardor d’aquell 1954, els magatzems Jorba llançava una campanya per animar la població a comprar-hi amb l’esquer d’aconseguir un cotxe. Només calia gastar: per cada 75 pessetes de despesa, donaven un val per a un sorteig.

L’augment de la població, que ben aviat es faria encara més intens amb l’arribada de la immigració del sud d’Espanya, generava una necessitat d’habitatge no prou ben atesa per les institucions públiques. Per això prenien rellevància iniciatives com les de la Caja de Ahorros de Manresa que, en aquells moments, impulsava la construcció de 72 habitatges protegits a la zona de la Sagrada Família.

Podria semblar que s’havia aconseguit passar la negra pàgina de la postguerra i, tanmateix, el control dels preus dels aliments i del subministrament de la farina per fer pa recordaven als manresans que el final de la Guerra Civil no era tan lluny, malgrat els símptomes clars de recuperació. Així, per exemple, la Junta Reguladora de Preus va establir que, durant aquell setembre, un quilo de patates costés 1,5 pessetes; el de sardina salada, 13; el de taronja, 2,75 o 6, en funció de si eren corrents o especials; i el de vedella 20 o 26, segons si era de segona o tercera classe.

En aquest context, demanar almoina encara era delicte, ja fos al carrer o de domicili en domicili. Pidolar t’exposava a ingressar a la presó en aplicació de la llei de dropos i malfactors (“vagos y maleantes”), com li va passar en aquelles dates a un home de 53 anys que havia arreplegat unes 200 pessetes demanant caritat durant un diumenge al matí.

Una escola pública minoritària

El 14 d’aquell mes, Freire es va presentar al seu nou lloc de treball, a l’escola Pare Algué. Era el primer dia de classe a l’ensenyament primari, obligatori entre els 7 i els 14 anys. En total, a Manresa, hi havia 34 escoles, amb 7.000 alumnes i uns 155 docents. L’escola pública hi tenia un paper discret: se’n comptaven 14, davant de les 15 privades i les 5 dependents de congregacions religioses.

Els moviments de renovació pedagògica de l’època republicana quedaven molt lluny. En el seu lloc, s’havia implantat un ensenyament dogmàtic transmissor de la ideologia autoritària del franquisme. Tot un símbol, el Grup Escolar Renaixença, es deia ara Grupo Escolar Generalísimo Franco. Inaugurat pel president Lluís Companys el 1934, havia estat l’obra més emblemàtica del govern republicà en matèria d’educació a la ciutat. El 1954, però, el seu quadre docent compromès amb l’educació activa i arrelada al país havia estat depurat i substituït, com en altres centres de l’Estat, per mestres fidels al règim. Alguns havien estat expulsats del Magisteri, altres, traslladats a ciutats i pobles lluny de casa seva. Havien patit la mateixa dissort que Freire en ser enviada a Manresa.

En entrar a l’aula, la mestra madrilenya es va posar al davant d’un grup de nenes que, en la gran majoria, no rebria més que l’educació primària. L’accés a l’ensenyament mitjà era minoritari aleshores, amb 15 centres a la ciutat, on impartien classes una cinquantena de professors, amb poc més de 500 estudiants; i l’Institut Lluís de Peguera, amb 30 professors i un miler d’estudiants, dels quals encara no un 20% eren oficials. I és que la majoria s’hi examinaven per lliure, provinents d’altres municipis del país. Encara més minoritari era l’accés als estudis de música. El Conservatori comptava amb uns 200 alumnes, dels quals gairebé la meitat feia estudis de piano.

Aquell curs, l’Escola d’Arts i Oficis havia aconseguit la validesa oficial dels estudis que impartia. En aquest centre, a partir dels 13 anys, l’alumnat podia cursar-hi diferents especialitats de formació professional. És per això que, a diferència d’anys anteriors, l’inici de les classes es va ajornar fins a mitjan octubre.

Cinema i teatre per a les tardes de diumenge

Justa Freire aprofitava els caps de setmana per anar a Barcelona a visitar la seva amiga Concepción Sáinz-Amor. Si s’hagués quedat a la ciutat hauria pogut anar al cinema, la distracció cultural principal d’aquell moment a la ciutat, o també a veure alguna representació del teatre.

El Kursaal ja havia començat el seu declivi com a espai escènic i s’havia convertit gairebé en exclusiva en una sala de cinema amb programa doble de dijous a diumenge. Compartia parcialment la programació amb el cinema Cataluña, situat només uns metres més amunt del mateix Passeig, en el tram que havia estat rebatejat per les autoritats franquistes amb el nom de “José Antonio”. L’alternativa eren els cinemes Olímpia, al carrer de Guimerà, i Goya, al carrer de l’Hospital, que també compartien una de les dues pel·lícules que oferien en el seu programa. Totes les sales de cinema formaven part del grup Cabot, excepte la sala Apolo, que va mantenir només durant un temps una explotació autònoma. A diferència de la resta, obria les portes cada dia, si bé l’oferta no era substancialment diferent en qualitat i temes.

Entre els títols que Freire hauria pogut anar veure durant els dies que va fer estada a Manresa, hi havia, majoritàriament produccions americanes, sobretot westerns i thrillers però també algunes de gènere musical, d’aventures o drames, com ara: “Como te quise te quiero” (drama), “La primera sirena” (musical), “Los rebeldes de San Antonio” (western), “El caballero enmascarado” (aventures), “El gran carnaval” (thriller) o “Encrucijada de odios” (thriller). L’oferta a la seva disposició es completava amb algunes produccions espanyoles com “Cabaret” (musical policíac) i “Bienvenido Mr. Marshal” (comèdia); o europees com l’anglesa “La calle de las sombras” (thriller) o les comèdies italianes “Buenos días, señor elefante” i “¡Okay Nerón!”. El doble programa estava integrat, normalment, per una pel·lícula estrenada recentment, acompanyada d’una reposició més antiga, majoritàriament americanes, com ara “Oro, amor y sangre” (western del 1940) o “Un mendigo original” (comèdia romàntica del 1938). Totes les pel·lícules s’anunciaven amb una doble classificació: la de la censura oficial i l’eclesiàstica.

L’oferta de teatre a Manresa era més limitada, durant els anys 50 del segle XX. Les companyies amateurs locals es repartien en diferents espais escènics, en general de gestió pròpia o vinculada a l’Església Catòlica. Les que venien de fora actuaven exclusivament al teatre Conservatori, d’entre les quals el públic acollia amb un afecte especial aquelles que eren protagonitzades per la manresana Maria Matilde Almendros.

Durant els dies que Freire va viure a Manresa, hauria pogut escollir entre un parell d’obres en català que es van representar al teatre Conservatori: “Avui com ahir” de la companyia del teatre Romea o “Baixant de la Font del Gat o La Marieta de l’ull viu” de la companyia de Luis Orduna. Altres espais escènics acollien produccions locals amateurs com ara l’Ateneo Cultural Manresano, que per aquelles dates, va presentar “Don Gonzalo o l’orgull del gec”, “La cura d’amor” o “El genio alegre”, aquestes dues darreres dirigides per Esteve Polls, al Círculo Familiar Recreativo (conegut popularment com Els Carlins).

De fet, Esteve Polls havia triomfat, feia ben poques setmanes a la ciutat, dirigint una posada en escena espectacular de l’autosacramental “La hidalga del valle” de Pedro Calderón de la Barca, durant la Festa Major local. Manresa, com el conjunt de l’Estat, vivia immersa en un ambient en què la religió es filtrava en totes les activitats quotidianes, es confonia amb la feina i el lleure i controlava bona part de les interaccions socials i familiars. La peça teatral, que glossa el naixement de la Mare de Déu, es va representar en el marc de les celebracions de l’Any Sant Marià, amb l’actriu Dora Santacreu en el paper principal de la Culpa. Va requerir la construcció d’una plataforma davant de la façana principal de la basílica de la Seu per acollir 4.000 espectadors. L’obra va posar un total de 400 artistes damunt l’escenari en dues funcions, els dies 15 i 16 d’agost de 1954. Bona part dels figurants eren membres de la societat manresana: cantaires de l’Orfeó Manresà, músics de l’orquestra i ballarins de l’Esbart Dansaires Manresans.

Ja havien passat uns mesos però, en aquells dies del setembre de 1954, també era ben viu a la ciutat el record de les dues representacions que havia fet Núria Espert, els dies 25 i 26 de juliol. La plaça de toros va acollir “Medea” i “Fuenteovejuna”, a càrrec de la companyia del Teatro de Cámara de Barcelona.

Vida social a través de la cultura i l’esport

Esport i cultura eren el paraigües per a la vida social local, en un moment en què era perillós fer política. Grups amateurs de teatre (com els del Circulo Familiar Recreativo, el grup de l’Enric Tatjé, el col·lectiu Arte, Alegría y Caridad, la Sociedad Coral San José o l’Ateneo Cultural Manresano), esbarts (com el de Dansaires Manresans o el del Casal Cultural de Dansaires Manresans, que tot just aleshores incorporava el repertori de danses tradicionals) i equips de futbol o bàsquet permetien als manresans compartir temps, diversió i objectius comuns, alhora que eren, també, font d’espectacle i entreteniment per a tercers.

La 34ena Volta a Catalunya va fer parada aquell setembre a la ciutat. Unes quinze mil persones es van aplegar al llarg del recorregut, des del Pont de Sant Francesc fins a la Bonavista, per donar la benvinguda als ciclistes en el final d’etapa d’aquesta cursa. En consonància amb la transcendència de l’esdeveniment, Ràdio Manresa va retransmetre’l en una emissió especial que també va incloure un homenatge al periodista esportiu Ramon Torres.

D’altra banda, aquella temporada, l’equip de bàsquet local, el Club Baloncesto Manresa va estrenar pavelló al carrer Calvo Sotelo, avui, Circumval·lació, sota el turó d’El Castell. La inauguració a càrrec de les autoritats locals va anar precedida per la benedicció de l’ecònom-arxiprest de la parròquia del Carme, el mossèn José Andreu. En aquesta pista nova de trinca, el Manresa es va enfrontar a l’equip d’Olesa per disputar un partit de la copa catalana. Era el diumenge 19 de setembre de 1954.

El 2 d’octubre, Freire deixava Manresa per marxar cap a Madrid. Havia passat fugaçment per la ciutat, encetant un curs que no acabaria, buscant una substituta per al seu lloc de treball que li permetés tornar a casa seva. Abans de marxar, per combatre el fred i la humitat d’aquella tardor incipient, encara va tenir ocasió de comprar unes castanyes calentes a una de les set parades de castanyeres que hi havia aleshores a la ciutat. I és que , en aquells anys, els manresans es cruspien unes 20 tones de castanyes a l’any. Amb tot, difícilment l’escalfor efímera d’unes castanyes hauria pogut apaivagar la fredor que Manresa i Freire van compartir durant aquells dies del setembre de 1954.

 

Buscar a tot memoria.cat