5 de desembre de 1859.– La guerra d’Àfrica, vestida de llegendes que influenciaven en l’esperit de les gents, va obtenir un entusiasme dintre de Catalunya, que poc l’haurien sospitat mai els coneixedors de l’ànima racial.
Van haver-hi manresans voluntaris, enlluernats per les gestes d’aquell català, que havent arribat a ésser un militar de prestigi, nosaltres avui l’admirem més com a polític d’àmplia visió. Ens referim a En Prim, l’home que si no hagués estat assassinat hauria variat el pervindre d’Europa.
Abans, però, Manresa es va distingir més pels seus esforços humanitaris que pels exabruptes bèl·lics. Poble aimant del treball, sabia que la guerra era la pitjor calamitat pels pobles.
Ja al començar les operacions i les expedicions es va constituir una Junta benèfica que cuidava d’enviar caixes de benes, draps, desfiles i medicaments pels ferits. Tothom hi col·laborava en aquella obra local precursora de la gran organització Internacional d’avui que amb la senyal de la Creu roja de sang, campeja pel món dient als homes tota la barbàrie i tot l’horror de les guerres.
Avui fa els anys que Manresa compadida dels pobres minyons que la guerra tornava invàlids pel treball, va crear dues pensions vitalícies per dos d’aquests infortunats, que sense això, després d’haver quedat inútils per un tòpic extrany no tenien altre recurs que anar a engruixir la llegió desgraciada dels captaires.