14 d’octubre de 1827.- Es pot dir que en aquella època a Manresa no es pensava gaire en el fall inapel·lable de la història. Després de l’any 1714 va passar un segle i mig gairebé en plena atonia espiritual. La guerra dita de la Independència va encendre instintivament les masses, que cercaren en Ferran VII l’ídol, que encarnés la confusió ideològica que duien a dins.
Es cosa sobradament sabuda, que els ideals, àdhuc els de millor puresa, només arrelen ràpidament en les masses quan un home representatiu és al davant. Es una necessitat, que bé la comprenem prou malauradament, aquesta de confondre els anhels de l’esperit amb el capdavanter. Dintre de cada partit solament la gent abastament culta escapa del fetiquisme. Per això hom estranya encara que hi hagi republicans que es diuen lerrouxistes o tradicionalistes i absolutistes que es diuen jaumins, (1) quan l’home deu haver d’ésser ço que menys importa en cada programa ideològic.
Ara fa un segle, Ferran VII era una mena d’ídol entre la plebs i entre molta gent culta també. Avui, però, des de l’historiador més reaccionari al més liberal tot han fet justícia a aquell rei, de trista memòria que a Manresa hi tenia prous partidaris per fer celebrar actes en honor seu, cada tres setmanes.
El lector haurà llegit en prous fulls, que tot sovint es cantaven Te-Deums i es celebraven oficis a la nostra Seu, per mor de Ferran VII.
Doncs bé cal anotar-ho una vegada més encara. Avui fa 98 anys que les autoritats acudien a la Seu, on es cantava un nou Te-Deum perquè Ferran VII feia anys.
Tanmateix els anys no han passat en va i avui tothom sap somriurer com cal d’avant d’aquests homenatjes a un rei que àdhuc Maura califica amb un mot que no escrivim per evitar al Censor la molèstia de borrar-lo.
(1) En justícia hem de dir que potser entre aquests es on hi ha hagut més homes que s’han separat del seu cap per deixar salvada llur ideologia.