5 de febrer de 1823.– El llevat bel·licós que va deixar la guerra dita de la Independència, va fermentar abundantment durant el segle XIX. Es pot dir que la guerra va ésser l’estat normal de la passada centúria d’aquell vuitcens decadent. Aquests dies llegíem l’obra d’una alta mentalitat qui qualificava el vuitcens de mediocre, arreu d’Europa. En una conferència sobre l’art català, a Madrid, un filosop espanyol abundava en semblant criteri.
Nosaltres, en estudiar el lamentable espectacle del vuitcens, arribàrem a la conclusió que aquell segle setmesó eta el fruit anèmic d’unes guerres. Però aquesta teoria caldrà glossar-la en un assaig apart. Avui només volem dir que lamentem haver d’anotar tan sovint motius guerrers als que, esdevinguts lluny de Manresa, eren celebrats aquí.
Veu’s ací el lamentable espectacle: Perquè avui fa 103 anys les forces liberals rendien Seu d’Urgell, a Manresa repicaven les campanes, es cantava un tedèum, es feien salves, sortien els gegants i la gent assistia al ball públic que en tal avinentesa s’havia organitzat, com si qualsevulla d’aquestes situacions hagués de tenir transcendència aquí. És clar que sempre era millor l’aixafament de l’absolutisme, cal almenys de cara a Europa hom podia parlar de democràcia i civilitat, però nosaltres sabem prou bé com el triomf liberal amb la seva Constitució, no resolia pas cap problema de llibertat, ni impedia l’exercici de l’absolutisme, enc que abillat a la moda espiritual del dia.
De la migradesa del vuitcents -parlant en ordre general- cal salvar-ne el nostre renaixement, juntament amb les valors isolades de tot arreu.