29 de desembre de 1809.– Cada vegada que a l’anar a escriure aquests fulls hom topa amb un mot de la guerra dita de la Independència, deixaria el paper en blanc, car la tasca que des del 6 de juny ens hem imposat no és pas la de copiar fredament ço que ens diuen els vells papers de casa, sinó la de dir-ho de bell nou a través de les sensacions que ens ha fet sentir cada cas.
La nostra actitud davant d’aquella guerra és ben coneguda. Estem més a prop del gran bisbe Torres-Amat, que del doctor Montanyà o de Maurici Carrió, per exemple, i amb tot som comprensius sabem admirar l’esperit heroic dels nostres avis, estudiant l’ambient que es respirava als principis del segle passat en la nostra terra.
Avui si disposéssim de l’espai necessari ens referiríem millor a glossar el darrer llibre l’Alfons Danvila i a saludar l’aparició en “El Sol” de Madrid, d’un fulletó amb els altres llibres d’un home que tracta amb tanta ponderació i amb una altra llengua els aconteixements del segle XVIII que tant ens afecten.
El lector ja té noticia de la valor de les novel·les històriques d’Alfons Danvila, per un article nostre de l’altre dia, i per això ens limitarem a anotar en el full d’avui les pregàries d’ara fa 116 anys, a l’església de les Monges Caputxines, pel bon èxit de les armes espanyoles, tot recomanant al lector l’estudi de la guerra que va acabar en 1714, la dels Segadors, el compromís de Casp i tants altres aspectes de la nostra història que tanta valor tenen per a mantenir la influència de l’esperit racial en les nostres ànimes.