20 de novembre de 1809.- Bé sap prou, el lector, que no ens abelleix pas parlar de la guerra dita de la Independència, car la nostra conciència i els nostres sentiments racials només ens permeten fer l’elogi de l’heroisme i de la generositat, mentre els moments no són propicis a completar amb qualificatius apropiats per aquelles gestes.
La mateixa proclama que escrita en català va llançar Manresa 116 anys enrere per excitar als catalans a acudir en defensa de Girona, es presta a molts comentaris, que ens plauria fer lliurement, car en ella hi ha frases com aquestes: <Si algú hi ha que prefereixi les seves comoditats a la llivertat de Girona, que sia per sempre esborrat del catàlec dels verdaders catalans>. Adés la proclama comença així: <¡Catalans, mai la Pàtria…>. Compteu, doncs, com tots aquells esforços, que no produïen pas els efectes que en seu motiu inicial permetia d’esperar, han d’ésser estudiats per tal d’evitar que persisteixi l’error.
Un avantpassat meu acotava la proclama amb aquestes paraules: <Catalunya no es féu sorda a la crida puix que agafaren les armes 500.000 catalans de 16 a 35 anys>.
Això i moltes notes que podríem citar aferma, l’existència de l’esperit racial, per damunt dels afectes que obtingueren tots els esforços fets en nom d’ell.