11 de desembre de 1589.– L’il·lustre paborde de la Seu, que llavors era el Dr. Reverend Rafel de Casanova (1) va sostenir una llarga qüestió de jurisdicció i de competència amb el vicari general el Bisbat, el qual conferia nomenaments per a les esglésies filials de la nostra Seu, malgrat els privilegis establerts a favor de la Pavordia de Manresa, ratificats per sentència de Vich, de data 7 de desembre de 1370.
El vicari general es resistia a atendre la raonada reclamació del doctor Casanova. Llavors aquest va fer un requeriment notarial per medi de l’escrivà públic senyor Pere Torres, amb l’intent de defensar els drets de presentació i col·lació de la Seu de Manresa per les seves filials, davant de les autoritats competents.
L’actitud respectuosa i digna del nostre paborde, va ésser ben vista per la ciutat, zelosa dels seus drets. De més, en aquell cas hi havia el fons de rivalitat que les coses del Bisbat creaven sempre entre Manresa i Vich, i que avui ja es pot dir que han acabat del tot, g. a. D.
(1) Com que el nom haurà estranyat a algun lector, volem recollir la creença d’algun docte amic, que opina, per una sèrie de deduccions, que aquell paborde pertanyia a la família dels ascendents del gran Rafel de Casanova, conseller en cap de Barcelona, en 1714.