20 de juny de 1500.- A l’intentar Ferran d’Aragó i Isabel de Castella la unificació de les nacions peninsulars sota d’una mateixa política, es varen veure precisats a respectar els drets i privilegis de Catalunya per tal de veure si d’aquella manera s’atreien als contraris de la casa d’Antequera i als no partidaris de la Unió.
Malgrat ésser tan zelosos de les seves prerrogatives, els Reis Catòlics signaren diverses concòrdies amb els pobles, però fomentaren les lluites interiors (1) cercant que amb el desgast d’elles fos cada dia més feble la resistència a les seves disposicions.
Amb el Consell de Manresa acordaren un règim, en els estatuts del qual els Reis prometien respectar tots els drets i privilegis de la ciutat, però, sovint sorgien dubtes sobre l’aplicació, i en 30 de maig de 1500 s’acordà una reforma per tal de precisar millor les atribucions del Consell i els drets dels representants de la reialesa.
No va ésser prou tot això i el dia 20 de juny (ara fa 425 anys), el lloctinent del Rei, En Joan d’Aragó (2) va veure’s precisat a fer una solemne declaració que tornés la confiança als manresans irats de veure amenaçades les seves llibertats, per uns reis, que no vegeren pas mai amb gaire afecte.
(1) Diferents historiadors coincideixen en afirmar que, particularment a Catalunya, les lluites interiors de aquella època eren fomentades pels Reis Catòlics, que veien sempre un perill en la poixança d’un país tan aimant dels seus drets. En les revoltes dels remenses va patentitzar-se més que en cap altra complaença dels reis, no fent res per evitar una lluita que tant mal ocasionava.
(2) No parlem pas del Joan d’Aragó, fill d’Isabel, car va morir en 1497, als 19 anys d’edat. Sembla més aviat que es tracta d’un noble de la rama menor dels Antequera.