Diari personal excepcional
Josep M. Lliró Morell
QUAN ARRIBA EL MOMENT DE DESFILAR,
molts no saben
que l’enemic és el qui camina
al davant.
Que la veu que els mana
és la veu de l’enemic,
i que els qui parlen de l’enemic
són, ells mateixos, l’enemic.
Bertolt Brecht (traducció de Feliu Formosa)
Era jove, solter, mecànic, aficionat al cinema.
Ara soc gran, pare i avi i navegant.
MANRESA
El 26 de maig de 1968 a mi, Josep M. Lliró Morell, em criden a files per fer el servei militar obligatori, la mili, i em quinten, que es deia. Em destinen a les Balears. Primer faig el campament a Palma, CIR núm. 14, i després a Menorca, a la unitat d’infanteria de la caserna de Santiago de Maó, 3a companyia [1].
Al matí del mateix dia de presentar-me a l’Ajuntament, amb el meu bon amic Francesc Junyent Maydeu [2] ens acomiadem d’en Jeroni. Anem tots tres (el Francesc, en Jeroni i jo mateix) cap a la cruïlla de la carretera de Vic amb la carretera de Santpedor, a l’extens descampat on després es construiria l’alt edifici de Caixa Manresa. Ens ha semblat que aquest és un bon espai per acomiadar-nos de l’apreciat Jeroni. Allà, enmig del silenci d’aquella hora i entre el sembrat verdejant, deixem lliure el Jeroni, un llangardaix d’uns quaranta centímetres que el Francesc cuida a casa i que, en no ser-hi ell, ningú més vetllaria. Li donem la llibertat perquè es busqui vida i parella, i mai més l’hem tornat a saludar.
ESTAT D’EXCEPCIÓ A MAÓ 1969
Diari personal excepcional
Gener de 1969
Decreto-ley 1/1969, de 24 de enero, por el que se declara el ESTADO DE EXCEPCIÓN en todo el territorio nacional.
BOE nº 22, de 25 de enero de 1969: “Durante el plazo de tres meses, contados desde la publicación del presente decreto-ley, se declara el estado de excepción en todo el territorio nacional, quedando en suspenso los artículos doce, catorce, quince, dieciséis y dieciocho del Fuero de los Españoles”.
Dissabte, 25
Trist i emprenyat. Em sento sol i sorprès. No he viscut mai cap estat d’excepció. No sé ben bé què és ni quines repercussions pot tenir. Tampoc sé per què . La informació que tenim és escadussera. A la caserna de Santiago hi ha seixanta homes de reserva permanent. Tots amb casc i quatre petaques [3] de munició real. Sovint toquen a formar. Es fan rondes dins i fora de la caserna.
Diumenge, 26
Em toca guàrdia! Només puc dormir tres hores.
Dilluns, 27
Surto de la guàrdia a les cinc de la matinada i a les sis marxem a peu. Dotze quilòmetres cap a la fortalesa d’Isabel II o de la Mola. Portem el fusell Cetme [4] i munició real. Després d’una caminada de tres hores, carregats fins a les dents, a les nou del matí arribem a la Mola. Comencem un exercici (“tema”) que hem de fer molt ràpid, rabent podríem dir; es tracta de córrer i tirar-se a terra molts cops, fent panxada (barrigazos en diuen). A causa de l’esforç, se m’atura momentàniament la respiració.
El toc de generala [5] és freqüent. Ens fan formar i engeguen sovint els motors dels camions; ens hi fan pujar i… on ens desplacem?: a l’absurd “enlloc”. Els àpats fan pena. Mengem molt i molt malament. I no hi ha gota d’aigua. Es fa instrucció fins que fosqueja i després toc de generala. El capità es mostra dur, duríssim, i amenaça d’aplicar rigorosament el reglament. Durant aquest dia em fan canviar tres cops de secció. Després de sopar, cansats i rebentats, pelem patates. Dormim vestits amb el Cetme a sota del coixí. Estem estrets i atapeïts. Tenim tots els objectes personals al petate (recorda l’organització del campament). El dia ha estat molt dur. Estic esgotat.
Dimarts, 28
Poc esmorzar. Cal rentar el propi vas. Més de tres hores d’instrucció. A sota del jersei porto plecs de paper de diari per protegir-me del vent i resulten força eficaços. Ens visiten el coronel del regiment i el general de l’illa de Menorca, que observen la instrucció. La instrucció surt molt malament. Per sort, estic en la millor secció, i dins el desastre generalitzat, quedem ben parats. Ens donen un únic xusco de pa per a tot el dia. Continuem sense aigua. Toc de generala. A la tarda ens fan buscar cargols per menjar. I més instrucció. Els objectius de cada dia sembla que siguin menjar res i toc de generala. Al capvespre abaixem la bandera i cantem l’himne d’infanteria[ 6].Tornem a pelar patates. No sé qui se les menja! Em fan molt mal les cames.
Dimecres, 29
De vuit a dotze, instrucció. De tant portar el Cetme sostingut pels dits polze i índex de la mà dreta, la mà em fa força mal i em sento l’extremitat adormida. Ens donen descans i a la tarda, de cinc a sis, el “tema”. Per sort, estic a la secció de l’alferes divertit. Com cada dia, en abaixar la bandera es toca l’himne nacional i cantussegem l’himne d’infanteria. Com que ningú l’entona amb ganes, l’hem de cantar molts cops, fins que afinem bé. Els sergents controlen qui no canta. No ens treuen l’ull de sobre. Exaltació i visques. El capità ens ensenya aquests crits: Alcornoque-e!, Mosquito-o!, Fuego, Avance y Choque, In-fan-te-ri-a! Vaja, és la preparació psicològica de primer nivell.
Dijous, 30
De vuit a dotze, instrucció. Després disposem de quinze minuts per menjar. Avui hi ha entrepà! Dos altaveus gegants estan funcionant des de fa dos dies amb estimuladores i provocadores marxes militars (més preparació psicològica de primer nivell). Toc de generala. Estic més animat tot i no tenir notícies concretes de l’estat d’excepció. Després de dinar fem dues hores més d’instrucció. En abaixar la bandera, i com cada dia, ens fan cantar l’himne d’infanteria. Avui hem aconseguit fer-lo només dues vegades. Ahir van ser quatre o cinc.
Ens canvien l’horari de sopar per poder veure per televisió un més que avorrit partit de futbol! Em tornen a baixar els ànims. A la caserna de Santiago, segons diuen, la companyia de reserva continua portant casc i munició de guerra (vuitanta cartutxos). Aquí a la Mola es carreguen de cartutxos moltes petaques. Segons ràdio macuto es comenta que diumenge passat, a Barcelona, en l’aniversari de “l’alliberament” de la ciutat, van obligar els soldats a anar a la Universitat vestits de paisà. Tinc guàrdia. Passo molta estona xerrant amb l’alferes. Puc endormiscar-me quatre hores. Per sopar ens han donat aquells cargols que ens van fer buscar. Immenjables. Són molt petits i estan dins la closca. Més gana. Continuem dormint vestits. Portem el cabell tallat molt curt. Estic i estem exhausts. Sortosament, el temps passa ràpidament.
Divendres, 31
Plou. Per esmorzar ens donen pa amb sobrassada i brou calent. Fem la instrucció dins una nau, aixoplugats. A causa de la pluja, fem poca activitat. No rebo correu i m’estranya. El dinar és espectacular: un primer plat amb un escàs entremès, de segon un ou ferrat amb tomàquet, de tercer un ou ferrat amb patates fregides i finalment una poma petita. Estic meravellat per la varietat, l’abundància i la bona cuina d’aquest racó de Menorca.
Continuem amb la instrucció sota cobert. Dues hores per pair el generós dinar. Com que esperem l’arribada del capità general de les Balears, ens donen roba neta sense ordre ni concert (la nostra és molla per la pluja que ha caigut), cosa que fa que les peces no siguin de la nostra mida i sigui dificultós vestir-se. El capità diu que falta munició (bales), i que si no surt faran un registre rigorós. Surten onze o dotze cartutxos.
Continua plovent. La monotonia s’apodera del dia. La instrucció és, doncs, més avorrida que pesada. A gairebé tots els tocs de corneta hi afegeixen el paso ligero. Enrenou: al vespre es demana que qui tingui munició, l’entregui… Surten quinze cartutxos. La segona vegada que repeteixen la pregunta en surten dos més. També ens fan formar per comptar els Cetmes. A la retreta [7] llegeixen un article del codi militar amenaçant qui tingui munició. Després del silenci, quan tots els soldats ja som al jaç, toquen generala i persisteixen en la idea que entreguem la munició que creuen que tenim.
Dissabte, 1 de febrer
Toquen diana [8] mitja hora abans. Ahir, a causa del toc de generala vam anar a dormir a les onze de la nit. Després d’esmorzar passen revista d’armes per assegurar que no hi hagi cap cartutx a les recambres del fusell. Tornem a assajar instrucció. Arriba el coronel, arriba el general i arriba el capità general. Fem demostracions de les instruccions treballades i apreses i el “tema”. El capità ens felicita. Com que som bons xicots ens donen un entrepà per dinar, i sense postres. Els valents soldats tornem a peu a Maó. El capità fa més de la meitat del camí en jeep. Quan decideix caminar, ho fa molt de pressa. Està ben descansat. En arribar a la caserna ens autoritzen la dutxa. A la caserna, i d’una manera no habitual, hi ha sempre una reserva de trenta soldats. A la nit, el capità i el tinent de reserva pugen a la companyia i comptabilitzen els que dormen. Diuen que a la ciutat de Maó es fan registres domiciliaris. La premsa no alerta de novetats. Demà passat, dilluns, tornaré a la Mola.
A la Mola hi ha la Peça, com la coneixen els militars, el canó Vickers de 380 mil·límetres, una meravella de l’enginyeria de principis del segle XX. Instal·lats per la República, n’hi va haver sis a Menorca i sis més a la península. Són els canons de més calibre mai muntats a Espanya, amb projectils de 880 quilos i d’un abast de 35 quilòmetres. Les seves grans dimensions feien que per netejar-ne l’interior, un soldat fos introduït per la boca del canó a fi de netejar els divuit metres de tub.
A la Mola i sense estat d’excepció, el temps transcorre d’una altra manera. A la primavera començat l’estiu collim camamil·la. I de la planta ens fan retallar els botonets grocs amb pètals blancs. Disposem de les petites tisoretes de tallar les ungles per fer aquesta laboriosa tasca. Les mans es queixen . Anem fent, anem fent fins a tenir el casquet curull de botons. Flairem camamil·la pertot arreu. Alguna persona (…) deu vendre aquestes flors al mercat de Maó.
També a la Mola tinc l’oportunitat de conèixer i conversar amb el tinent Gabriel Cardona, menorquí avançat als temps, obert de ment i amb idees no habituals entre els comandaments de l’exèrcit. Va ser membre fundador de la UMD (Unió Militar Democràtica) i doctor en historia per la UB.
En una de les altres estades a la Mola un company pastisser de Sant Feliu de Codines parla amb la seva família en català. El capità menorquí l’enganxa xerrant i li recorda que no es pot fer servir aquesta llengua. En presencia del capità, el soldat para i es posa a parlar en castellà. I quan el capità gira cua, torna a la seva llengua. El capità se n’adona i el castiga amb un mes de calabós. Pocs dies després, el coronel del regiment determina que els engarjolats facin treballs forçats picant pedra als camins i patis interiors de la fortalesa.
Em llicencio l’agost de 1969. Tinc 23 anys.
(Vegeu també La minva de gener de 1937 al port de Maó, de Josep Mª Lliró)