De la Vall Fosca a Tolosa de Llenguadoc
Conxita Grangé va néixer al poble d’Espui, a la Vall Fosca (Pallars Jussà), l’agost de 1925, en una família de vuit germans.
Quan tenia dos anys, la seva mare es va posar molt malalta i ella va anar a viure a Tolosa, a casa dels seus oncles materns, Jaume Beleta i Elvira Ibarz, i de la seva cosina Maria, onze anys més gran que ella. Amb ells va créixer i es va formar.
Els seus oncles estaven molt compromesos políticament i, quan l’any 1936, va començar la Guerra Civil, es van traslladar a Catalunya per lluitar i defensar la República. Però, amb la derrota de l’exèrcit republicà, van tornar a França.
L’esclat de la Segona Guerra Mundial
Instal·lats de nou al sud de França, van seguir lluitant contra el feixisme que s’havia estès per Europa amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial. El 1940, el seu oncle Jaume va crear una xarxa de la Resistència a la zona, de la qual en va ser un membre destacat.
El 1943, però, va ser descobert i, per evitar que la Gestapo el detingués, es va haver d’amagar a Andorra. Aleshores la Conxita, juntament amb la seva tia Elvira i la seva cosina Maria, es van incorporar en aquesta organització clandestina i es van fer càrrec de les tasques del seu oncle.
Amb només disset anys, va fer d’enllaç entre la Resistència i els maquis de la zona. Totes tres van ajudar els resistents, van rebre i distribuir cartes, ordres i informacions de tot tipus per contribuir a fer caure el règim nazi i l’ocupació de França.
El maig de 1944, les tres dones van ser detingudes per un grup d’agents de la Milícia francesa i conduïdes davant la Gestapo a Foix. Després de ser interrogades i torturades durant cinc setmanes, van ser deportades a l’Alemanya nazi en el conegut com a “tren fantasma”. Després d’un viatge infernal de gairebé dos mesos, van arribar al camp de concentració de Dachau (Alemanya) i, un mes després, van ser traslladades al camp de Ravensbrück (Alemanya), que era exclusivament per a dones.
Al camp de Ravensbrück
A Ravensbrück, envoltada de mort i de terror, va tenir clar que no es podia deixar vèncer i que calia seguir lluitant.
Quan la van destinar a treballar a la fàbrica Heinkel, que fabricava motors d’avions per la guerra, va participar en el sabotatge de la producció juntament amb moltes altres companyes. Malgrat el risc que suposava, es dedicaven a no controlar la qualitat de les peces, fent-les passar totes per bones. Un dia, una guardiana la va descobrir i va ser durament castigada.
L’abril de 1945, quan el camp va ser bombardejat per l’aviació aliada, totes les dones del camp, també la Conxita i la seva tia Elvira, van ser traslladades al camp de Sachsenhausen, al nord de Berlín. Allà, emmig de maltractaments constants i amb els cossos molt afeblits, les van obligar a cavar trinxeres per defensar la capital. La seva cosina Maria, que havia emmalaltit, havia estat traslladada al camp de Bergen-Belsen (Alemanya).
Quan ja s’entreveia la derrota de les tropes alemanyes, la Conxita amb un grup de 85 dones i molts més homes, van ser obligades a abandonar el camp, per fugir dels aliats, en una de les conegudes com a “marxes de la mort”. Una nit, membres de les SS van assassinar tots els presoners. Només un petit grup de 22 dones, que s’havien amagat al bosc, es van poder salvar, entre elles hi havia la Conxita i la seva tia Elvira.
Finalment, el grup de supervivents va aconseguir trobar les tropes aliades, primer les russes i, el 3 de maig de 1945, les nord-americanes. Totes dues van ser repatriades a França.
L’última catalana supervivent dels camps nazis
La Conxita i la seva tia Elvira es van retrobar amb el seu oncle Jaume a Varilhas, població del sud de França. La seva cosina Maria estava molt malalta, a París. Tot i que la van anar a buscar, va morir al cap de poc temps.
Després de les duríssimes situacions viscudes durant aquell any, el retorn a casa i a una vida “normal” no va ser gens fàcil.
El 1946, la Conxita es va casar amb Josep Ramos Bosch, republicà exiliat i membre de la Resistència contra el nazisme a França, i es van establir a Tolosa de Llenguadoc. Després del casament també va ser coneguda com a Conxita Ramos.
Malgrat que a casa no va voler parlar ni recordar mai tot el que va viure, va dedicar bona part de la seva vida a explicar la seva experiència als escolars, advertint dels perills del feixisme i mantenint viva la memòria de les dones deportades.
Després de la mort de Neus Català el 2019, es va convertir en l’última catalana supervivent dels camps nazis.
Va rebre nombroses distincions per part de la República francesa, com la Legió d’Honor i la Medalla de la Resistència. El 26 de juliol del 2019, el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de la Torre de Capdella li van retre el primer homenatge a Catalunya, al qual no va poder assistir per motius de salut.
Va morir el 27 d’agost de 2019, a l’edat de 94 anys, a Tolosa de Llenguadoc. Mesos després, l’Ajuntament d’aquesta ciutat li va dedicar una plaça.
El 9 d’agost de 1925 es va celebrar, a la Torre de Capdella, l’acte central de l’Any Conxita Grangé, amb motiu dels 100 anys del seu naixement. Va ser un acte multitudinari durant el qual es va inaugurar la plaça Conxita Grangé Beleta, situada al nucli de la Central Hidroelèctrica de Capdella.
Va ser l’homenatge de la Vall Fosca a una veïna nascuda al petit poble d’Espui que va plantar cara al feixisme. Amb paraules de l’alcalde Josep Dalmau:
“Grangé va néixer aquí i volem que el seu nom ressoni aquí per sempre”.¹
Notes:
¹ Web pirineusdigital.cat.