El matí del diumenge 1 de febrer de 1976, els carrers de Barcelona es van omplir de milers de manifestants, es calcula que més de 50.000, que reclamaven l’amnistia per als presos polítics que encara estaven privats de llibertat a les presons del país.
Era un fet totalment excepcional, si tenim en compte el context polític del moment, ja que només feia dos mesos i mig de la mort de Franco. Mai no s’havia vist una mobilització semblant. Eren els inicis del període que coneixem com a Transició Democràtica.
La manifestació, impulsada per l’Assemblea de Catalunya i per diverses entitats de la ciutat, va ser prohibida. Però la convocatòria, sota el lema “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, es va mantenir.
La marxa havia de començar a l’actual passeig Lluís Companys i acabar a la plaça Catalunya. Tanmateix la policia va actuar abans que s’iniciés i els manifestants es van estendre cap al passeig de Sant Joan i pels carrers de l’Eixample.
Davant d’un nombre tan important de persones, la policia es va veure desbordada. Tot i així, les càrregues policials per dissoldre els nombrosos grups de manifestants que hi havia als carrers van ser molt violentes.
Manel Armengol era un jove periodista de Badalona que feia pràctiques al diari barceloní Hoja del Lunes. Aquell matí va arribar amb la seva càmera fotogràfica al passeig de Sant Joan just en el moment que també hi arribava la capçalera de la manifestació, per una banda, i la policía, per l‘altra.
Va pujar fins a l’alçada del carrer Provença i allà va captar l’instant en què la policia colpejava amb duresa un petit grup de manifestants pacífics asseguts a terra, que es protegien el cap amb les mans. Els manifestants tenien la consigna de asseure’s a terra si la policia intervenia.
Es pot identificar la figura de Ferran Garcia Faria, advocat pacifista i antifranquista, l’únic del qual veiem el rostre.
La visió directe que tenim dels manifestants i la situació dels policies, molt propers a nosaltres, fa que ens introduïm fàcilment a l’escena. El contrast entre els dos grups (el nombre de persones, la seva posició, la seva actitud…), així com el moviment de les porres i les culates dels fusells a l’aire, accentuen la violència de la situació.
Tot plegat envoltat d’una espessa capa de fum, com a conseqüència del llançament de pots de fum contra els manifestants per part de la policia, que fa ressaltar encara més el que està succeint.
Observem que els policies no porten botes ni l’equip propi dels antiavalots, detall que ens indica que la mateixa policia no esperava una manifestació tan multitudinària.
La fotografia aconsegueix transmetre amb molta força la tensió i la violència del moment.
Aquella mateixa tarda, Manel Armengol va revelar, a casa seva, aquesta i les altres fotografies que havia fet de la manifestació i en va fer còpies. De seguida es va adonar de l’impacte d’aquesta instantània i de la importància de la seva difusió.
El mateix dia la va ensenyar al director del diari Hoja del Lunes, on ell treballava, però no la va voler publicar per por que li tanquessin el diari. També la va oferir a altres mitjans de la premsa de la ciutat, però cap d’ells es va atrevir a publicar-la per por de represàlies. L’agència de notícies Europa Press li va oferir 250 pessetes per guardar-la sense publicar-la.
Aleshores va decidir fer-la arribar a la premsa estrangera. En un quiosc de diaris de la Rambla es va anotar les adreces dels principals mitjans internacionals. Va fer paquets amb les fotos i es va dirigir a l’aeroport de Barcelona. Allà va contactar amb passatgers que volaven a capitals europees i als EEUU, a través dels quals va fer arribar la fotografia als diaris dels respectius països.
Durant els dies següents, la fotografia es va publicar en mitjans dels Estats Units, com el diari New York Times o la revista Time; el setmanari París Match o Le Nouvel Observateur de França; o les revistes Der Spiegel, o l’Stern d’Alemanya, entre molts altres. Uns dies més tard, el diari New York Times li va enviar un retall del diari amb la foto publicada i un xec de 150 dòlars.
De totes les fotografies que va realitzar Manel Armengol, aquell diumenge de febrer de 1976, aquesta va ser, sens dubte, la més impactant i, amb el pas del temps, es va convertir en un símbol de la repressió policial als inicis de la Transició. Aquí no es va publicar fins al cap d’un any.
