Els seus orígens
Francesc Candel Tortajada, conegut com a Paco Candel, va néixer el 31 de maig de 1925 a Casas Altas, un petit poble de la comarca valenciana del Racó d’Ademús.
El 1926, el seu pare, que li volia donar un futur millor al que oferia el poble, va marxar a Barcelona. A la ciutat es necessitava mà d’obra per construir els edificis de l’Exposició Universal del 1929 i va trobar feina a la pedrera de Montjuïc. El 1927, van arribar la seva mare i ell mateix, que tenia dos anys. Es van instal·lar en una barraca de Montjuïc on van viure durant dos anys i on va néixer la seva germana. Eren els anys de la primera onada migratòria del segle XX a Catalunya.
La vida a can Tunis i al barri de Port
El 1929, la família Candel es va poder instal·lar a les Cases Barates de Can Tunis, a tocar del barri de Port. Tot i que eren cases molt petites i senzilles, va suposar una gran millora per a ells. Els veïns eren famílies immigrants que procedien, sobretot, d’Andalusia. Allà van viure els anys de la República i de la Guerra Civil.
Del 1932 al 1936, va estudiar a l’escola del barri, una escola de la República que li va proporcionar una excel·lent formació. Amb uns mètodes pedagògics nous al país, va desenvolupar l’interès per la llengua i la cultura catalanes, el gust per la lectura, el sentit de l’observació, així com l’afició pel dibuix i el seu somni de convertir-se en pintor o dibuixant.
Al barri hi havia una gran activitat cultural amb entitats com l’Ateneu o la mateixa església, cremada i destruïda el 1936, que va ser un centre social molt important.
Malgrat les dificultats d’aquells anys, Candel recordava la seva infància com una època feliç. El sentiment de solidaritat que es vivia al barri, així com els ideals republicans que va viure a l’escola el van marcar profundament.
En acabar la guerra, el seu pare va ser acomiadat de la pedrera. El 1942 li van oferir feina de sagristà a la nova parròquia de la Mare de Déu de Port. Per aquest motiu van deixar les Cases Barates i van anar a viure a la porteria de la parròquia.
El 1945, amb només divuit anys, es va morir la seva germana de tuberculosi, malaltia molt freqüent en aquell moment.
Durant un temps, va assistir a l’escola parroquial. Però, als setze anys, va deixar l’escola per començar a treballar en feines diverses i ja no va estudiar més.
El 1947, mentre feia el Servei Militar, va agafar la tuberculosi. El van haver d’operar i va perdre un pulmó. El seu feble estat de salut va fer que l’enviessin al poble de Cantonigròs (Osona) a recuperar-se. Allà es va dedicar intensament a la lectura i va decidir que podia dedicar-se a escriure sobre la gent senzilla que l’envoltava.
De manera inesperada, el 1949 es va morir la seva mare. Aquest fet, que va ser molt dur per a ell, i una salut delicada que li impedia treballar en determinades feines, van influir que esdevingués escriptor.
El 1953 es va casar amb Maruja Martínez, amb qui va tenir dos fills. Van seguir vivint a la porteria de la parròquia fins que va morir el seu pare, el 1961. Aleshores van anar a viure en un pis prop de l’església. Uns anys més tard, es van traslladar dins el mateix barri, del qual mai no va voler marxar.
L’escriptor i el periodista
Als vint-i-vuit anys, mentre treballava en feines diverses, com la de comptable, va començar a escriure seriosament. El 1956 va publicar la seva primera novel·la: Hay una juventud que aguarda.
La popularitat li va arribar amb la publicació de l’obra Donde la ciudad cambia su nombre, el 1957. Tenia com a protagonistes els seus veïns de les Cases Barates de Can Tunis als quals anomenava amb els seus noms reals, fet que va provocar la indignació dels propis veïns. L’obra, que explicava, de manera clara i planera, la vida d’un barri marginal de Barcelona, va tenir un èxit considerable.
El 1958, en ple franquisme i en el marc del moviment migratori que es va produir a Catalunya en aquells anys, va publicar l’article Los otros catalanes a la revista La Jirafa on reivindicava la catalanitat dels immigrants. L’article, amb un plantejament nou i integrador, va tenir molt bona acollida.
Arran d’aquest article, va escriure, més endavant, el llibre Els altres catalans, publicat el 1964 i considerat la seva obra fonamental. Va tenir un gran èxit i se’n van vendre milers d’exemplars en molt poc temps. Era un retrat dels immigrants que havien arribat d’arreu de l’Estat espanyol però també de la societat que els va acollir. Amb aquesta obra va donar a conèixer la realitat de la immigració al conjunt de la societat catalana i va tenir una gran transcendència social.
Després d’aquest èxit es va dedicar exclusivament a escriure. A aquesta obra en van seguir moltes altres: novel·les, assaigs, memòries… fins un total de cinquanta-sis llibres.
En les seves obres parlava sobretot dels immigrants, de la gent que vivia en els barris marginals de Barcelona, dels seus problemes i dels seus valors. Eren un retrat de tota mena de personatges que ell coneixia molt bé. De manera senzilla explicava una realitat que bona part de la població ignorava i que ell va posar de manifest.
La tasca d’escriptor, la va compaginar amb la de periodista. Va escriure més de nou-cents articles, cròniques i reportatges per molts dels diaris i revistes del moment. Amb un estil directe i viu, va donar veu als qui no en tenien, als habitants dels barris humils i a les persones marginades. Va arribar a escriure uns sis o set articles a la setmana.
Pel seu estil i per la temàtica de les seves obres, Candel va patir la censura franquista. Va ser jutjat sovint pel Tribunal del Orden Público (TOP) i va haver de pagar nombroses multes.
El compromís social
Candel va estar sempre molt arrelat a la vida i als problemes del seu barri.
Durant els anys quaranta i cinquanta, va formar part d’un grup de joves inquiets i amb una forta consciència social que es va desenvolupar entorn de l’església de Port i no va abandonar mai aquest esperit de compromís.
Juntament amb persones com Jaume Cuspinera, aleshores mossèn de la parròquia, el doctor Carles Ribas o Elies Ortiz, entre altres, van fer una gran feina per millorar les condicions de vida de la gent del barri.
Aquest sentit social es va veure també reflectit en les seves obres. Candel entenia la literatura com un manera de lluitar per la igualtat social i per la millora de la vida dels desfavorits.
Implicat sempre en les lluites veïnals i en els problemes dels barris marginals, va escoltar i ajudar molta gent de manera anònima i desinteressada.
D’altra banda, el seu tarannà va fer que tingués molts amics de procedències, nivell social i opcions polítiques ben diversos: gent senzilla, veïns, intel·lectuals, polítics, artistes…
El pas per la política
Candel va ser una persona activa en la lluita antifranquista. Proper al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), no es va afiliar mai a cap partit polític.
El 1977, en les primeres eleccions democràtiques que es van celebrar al país, va formar part de la candidatura unitària l’Entesa dels Catalans per al Senat. Amb més d’un milió de vots, va ser elegit senador per la província de Barcelona, juntament amb l’historiador Josep Benet i el crític d’art Alexandre Cirici i va format part de les Corts espanyoles durant la primera legislatura (1977-79).
El 1979, va ser elegit regidor de l’Hospitalet de Llobregat, com a independent, per la llista del PSUC, i es va fer càrrec de la regidoria de Cultura i Esports del 1979 al 1983.
Ell, però, no es va sentir mai còmode en el món de la política i, després d’aquestes dues experiències, es va dedicar de nou a la literatura.
Els reconeixements
A partir dels anys vuitanta, la seva tasca i la seva trajectòria van ser reconegudes públicament, tant a nivell institucional com popular.
Entre altres, va rebre les principals distincions que atorguen les institucions dels nostre país. El 1983, va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi que concedeix la Generalitat de Catalunya. El 2003 va rebre la Medalla d’Or de la Generalitat. I el 2004, la Medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona.
El 2005 es va crear la Fundació Paco Candel, que des del 2008 atorga el premi Memorial Candel.
Al barri de la Marina de Barcelona, prop d’on ell va viure, trobem la Biblioteca Francesc Candel que, per iniciativa popular dels veïns, organitza el Certamen Literari Francesc Candel des del 1992. També hi ha un passeig que porta el seu nom. El 2007, els Tabalers Diables de Port de la Marina el van homenatjar amb la creació d’un gegantó amb la seva figura.
Paco Candel va ser una persona integradora i conciliadora. Amb paraules del seu biògraf, Genís Cinca:
“(…) va aconseguir afavorir la convivència i la pau social (…). En lloc d’encendre les masses, de promoure l’agressivitat (…) va aconseguir acostar posicions, la comprensió i l’entesa, promoure ideals integradors i ensorrar tòpics perniciosos com el de la paraula “xarnego”, a fi i efecte de trobar solucions, cohesionar mitjançant el diàleg, l’empatia, la reivindicació pacífica i l’exposició senzilla, planera, d’una problemàtica que ni els sociòlegs sabien ni com tractar ni com definir.” ¹
Va morir el 23 de novembre de 2007.
Notes:
¹ Genís Sinca. Vida de Paco Candel, la màquina d’escriure. Barcelona, Comanegra, 2025, p. 21.
