Salvador Redó i Martí
Aquest treball sobre les 140 cartes escrites pel manresà Daniel Torra i Ferrer al seu germà gran Albert és excepcional per a la memòria històrica sobre la guerra civil espanyola; ambdós van formar part d’aquells catalans que forçats a triar bàndol van escollir el dels sollevats franquistes. Aquesta font primària és una altra finestra de coneixement que per contrast ajuda a fer-se una idea encara més aproximada de com va viure una part de la població catalana la guerra civil i, per tant, a aclarir i també a reformular conceptes; la historiografia hi surt guanyant.
Talment com molts joves manresans d’entre els 17 i els 18 anys, Daniel Torra feia quatre dies que jugava per les places i carrers de la seva ciutat probablement amb altres joves a qui la guerra va posar en el bàndol contrari integrant-los a les files de la Lleva de Biberó. Uns i altres, a tot el país, tenien el futur per endavant i la guerra el va truncar en milers de casos definitivament i a molts altres milers els va canviar qualsevol perspectiva somniada. Les creences religioses eren molt presents en la vida dels dos germans, com en la de tants altres centenars de joves catalans, i van ser aquestes conviccions les que els van posar en el punt de mira del Comitè Revolucionari de Manresa. Una barreja de por física i de conviccions espirituals va empènyer els dos germans a l’aventura, en el seu cas reeixida, de passar-se al bàndol “nacional”.
En la lectura de les cartes de Daniel Torra, es veu clarament l’assumpció ideològica dels postulats que el règim franquista convertiria en pilars del seu discurs. Dos extractes breus corresponents a les dues cartes datades a Àvila els dies 7 de gener i 11 de març de 1938, així ho manifesten:
● “Cuando definitivamente hayamos vencido las heces rojas, recordaremos estos días de victorias concretas y aplastantes con una sonrisa especial que quizá pronto florezca en nuestros labios. Ya se vuelven a contar las cosas por millares, miles de muertos, heridos, miles de prisioneros, abundantes botines, enteras caravanas copadas, todo, todo, como en los mejores días de máximo esplendor guerrero. Roguemos a Dios porque aquella marcha triunfal, Sevilla, Badajoz, Toledo, Madrid, se repita bajo el cielo azul claro del levante que palpita por sentirse español”.
● “Nada existe que pueda oponérsenos. Vamos decididos con rigor y fortaleza a un fin cuyas rutas están marcadas, y estamos descubriendo a cada minuto”.
Espanyolitat, rigor, fortalesa i el bel·licisme com a braç executor de Déu, lemes que es repetiran amb insistència en el programa ideològic que bastirà el franquisme per a justificar la seva existència.