Els nois i noies que estudiàvem a l’institut Lluís de Peguera els anys seixanta del segle passat seguíem estrictament les normes lingüístiques: a dins de la classe, es parlava en castellà amb el professorat (encara que quasi tots fossin tan catalans com nosaltres) i, a fora el pati, es parlava sempre en català per la senzilla raó que quasi no hi havia cap estudiant de parla castellana. Però l’any 1967 es va produir un fet que, a uns quants, ens va fer prendre consciència que la nostra era una llengua oprimida.

Vet aquí que s’acostava el 7 de març, festivitat de Sant Tomàs d’Aquino, patró dels estudiants, i, cada any, els de 6è de Batxillerat i Preuniversitari ens encarregàvem de l’organització d’un festival. A última hora es veu que uns quants de 6è es van adonar que, si es feia el festival al Kursaal, calia demanar permís a l’Ajuntament. Doncs resulta que a la comissió que va anar a la Casa de la Ciutat a fer la gestió, l’encarregat dels permisos els va demanar en quin idioma es faria el festival; ells van dir que en català i el funcionari municipal els va aclarir que per fer-lo en català el permís trigaria, com a mínim, quinze dies. Com que només faltaven quatre dies per la festa, els comissionats van demanar què passaria si el festival es presentava en castellà, i el funcionari els va dir que podia concedir el permís immediatament. Doncs, dit i fet, el festival de Sant Tomàs de 1967 es va presentar en castellà.

Aquell any 1967 ja s’havien iniciat els primers passos per aconseguir l’ensenyament del català a les aules escolars. Aprofitant les commemoracions del centenari del naixement de Pompeu Fabra, el 1968 Òmnium Cultural va començar a difondre l’eslògan “Català a l’escola”. El 14 de desembre de 1968, el Josep Huguet, el Manel Guitart i jo mateix, amb tota l’empenta dels nostres 17 anys, vam anar de nit a l’entrada de la biblioteca de l’institut Lluís de Peguera proveïts d’un pot de pintura i una brotxa (l’esprai encara no existia) i, amb lletres ben grosses de color groc, vam pintar al costat dret de la porta d’entrada “Català a l’escola”. L’emoció del que acabàvem de fer ens feia tremolar i més que vam tremolar quan, amb l’estat d’excepció del febrer de 1969, la Brigada Político-Social de Manresa, amb el conegut policia secret Anselmo Díaz al capdavant, va detenir un alumne de nocturn de l’institut i a mi mateix com a responsables de la pintada. Per sort, tant l’un com l’altre, ens en vam sortir només amb unes quantes hores de detenció a l’antiga comissaria del Parc de la Seu i sense cap càrrec, perquè ja havien passat dos mesos de la feta i no van aconseguir cap prova concloent. Això sí, a les tres de la matinada, en finalitzar l’interrogatori, el comissari Pedro Mieza em va aconsellar que em dediqués als estudis, consell que vaig seguir perquè, aquell mateix any, em vaig treure el títol de professor de català de la JAEC (Junta Assessora per als Estudis de Català) i vaig fer el meu primer curset de català com a professor.