Vagues a Mafrica

Explicació

“Les tres vagues a Mafrica: 1976-1978. Conscienciació obrera” és un treball de l’advocat Lluís Matamala i Ribó (Gaià, 1951) que explica els antecedents, el desenvolupament i el desenllaç de 3 vagues realitzades pels treballadors de l’empresa de càrniques MAFRICA SA de Sant Joan de Vilatorrada entre els anys 1976 i 1978 i que van tenir una gran repercussió.

La primera vaga va tenir lloc entre el 23 i el 26 d’agost de 1976. Va ser una vaga total i il·legal de quatre dies, amb uns resultats favorables als treballadors. La segona, del 13 de març al 14 d’abril de 1978. Van ser trenta-tres dies de vaga legal, parcial, no es va aconseguir cap reivindicació i es va passar a conflicte col·lectiu. A conseqüència de la vaga, es van acomiadar nou persones, vuit de les quals del comitè de vaga.

Aquest fet va provocar la tercera vaga, del 18 al 26 d’abril de 1978, amb uns resultats molt negatius per als treballadors. Lluís Matamala fa una descripció molt detallada de cadascun d’aquests esdeveniments, de les dures negociacions amb l’empresa i de les condicions laborals i socials d’aquells moments.

Lluís Matamala va participar en la primera d’aquestes vagues ja que va treballar durant uns anys a l’empresa MAFRICA SA. Les altres dues vagues les va viure molt directament però ja des de fora de l’empresa. De tot aquest llarg conflicte laboral va conservar-ne molta documentació que va dipositar a l’Arxiu Municipal de Sant Joan de Vilatorrada, on es pot consultar.

Les tres vagues a Mafrica: 1976-1978.

Conscienciació obrera

Lluís Matamala i Ribó, advocat

(Al llarg d’aquest extens escrit s’esmenten diversos documents, referenciats numèricament, que es poden consultar a l’Arxiu Municipal de Sant Joan de Vilatorrada, ja que l’autor del text, Lluís Matamala. els hi va dipositar).

Introducció

En aquest treball explicaré, després de més de quaranta-cinc anys, què van ser i què van representar les tres vagues que es van fer a l’empresa MAFRICA SA de Sant Joan de Vilatorrada per deixar-ne constància històrica a causa de la repercussió que en el seu moment van tenir. De la primera en vaig ser un dels protagonistes i la segona i una part de la tercera les vaig viure des de l’exterior, perquè ja no hi treballava des de l’octubre de 1976, que és quan vaig començar a estudiar la carrera de dret com a conseqüència precisament d’aquella primera vaga i de l’experiència viscuda. Dels molts documents que guardava sobre els conflictes esmentats però que podríem dir que tenen una continuïtat en les reivindicacions de fons, n’assenyalo setanta-set que he dipositat a l’arxiu municipal de l’Ajuntament de Sant Joan de Vilatorrada. Amb tot, reconec que em fan falta alguns documents per tenir tot l’expedient ben documentat, però n’hi ha prou per fer-se’n una idea.

La primera vaga es va fer del 23 al 26 d’agost de 1976. Va ser una vaga total i il·legal de quatre dies, i va tenir molt èxit. No es va matar pràcticament cap xai, porc ni vedell.

La segona es va fer del 13 de març al 14 d’abril de 1978. Van ser trenta-tres dies de vaga legal, parcial, no es va aconseguir cap reivindicació i es va passar, per esgotament i per no donar més marge a l’empresa, a conflicte col·lectiu. Es va continuar matant animals tot i que molts menys. El dia 17 d’abril es va reiniciar la feina i es va treballar tot el matí, però a la tarda van ser acomiadades nou persones, vuit de les quals del comitè de vaga.

Això va provocar la tercera vaga, que es va fer del 18 al 26 d’abril de 1978: deu dies de vaga il·legal i parcial que es va acabar amb un acord final força deplorable per als treballadors, que es va signar el 26 d’abril, provocat per la posició de poca força dels treballadors i per la por de possibles represàlies empresarials, de més acomiadaments o de tancament empresarial. Durant la vaga es va continuar matant alguns animals.

Antecedents

Al començament de 1973, mentre estudiava teologia de l’alliberament a Barcelona, vaig veure clar que havia de deixar els estudis teològics i dedicar-me al món del treball per intentar minorar l’explotació dels treballadors en les relacions laborals. Era el final del franquisme, Franco moriria el 20 de novembre de 1975, i hi havia una situació social, política i econòmica molt precària tot i les ànsies grandioses de llibertat en tots els aspectes. Tot això sense deixar de banda la lluita a favor de la llengua catalana, ja que també feia classes de català des del 1969, que és quan vaig obtenir el títol de professor de català.

Els estius del 1967 al 1973 vaig treballar en diferents llocs: a l’escorxador d’Avinyó, de manobre, de pagès, fent classes i movent-me en ambients culturals i polítics de la comarca. L’estiu de 1973 vaig voler treballar en una empresa on pogués ajudar a millorar les condicions laborals dels seus treballadors i al final em vaig decantar per MAFRICA SA, una empresa d’un centenar llarg de treballadors, la majoria immigrants d’Andalusia (Marinaleda i el Rubio) i de Guadalajara (Peralejo de las Truchas). Era i és un escorxador de porcs, xais i vedells, amb la venda posterior del producte. Hi havia una evident arbitrarietat, abús de poder, els treballadors estaven mal pagats, les condicions higièniques eren molt deplorables, els sous no estaven legalitzats… i el fet que durant dos o tres estius hagués treballat a l’escorxador d’Avinyó, el Tori, va fer que acabés escollint aquella empresa per començar la lluita sindical. Era quasi un monopoli de les càrnies tot i què tenia competència, la més propera era Purlom d’Abrera, Badia de Cardona, els escorxadors de la Plana de Vic, i el 1975 s’havia creat MACOBA, també al terme municipal de Sant Joan de Vilatorrada. Mai havia estat afiliat a cap sindicat ni havia estat involucrat en aquest món. Però veia clar que m’hi havia de ficar.

Hi vaig entrar a treballar el 8 d’octubre de 1973 i em van posar a la cadena d’especejament per treure les espatlles dels porcs que penjaven de cap per avall. Una de les meves màximes és que primer s’ha de complir i treballar bé i eficientment i després, en tot cas, es reclama. I és el que vaig intentar fer. Era tanta la meticulositat en el treball que, tot i ser una feina delicada, la vaig arribar a fer amb els ulls tapats o bé assegut, esperant que anessin passant els porcs per treure’ls les espatlles. Però no content amb això vaig començar a aprendre a treure totes les altres peces del porc i a desfer-lo completament, com també a desossar les espatlles o pernils, etcètera. Quan acabàvem de desfer els porcs de la cadena ens feien anar a les cambres de congelació per congelar pernils, safates de retall o bé treure-ho congelat per carregar-ho en camions. O sigui que del suar de la cadena a les cambres de congelació, aquests canvis de temperatura han afectat més d’un treballador i crec que a mi, poc o molt, també.

Al cap de tres mesos de treballar-hi, vaig rebre una carta d’acomiadament dient que, un cop acomplert el període de prova, quedava acomiadat. No devia interessar a l’empresa. Estranyat d’aquesta decisió empresarial, ja que durant aquest període de temps no havia obert la boca i treballava al màxim de bé possible i amb un bon rendiment, vaig decidir fer una denúncia al jutjat (llavors en deien Magistratura del Treball). El mateix dia del judici, i com que devien tenir por que denunciaria a la Delegació de Treball totes les irregularitats de l’empresa, es devien espantar i em van tornar a readmetre abans d’entrar a judici. Era la primera vegada que a Mafrica tornava a entrar un treballador que prèviament havien acomiadat. La gent va quedar perplexa, però tothom va estar molt content. A partir de llavors, a continuar treballant i, llavors sí, anar parlant, creant bona harmonia, anar explicant coses de la feina i del país, anar-hi introduint el català i sobretot fer-los veure la greu situació laboral en què es trobaven: que si el conveni col·lectiu, que si l’ordenança laboral, que si el preu fet, etcètera.

S’anava sembrant la llavor de la presa de consciència col·lectiva, de la seva situació real. Es feien números, s’anaven fent proves d’anar més de pressa o més a poc a poc a la cadena dels porcs i es feia un control de la situació, i es donava a conèixer a tothom les irregularitats que hi havia a cada secció en què es dividia l’escorxador: sacrifici, especejament, retalls, vendes, camioners-xofers, oficines, xais i vedells i embotits. Així tothom podia saber què passava a les altres seccions, en canvi, fins llavors cadascú només sabia què passava a la seva i encara. De l’individualisme s’anava passant a la col·lectivitat, perquè era evident que si es volia fer una cosa d’envergadura s’havia de fer col·lectivament. Cada vegada es va anar creant més consciència col·lectiva de la situació laboral totalment lamentable i opressora que hi havia a Mafrica. Hi havia bon ambient de treball entre els treballadors, però no amb l’empresa. A les tardes feia classes diverses i per això em deien el profe.

Al llarg de l’any 1975 i fins a principi de 1976 vaig fer la mili a Mallorca, i en acabar-la vaig aprofitar un parell de mesos per poder estudiar a Barcelona i fer classes de català per guanyar-me les garrofes. A finals de març o primers d’abril de 1976, no ho recordo exactament, em vaig reincorporar a l’empresa i de seguida es va passar a l’acció, perquè la gent ja estava força conscienciada.

Comencen les mobilitzacions

1. El maig i el juny de 1976 es van fer uns primers escrits de denúncia i reivindicació per seccions amb setanta-tres signatures adreçats a la Delegació de Treball, en què s’exposaven moltes de les irregularitats i mancances de cada secció, i un escrit amb les mancances de seguretat i higiene amb seixanta-una signatures. Va ser tot un èxit de coordinació i treball (Annex A-1, que consta de vuit documents). També es van anar anotant diferents incidències (A-2).

2. El 27 de juliol de 1976 es va fer, amb un èxit rotund de coordinació i implicació de diferents treballadors i seccions, el primer escandall d’un porc que en concret pesava seixanta-vuit quilos ja mort i trets tots els menuts. Es va anar pesant i apuntant el pes de cada peça, com també de la cansalada, els retalls, el cervell, els peus, el cap, el llom, les costelles… fins a obtenir el resultat real entre el que va pagar l’empresa per aquell porc, que aquell dia es pagava a noranta-tres pessetes el quilo, o sigui que en total van ser 6.324 pessetes, i el que l’empresa en va cobrar en vendre’n totes les peces (teòricament), que van ser 9.585 pessetes (A-2.1). Amb això ja teníem una idea aproximada de què es pagava per porc i el benefici brut que se’n treia: aproximadament el 30% més del seu cost. El benefici era evident, tot i les despeses corresponents, si es mataven uns quatre-cents o cinc-cents porcs cada dia aproximadament.

3. S’anaven fent reunions per seccions per anar perfilant encara més tots els detalls de les irregularitats que hi havia a cada secció de l’empresa en tots els sentits i què podíem fer per aconseguir millorar-les i poder legalitzar els sous i que hi hagués les condicions d’higiene corresponents i sobretot les botes que l’empresa no donava.

3.1. El 2 d’agost es va fer la primera reunió entre l’empresa, amb el gerent Salvador Martí Jené, i els treballadors de l’especejament, al despatx del gerent, i es va demanar que les dones guanyessin de sou base igual que un home; que s’apugessin els sous (en aquest punt el gerent va dir i repetir que no s’apujaria cap sou i que no hi hauria cap negociació de res; es va insistir dues o tres vegades però el gerent anava apujant el to mentre deia que l’empresa passava per una situació difícil i que no hi guanyaven res per porc i que d’això no n’havíem de fer res); en aquesta assemblea el gerent va dir que els promotors eren tres o quatre i concretament un que va fer parar la cadena el divendres anterior, i llavors tothom va dir que havia estat una acció feta entre tots; se li va preguntar també per les categories i va respondre que com a mínim fins al setembre; amb tot això, el senyor Martí Jené va dir que es demanaven coses que no ens havien d’interessar: quan es guanyava per porc, o per desossar una espatlla… Arribats en aquest punt, va dir que a partir de llavors les reunions serien sempre amb el jurat, i no amb nosaltres sols a l’empresa. De manera que la reunió es va acabar sense èxit.

Veient que no hi havia cap possibilitat de negociació, la gent va deixar el local de l’empresa molt més emprenyada i al mateix temps més animada, ja que s’anava perdent la por al gerent i s’anava desvetllant l’autoconsciència d’explotació laboral i començava a no ser com abans, quan a la gent se li feia fer el que volia el gerent i com volia… Va ser un gran pas de conscienciació dels treballadors i ja començaven a estar disposats a no deixar-se rebaixar davant l’empresa i a voler parlar de fer alguna acció en comú per aconseguir millores salarials i laborals.

3.2. El 5 d’agost es van reunir dues persones dels xais, dues de sacrifici i sis de la secció d’especejament davant del no rotund de l’empresa a negociar les reivindicacions expressades pels treballadors de l’especejament el dia 2 i van presentar un escrit a gerència reivindicant per a tothom augment de sou, cobrar com a mínim sis mil pessetes a la setmana netes i com a sou base, i els menors de divuit anys quatre mil cinc-centes, i que es donés a cadascú la categoria que li correspongués de manera immediata. Però el gerent no ho va acceptar sense la signatura de la gent (A-3).

3.3.- El 7 d’agost ens vam reunir a l’empresa uns quaranta o cinquanta treballadors: era la primera assemblea amb un nombre prou important de persones. Es va informar de les reunions dels dies 2 i 5 d’agost entre el gerent de l’empresa i els treballadors. Tothom va exposar els seus pros i contres a possibles accions per fer, avantatges i perills, inconvenients i probabilitats, por, repressió, unió, solidaritat… Es va parlar també de la possible acció concreta per fer en cas que l’empresa digués que no al que se li demanava. Possibles accions: a) anar a jornal (no treballar a preu fet), b) cadascú treballaria segons la categoria que li constava a la nòmina, c) presentar-se descalços a la feina perquè no es donaven botes als treballadors tal com marcava la llei, d) no fer hores extres, e) demanar la solidaritat als treballadors d’altres escorxadors, f) parar els peus a qui es volgués passar de la ratlla, g) estar alerta si algun camió portava gènere d’altres escorxadors, h) fer-ho sortir a la premsa i a la ràdio, i) que les diferents propostes les estudiarien uns representants de cada secció i llavors sempre havia de ser aprovat per l’assemblea, j) si alguna família ho necessités (segons la durada d’anar a jornal), se l’ajudaria econòmicament.

També es va parlar d’actituds concretes d’amenaces i de despersonalització per part de l’empresa.

Es van nomenar dues persones representants de cada secció per coordinar l’acció. L’assemblea ratificà els punts que s’havien acordat a la reunió dels deu treballadors i es va discutir què s’hauria de fer si l’empresa no feia cas de les seves reivindicacions. La gent va començar a ser protagonista per poder resoldre la situació i animar-se a fer el que calgués. Es va votar que tothom aniria a sou base si el 12 d’agost l’empresa no donava resposta al que se li demanava. El 9 d’agost es va presentar un escrit a l’empresa a través dels jurats i el gerent no el va acceptar perquè no estava signat (A.4). Es va tornar a picar l’escrit i es va fer signar a la gent, i l’11 d’agost es va lliurar a l’empresa. (A-5, quatre fulls).

3.4. El 13 d’agost, com que l’empesa no va dir res dins el termini proposat de les reivindicacions, tots els treballadors de les diferents seccions es van posar a treballar (menys l’escorxador), cadascú segons la seva categoria, i es va fer assemblea des de la una del migdia fins a les quatre de la tarda, amb una assistència d’entre cinquanta i seixanta treballadors més enllaços i jurats.

Primerament es va acusar els enllaços sindicals de ser ells els promotors i els capdavanters de les reivindicacions dels treballadors. Ho van acceptar però van dir que tampoc era culpa seva. Es va discutir sobre l’actitud presa durant la feina, ja que van anar a informar el sindicat i els van dir que “això no era manera de procedir” per part dels treballadors (per tal d’espantar-nos). Els vam preguntar quina era, doncs, la manera més adequada, i ens van dir que per mitjà dels enllaços i del sindicat. No ens ho vam creure i la reunió va continuar. Es va acordar de continuar a no incentiu fins a aconseguir les nostres reivindicacions.

Dos representants de l’empresa, el senyor Rafel i el gerent senyor Salvador Martí, van demanar poder venir a la reunió i es va acceptar per saber què ens volien dir. Ens van preguntar què havíem acordat, nosaltres els vam demanar què proposaven o responien ells de les nostres reivindicacions i van dir que econòmicament res de res! I que de les categories, el setembre! Però que si començàvem a treballar a preu fet de seguida, ens les pagarien des del juliol… i que pagarien alguns endarreriments i que es donés un termini màxim d’un mes per intentar ser més equitatius en el treball-salari. El senyor Rafel insistia que continuéssim a preu fet, ja que seria millor per a tothom.

Després d’insistir força, l’empresa proposà que durant un mes es controlés tot per veure si es podria apujar el preu fet. Se’ls va dir que si ara no podien apujar ni cinc cèntims de cap de les maneres, seria molt difícil que ho fessin més endavant i que mentrestant ells guanyarien un altre mes. Davant d’ells, doncs, no es va arribar a cap acord i els representants de l’empresa van abandonar la sala dient que esperaven una resposta o altra i en cas d’anar a no incentiu mirarien com fer un conflicte col·lectiu o tancar. Algunes persones també van marxar perquè ja era tard i al final van quedar una trentena de persones que, per majoria, van decidir seguir la proposta de l’empresa de fer la prova del mes. Els enllaços abans d’acabar la reunió van dir públicament que en qualsevol moment que volguéssim signarien la dimissió. S’elabora la primera nota de premsa.

El 14 d’agost, en arribar a la feina a les cinc de la matinada vam veure que la sala de l’escorxador anaven a no incentiu. De seguida ens vam reunir els dos representants de cada secció i els jurats presents amb el Josep M., un dels amos, a veure què decidíem fer i què acordàvem, ja que encara no havíem començat el tracte i molts treballadors tampoc sabien què havien decidit la trentena de treballadors que s’havien quedat més estona el dia abans, i per això hi va haver una posada en comú del que calia fer. Se’n va parlar i es va acordar de treballar a no incentiu i solidaritzar-se amb els de l’escorxador. Nosaltres vam mantenir la posició d’anar a jornal; els amos ens van dir que no teníem paraula i el gerent va tancar els llums de la secció dels xais i va fer fora la gent de la sala.

3.5. El 15 d’agost, a les dotze del migdia ens vam reunir una trentena de persones i es van discutir els punts següents:

1. Es va fer la carta de dimissió dels jurats d’empresa. Eren vuit.

2. Es va discutir i es va votar continuar anar a jornal.

3. No es farien hores extres.

4. Es va plantejar el problema de la gent que anava a treballar a la tarda i van decidir també anar a jornal.

5. També s’informà que als xofers que havien signat, se’ls va descomptar l’assegurança del mes.

6. Es va fer la segona nota de premsa.

3.6. Es va elaborar la tercera nota de premsa.

3.7. El 17 d’agost la situació continuava irregular en treballar a no incentiu (a preu fet). La gent aguantava serena i confiada. Alguns, però, dubtaven. Altres en determinats moments treballaven més del compte perquè veiessin que no estaven d’acord amb la gent en general i treballaven a no incentiu, però en el fons diria que hi estaven d’acord perquè sabien què s’hi jugaven.

Cap a les onze del matí ens van cridar els dos representants de cada sala perquè el jurat ens informés de la seva anada al sindicat el dia abans. Ens van explicar que l’advocat els havia dit que trencar el ritme d’incentiu tal com ho havíem fet estava mal fet perquè s’hauria d’haver fet per mitjà dels enllaços sindicals. També ens van comunicar que no podíem abandonar el nostre lloc de treball habitual, i nosaltres vam respondre que l’empresa hauria de pagar segons la categoria de cadascú i en canvi feia molt temps que la gent feia feina de categoria superior i l’empresa no la pagava.

Després se’ls va presentar la carta de dimissió perquè la signessin, però van dir que no la podien signar sense el permís o consentiment del gerent.

Els treballadors no tenien clar que fos deslleial no anar a incentiu, ja que no hi ha res legal ni està signat que no s’hi pugui anar. La gent estava més animada per la unió que hi anava havent i la serenitat que regnava.

El TeleExprés i El Noticiero Universal van publicar la primera noticia sobre el conflicte que s’anava covant a Mafrica (vegeu annex A-8, on surten juntes les notícies dels diaris sobre el conflicte d’aquella primera vaga).

3.8. El 18 d’agost, a les set i vuit minuts del matí, mentre es desfeien els porcs, de cop i volta es va trencar un cargol i va caure el ganxo i el porc a terra. Podia haver caigut a sobre d’un treballador i fer-se mal de veritat. Es va comentar que si no es revisaven tots els cargols i ganxos podia tornar a passar i es podria fer molt mal la gent que desfà els porcs a la cadena. El mateix passava sovint amb els vedells. Es va demanar a l’empresa que ho fes amb urgència i que millorés la seguretat dels treballadors.

Al matí a l’hora d’esmorzar es va fer passar la nota del Diari de Manresa del dia 17, que reflecteix l’anormalitat laboral a Mafrica (A-8). Cap a les dues de la tarda, vaig llegir la nota del diari Avui, del dia 18, també sobre l’anormalitat i reivindicacions a l’empresa. A les nou del vespre es va informar que a la tarda gent de Barcelona va anar a Mafrica a matar xais –a fer d’esquirols–;eren quatre xicots i se’ls va avisar. Els treballadors havíem previst que podria passar, però no tan de pressa. Els amos tampoc baden.

3.9. El 19 d’agost continuava l’anormalitat. A l’hora de començar a treballar tothom comentava el fet dels treballadors-esquirols del dia anterior a la tarda i es va arribar a la conclusió que no es podia admetre i que ens havíem de moure ràpid i amb eficiència. A l’hora d’esmorzar hi havia rumors que deien que dissabte tancarien l’empresa per uns quinze dies o uns tres mesos. Mutis total per part de l’empresa.

Es va decidir que ens trobaríem a Sant Joan un cop acabada la feina per decidir què s’havia de fer amb els esquirols de la tarda. La reunió va ser animada; es van repartir feines: uns a dinar, uns altres a la carretera i encara uns altres a Barcelona. Els de la carretera van anar a l’empresa i van trobar el gerent dues o tres vegades, i els va dir que si els passava alguna cosa als esquirols s’ho carregarien els xicots que eren a la carretera, amenaçant-los i fins i tot i intimidant els altres que estaven de vigilants a prop de la piscina. S’esperava els esquirols a la sortida de la feina i més tard a fora de Manresa, però res. Van sortir de l’empresa a un quart de deu de la nit. Els de Barcelona, que van anar a Inspecció de Treball, van tornar sense gaire resultat: no fer recuperació pel no incentiu, farien donar botes i una possible visita a l’empresa (com així va ser).

El conflicte va sortir als diaris Avui i Mundo Diario

3.10. El 20 d’agost continuava la anormalitat. Abans de començar a treballar es van comentar les corredisses del dia abans i hi havia ànims. Es va informar de les últimes notícies de Barcelona; hi havia més seguretat. S’animava la gent. Es va quedar que l’endemà només es farien quatre hores. No hi havia recuperació. L’empresa ens hauria de pagar l’hora i mitja del dissabte anterior. El migdia ens vam tornar a trobar i hi havia un clima d’eufòria controlada. Es va plantejar com es podria parlar amb els quatre esquirols i de seguida uns quants van muntar la primera guàrdia a prop de l’empresa, uns altres van anar a dinar per poder-los substituir i uns altres van planejar l’assalt als esquirols. Als de la primera guàrdia se’ls va presentar el gerent i els va demanar què feien allà, i van respondre que no feien mal a ningú. El gerent va dir que els anirien a treure, fent referència a la Guàrdia Civil.

Cap a les tres de la tarda, l’Alfons, en Roca, un altre dels amos, i el Miliqui van anar cap al pont de Sant Pau per esperar els esquirols, però uns altres vigilants-treballadors van anar fins a Sant Vicenç per esperar-los abans. Als amos els va sortir el tret per la culata, ja que mentre estaven impacients mirant els rellotges i veient que el temps passava i els esquirols no arribaven resulta que aquests ja estaven envoltats per la xarxa de vigilants preparada pels treballadors que, d’una manera pacífica i dialogada, van arribar a un acord amb els esquirols, que es van excusar dient que no sabien res de tot el tema, que no es venien d’aquella manera, que venien manats per un amo i que comprenien la nostra situació i que ja no treballarien més a Mafrica. I que ells haurien fet el mateix en la nostra situació.

Els esquirols de seguida van anar cap a l’empresa per dir-los que no treballarien més allà; van discutir molt, intercanviant propostes i dialogant, i l’empresa els va prometre protecció i escorta fins i tot fins a Barcelona; a més, els va parlar molt malament dels treballadors i els va prometre tot tipus de garanties. Però els esquirols no van acceptar les seves propostes i no van treballar més i van marxar. Aquest fet va ser una gran victòria per part dels treballadors.

Per altra banda, tothom esperava veure què cobraria l’endemà. La majoria de gent tenia confiança, malgrat el temor. L’empresa continuava amb un mutis absolut. Al vespre els xofers van fer saber que els clients deien que el gènere provinent de la Purlom se’ls podria… A veure… Es va fer un nou comunicat per a la premsa.

3.11. El dissabte 21 d’agost tothom esperava l’hora de cobrar i fer només les quatre hores reglamentàries. La gent continuava aguantant pacientment fins que, a les vuit del matí, en anar a cobrar els de l’escorxador es van trobar que van cobrar segons el sou base i no en proporció als porcs que havien matat. Es van negar a cobrar. Va mig córrer la veu que no havien cobrat però no se sabia ben bé per què. A les nou del matí, es van trobar totes les altres seccions amb la paga segons la categoria que els sortia a la nòmina i no segons la feina que havien fet; es va intentar protestar però es va considerar que seria inútil. Es va cobrar i es va decidir fer una altra reunió per plantejar les possibles estafes i desavinences entre el realment treballat i el cobrat. I es va elaborar una altra nota de premsa.

3.12. El diumenge 22 d’agost ens vam reunir una trentena de persones a Crist Rei de Manresa per parlar de les divergències en el cobrament de dissabte i es va arribar a la conclusió que tant era cobrar-ho llavors com més endavant.

També es va parlar de quina actitud havíem d’adoptar de cara a dilluns. Es va discutir moltíssim el tema de les botes i quin moment seria el més adequat per fer servir aquesta arma, de la qual cosa s’havia informat l’empresa el dia 13 d’agost i va respondre que s’ho miraria i que si ens les havia de donar, ens les donaria. La gent es va dividir en dues opinions: uns van dir que el dia més adequat i necessari seria l’endemà, dilluns, per agafar l’empresa per sorpresa, i altres deien que s’havia d’informar l’empresa perquè estigués avisada. Es va plantejar també quina actitud tindrien els altres companys de feina, i després de discutir una estona es va decidir començar la vaga total l’endemà a primera hora i avisar els altres companys però sense dir-ne res a l’empresa. S’havia d’actuar amb punyeteria i amb impacte. L’empresa estava en fals.

Es va parlar dels treballadors de la tarda, dels xofers i dels treballadors sols, per les possibles represàlies que poguessin tenir, i es va acordar solidaritat absoluta amb ells. També, davant l’actitud dels jurats de no voler signar llavors la seva dimissió, es va decidir redactar un escrit signat per molts treballadors per presentar-la al sindicat.

Així es va tancar la reunió, un xic expectants i nerviosos pel que pogués passar l’endemà, però confiats en les nostres forces i motius justos.

Primera vaga total. Quatre dies: del 23 al 26 d’agost de 1976

Dilluns, 23 d’agost de 1976. Primer dia de vaga.

Gran tensió a les quatre de la matinada entre els treballadors del primer torn, els de la matança. Es va comunicar primerament als companys que encara no sabien que es faria vaga ja que s’havia decidit no entrar amb botes, o bé entrar descalços o entrar amb sabates de diumenge. Algú va dir que s’hauria d’haver avisat abans l’empresa i altres, que no. Durant aquests cinc primers minuts hi va haver una gran animació-expectació-nerviosisme. Al final es van agafar totes les botes i es van fer desaparèixer com per art de màgia. Es va aconseguir el que la majoria volia: entrar sense botes, començant així la vaga total. El jurat d’empresa volia comunicar-ho als amos, però els altres companys no els ho van deixar fer. Després es va parlar amb l’encarregat, que demanava què passava; i se li va respondre que no es posaven les botes perquè l’empresa no els les havia donat i que esperarien els del segon torn per veure què feien. I que si els entregaven les botes en aquell mateix moment es posarien a treballar.

En arribar els del segon torn, van comprovar que els del primer havien complert el que s’havia acordat el dia anterior i també van entrar amb les sabates de diumenge. Davant l’actitud unànime de tots els treballadors, i després que els caps inferiors ens volguessin fer treballar, finalment va aparèixer a l’empresa el gerent Martí Jené, que no va aixecar la veu en cap moment i semblava que estava en una posició semidialogant i força suau. Ens va dir que si ens posàvem a treballar, les botes ens les donaria quan els vestuaris estiguessin arreglats, però els treballadors van dubtar d’aquesta promesa de l’empresa pels escarments rebuts pels seus incompliments, com va passar amb les categories el mes d’abril passat, quan ens les van prometre i no ens les van donar. De totes maneres, davant la proposta de l’empresa es va decidir parlar-ne amb tots els treballadors per veure què es decidia finalment. Així doncs, es va celebrar una assemblea a la sala de la matança i després que cadascú donés la seva opinió es va decidir continuar la vaga per absoluta majoria. Després d’aquesta assemblea cadascú es va posar al seu lloc de treball sense fer res.

A les set del matí va arribar el Rafel, el Canon, un dels amos principals. Va entrar a la secció dels xais i quan va veure que tothom estava assegut sense fer res va marxar sense estar-se, però, de fer un parell de comentaris fora de to. Durant tota la jornada laboral, els treballadors es van quedar cadascú a la seva secció, els uns caminant, els altres dormint, d’altres asseguts, altres jugant. Va ser una jornada relativament tranquil·la, amb els nervis tensats i a flor de pell pel que podia passar en qualsevol moment. Les consignes eren claríssimes: tranquil·litat, fermesa, convicció i ens en sortirem. Tots a l’una!

Es contacta amb l’inspector Martín Toval i va dir que l’endemà a mig matí vindria a l’empresa. No es va dir res a ningú sobre el particular. A la tarda, uns quants de cada secció vam fer reunió per examinar la situació del dia i possibles conseqüències i es van acordar diverses coses: animar la gent; que si l’endemà hi hagués botes treballaríem; que no es prendria cap acord per secció independentment de les altres perquè no ens dividissin; pel cas que no passés l’autobús a recollir la gent, hi aniríem amb cotxes particulars a recollir-la i portar-la a l’empresa; que havíem de ser les vuit hores de feina a l’empresa.

Es va redactar un document per a una possible assegurança per als treballadors de Mafrica que no es va arribar a materialitzar (A-6). Al vespre ens vam assabentar que alguns amos, encarregats i carnissers particulars, fent d’esquirols, a la tarda havien matat vedells i xais. Es va fer una nova nota de premsa.

Dimarts, 24 d’agost de 1976. Segon dia de vaga total.

La gent, en entrar a l’empresa i comprovar que no hi havia les botes, va continuar la vaga. Cadascú feia el que volia, dintre d’un ordre i conducta: jugar, parlar, dormir. Fins i tot algú va guanyar algunes pessetes jugant al pam. Alguns treballadors ja començaven a estar cansats de no fer res: no s’estava acostumat a fer aquesta mena de vida. Algunes persones estaven preocupades perquè l’empresa no donava senyals de vida. Alguns treballadors comentàvem i discutíem els problemes plantejats i el motiu de la vaga. La gent, encara que alguna amb desconfiança, vèiem cada vegada més clars els problemes i la situació real de l’empresa en tots els aspectes, sobretot els que ens afectaven. La confiança mútua augmentava.

Es va esmorzar tranquil·lament. A dos quarts de deu, com cada dimarts, el Salvador i el Rafel marxaven cap a Barcelona. Cap a tres quarts d’onze ens van informar que havia arribat un senyor i que els jurats deien que els semblava que era del sindicat i que es volia reunir amb dos representants de cada secció. Era un inspector de Treball de Barcelona. A dos quarts de dotze va començar la reunió entre els treballadors i l’inspector de Treball, el senyor Martín Toval. D’entrada, va convidar tots els treballadors allà reunits a beure una cervesa, la qual cosa ens va deixar a tots ben parats. I a continuació, i amb molta tranquil·litat, es va plantejar la situació i tots els problemes laborals i econòmics en què es trobaven els treballadors:

El preu fet era il·legal. El sou que es cobrava no estava legalitzat. Les categories estaven totalment desfasades. Els vestuaris, no reglamentaris i bruts. A les cambres s’hi treballava amb roba i condicions no adequades. Alguns treballadors havien de cobrar el 20% d’endarreriments. Quan un treballador estava de baixa, l’empresa descomptava el 25% del sou. L’empresa encara no havia donat mai botes per treballar. Les hores extres i les pagues extraordinàries. La seguretat i la higiene laboral, ganxos… Es feien signar els contractes en blanc, etcètera.

L’inspector, davant de la gran quantitat d’irregularitats que sentia que hi havia a l’empresa, va decidir reunir-se l’endemà a les dotze del migdia a la Delegació de Treball de Barcelona amb representants de l’empresa i representants dels treballadors, insistint que sobretot hi anés el gerent, el senyor Salvador Martí Jené.

A continuació, l’inspector va decidir fer un recorregut per l’empresa i va quedar una mica sorprès de la manera com estava, no només pel que fa a seguretat i higiene sinó també per la manera de tractar el personal. La visita es va acabar cap a les dues de la tarda, però era clar que no agradà als amos, ja que quan l’inspector va sortir de l’escorxador, el cap de personal, el senyor Alfons Torra, que era al taller mecànic, es va amagar. Un cop a fora, els jurats van explicar el que havia passat a alguns amos i comandaments intermedis, que ja estaven ansiosos de tenir-ne notícia. Els representants dels treballadors van decidir que dimecres informarien de com havia anat amb l’inspector.

Els porcs, que eren a les corts des de diumenge o dilluns, se’ls van anar emportant cap a Girona o a granges. Això va ser un cop d’efecte favorable molt important per als treballadors, en comprovar que per primera vegada l’empresa havia de passar també per l’adreçador. Emoció continguda. La gent es veia contenta i també ansiosa per saber com acabaria tot plegat. La notícia de la vaga a Mafrica va sortir als diaris Avui, Tele/eXpres, La Vanguardia, Gazeta de Manresa i Noticiero Universal.

Dimecres, 25 d’agost de 1976. Tercer dia de vaga total.

Quan a les quatre de la matinada van arribar els del primer torn, se’ls va informar detalladament de com havien anat les coses el dia abans; alguns van recuperar els ànims i la confiança en saber que la cosa venia de molt avall i que estava ben preparada i sòlida. El mateix es va fer amb els treballadors del segon torn, en què es va explicar per seccions com havia anat tot plegat i que dimecres s’aniria a negociar a Barcelona i a pactar amb l’empresa sobre el conflicte plantejat. Es va animar molt la gent, hi havia confiança; cada secció va estudiar i reelaborar les seves propostes.

Es va demanar als encarregats per què treballaven i se’ls va dir que amb aquella conducta traïen els altres treballadors i feien com d’esquirols; que si s’arreglava alguna cosa ells també en sortirien beneficiats i que, a més a més, tindrien reconeguts els seus corresponents càrrecs a la nòmina i no com ara, que constava com si fossin oficials de segona o semblant. La majoria també va parar.

Un cop esmorzats, els dos representants dels treballadors de cada secció es van dirigir cap a Barcelona, a la Delegació de Treball. Hi havia expectació. Abans de marxar ens vam reunir a l’hotel Pere III de Manresa per acabar d’afinar alguns punts de la negociació, insinuant prudència i serenitat. Un cop allà, es volia saber, primer, quina actitud tindria l’empresa i ens van dir que bufaven mals vents i que possiblement la volien tancar, una parada patronal, pel fet que els treballadors feien una vaga il·legal i així en podrien acomiadar uns quants. Es va demanar serenitat als treballadors.

Quan van seure a la taula de negociació, els jurats es van posar al costat de l’empresa i van estar sense dir res. Primer, l’inspector, a partir de la informació que li havien donat els treballadors el dia abans sobre les irregularitats a l’empresa, i per calmar una mica els nervis i la tensió existent, ho va exposar a l’empresa i aquesta va presentar un expedient de tancament. Davant d’això, l’inspector va respondre que ja ho sabia i que se’l guardés, i que si s’entrava a matar, matarien tots dos. Davant d’aquestes paraules, l’empresa es va retenir i es calmà una mica.

L’empresa va reconèixer totes les irregularitats que havia dit l’inspector que li havien explicat els treballadors menys que fessin signar contractes en blanc. Però hi va haver treballadors allà mateix que van dir que a ells els ho havien fet fer. L’empresa ho va tornar a negar i l’inspector va calmar els ànims. Els de la tarda i del taller van denunciar que l’empresa els havia amenaçat, i el gerent ho va tornar a negar. Abans d’això, però, el gerent va dir davant l’inspector que el promotor de tot allò era un noi que feia poc havia tornat de la mili, referint-se a mi, i l’inspector va dir que davant seu i asseguts a la taula no volia sentir cap més acusació. Els treballadors allà presents van recriminar l’acusació del gerent i van dir que tot s’havia fet entre tots.

L’inspector es va quedar una estona sol amb els representants de l’empresa i una altra estona amb els representants dels treballadors sense l’empresa i es va arribar a una entesa. L’empresa deia que no podia donar de cap manera el que demanaven els treballadors al·legant que havien demanat un préstec de setze milions de pessetes i que no tenien diners, però es va comprometre que l’endemà portaria una oferta feta després d’informar tots els socis de com estava la situació. L’inspector va proposar de trobar-nos els mateixos l’endemà al mateix lloc i hora per veure si es podia arribar a un acord entre les parts.

En sortir de la reunió, que durà unes dues hores, els representants dels treballadors van acordar que no s’informaria ningú sobre l’expedient de tancament per evitar d’espantar els treballadors. També, es va parlar de les possibles conseqüències d’un tancament patronal, tot i que en el fons estàvem ben segurs que no es tancaria l’empresa per la gran quantitat de diners invertits i pels diners que els devien, tot i sabent que altres empreses com la Purlom d’Abrera subministraven els clients més importants de Mafrica. Es va redactar un altre comunicat per a la premsa.

Dijous, 26 d’agost de 1976. Quart dia de vaga total. Acord. Èxit pràcticament absolut.

De nou es va anar a Barcelona i hi van intervenir tres representants de l’empresa i l’advocat Antonio Jiménez de Parga per una banda, i dos representants de cada secció, setze en total, per part dels treballadors. El jurat es mantenia a part de les negociacions i només feia acte de presència. Es va negociar durant quatre hores i es va acabar amb un acord (A-7) que bàsicament va ser: augment lineal de cinc-centes pessetes setmanals per a tots els treballadors, amb efectes a 1 d’abril del 1976; se solucionava, sobre el paper, la qüestió de les hores extres; l’empresa declararia al full de salari tot el que es cobrés i pels conceptes que correspongués, el setembre ja es treballaria a preu fet com s’havia fet abans i s’elaboraria un reglament clar en aquest sentit; durant el mes de setembre s’estudiarien totes les categories professionals de tots els treballadors i es donaria a cadascú la que li correspongués; quant a seguretat i higiene a la feina, passaria un gabinet tècnic perquè en fes un dictamen i s’aplicarien les mesures corresponents i s’haurien de complir les disposicions legals, reglamentàries o pactades vigents.

Els treballadors es van mostrar molt contents dels acords assolits, amb grans mostres d’alegria i d’autoconfiança. Aquest acord, molt important, es va considerar un inici de normalització i solució de les irregularitats de l’empresa, ja que els treballadors volien treballar cada dia una mica més com a persones, de manera que no estiguessin desemparats davant de les arbitrarietats i abusos de l’empresa. La lluita continuava i es continuaria denunciant el conveni de càrnies i també les amenaces que havien rebut alguns treballadors pel que havia passat aquells dies a l’empresa. La repressió potser serà més sibil·lina. S’haurà d’estar a l’aguait.

Divendres i dissabte, 27 i 28 d’agost de 1976. Ja es va tornar a treballar a jornal i dilluns es restabliria l’activitat normal de treball. El mateix dilluns hi havia previst signar un acord complementari entre treballadors i empresa en el qual constarien els acords fets a Barcelona el dia 26 d’agost de 1976 i, a més, el que allà es va acordar però que no es va recollir en l’esmentat acord, com: pagar els endarreriments del 20% que es devien a alguns treballadors; que es donaria el calçat i botes corresponents; que no hi hauria cap sanció per aquests dies de vaga (com així va ser), etcètera.

Amb tot, es creu que hi podria haver problemes a l’hora d’executar els acords per la manera de comportar-se l’empresa, tot i que s’esperava que fossin els mínims possibles,i que es poguessin resoldre satisfactòriament i que no hi hagué revenja. Per part dels treballadors, les coses anaven molt bé. La gent va agafar una autoestima molt considerable i havia vist que la unió fa la força (potser per interessos purament econòmics i personals) i va funcionar molt bé també per la bona organització i dedicació i entrega de molta gent que durant mesos havia anat treballant i elaborant propostes i estratègies, com també conscienciejant els treballadors dels seus drets i deures i que s’havien de fer valer, amb respecte però sent contundents. Primer s’ha de complir i després, exigir.

Tot i així, quan es demanava als treballadors si volien fer reunions per ajudar altra gent o pel barri, o quan se’ls oferia llibres sobre conscienciació obrera, sindical, política o social, la majoria ho esquivaven i s’estimaven més anar al bar a jugar al dòmino. Llàstima. El camí de prendre consciència i actuar és llarg i de vegades costerut. La majoria dels treballadors no tenien ni estudis.

La primera vaga, doncs, havia estat un èxit total, i així ho va exterioritzar i interioritzar la majoria de treballadors que havien vist i comprovat que quan les coses es feien ben planificades, explicades i assumides, i en el moment oportú i tots alhora, arribaven els fruits. S’annexen fulls dels diaris de l’època en referència a aquesta vaga i fotos de com estaven els lavabos-vestidors dels treballadors de Mafrica el juliol de 1976 (A-8, tres fulls amb els retalls dels diaris i A-9 les fotos).

Període entre la primera i la segona: del 27 d’agost de 1976 al 12 de març de 1978

Va ser un període d’estira-i-arronses constants entre treballadors i empresa sobre molts àmbits, sobretot l’econòmic, el preu fet, càlculs, incidències, conveni col·lectiu, eleccions sindicals, etcètera. Es va fer molta feina de despatx i sindical. L’empresa canvià gent del seu lloc de treball i observava com es treballava, deixant clar qui manava. S’anava recordant a tothom que calia estar tranquils, treballar bé, complir i després exigir. I la cosa va funcionar.

Algunes accions: el setembre de 1976 es va elaborar un dossier secció per secció de totes les irregularitats i incidències de tota mena que hi havia a l’empresa per poder-lo presentar a la Delegació de Treball pel tema de seguretat i higiene a la feina i poder normalitzar i treballar en condicions normals evitant els perills tant com fos possible. Es va presentar a l’inspector els dies 20, 21 i 22 de setembre (A-10 que consta de 24 fulls).

22 de setembre de 1976. Es va fer un escrit signat per vint-i-tres treballadors com a mínim per presentar-lo davant l’organització sindical perquè facin renunciar els jurats d’empresa, ja que no havien fet res a favor dels treballadors (A-11). Van contestar i es va fer un escrit de dret de rèplica, adreçat a la Gazeta de Manresa, per informació falsa (A-12). Hi va haver contrarèplica.

26 de setembre de 1976. Es va fer una reunió de seccions. Quedava clar que la lluita obrera no podia quedar tancada només a Mafrica i que moltes de les situacions depenien de factors de fora de l’empresa com podia ser el conveni col·lectiu, en què es reflectia la regulació dels pactes entre empresa i treballadors i també els sous que calia percebre, etcètera. I per tant, convenia que nosaltres també fóssim partícips de l’elaboració i modificació de l’articulat de l’esmentat conveni i el que hi havia s’havia de renovar. Per tant, una de les qüestions que es va plantejar va ser la connexió amb diferents escorxadors de la província de Barcelona per poder preparar i discutir el nou conveni d’indústries càrnies a escala provincial, ja que crèiem que els treballadors ens havíem d’organitzar per poder-lo discutir per aconseguir millores laborals. Es va acceptar i ben aviat es va intentar fer contactes amb gent de Purlom, Explasa, el Tori d’Avinyó, Macoba, Barcelona, Cardona, etcètera.

30 de setembre de 1976. Reunió sobre temes d’empresa. Es va parlar sobre punts concrets del conveni i com els plantejaríem: plus de vacances, hores extres, setmana laboral, antiguitat, etcètera. Altres apunts de diversos dies, com per exemple la paga de setembre, diferència entre categories, endarreriments, el percentatge de topall de porcs que havien de passar per la cadena, etcètera. La gent estava animada i interessada en el que l’afectava i hi participava.

2 d’octubre de 1976. Se’ns lliurà l’informe tècnic (elaborat el 30 de setembre) molt complet sobre les condicions de treball a Mafrica i què s’hauria de fer per solucionar-ho (A-13, de 45 fulls). Va ser força eficient i pràctic.

Aquell mes d’octubre vaig demanar cinc anys d’excedència per poder estudiar la carrera de dret, que vaig fer de l’octubre de 1976 i a l’agost de 1981. Tot aquest temps, doncs, vaig estar lligat a l’empresa en règim d’excedència. Durant els dos primers anys vaig estar molt vinculat als treballadors i vaig fer tot tipus d’escrits, reunions, assessorament, etcètera, i a més a més era secretari de la USO a Manresa. Van ser dos anys d’una activitat sindical enorme.

27 d’octubre de 1976. Es van elaborar una sèrie de punts per poder-ne parlar amb l’empresa. (A-14).

30 de desembre de 1976. Es va fer un escrit adreçat al director de la delegació provincial de sindicats, al departament de Convenis Sindicals, per denunciar el conveni de càrnies i es van proposar una sèrie de punts per al conveni nou (A-15). I amb data 27 de juny de 1977 la delegació provincial del Ministeri de Treball va fer públic un acord o resolució sobre aquest conveni (A-15.1).

29 de gener de 1977. La inspecció de treball va imposar dues multes a l’empresa: una de 100.000 pessetes (600 €) per no lliurar calçat adequat als treballadors i una altra de 50.000 pessetes (300 €) per donar d’alta treballadors fora del període reglamentari i no haver cotitzat adequadament per ells (A-16 i A-17).

14 de febrer de 1977. Van sorgir problemes d’interpretació de l’acord de l’agost anterior i el conveni de càrnies i es va denunciar l’empresa a la Delegació de Treball per no complir l’acord del 26 d’agost de 1976 pel que feia a les hores extres (A-18).

27 d’octubre de 1977. Es va presentar un escrit davant la Delegació de Treball perquè clarifiqués sobre increments de sous, el conveni i pacte esmentat, etcètera (A-19).

16 de novembre de 1977. L’empresa va acomiadar dos treballadors, xofers o ajudants seus per motius injustificats; aquests, i dos treballadors més, el 19 de novembre van fer un escrit a l’empresa denunciant irregularitats. (A-20.1) i a més, el dia 28, es va fer un altre escrit a l’empresa dient que els acomiadaments eren provocacions i eren injustos i es demanava que els readmetés (A-20.2). Això va encendre molt els ànims dels treballadors i potser era una provocació per si així els treballadors cometien alguna il·legalitat.

5 de desembre de 1977. La Delegació de Treball de la província de Barcelona va acordar deixar sense efecte els pactes de 1976 i que de llavors en endavant tot es regiria pel conveni d’indústries càrnies (A-7) a causa dels augments que s’hi establien i amb efectes econòmics de l’1 d’abril de 1977. (A-21).

21 de desembre de 1977. Una vintena de treballadors van demanar a l’empresa que es convoquessin eleccions sindicals (A-22).

5 de gener de 1978. Nou treballadors van presentar recurs d’alçada contra l’esmentada resolució de data del 5 de desembre de 1977 perquè se’ls va congelar el salari i no es tenien en compte altres aspectes del pacte de 1977 (A-23).

5 de gener de 1978. L’empresa també va fer recurs d’alçada dient que la resolució no resolia el problema i que s’apliqués o la resolució o el pacte, però no coses barrejades, com volien els treballadors (A-24).

16 de gener de 1978. Es va fer un nou escrit al del recurs per part dels treballadors concretant més els salaris i per esbrinar quina era la interpretació correcta (A-25).

30 de gener de 1978. La Delegació de Treball va dictar una nova resolució en què deia que deixava sense efecte la del 5 de desembre de 1977 i que qui era competent per resoldre era Magistratura del Treball (el jutjat del social actual). Serà un etern niu de conflictes salarials entre l’empresa i els treballadors (A-26).

2 de febrer de 1978. Per part dels treballadors es va presentar un nou escrit a la Delegació de Treball sobre el recurs presentat per l’empresa sense saber que ja s’havia dictat resolució al respecte (A-27).

2 de febrer de 1978. Els treballadors, mitjançant USO i CCOO, tornen a demanar a la Delegació de Treball que es facin eleccions sindicals a l’empresa (A-28).

6 de febrer de 1978. L’empresa presenta una proposta de salaris (A-29) i els treballadors li presenten la seva i amb els corresponents endarreriments (A-30), que l’empresa vol passar de llarg.

21 de febrer de 1978. Es va fer un escrit que es va presentar a la Delegació de Treball sobre clarificació i què s’hauria de cobrar (A-31).

25 de febrer de 1978. Van signar vuitanta-sis treballadors per sotmetre a votació l’acord d’iniciar una vaga legal (A-32).

4 de març de 1978. Es va fer una assemblea de treballadors i es va decidir fer vaga legal per seixanta-set vots a favor, dos en blanc i un de nul. Es van demanar també eleccions immediates (A-32.1 i 2). Els motius de la vaga serien els històrics, en concret que l’empresa no abusi més de la seva autoritat i compleixi la legislació vigent; que pagui els endarreriments; que fa constar com a hores extres el que correspon a preu fet; que apliqui la legislació de seguretat i higiene; la roba i el calçat; que regularitzi les fitxes.

7 de març de 1978. Es va presentar davant la Delegació de Treball el document de comunicació de vaga legal dient que es començaria el 13 de març i s’hi especificava els membres del comitè de vaga, que eren Felipe Megino López, José Luis Vega Corral, Jaume Alfons Pintó Casanoves, Carles Estella Rosique, Ramon Vancell Trullàs, M. Rosa Cernuda Martínez, Antonio Rodríguez Moreno i José Rodríguez Méndez (A-32.3).

8 de març de 1978. Es va convocar tots els treballadors de Mafrica als locals parroquials de la rectoria de Sant Joan de Vilatorrada per al mateix dia a les set de la tarda per comunicar-los la qüestió de la vaga (A-33).

10 de març de 1978. El comitè va fer un escrit a un notari perquè hi hagués constància de les possibles coaccions de l’empresa envers els seus treballadors (A-34). També es va fer una altra votació entre la gent per si es volien refermar en la vaga o bé s’acceptava la proposta de l’empresa. Es va decidir per majoria fer vaga: quaranta-dos vots a favor de fer vaga, deu en blanc i quaranta a favor de la proposta de l’empresa.

11 de març de 1978. L’empresa es va adreçar a cada un dels treballadors per escrit exposant-los que tant li era aplicar el conveni com el pacte del 1976, però que no acceptaria que els treballadors agafessin el més beneficiós de cada norma. L’empresa ara estava oberta a convocar eleccions (A-35).

Segona vaga. Trenta-tres dies: del 13 de març al 14 d’abril de 1978

Va ser seguida parcialment i no es va aconseguir cap reivindicació. Per esgotament, al final es va demanar de posar-hi fi i es va iniciar el conflicte col·lectiu per poder solucionar les reivindicacions.

13 de març de 1978. Dilluns va començar la vaga parcialment. Es van matar cent dos porcs i ho van fer persones que no havien fet mai aquesta feina. Hi havia tensió i nervis. Es va anar a Barcelona a presentar un escrit a la Delegació de Treball sobre incompliments i coaccions de l’empresa (A-36) i es van repartir fulls volants amb els noms dels treballadors esquirols que treballaven aquell dia (A-37).

16 de març de 1978. Es va presentar un escrit a la Delegació de Treball en què s’informava dels porcs que s’havien matat durant els dies de vaga: dilluns 102, dimarts 47, dimecres 30 i dijous 200, sempre persones que no ho havien fet mai allà (A-38), i es va difondre un escrit per a informació general de les causes de la vaga: salaris, endarreriments, seguretat i higiene, etcètera (A- 39).

Els treballadors van presentar un escrit a l’empresa en què li exposaven els greuges i li demanaven setze punts concrets per posar fi a la vaga i normalitzar la situació: eleccions sindicals en un termini de vint dies; que als fulls de salari s’especifiquessin les hores extres i els preus fets; que es paguessin els endarreriments que constaven als fulls adjunts a l’escrit; que es lliuressin puntualment els vestits i les botes reglamentàries i que durin; que el Comitè de Seguretat i Higiene es reunís un cop al mes com a mínim i quan calgués; que l’empresa complís de seguida totes les mesures correctores que constaven a l’Informe de Seguretat i Higiene de data 30 de setembre de 1976; que es revisés l’antiguitat de tots els treballadors i es pagués segons indicava el conveni; que a l’abril i cada sis mesos, hi hagués l’augment del salari segons IPC; que es posessin els jornals de cada treballador en regla i que el salari mínim garantit fos igual per a cada categoria, sense excepcions; que les baixes per malaltia i accident es paguessin del tot i des del primer dia; que es resolguessin immediatament les qüestions de Seguretat i Higiene de cada secció especificades en fulls annexos; que si algun treballador cobrava més, que se li mantingués el sou amb els corresponents augments; que a aquest pacte s’hi poguessin afegir les millores econòmiques i socials que es poguessin incorporar al conveni de càrnies; que els acords pactats el 26 d’agost de 1976 que no fessin referència a qüestions econòmiques tinguessin plena vigència (drets adquirits) i no estiguin en contradicció amb el conveni ni amb la seva part econòmica; que s’hi podrien incorporar nous punts; i que aquella vaga no comportés cap sanció o represàlia. També s’hi exposaven les deficiències de cada secció. Es va fer una gran feina d’equip per elaborar aquests documents, en total dotze fulls (A-40). (L’empresa el va respondre el 20 de març de 1978 (A-4).

17 i 18 de març de 1978. Es van presentar escrits al governador civil i a la Delegació de Treball sobre coaccions, esquirols… es va informar que els treballadors farien controls i es va tornar a demanar que es fessin eleccions (A-41-42-43). La Delegació de Treball va respondre l’escrit presentat el dia 16 de març (A-44). Del 13 al 17 de març es va fer una relació del control de cotxes que entraven i sortien de Mafrica i es va annexar un full com a mostra (A-45). La gent estava animada i anava a totes; sabia per què lluitava i volia aguantar tant com fos possible.

20 de març de 1978. Es va demanar, amb la signatura de vuitanta-cinc treballadors, que se’ns deixés veure tot l’expedient de vaga de Mafrica a la Delegació de Treball (A-46).

20 de març de 1978. El mateix dia 20 l’empresa va adreçar un escrit al comitè de vaga dient-los el mateix que l’escrit que els havia fet arribar el dia 11, i hi afegia que si s’allargava la vaga hi podria haver perjudicis segurament irreversibles i que havia demanat la intervenció d’un inspector de treball perquè fes de mediador entre les parts perquè es pogués solucionar aquesta qüestió (A-47).

20 de març de 1978. La Delegació de Treball va declarar convocades eleccions a Mafrica (A-49).

21 de març de 1978. Un treballador va fer un dibuix en què es reflecteix la situació (A-50). La gent ja estava força cansada i es volia cobrar i que es complís la llei, però no hi havia manera.

21 de març de 1978. Es va fer i presentar escrit a la Guàrdia Civil comunicant la manifestació prevista per al mateix dia 21 i que travessaria tot el poble de Sant Joan de Vilatorrada fins a Mafrica anada i tornada, amb dues pancartes demanant unitat (A-51). Posteriorment es va fer reunió i la gent estava eufòrica davant de la resposta i el seguiment que havia tingut.

22 de març de 1978. Es va redactar i donar un escrit al sallentí senyor Berengueras, redactor i càmera de TVE, perquè sortís com a noticia a la premsa.(A-52).

28 de març de 1978. Es va presentar escrit a la Delegació de Treball amb el suport de vuitanta-vuit signatures de treballadors en què s’exposava la problemàtica i es demanava que fos declarada vaga legal i que es confirmessin la tesis dels drets adquirits (A-53).

3 d’abril de 1978. Es va rebre comunicació de la Delegació de Treball convocant reunió entre empresa i treballadors per al dia 5 d’abril a dos quarts de deu del matí (A-54).

5 d’abril de 1978. Es va anar a la Delegació de Treball i per part del comitè de vaga es van presentar vint-i-un punts per discutir i aclarir, però l’empresa es va negar a negociar perquè hi havia el senyor Lluís Matamala. Aquests punts ja s’havien presentat a l’empresa el dia 8 de gener però l’empresa encara no havia donat cap resposta. La gent va sortir molt empipada i amb una presa de consciència molt forta perquè veia una altra vegada que no se seguia la lògica de voler i poder negociar sobre els temes en concret sinó que l’empresa es volia fer passar el punt d’honor de no negociar perquè hi havia un representant dels treballadors que ells volien que hi fos i l’empresa no. L’empresa es va aixecar i va marxar (A-55).

12 d’abril de 1978. L’empresa, finalment, va respondre per escrit sobre els punts que se li van presentar tant el dia 8 de gener com el dia 5 d’abril a la Delegació de Treball (A-56). Es van acostar posicions però no prou per arribar a un acord que posés fi a la vaga. La gent discutia, parlava i exposava les seves posicions i punts de vista de cara a una nova negociació; hi havia esperança: tothom volia que acabés bé. L’empresa va fer un escrit per regularitzar la seva situació fiscal (A-57).

13 d’abril de 1978. Els treballadors van fer un escrit a la Delegació de Treball demanant que es reconegués el comitè de vaga com el veritable representant dels treballadors i en què constaven com a mínim setanta-set signatures de treballadors (A-58).

13 d’abril de 1978. Com que per una banda la vaga ja feia un mes que durava i la gent estava cansada i no cobrava res i la situació de moltes famílies dels treballadors començava a ser preocupant, i per l’altra en no haver-se arribat a cap acord es tenia la creença que l’empresari volia anar allargant la situació per anar afeblint la moral i la força reivindicativa dels treballadors, es va decidir aturar la vaga i tramitar les reivindicacions a través d’un expedient de conflicte col·lectiu, i és per això que ja el mateix dia també es va adreçar un altre escrit a la Delegació anunciant el final de la vaga amb efectes del dia 14 d’abril inclòs i que es començaria a treballar el dia 15 (A-59). Es va difondre, al mateix temps, un escrit de solidaritat (A-60).

Finalment, aquell mateix dia es va fer un altre escrit adreçat a la Delegació perquè s’iniciés un conflicte col·lectiu ja que no s’havia resolt cap dels temes objecte de la vaga; els punts reivindicatius s’intentarien negociar a través d’aquest conflicte i mentre s’anés treballant i cobrant, ja que amb la vaga no es cobrava res i ja eren trenta-tres dies sense cobrar i sense caixa de solidaritat per poder donar suport i aguantar més temps la vaga. En aquest escrit constaven totes les peticions i reivindicacions que es pretenien resoldre amb l’esmentat expedient de conflicte col·lectiu, i a més hi constaven tots els noms i adreces dels treballadors afectats per aquest conflicte. No cal dir que aquesta possibilitat de transformar la vaga en conflicte col·lectiu ja s’havia estudiat i posat sobre la taula amb anterioritat i per això ja es tenia preparada tota la documentació per al dia que es determinés dur-ho a terme (A- 61).

Es va fer a contracor perquè la moral i empatia entre els treballadors era elevada i estaven disposats al que fos, però sense recursos no hi havia múscul per continuar la vaga i a més es constatava que l’empresari la volia anar allargant injustificadament.

15 d’abril de 1978. S’havia acabat la vaga i el matí es va reiniciar la feina. L’empresa va adreçar un escrit a dos membres del comitè de vaga perquè sabessin quins treballadors i a quina hora s’havien de reincorporar a la feina el dia 17 (A-62).

17 d’abril de 1978. Dilluns al matí es va anar a treballar com estava previst i es van matar tres-cents quaranta-quatre porcs, dels quals se’n van desfer dos-cents vuitanta-dos, també es van desfer seixanta-set xais i catorze vedells. Tot aparentment normal. A la tarda, però, l’empresa va acomiadar tots els membres del comitè de vaga (que consten a l’Annex-58) i una altra persona. A la carta d’acomiadament es van fer constar uns fets que no van succeir tal com els expliquen, però la qüestió era buscar uns comportaments que poguessin justificar l’acomiadament col·lectiu com es pot comprovar pel que consta a l’A-63 i que a la dels altres treballadors acomiadats són idèntics.

Això és clar que era una provocació empresarial premeditada per provocar i fer caure la gent en una aturada o vaga il·legal. La gent, per solidaritat, s’indigna, s’emprenya i és capaç de fer qualsevol bestiesa. Hi ha una parada laboral total i immediata a l’empresa. El meu consell, des de fora de l’empresa, era que no anessin a la vaga il·legal perquè podia tenir conseqüències perjudicials per a ells, en aquell moment i en aquella situació, tenint en compte que feia més d’un mes que feien vaga i tot just feia un dia que havien tornat a treballar, no havien cobrat res, estaven esgotats i l’empresa voldria revenja per la vaga efectuada i ara tindria la paella pel mànec. Però la ràbia que va provocar als treballadors els acomiadaments dels seus representants va ser superior a la raonabilitat del moment. I es va caure de quatre grapes a la trampa.

Abans de saber-se els acomiadaments ja s’havia elaborat per secció la feina feta en el dia de treball i quants animals de més s’havien matat dels que tocarien segons el salari base (A-64). Això també seria un altre punt de fricció important entre l’empresa i els treballadors.

Tercera vaga total i il·legal. Deu dies: del 18 al 26 d’abril de 1978

Hi havia en tràmit el conflicte col·lectiu, sol·licitat pels treballadors el 13 de març.

18 i 19 d’abril de 1978. Aturada total de producció per part de tota la plantilla de l’empresa per l’acomiadament del comitè de vaga i una altra persona, en total nou acomiadats. Diversos comunicats d’informació i solidaritat (A- 65-a-A-68).

L’empresari va fer anar un notari a l’empresa perquè preguntés als treballadors per què feien vaga. L’empresa, el 19 d’abril de 1978 encara no havia comunicat cap alta dels treballadors, que havien començat a treballar el dia 15 d’abril, tot i que posteriorment l’INSS mateix diu que el 15 d’abril va donar d’alta vuitanta-nou treballadors però que se li va comunicar el 21 d’abril (A-69, anvers/revers).

L’empresa va avisar que tornessin a treballar i deixessin estar els acomiadats, que el jutjat ja resoldria aquesta qüestió. Però la gent continuava decidida a no treballar en solidaritat amb els acomiadats. S’indicà a la gent el possible parany de l’empresa i que el millor seria que s’anés a treballar i trobar una millor estratègia, com fer parades intermitents, vagues parcials legals, etcètera, ja que si es feia vaga il·legal indefinida després de trenta-tres dies de vaga, no es podia saber si la gent tindria prou fortalesa per continuar indefinidament i amb les conseqüències més aviat negatives que això podria comportar. Amb tot, la gent estava encesa i va voler continuar. Personalment, era partidari d’altres estratègies com les ja esmentades, però en no ser a l’empresa des de l’octubre de 1976, i en fer més cas als sindicats UGT i CCOO, que només hi tenien un representant seu, van entomar el conflicte i jo vaig fer un pas al costat per no posar més en perill una possible sortida. El 20 d’abril de 1978, hi va haver un intent de conciliació sobre el conflicte col·lectiu (exp. 127 CC 1978) iniciat pels treballadors (se’m va demanar que hi anés perquè coneixia tot el conflicte des de l’inici i havia dut la lluita fins llavors) però va resultar sense avinença, ja que l’empresa es negava a negociar amb els treballadors acomiadats i perquè hi havia l’assessor de la USO, Lluís Matamala. L’empresari es va aixecar de cop i va marxar deixant a l’estacada els setanta treballadors que hi havien anat. Per tant, l’acte de conciliació es va acabar sense avinença (A-70).

Ara l’empresa se sentia forta i amb la paella pel mànec, ja que els treballadors estaven en situació il·legal. Però es van mantenir ferms, per solidaritat i en contra dels abusos empresarials.

20 i 21 d’abril de 1978. Es van fer diversos comunicats explicatius i de solidaritat de diferents comitès, partits, sindicats, etcètera i d’intent de coordinació amb diferents escorxadors per difondre el conflicte (A-71 a A-74).

21 i 22 d’abril de 1978. Es van fer fulls volants per difondre el conflicte i cridar a sumar-se a la manifestació que hi hauria a Sant Joan el dia 22. Se’n va fer una bona escampada. La gent estava excitada, envalentida i amb els nervis a flor de pell, i amb el cuquet per dins pel que podia passar a l’empresa.

22 d’abril de 1978. Es va fer una gran manifestació a Sant Joan de Vilatorrada en solidaritat amb els treballadors de Mafrica i hi van anar unes tres mil cinc-centes persones; segurament va ser la manifestació més gran que s’havia vist mai fins llavors a Sant Joan. Va passar per diferents carrers del poble de manera pacífica i amb crits esporàdics, i al final de la manifestació es van presentar tres punts: que l’endemà mateix tots els treballadors de Mafrica haurien de treballar al seu lloc de treball; la celebració immediata d’eleccions sindicals, i el reconeixement de les centrals sindicals i els seus assessors per part de la patronal. L’alcalde es va comprometre a intervenir perquè l’empresa negociés.

Després de diversos contactes, finalment el 26 d’abril es van reunir a Barcelona dos representants de CCOO i dos d’UGT (de la USO, que eren l’àmplia majoria, no n’hi va anar cap) i es va arribar a un acord entre empresa i treballadors sobre el conflicte col·lectiu plantejat; en va ser intermediari el Govern Civil i en representació seva, l’alcalde de Sant Joan, Josep Barnaus Arderiu. També es posava punt final a la tercera vaga.

Els punts principals van ser que s’iniciaria un expedient de regulació d’ocupació per un període inicial de sis mesos; que es commutaria la sanció d’acomiadament per la de dos mesos de feina i sou; que es convocarien eleccions sindicals en un període de quinze dies i quan hi tornés a haver tots els treballadors afectats per l’expedient d’ocupació se’n convocarien de noves; es reiniciaria la feina el 27 d’abril de 1978; s’aplicarien les taules salarials del conveni de càrnies; es concretaria el rendiment mínim i quin seria quan hi hagués maquinària nova; tothom cobraria en concepte d’endarreriments per tots els conceptes la quantitat de 25.000 pessetes (150 €); es pagaria la paga de beneficis en un termini de dos mesos; l’empresa retiraria la demanda que tenia a la Magistratura 9 (Jutjat social) de Barcelona contra els treballadors si aquests acceptaven tots aquests acords. L’acord final consta a l’A-77.

L’empresa no va acceptar que hi anés cap membre del comitè de vaga. Per a molts treballadors aquest acord va ser una traïció a la classe treballadora; per a d’altres, en haver estat abocats a una vaga il·legal mal encaminada no hi va haver més remei que claudicar davant la demanda feta per l’empresa amb l’amenaça d’acomiadaments a causa de la vaga. S’hi van ficar CCOO i UGT, sense haver-hi intervingut quasi mai fins feia pocs dies (a excepció d’algun membre), i es va voler que aquell conflicte s’acabés d’una vegada per totes. Segons ells, es volien evitar els acomiadaments, però qui va esperonar la gent a fer una vaga il·legal sense preveure que podria passar això?

Les conseqüències econòmiques i de diferent índole van persistir, els preus fets van ser desavantatjosos per als treballadors; de les setanta mil pessetes aproximadament que es devien a cada treballador se’n van pactar només vint-i-cinc mil… en fi, uns resultats no satisfactoris després d’una lluita llarguíssima, ben portada, però que al final considero que no es va saber acabar adequadament davant la provocació empresarial d’acomiadaments, ja que la gent es va llançar espontàniament i solidària a una vaga no guanyadora, tenint en compte que se sortia d’una altra que havia durat més de trenta dies i que la gent estava esgotada.

S’annexen retalls de diaris de l’època (anvers/revers) referents a la segona i tercera vagues (A-78 a A-80).

Conclusió

Podríem dir que tota la lluita va confirmar que la unió, amb intel·ligència, fa la força i s’ha comprovat amb les vagues hagudes. Però no podem deixar de ser crítics amb el que es va fallar: fer coses il·legals sense estar segur que es guanyaran. Hem d’aprendre dels errors. El capital no té miraments. La primera vaga va sortir rodona per ben fonamentada i ben portada, tot i ser totalment il·legal. La segona es va aguantar el màxim i es va convenir redirigir-la a temps i canalitzar-la cap a conflicte col·lectiu, i en la tercera es va caure a la trampa, en aquelles circumstàncies de no saber canalitzar bé com donar resposta a l’acomiadament de tot el comitè de vaga de la segona vaga, i per això no va ser gens satisfactòria. Crec que els treballadors es van deixar portar més pel cor que pel cap, i de vegades això es paga. Amb tot, els treballadors han de ser conscients de la seva força i responsabilitat, i també saber-se mullar amb intel·ligència per millorar els seus drets i el seu nivell de vida. Per exigir, primer s’ha de complir. Després, amb la força de la raó, si es va a l’una i amb intel·ligència, s’és invencible.

Les lluites i reivindicacions laborals van continuar més als despatxos i amb la documentació que la lluita sindical en si mateixa a l’empresa, tot i que la gent va continuar col·laborant i aportant informació per defensar els seus drets referent als preus fets, porcs que s’havien de matar, salaris, condicions laborals, seguretat i higiene, eleccions sindicals, etcètera.

Els llaços de simpatia i amistat encara continuen. Va ser una experiència inoblidable per a tothom. Quan es tasta un xic l’autogestió, la conscienciació i la llibertat, i hom es va espolsant la por, és molt difícil tirar enrere. Crec que globalment va ser tot un moviment positiu i de conscienciació obrera i humana i de drets i llibertats. El despertar de la classe social més i oprimida.

Cal que tothom es culturitzi, però fa falta també que hom es vulgui culturitzar. Per desgràcia, hi ha molts treballadors que passen de tot, però és clar que cal la lluita i comprometre’s per poder avançar i obtenir bons resultats i satisfaccions. Jo els deia que s’havien de sentir lliures i satisfets d’ells mateixos en tots els aspectes, que tinguessin cultura, que llegissin, que estudiessin i fessin coses pel poble. I potser encara cal avui dia.

Manresa, 17 de febrer del 2025.

Lluís Matamala i Ribó. Advocat.

NOTA: Tots els annexos o documents esmentats i referenciats numèricament han estat dipositats correctament numerats a l’Arxiu Municipal de l’Ajuntament de Sant Joan de Vilatorrada, on tothom els podrà consultar si són del seu interès.

Portal de memòria i història de Manresa