Estàvem no espantats, no teníem por, però estàvem molt deprimits.
O sigui, la depressió… O sigui, s’ha acabat tot, ja s’ha acabat, això ja s’ha acabat. Hem fet tot un procés que ha estat exemplar perquè ho hem fet bé. Això és veritat que ho hem fet molt bé, tots plegats, eh! I ara s’ha acaba tot, no? O sigui, una certa depressió de dir, osti, quin desastre, no?
Llavors és quan em truca el tinent coronel de la Guàrdia Civil de Manresa:
- ¿Hola, Joan, què tal, cómo estás?
I dic:
- Home, no ho sé, no massa bé.
- ¿Lo has visto, no? Tenía que pasar. España iba muy mal y era hora que alguien tomase el poder en España de forma correcta. Pero, Joan, tu eres un buen chico, no te pasará nada. No te preocupes, no te pasará nada.
Ara m’espanto, ara sí que m’espanto. Fins ara no m’espantava. I sí, sí, em va dir això, no? I, bueno, i després al vespre van començar a haver-hi canvis…, a mitjanit, no sé què el rei Joan Carles i després es va esvair, no?
Però va ser un moment molt intens, de molta tensió, però sobretot jo diria que, més que de por (érem joves tu, quan ets jove la por és una cosa secundària), era la depressió, el desànim, el disgust, no? I la impotència, no?
Però el curiós de la reacció va ser aquesta, no? Que m’avisés a mi que no em passaria res perquè era bon xicot.
<Tornar a “El 23-F a l’Alcaldia de Manresa. Els testimonis de Joan Cornet i Montserrat Mestres”