La meva incorporació al món del treball es va iniciar a una edat més avançada que la dels més pares i, encara més, a la dels meus avis. Però, molt abans que la dels meus fills. Progressivament, les famílies han tendit a prioritzar la formació abans que esperar nous ingressos que contribuïssin a l’economia familiar.

A mi de feina no me’n faltava, a casa sempre en tenien per donar-me’n. Però, en algun moment, van considerar que havia de fer alguna cosa més. Amb catorze anys acabats de complir, la meva mare va trobar una activitat adequada a la Joieria Sardans, situada al carrer Sant Miquel. Es tractava d’una simple col·laboració durant les vacances escolars, que es va allargar fins als setze anys, quan vaig incorporar definitivament al món del treball.

Sense contracte i amb una retribució simbòlica, assistia a les dependències de la joieria en horari comercial, amb la finalitat de desenvolupar les tasques que em tenien preparades. La feina era d’auxiliar, coneguda popularment com a “noi dels encàrrecs”. Hi vaig estar un parell d’hiverns, durant les festes de Nadal, i algunes setmanes d’un estiu.

La Joieria Sardans s’havia inaugurat el 1957 al número 20 del bulliciós carrer Sant Miquel, en un local propietat de la família titular del negoci, coneguda a la ciutat per regentar d’altres establiments comercials de referència. En aquesta ocasió, la nova activitat s’iniciaria sota la responsabilitat d’Anna M. Planas Sardans, filla del Francisco i la Marina.

Quan hi vaig ser, a principis dels setanta, la plantilla estava comandada per una encarregada experta en el món de la joieria, capacitada i treballadora, que es deia Martina Victori. A part de la titular, el negoci comptava amb tres dependentes més, l’Ana Mari Ayuso, la Carme Safont i la Carme Ortiz, substituïda després per la Montse Espelt. La meva percepció era que feien un bon equip de treball, competents i responsables. Ocasionalment, s’hi afegien dues figures masculines per acabar de completar les feines que generava l’activitat de l’establiment. Un rellotger que venia un dia a la setmana de Sant Mateu de Bages, que es deia Domingo Colom. I en Josep Catllà, treballador del Banc Hispano Americano i marit de l’Anna Ma. que supervisava la comptabilitat.

La botiga tenia tres aparadors que lluïen una bona mostra de l’estoc que tenia l’establiment. Un donava al mateix carrer Sant Miquel i els altres dos, laterals, donaven a la plaça on s’inicia el carrer d’en Botí. Exposaven diferents objectes: rellotges, joies, porcellana de la casa Lladró i figures de marfil. Quan la botiga tancava, després de retirar les peces de més valor, es cobrien amb una planxa protectora amb la finalitat d’evitar robatoris.

Dels aparadors, m’agradava el que exposava rellotges. Allà vaig connectar amb un petit interès personal per aquest producte, atès que tinc una notable afecció als petits mecanismes que registren el pas del temps. En alguna ocasió, he gaudit comprant models exquisits per lluir-los en el meu canell, sempre a preus raonablement ajustats. Als setanta, els rellotges eren instruments necessaris per a la vida, però també objectes de valor preuats pels amants del col·leccionisme. A l’interior de la joieria, els rellotges es guardaven dins de calaixos, que es treien com a safates per mostrar-les a la clientela. A les parets, desenes d’unitats bategaven rítmicament, fins a convertir-se en molestos quan tot quedava calmat. Mentre cada rellotge mesurava el temps al seu propi ritme, m’agradava comprovar com competien en una sincronització totalment impossible.

A més de la venda, una bona part de l’activitat se l’enduia la reparació. Aquella època, quan un tenia un rellotge, intentava donar-li vida fins que podia. El rellotger de l’establiment disposava d’un petit espai tancat, des d’on realitzava les seves reparacions. Quan la peça estava en garantia s’enviava a la fàbrica i, ocasionalment, es portava a algun altre rellotger de la ciutat competent en l’avaria. També, s’atenien d’altres reparacions més pròpies de joiers especialitzats.

Aquests enviaments eren algunes de les meves feines. També, visitava sovint el gravador Pere Alsina, que tenia el taller al carrer del Cos, 9 a qui li donàvem molta feina. Posteriorment, molts d’aquests objectes els havia d’acabar portant a casa de la clientela. Sovint, regals de les festes de Nadal o amb motiu d’algun aniversari. Era una feina agraïda, involuntàriament sentia que contribuïa a fer contentes a les persones destinatàries de famílies ben posicionades de la ciutat. Finalment, tenia un encàrrec comodí que s’activava quan no tenia cap altra feina, consistia a obrir la porta als clients que volien entrar a la botiga. Aquesta m’agradava menys.

Cinquanta anys després, m’he retrobat amb l’Anna M. i el Josep en un viatge del Casal de la Gent gran a Viena. Ara compartim la condició de jubilats. Com que encara reconec les cares de les persones que treballaven a la joieria, els he recordat la meva vinculació anterior al negoci familiar. El meu pas va ser tan fugaç que no em recordaven. De fet, aquella experiència d’adolescent a qui va impactar va ser a mi. Encara l’explico amb orgull com un fet rellevant de la meva vida. Retrobar-los em va servir per recuperar alguns noms i parlar àmpliament d’aquella activitat compartida momentàniament.

Actualment, la joieria està tancada. No queda ni el més mínim senyal de la seva existència. En sintonia, amb la resta d’establiments del carrer, la façana està plena de pintades i l’edifici desprèn evidents símptomes d’abandonament. Entre Apfelstrudels i Sachers, he conegut que l’any 2006 els propietaris van decidir tancar-la després de patir dos atracaments violents. Una immobiliària es va interessar per l’edifici per fer-hi apartaments, però la crisi i les dificultats per trobar una sortida a un llogater van encallar l’operació, fins a portar-lo a l’estat actual.