Especialista em posar-me en saraus amb poques o nul·les possibilitats de sortir-ne airós, també vaig participar activament en la Comissió Popular Antiautopista, formada el 85, molt plural, integrada per la CNT, AAVV, PSUC, MCC (Moviment Comunista de Catalunya), CUP (Comissió Unitat per la Pau) MDT, PCC (Partit Comunista de Catalunya) i la Coordinadora de Grups ecologistes: Alternativa Verda, Grup Defensor de l’Entorn i L’Alzina.

Estàvem a meitat dels vuitantes i tohtom coincidia en què Manresa seguia estan mal comunicada per arribar a Barcelona tan si volies entrar-hi pel Sud com pel Nord (el 1932! Ja es va dibuixar una autopista Barcelona- Sabadell-Terrassa-Manresa). Però per comptes de batallar per al desdoblament dels trams del Bages fins enllaçar amb la A2 o la C58, que era el que proposàvem nosaltres, a alguns, bevent els vents neoliberals imperants, van considerar que el millor era fer una autopista nova de trinca, de peatge, per què el capital  pogués tenir un altre abeurador per la seva set de beneficis. Aquests alguns, cosa curiosa, eren una espècie de lobby sorgit d’un pacte polític entre els màxims  representants (socialistes) de l’Ajuntament de Manresa i els representants del Bages al Parlament de Catalunya (convergents) que des del meu punt de vista, no sé qui eren els mes d’escarriats. En tot cas,  setentavuitisme en estat pur.

Ara  ja no se’n recorda ningú, però cal fer esment que, en el seu moment va haver-hi una forta oposició a la construcció de l’Autopista Terrassa-Manresa o C-16. A part dels motius ecològics: destrucció de paisatge, contaminació (a canvi d’escurçar el trajecte cinc minuts),  geològics (que encarien molt el projecte) i altres referents al traçat, també hi havia arguments teòrics en contra com  la perpetuació  del model centralista: de “Barcelona a….” -retardant els eixos que comuniquen comarques, com el transversal o el diagonal reequilibradors del territori-, l’oblit implícit de les inversions en ferrocarril i un de pràctic, molt important al menys per a mi. Els defensors de l’autopista feien córrer mentides com que per nosaltres no era necessari un bon enllaç amb Barcelona perquè estàvem en contra del progrés de les comunicacions per carretera o  perquè ens envairien els pixapins o per no afavorir la utilització del cotxe, però la veritat és que, al menys per mi, perquè  era obvi que passaria el que ha passat: com que ja tenim una autopista per on cal que passin cotxes i sigui rentable pels accionistes, no cal (o és millor que no) que es desdoblin, lliures de peatge, les carreteres que ja teníem i seguim tenint. De fet, ni tant sols s’han millorat significativament, i actualment continuen sent causa  d’embussos sovintejats i fins fa poc de moltes víctimes mortals que s’haurien pogut evitar (ara apaivagades per una paret de ciment separant els dos carrils durant dotzenes de quilòmetres). I és que, malgrat l’autopista, a conseqüència de la poca utilització pel seu preu car i pocs avantatges, els manresans continuem anant per la carretera vella.

(Des d’aquí, un reconeixement a la Plataforma “No més morts a la  C-55” pel seu bon treball. Per ells m’assabento que ara mateix (2020) el nombre de cotxes que passen per aquesta via més que dupliquen els que van per l’autopista. Sense comentaris).

La campanya en contra que va fer la Comissió  va durar anys i es van fer multitud d’accions: pancartes, cartells, manifestacions, debats. Potser el més important fou el celebrat el 4 de febrer del 86 a la sala de la Caixa de Pensions radiat en directe i en el que vam intervenir  Ramon Puig (conseller d’Urbanisme de l’Ajuntament), Lluis Puig, (representant de la Cambra de Comerç)  l’urbanista Quico Mestres,  Albert Puntí d’Alternativa Verda i jo mateix per la Comissió anti).

Un cop aprovada la construcció, el juny del 86, i la Concessió a l’Empresa AUTEMA (amb Ferrovial i alguns bancs al darrera) a l’abril del 87, la realització de l’obra va anar ràpida de tal manera que es va obrir a la circulació a meitat del 89.

Aquest fou un altre embolic en el que em vaig fotre amb plaer malgrat que els temps auguraven que no ens en sortiríem. Fou una pura acció de resistència. Però bonica.