Als adults els agrada explorar les respostes dels infants, sempre sorprenents i divertides. Sovint, se’ls fa una pregunta que inconscientment marcarà algunes decisions futures. Es tracta d’una forma d’assimilació habitual.

Segur que molts, en algun moment de la nostra infantesa, hem respost a la pregunta: què vols ser quan siguis gran?. Poc oportuna, si tenim en compte la incapacitat del menor per valorar el desenvolupament futur de la seva vida, però carregada d’intencions en modelar el posicionament social de la persona a qui se li fa. Especialment, perquè la pregunta es refereix a la vida professional i no a les virtuts personals. Si me la feien, en alguna ocasió responia: “torero”. En realitat, em va ser difícil definir què volia fer.

Durant la meva infantesa, Manresa tenia una plaça de toros a la plaça de la División Azul, actualment 11 de setembre. El meu avi matern, m’hi havia portat en diverses ocasions. Allà, vivia intensament les coreografies que esdevenien a l’arena i sentia emocionat els aplaudiments que compensaven el dramatisme dels moments anteriors.

La plaça estava feta amb una estructura de fusta i tenia un aforament bastant gran, que s’aprofitava per oferir altres esdeveniments. Més endavant l’equipament va quedar en desús, fins que va ser enderrocada. La façana principal es va conservar durant algun temps. Quan venia un circ, s’aprofitava el solar i les taquilles que s’havien conservat testimonialment. Poc després, el constructor Tudela va instal·lar una altra plaça a la barriada Mion, on ara hi ha el Mercadona. Era una estructura desmuntable, que havia comprat de segona mà, per donar resposta a l’afició taurina de la ciutat. S’hi van continuar fent algunes corrides, fins que els toros van perdre seguidors i l’estructura va quedar mig abandonada durant alguns anys. Finalment, l’Ajuntament la va fer treure.

Però, sense toros a la ciutat, no podia ser torero. Començava a ser més gran i van aparèixer noves idees. El compromís altruista de la meva mare hi va ajudar.

Amb el grup de pioners del Cardenal Lluch, vaig tenir l’ocasió de participar en una iniciativa que resultaria clau. Es tractava d’un projecte per descobrir d’altres ciutats. Concretament, va ser a Vic. Es van formar equips, per conèixer diferents realitats del municipi: econòmica, social, cultural, … Vam entrevistar diferents personalitats per informar-nos del seu sector. El meu grup vam visitar la Teresa Girbau de l’empresa Girbau, dedicada a la construcció de maquinària per a la bugaderia industrial. La recerca realitzada i les aportacions de l’entrevistada em van agradar. La seva formació com a assistent social, em va fer interessar per aquest perfil professional. Entremig, altres estímuls despertaven el meu interès. A poc a poc, estava en millors condicions per respondre a la pregunta inicial.

Mentre feia el COU, compartia dubtes amb el meu amic Carles Llussà. Interessats per l’estudi de la realitat social, vam acordar fer una consulta. Es tractava de visitar el geògraf Josep Oliveras i Samitier, especialitzat en sociologia, amb la finalitat d’informar-nos sobre com podíem estudiar aquesta carrera. Ens va rebre al seu domicili, situat al carrer Pompeu Fabra, dins del seu despatx envoltat de llibres. Resultava que els estudis de sociologia només es podien fer a Madrid. Però, ens va informar sobre les alternatives per acostar-nos al mateix objectiu.

Personalment, vaig optar per la via menys universitària, matriculant-me als estudis d’Assistent Social que s’oferia a l’Escola de Formació Social Torras i Bages de Manresa. Prèviament, em va ajudar assistir a un cicle de taules rodones sobre sortides professionals que començava a organitzar Jove Cambra de Manresa.

L’Escola estava situada al primer pis d’un edifici que va ser enderrocat posteriorment, situat al número 27 de la Ctra. de Vic. S’hi accedia per una escala estreta i enfilada. Al segon pis, hi havia la residència sacerdotal i als baixos, la botiga dels mobles Soler.

L’Escola de Formació Social Torras i Bages de Manresa va començar a principis dels anys seixanta, com un centre on s’impartia els estudis d’assistent social. Però, més tard, s’hi van incorporar altres titulacions, com els d’Auxiliar en Puericultura. La Rosa M. Sunyé coordinava un equip de professors amb trajectòries professionals contrastades dins de la ciutat. El centre era un punt de referència per l’anàlisi de la realitat social de la ciutat. Durant l’etapa de la transició democràtica, es va convertir en un punt de sensibilització i debat vers la realitat social i política que es vivia al país.

L’orientació pedagògica era molt progressista i avançada. L’oferta formativa de l’escola es complementava amb una programació de cursos i conferències, oberts als ciutadans interessats pels temes socials. Malauradament, el Bisbat de Vic, titular del centre, va considerar que aquella formació s’havia d’acabar i l’Escola va tancar a principis de 1979.

Inicialment, la meva promoció era d’onze alumnes. Però, quan vam acabar la carrera, l’estiu del 1978, només quedàvem quatre. Una bona part s’havia reorientat cap al magisteri, que oferia millors perspectives laborals. Érem els darrers en finalitzar aquests estudis a la ciutat. Va ser una gran contradicció, atès que coincidia amb l’inici del Sistema de Benestar Social i, aviat, es produiria una important demanda de professionals.

Després de convalidar el títol pel de Diplomat en Treball Social, pogué accedir al segon cicle de la Llicenciatura de Ciències Polítiques i Sociologia, que s’havia començat a oferir a la UAB. Convertint-nos en una de les primeres formades de llicenciats en sociologia que sortia de les universitats catalanes.