Cursa de fons

Líders que van passar per casa dels pares

Vaig viure amb la meva família fins als 25 anys al carrer Saleses de Manresa. Aquell carreró que va des de la piscina fins a Les Saleses. I per aquell pis hi van passar-hi personatges molt interessants.

El meu pare va estar compromès durant molts anys amb la HOAC (“Hermandad Obrera de Acción Católica”), un moviment cristià que era la branca més progressista i amb inquietud social de l’església en aquella època.

Una de les persones més rellevants que hi van passar va ser l’impulsor, ideòleg i primer líder de la HOAC a nivell estatal: Guillem Rovirosa. Nascut a Vilanova i la Geltrú, i amb estudis d’eginyer, va ser votat com a director del consell obrer de la fàbrica on treballava durant les col·lectivitzacions dels anys 30. Va ser represaliat pel franquisme per aquest motiu. Va voler acostar el moviment obrer a la fe cristiana, i preconitzava l’espiritualitat combinada amb el compromís social.

La impressió que em va causar Guillem Rovirosa era la d’un líder clar, amb una potent personalitat. Conversador vehement i intel·ligent. Es va entregar a fons a la seva missió, i va acostar a la HOAC antics militants comunistes, socialistes i anarco-sindicalistes, a més de persones d’ideologia més moderada vinculades a l’Acció Catòlica.

El futur president Jordi Pujol i Soley també va venir a casa per entrevistar-se amb Rovirosa, aprofitant una de les seves visites. Pujol el volia conèixer i conversar amb ell. Aquell dia jo no devia ser a casa, i no vaig viure aquesta trobada. Però Pujol, que tenia una memòria impressionant, quan va saber que jo era el fill del Jaume Perramon, va recordar perfectament que havia estat a casa i que havia conversat amb Rovirosa. Sempre he envejat aquesta memòria de Jordi Pujol.

Una altra persona amb molt carisma que va venir a casa, va ser Paco Mera, un comunista extremeny, que va patir l’exili i va participar a la resistència. Era un líder obrer en tota regla. Amb una presència que imposava, amb veu fonda i idees clares, bregat en la lluita sindical, tenia un discurs abrandat. Perquè us en feu més la idea, dir que als 17 anys ja va ser comissari de l’exèrcit republicà. Convertit al cristianisme, Paco Mera va ser igual de lluitador i va ser president de la HOAC a final dels 60, en un pols amb la Conferència Episcopal Española que va intentar vetar-lo. La intervenció del llavors bisbe Jubany va ser decisiva perquè Paco Mera pogués reconstruir una HOAC que sortia d’una situació difícil.

Una altra persona que va freqüentar varies vegades casa nostra va ser el sacerdot Domènec Canamasas. Nascut a Santa Eulàlia de Riuprimer, a Osona, va ser durant uns anys Consiliari estatal de HOAC. Va formar-se amb Rovirosa, i també va tenir dificultats amb la jerarquia catòlica. Era una persona amb molta capacitat intel·lectual.

En diferents ocasions van plantejar al meu pare de formar part de la “Comisión Nacional de la HOAC” amb responsabilitats de formació o estudis. Això hauria implicat pràcticament anar a viure a Madrid uns quants anys, ell sol o tota la família. Sempre va declinar la proposta, i crec que ho va fer per nosaltres.

Però va col·laborar des de Manresa a l’extensió de la HOAC i en la confecció dels programes de formació, i també era el subministrador de les lletres dels himnes i les cançons que es cantaven a les jornades estatals que es feien anualment. Se’n va editar un cançoner. De la música se’n cuidava l’Àngel Noguera, músic manresà i director de corals. Eren amics amb el pare, i es complementaven bé. L’Àngel era vital, expansiu, apassionat. El meu pare, mesurat i reflexiu, i amb una ironia molt fina. De vegades eren adaptacions de melodies conegudes, i altres incorporaven música de nova creació. Fins i tot van arribar a escriure una sarsuela de tema social que duia el nom de “Despido sin despedida”

Recordo l’Àngel tocant el piano de casa amb molta energia i prement sovint el pedal perquè el piano ressonés, i cantant a ple pulmó. Jo pensava, aviat haurem d’afinar les cordes!

Podria seguir amb altres noms, però acabo amb un record més domèstic. Com que la major part d’aquestes persones que venien a casa no tenien cotxe i viatjaven en transport públic, i aprofitaven al viatge per fer reunions amb els militants, després solien quedar-se a dormir a casa. De vegades hi compartia habitació. I la majoria eren grans roncadors. I a més, s’adormien abans que jo i el retruny dels roncs em desvetllaven unes quantes vegades durant la nit.

El que importa però és que vaig tenir la sort de conèixer persones molt interessants, molt compromeses i amb molt lideratge.

Últims records

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez

La tova persistència de la memòria

Xavier Domènec
Xavier Domènech Sala

Van caure de la trona del Convent de Santa Clara (any 1935)

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Buscar a tot memoria.cat