Jo hi era

L’Hora dels Adéus

Membres de l’Agrupament d’Escoltes i Guies Verge de la Candela, de Valls, canten l’Hora dels Adéus al final d’una sortida conjunta de les diferents unitats a Montblanc.

 

Vaig aprendre L’Hora dels Adéus a l’escoltisme, suposo que com tants. La cantàvem al final dels campaments, de les trobades entre unitats, de festivals diversos, i sempre que calia emfatitzar un punt i final.

No és cap secret que l’Hora dels Adéus, que en alguns cançoners apareixia titulada com L’Alegre Adéu-siau, manlleva la melodia d’Auld Lang Syne (més o menys, «pels bons temps passats»), la cançó d’origen popular escocès fixada a finals del segle XVIII amb què els britànics reben les dotze campanades del Cap d’Any tot alçant la copa. Però nosaltres no en sabíem res, de tot això. Arribat el moment enllaçàvem les mans després de creuar els braços i cantàvem oscil·lant a dreta i esquerra, excepte quan arribàvem a la part que deia: «ens estrenyem ben fort mentre diem adéu-siau», en què fèiem exactament això: estrènyer estirant.

Per si algú ve de l’hort, la cosa va així:

«És l’hora dels adéus
i ens hem de dir: Adéu-siau!
Germans, dem-nos les mans,
senyal d’amor, senyal de pau.

El nostre comiat diu:
a reveure si a Déu plau!
I ens estrenyem ben fort
mentre diem: Adéu-siau.

No és un adéu per sempre,
és sols adéu per un instant;
el cercle refarem
I fins potser serà més gran.

El nostre comiat…

La llei que ens agermana
ens fa més forts i ens fa més grans.
Si ens fa més bons minyons,
també ens fa ser més cristians/catalans».

Si ja se la sabien i han passat de llarg la transcripció, tornin enrere i vagin a la darrera línia, en la que recullo dues alternatives: «cristians» i «catalans». I és que aquest servidor l’ha cantat i l’ha sentit a cantar de totes dues maneres. Quina és la bona? La que vulguin, i probablement depèn del context.

En tot cas els prego que es fixin en l’estrofa completa: parla de «la llei que ens agermana». Quina llei? La «llei escolta», naturalment, un decàleg de normes que els minyons (i les noies guies) es comprometien a complir («fer la promesa») i que va ser formulat en primera instància pel fundador del moviment, el militar anglès Baden-Powell el 1908 i catalanitzada el 1927 per Batista i Roca, si bé s’ha anat reformulant i avui en dia n’hi ha tantes versions en català com famílies té el moviment a casa nostra.

Cantar la tercera estrofa de l’Hora dels Adéus, amb la seva referència a «la llei que ens agermana», té un gran sentit en una activitat del moviment o en una trobada d’antics escoltes, però deixa de tenir-ne en molts altres contextos.

De petit recordo haver-la començat a cantar amb la versió «més cristians», però és que el meu escoltisme era confessional, lligat al bisbat de Vic i amb un mossèn consiliari, vicari de la parròquia de la Seu. Però el «més catalans» no va trigar a arribar. Al capdavall, el primer manament de la llei escolta reclamava «ser lleial a Déu i a la pàtria». I obeir el pare, la mare i els caps de la unitat.

 

 

 

 

 

 

Últims records

La Universitat Catalana d’Estiu a Vic i els pas de la Marxa de la Llibertat

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Recordant què havia sentit a dir sobre l’església del Carme el 1936

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez
Buscar a tot memoria.cat