Després d’haver escrit sobre “la saga dels Massegú¹, el meu primer cognom, fent èmfasi, especialment, sobre el meu avi patern, Josep Massegú Masdeu -el qual no vaig conèixer, perquè va morir vuit anys abans que jo nasqués-, em proposo dedicar aquest text al meu avi matern. De l’avi Bruguera, sí que en tinc un record ben definit, ja que va morir quan jo tenia quinze anys.

L’avi Massegú fou un mestre conegut, important i molt popular a la nostra ciutat. El segon seria com el seu revers: una persona senzilla i discreta, popular també, però dins del barri a l’entorn de l’ajuntament manresà.

1 – La història

No vaig aconseguir conèixer els meus besavis pel cantó Bruguera, només sé que es deien Josep i Cecília². El meu avi matern es deia Josep Bruguera Inés (1889-1957), l’avi Bruguera com li dèiem els nets. Tothom el coneixia pel Bruguera a seques; fins i tot la seva dona el cridava pel cognom. Era una mica panxut, però d’estatura normal. La cara la tenia rosada, amb unes venetes blaves que se li destacaven. Tenia els ulls blaus i els pocs cabells, sedosos i ben blancs. Sobre els llavis hi portava un bigotet, igualment blanc. El recordo molt bé darrere el taulell, amb el braçal sobre l’espatlla i a punt per fer cafès; o assegut en una cadira al carrer, davant la porta de la Fonda de Sant Antoni, fent-la petar amb algú o altre, o senzillament, contemplant la gent que passava.

2 – El músic

De jove va fer de músic, tocava la trompeta en una cobla i es passava els dies anant d’aquí a allà, tocant per les festes majors de pobles i ciutats, tal com explicaven els de la Trinca en el seu famós disc sobre la Festa Major: les sardanes, el concert vermut, la Missa, la processó, el ball de tarda, el ball de nit a l’envelat… Vet-ho aquí, que en un dels seus viatges per Manresa, va fer estada a la fonda de la família de la que fou la meva àvia, Trinitat Camprubí i Puigneró (1895-1994). I vet aquí el resultat: es van casar l’any 1917. L’any del meu naixement celebraven les seves bodes d’argent (11 de gener de 1942). L’avi Bruguera, va ser un bon professional i va gaudir molts anys amb el seu instrument de vent. Per això sempre va guardar la seva trompeta amb una certa enyorança. Jo la vaig seguir guardant com una relíquia, fins que en algun trasllat se’m va trencar, ara només em queda d’aquella trompeta l’embocadura³.

3 – L’agutzil

Durant la Guerra, em consta que la família es van haver d’exiliar a Guissona⁴, perquè el seu pare, o el seu avi, havia tingut un càrrec important a l’ajuntament badaloní, durant la República. D’allà venia, doncs, la seva família. Un cop acabada la confrontació fratricida, i ja casat i amb dues filles, li van oferir entrar a l’Ajuntament d’agutzil. Aquest grup de servents de l’Ajuntament -que feien de conserges, de missatgers per dins i fora de l’ajuntament, de vigilants, de recepcionistes, etc.-, eren com una família. Un cop a l’any feien una arrosada a la Colònia Jorba, un racó de món amb una font⁵, taules, arbres i unes ceràmiques modernistes⁶, en un puzzle de mosaics a les parets de l’entorn de la font. Allà ens hi congregàvem les famílies dels agutzils. Hi havia un bon ambient. L’arròs feia xup-xup (com ho cantava el meu avi), els melons i la beguda refrescant-se als bassals sota la font, i la mainada, acompanyats d’algunes mares i àvies, retornàvem del riu Calders, on ens havíem banyat, pescat cap grossos i crancs. Ens ho passàvem d’allò més bé. Recordo a l’agutzil Sr. Olivares, que sempre em feia bromes amb les seves sabates i el barret; el llargarut agutzil Casañas, que aprofitant ser l’encarregat de cobrar el dret de vendre a les pageses, s’havia muntat la seva rifa particular i venia números pel mercat. N’hi havia un altre, el Senyor Álvarez, que un cop jubilat venia sovint a la fonda a dinar i alguns dies a sopar. En aquesta seva última etapa, anava amb ulleres fosques, gairebé no hi veia, s’ajudava amb un bastó i portava una mena d’abric com una capa, semblava un pirata retirat, d’aquells que surten a “L’illa del tresor” d’Stevenson⁷. Se sabia de memòria moltes de les parts del Quixot, n’era un enamorat, deia que aquell llibre era per a ell com una norma d’or o com una espècie de bíblia. Una vegada li va regalar un llibre al meu pare sobre “El Quixot”, que ell mateix havia escrit. També escrivia poemes en castellà: “Canto a Córdoba”, fou un altre llibre que ens va regalar.

A l’avi Bruguera, nosaltres només el vèiem tocar la seva trompeta quan passava pels carrers principals, ben uniformat, amb la seva gorra de plat i guants blancs, pregonant el programa de la Festa Major o el de la Llum. Els dies que sortien les autoritats en processó, de l’Ajuntament fins a la Seu, o pel Corpus o Setmana Santa, ell era un dels dos porrers que encapçalaven la comitiva oficial.

4 – L’home

Era un home senzill i bo. Només cal dir que, tot i ser el del mig de tres germans, un cop casat va portar els seus pares i la seva germana més petita, minusvàlida físicament, a viure amb ell a la Fonda de Sant Antoni⁸. Era dels que s’ho guarden tot al pap, sofert i pacient, però tenia el seu geni. Un dia, quan jo era molt petit, a l’escola de les monges de Casa Caritat em van castigar, no se perquè. La cosa no hauria passat d’aquí si no fos que se’m van descuidar tancat a la classe a l’hora de dinar. El meu avi, al veure que no arribava, em va venir a buscar i em va trobar tot sol a classe. Em va fer saltar per la finestra, que era a planta baixa⁹ i va anar, amb mi agafat de la mà, a fúmer-li una filípica a la monja, de pare i senyor meu.

L’avi Bruguera va morir un any després del meu besavi matern, Martí Camprubí. Jo tenia quinze anys. Va morir a causa d’una mena d’hepatitis estranya. El Dr. Amand Redondo¹⁰, que era el metge de la nostra família, venia a visitar-lo sovint. Va morir a casa, a la Fonda de Sant Antoni.

5 –Els Bruguera Inés

Tibant el fil dels Bruguera, sé que l’avi tenia un germà més gran que vivia a Barcelona. La meva mare i la meva tia li deien el tiet Gaspar. Treballava a la banca i havia assolit una posició social bastant alta. Del matrimoni d’aquest tiet de la meva mare i la seva muller Paquita Talleda, en van seguir tres fills Bruguera Talleda: l’Eugeni que va ser metge anestesista; el Josep Maria, que va seguir el camí del seu pare, a la banca; i el tercer, el Jordi, que es va fer monjo de Montserrat. Aquest últim va ser sempre l’enllaç natural entre aquesta família de Barcelona i els Bruguera de Manresa. La meva mare i la tia Maria s’hi van fer molt, els de la meva generació, però, hi vam anar perdent el contacte. Només ens va restar la mica de relació amb el monjo, mentre va viure. Aquest va entrar a Montserrat de jove i s’hi va estar més de quaranta anys. En va sortir per casar-se amb una dona benestant. Però, l’hi va sortir malament, perquè va acabar ben sol. Tanmateix, va esdevenir un home molt savi, fou un dels filòlegs més importants dins l’univers de la llengua catalana.

El Pare Justí Maria Bruguera, va sortir del Monestir de Montserrat, doncs, per tornar a ser en Jordi Bruguera Talleda (1926-2010). La meva mare i la tia no ho van encaixar, per molt que ho volguessin dissimular. El seu cosí monjo que havia casat a mitja família, no podia haver-les defraudat d’aquesta manera. Ell ja portava una temporada sortint molt del convent. Li agradava conduir a gran velocitat i viure la vida, fora del monestir. Pel què es veia, el procés de sortida feia temps que havia començat. La meva mare, al fer-se efectiva la seva eixida del convent, va escriure darrere el recordatori del dia que el van consagrar: “i el dia tal en va sortir”. Una frase curta, però, posada per sempre en aquell paper com una agulla clavada en un insecte¹¹.

Dels nets i besnets d’aquest tiet de la meva mare, els Bruguera de Manresa, al morir els familiars d’un i altre cantó, que ens feien de pont, n’hem perdut el contacte. Sé que el gran dels Bruguera Talleda, l’Eugeni, es va casar amb Teresa Cortada, una infermera de l’Hospital Clínic. I que van tenir sis fills Bruguera Cortada, dels quals quatre son metges: en Miquel, hepatòleg (molts anys presidint el Col·legi de Metges de Catalunya); la Rosa, psiquiatra infantil; el Jordi, cardiòleg i l’Eugeni, psiquiatre. I un altre que va destacar en el món del tenis, el Lluís Bruguera, però sobretot el seu fill Sergi.

6 – La germana petita del meu avi

La que sí vaig conèixer i molt, perquè vivia sota el mateix sostre que nosaltres, va ser la tia Llúcia (1894-1957), que era la germana petita del meu avi matern. Era una mica justeta. Ens ajudava molt, però, sobretot en aquelles feines poc agraïdes: pelava les patates, triava els pèsols, les mongetes tendres…, es cuidava dels conills i les gallines, que teníem al pati, els donava menjar, els netejava les gàbies, etc.. Acompanyava els meus germans i a mi a l’escola quan érem petits, ens cuidava i vigilava a les hores de més feina. Una vegada li va caure el meu germà Pere, que era molt petit, dins d’un sortidor, d’un parell de pams de profunditat, que teníem al pati i hi va haver a casa un veritable rebombori. Va morir sis mesos després del meu avi. Un bon dia li va dir a la meva àvia que tenia un dolor al pit, li va fer ensenyar i ho tenia tot dur i ple de bonys. La va portar al metge i ja va certificar un càncer de mama com una catedral. En aquells anys a les dones els costava molt ensenyar les intimitats, ella ho va guardar com un secret, i quan ho va dir, ja era massa tard.

Aquesta tia Llúcia, que era tia de la meva mare, però que tots li dèiem tia, era molt religiosa, diria que molt beata. Sempre repartia estampes amb la Mare de Déu o el Sagrat Cor o algun Sant. Era molt devota, estava sempre entre monges, a la parròquia. Feia de zeladora d’aquelles capelletes que anaven de casa en casa. A mi me la recordava una mica, però sense tanta tristesa, aquella cançó del Serrat: La tieta. Era molt bona dona, ens donava caramels i regals pels sants i pels aniversaris.

7 – Les germanes Bruguera de Manresa

L’avi Bruguera i la iaia Trini van tenir dues filles, Bruguera Camprubí, la que esdevindria la meva mare, Laura (1917-1991), i la meva tia Maria Joncadella (1922-2017)¹², la segona rossa i la primera morena. Segons el meu avi, a la petita li van posar aquest nom perquè la Mare de Déu del Santuari de Joncadella els havia fet favors. Entremig haurien tingut un vailet, si no s’hagués mort abans de temps. El meu avi el va posar en una capsa de sabates i el va portar a enterrar al cementiri.

La meva mare va cursar la carrera de piano al Conservatori del Liceu de Barcelona, amb unes notes excel·lents. Gràcies al meu avi, doncs, la música, especialment el piano, va ser sempre present a casa nostra. No hi havia festa que no acabéssim tota la família a l’entorn del piano, escoltant la meva mare i la meva germana interpretant partitures de tota mena; així com afegir-s’hi a la festa, la tia Maria amb la seva bona veu. La mare, molt a pesar de la feina tan lligada de la fonda, així com el fet de tenir cura dels quatre fills, sempre va tenir el piano com el centre de les seves preferències. Fora de casa, quan hi havia sarsuela “als Carlins”, ella era l’encarregada d’acompanyar als intèrprets durant els assajos¹³. Igualment, com amb alguna cantant que venia a casa a assajar i practicar, molt sovint. L’instrument, el vàrem estudiar els quatre germans, al Conservatori Municipal de Música de Manresa¹⁴, tot i que la única que hi va reeixir, excel·lentment, va ser la nostra germana Glòria. Aquesta, va seguir els estudis superiors al Conservatori del Liceu, amb unes notes també excel·lents, com la nostra mare.

La nostra mare es va casar amb en Pere Massegú Selga (1914-1984)¹⁵, on tots dos, van quedar ben atrapats per la feina d’hostaleria. La mare servia les taules, sortia cada matí a comprar fruites i verdures de proximitat per l’entorn –la coneixien i l’apreciaven, com a persona i clienta, totes les pageses i els propietaris de les parades del mercat de la Plaça dels Màrtirs¹⁶– i tenia cura de les habitacions. Les compres a gran escala les feia el pare.

La meva tia Maria Joncadella, es va casar amb en Josep Maria Marcos Gutiérrez-Ravé (1915-1988). De jove va ser secretari de l’alcalde Joan Prat Pons (1893-1973). Conjuntament amb el seu soci Maurici Majó¹⁷, va crear l’empresa “Maderas Sant Vicente”¹⁸. I de gran, va ser regidor -i alcalde provisional durant la transició -, del govern de l’alcalde Ramon Roqueta (1925-2018). Aquests meus tiets, es van conèixer en l’ambient del teatre “dels Carlins”. La meva tia va ser-ne una valuosa intèrpret, especialment reeixia en difícils papers dramàtics. Al revés de la mare, que a part del piano, només va estudiar el més bàsic a les monges de Casa Caritat, la tia va estudiar el batxillerat a l’Institut Lluís de Peguera. Però, seguir a la universitat, en aquell temps i per una dona, era una qüestió molt minoritària. Les dones, eren, bàsicament, preparades per casar-se i tenir fills: aprenien a cosir, brodar, cuinar, etc..

8 – Els darrers portadors del cognom

Dels germans de l’avi, doncs, només en van passar el cognom, com a primer, aquest germà de Barcelona, de nom Gaspar, i els seus descendents.

Les dues filles Bruguera dels meus avis, Laura i Maria J., tot i tenir descendència, només ens el van passar com a segon.

Avui en dia, només restem, entre els nostres conciutadans, quatre germans Massegú Bruguera¹⁹ i dos germans Marcos Bruguera.

Dels nostres dos cosins, la gran, la Rosó, es va casar amb en Francesc Naval Vázquez (1935-1997), que treballava a l’Anònima manresana i que va ser l’iniciador de les arts marcials a la nostra ciutat. Així com la meva cosina en va ser del ioga; ja que durant la seva vida professional va exercir de mestre d’aquesta tècnica oriental, i va formar-ne una bona colla de seguidors. Els seus fills Naval Marcos, nets i besnet, ja han deixat el Bruguera pel camí.

El cosí Josep Maria, és un metge molt valorat i conegut a la nostra ciutat, encara en actiu. Casat amb una mestra-psicòloga, la Nuri Morta, els seus dos fills Marcos Morta, ja també s’han quedat sense el nostre segon cognom.

9 – Algunes conclusions

El fet que el meu avi matern treballés a l’ajuntament d’agutzil, sumat a que sovint havíem de fer-hi algun servei professional, com a barmans o hostalers, va fer que fins als meus tretze o catorze anys, l’ajuntament manresà fos com una prolongació de la casa on vaig néixer i viure, perquè tothom em coneixia; i hi entrava i en sortia amb qualsevol excusa.

D’on ve el nostre segon cognom? Segons el diccionari: “una comunitat vegetal en la qual dominen els brucs, s’anomena bruguerar, brugosa, bruguer o bruguera”.

A dia d’avui, la immobilitat radical dels cognoms s’ha relativitzat. Perquè hi ha la possibilitat, i és legal, de canviar-ne l’ordre segons conveniències. Per tant, els segons cognoms, passats al davant, poden seguir tirant endavant i a l’inrevés els primers.

A les famílies, quan l’arbre genealògic va creixent, sempre hi ha, per sort, algunes persones que fan de pont entre branques diverses. Malauradament, quan alguna d’aquestes persones falta, l’oblit plana entre branca i branca.

He pensat, mentre intentava escriure sobre el meu avi matern, que hi ha molts nivells d’històries. Les que surten als llibres, als mitjans de comunicació, per tot arreu, fins a les que son recordades tan sols per fragments de dins de miríades d’arbres genealògics. I que els grans prohoms, sobresurten d’una immensitat de noms i cognoms, com els dofins salten i es deixen entreveure per sobre la superfície del mar. Tanmateix, els moviments històrics no els fan només els generals, els líders, els grans homes i dones que han anat sempre al davant, com la “Llibertat guia el poble” en el famosíssim quadre de Delacroix²⁰, sinó, també, els granets de sorra sumats per la gràcia d’un infinit d’històries anònimes.

Igualment, m’han vingut a la memòria les dues primeres estrofes del poema “Gent” d’Yevgueni Yevtushenko²¹:

“No existeixen homes poc interessants.

Els seus destins són com històries de planetes.

Cada un és únic, sol, ell sol,

no n’hi ha cap altre que s’hi assembli.

I si algú ha viscut en silenci,

feliç en el seu racó,

la seva mateixa insignificança

l’ha fet interessant.”

 

 

1 Sobre l’avi Josep Massegú Masdeu i els seus descendents, he escrit un article, titulat “La saga dels Massegú”, que es pot llegir a “records personals” de www.memoria.cat

2 Es deien Cecília Inés Clara i Josep Bruguera Tomàs, i les seves restes reposen al Cementiri de Manresa, junt amb les de l’avi Bruguera, la tia Llúcia, la iaia Trini i els meus pares Pere i Laura.

3 El meu avi, en deia la boquilla.

4 D’aquest poble era la cobla on tocava la trompeta el meu avi.

5 És la “Font de l’Avi”, creada en honor i memòria del fundador de la colònia i de Cal Jorba.

6 Les va dissenyar un escultor, dibuixant i pintor manresà, es deia Lluís Uró i Servitja (1903-1938). Va morir molt jove, misteriosament, durant la guerra del trenta sis. Aquest artista, compartia estudi amb l’Evarist Basiana al carrer d’Urgell; i era admirat i molt estimat pels artistes de la generació dels Vilanova, Vilajosana, Corrons, Salisi, etc. Després de la seva mort, el seu estudi se’l va quedar el meu mestre Vilajosana. Al Museu Comarcal de Manresa hi ha varies obres seves exposades. Un baix relleu en fang cuit, que una vegada el vam anar a buscar amb el Soler Montferrer, perquè havia de formar part d’una mostra que anomenàrem “Cent Anys d’Art Manresà”. La qüestió és que ens va caure per les escales del Museu i es va trencar en cent trossos. Per sort el restaurador Sr. Josep Ma. Rossell, que tenia el taller al carrer Magnet, ens el va deixar com si fos nou. Avui segueix exposat al Museu i ningú diria que un dia va quedar fet un trencadís de fang cuit.

7 Robert Louis Stevenson (1850-1894).

8 Per tant, abans de venir jo i els meus germans al món, vivien a la Fonda dos matrimonis de besavis, els avis, la germana minusvàlida de l’avi i les dues filles dels avis: la meva mare Laura i la meva tia Maria Joncadella.

9 Era la part anomenada “El Xalet”, construïda per Alexandre Soler March (1873-1949). Quan hi vaig anar jo, però, l’obra ja havia estat esguerrada i tan sols en restava la planta baixa.

10 El meu pare ens hi tenia a tots aconductats. Per això, pagava una quota mensualment. Recordo el seu rebut, que era com una mena de tira de les tómboles. Aquest metge, era el pare del famós metge que va acompanyar i donar suport als escaladors del Centre Excursionista de la Comarca de Bages, en les seves famoses i èpiques escalades.

11 Als darrers anys de la seva vida, el trobàvem quan anàvem a l’Auditori de Barcelona (ell n’era un assistent fidel) i ja el vèiem molt malament de salut: caminava encorbat i ajudat amb una crossa. Portava, però, amb gran serenitat un càncer bastant escampat. Tot i el mal, seguia anant a concerts i treballant tant com podia. Els seus nebots barcelonins en tenien cura. També, segons ens comentava ell mateix, la dona que va ser la causa de la seva sortida del convent i, tot i que vivien separats, el visitava de tant en tant.

Finalment, el Jordi Bruguera, va morir el dia 21 de juny de 2010 a l’edat de 83 anys. Nosaltres vam anar al funeral a Barcelona el dia 23. Aleshores, ja vaig sospitar, que amb la seva mort s’havia trencat l’únic pont vivent entre els Bruguera de Manresa i els de Barcelona.

12 Alguns ho escriuen Juncadella i altres, que sembla el mot més acceptat, Joncadella, perquè, segons diuen els entesos, ve de joncs: trobada entre els joncs.

13 Normalment, l’orquestra fa uns darrers assajos. La resta, és costum que un o una pianista acompanyi el dia a dia dels assajos.

14 Que aleshores era en un primer pis, amb l’entrada al costat del Teatre Conservatori, al carrer del Mestre Blanch. On hi havia un estol de músics mestres, com la senyoreta Blanca Morera, el senyor i la senyora Tardà, la senyoreta Comellas, la senyoreta Alavedra, etc.; el senyor Claret n’era el secretari, i els conserges i conservadors la família de l’avi i el fill, Miravitlles.

15 Del meu pare en parlo, també, en l’article “La saga dels Massegú” a records personals de memòria.cat.

16 Així s’anomenava l’actual Plaça Major.

17 El Maurici fou el germà gran del Ramon Majó, famós dirigent del PSUC a la nostra ciutat.

18 Tota la fusta utilitzada per la plaça de braus manresana, situada a l’aparcament que hi ha, actualment, al costat de la plaça Onze de Setembre, la van servir l’empresa del meu tiet i el seu soci.

19 Dels quals n’he dit quatre coses, igualment, a “records personals” de www.memoria.cat.

20 D’Eugéne Delacroix (1798-1863).