1 – Breu introducció

La branca de la família del meu pare, a l’hora d’explicar-ne els avantpassats, és més complexa i vague que la de la mare. Ja que d’aquesta, vaig conèixer-ne els avantpassats més pròxims, però de la part del pare només vaig conèixer la madrastra del meu pare; la iaia Mercinda, com li dèiem nosaltres, familiarment.

2 – L’origen

Hi ha diverses versions sobre el naixement i la infància del meu avi, l’iniciador de la saga dels Massegú a la nostra ciutat. La primera, i segons el què sempre havia sentit dir per tradició oral, el meu avi patern, “el Senyor Pepet”, com el coneixia tothom, de petit va ser abandonat pels seus pares; i, per aquest motiu, va viure la seva infància a l’Hospici d’Olot¹. Per tant, devia néixer per aquella comarca de la Garrotxa. Més endavant, però, el van adoptar una família benestant del Mas Segú de la Vall d’en Bas, una casa pairal que encara existeix. Aquesta família li va donar els cognoms que va portar sempre i que ens va traspassar a nosaltres. Es deia Josep Massegú i Masdeu (1884-1934). Tampoc se sap el com i el per què, però la qüestió és que va venir a raure a Manresa. El que és cert que a la nostra ciutat hi va deixar una bona empremta². Va ser un mestre excepcional, segons explicaven els que el van arribar a conèixer. A més, formava part de la Creu Roja de la delegació de Manresa³ i, ideològicament, era afí a la Solidaritat Catalana. Va fundar una acadèmia, l’Acadèmia Massegú, que va fer furor durant aquells anys. L’hi deien el “mestre del galliner”, degut a tants alumnes que tenia a l’escola. Es veu que només li van arribar a fer la competència els Germans de les Escoles Cristianes de la Salle, que en els moments més àlgids de l’acadèmia de l’avi van instal·lar-se a Manresa⁴. Aquesta acadèmia, per la qual va passar mig Manresa, va canviar de lloc vàries vegades, l’ultima fou al carrer de Na Bastardes, on després de la mort de l’avi, a la part baixa s’hi va instal·lar l’entitat del “Coro” de Sant Josep, i el van seguir utilitzant com a escola la iaia Mercinda i la tieta Nasieta, la germana petita del meu pare. Però tan sols feien servir la part de dalt i una mica de terrat o pati que hi havia a la part del darrera, pel carrer dels Jueus que baixa de Na Bastardes a la Plaça Creus, que és per on s’entrava a l’escola, després de la mort de l’avi; ja que l’antiga porta principal, del carrer Na Bastardes, estava ocupada per l’esmentada entitat coral. Ara, aquest edifici, no serveix per res i està bastant abandonat. Durant molts anys, per l’antiga porta principal, encara s’hi llegia, borrosament, el títol d’Acadèmia Massegú i un subtítol que deia “la letra con sangre entra”. Quan el regentaven aquesta meva àvia i la seva filla, hi havia anat moltes vegades, a veure-les o a ajudar-les en alguna petit servei, ja que era molt a prop de la nostra fonda. En aquell temps no es necessitaven títols per ensenyar, per això la madrastra del pare i la tia van poder seguir amb aquella feina que els havia deixat el meu avi, tot i que només agafaven mainada; en tenien una bona colla, però. A l’entrada de la Baixada dels Jueus, arramblat a la paret, hi havia un baladre molt gran, em va quedar gravada la lliçó de que les flors i les fulles d’aquell arbust eren molt verinoses.

El fet que l’avi patern anés a parar a l’Hospici d’Olot, és la dada que se’ns va explicar i la que jo havia sentit i assumit des de petit. Tanmateix, hi ha una segona versió d’allò que succeí, segons la meva cosina Nuri Massegú Soler: el pare de l’avi Pepet, o sigui el meu besavi patern, va tenir aquest fill amb una dona que no era la seva, i va amagar, o portar, el fill a l’Hospici en qüestió. Sembla ser que a la llarga el va recuperar, li va posar els cognoms i tot es va normalitzar socialment.

N’hi ha, però, una tercera narració, documentada, i, per tant, més que probable. La va descobrir la meva germana Laura, al trobar per Internet el número, abril – maig de 1934, de la revista bimensual “Cultura”, que era, com hem dit, la portant veu del Col·legi Acadèmia Massegú:

El dia 17 d’abril de 1934 havia mort aquest meu avi patern, i la revista en qüestió estava dedicada a la seva memòria. En ella, s’hi explica que nasqué a Manresa l’any 1884. Fill de pares treballadors i pobres a l’ensems, de molt petit conegué l’angoixosa sort dels orfes i la buidor de l’escalf familiar, car els seus pares moriren quan encara no havia sortit de la infantesa. I, fou afillat, llavors, pel senyor Josep Farga, fundador del primitiu col·legi de Sant Sebastià, domiciliat al carrer de les Bastardes. [Aquest bon senyor], dedicà [el meu avi] a l’ensenyament dels infants que tenia confiats, despuntant ja en ell una innata atracció vers la mainada.

L’autor de la ressenya, que signa simplement amb una S, ens diu que l’activitat de l’escola no era prou per seguir endavant i això feia que en les hores de lleure, que eren molt poques, tingués de dedicar-se, junt amb el seu tutor, a la confecció d’espardenyes i altres petits treballs amb els quals sortien airosos de les necessitats de la vida.

Sembla ser que, quan el meu avi patern tenia 17 anys, perdé el seu bondadós tutor, quedant hereu de l’educació de la mainada del Col·legi, situat llavors a la plaça de Creus, número 1. Es veu que, fins i tot, fa hores extres per fer-se amb el títol professional, que obtingué quan comptava vint-i-nou anys d’edat. En aquesta època, segons el text, el Col·legi fou traslladat al carrer del Born. El Col·legi del senyor Pepet començà a popularitzar-se i ben aviat la insuficiència del local el feu traslladar al carrer Nou, número 1. L’any 1928, havent-se fet petit l’edifici del carrer Nou, traslladà el Col·legi al carrer de les Bastardes, número 10, fundant a l’incorporar els seus fills a l’ensenyança, el Col·legi Acadèmia Massegú.

Quan el meu pare era molt petit, es va morir la seva mare, la que hauria estat la meva àvia. Només se que era una Selga – el meu pare es deia Pere Masssegú i Selga -, i que era parenta de lluny de la família Selga (la del famós pediatra, del dels ciments…). Davant d’aquesta circumstància, l’avi Pepet es va casar, en segones núpcies, amb la que els ajudava en les feines de la casa; i que es va convertir amb la madrastra del meu pare. Em consta que aquesta avia Mercinda – la vaig ben conèixer, ja que va morir quan jo tenia trenta i un any -, els va cuidar molt bé a tots, i se’ls va estimar, tant els tres fills de la primera dona de l’avi com els tres que van seguir del segon matrimoni, no se li pot retreure res a la bona dona. L’únic que van fer, potser inconscientment, va ser esborrar tots els rastres i tots els lligams familiars amb la primera dona. Ningú no en va saber mai res, fins que la tia Maria Soler, la dona del germà gran del meu pare, el tiet Ton, va investigar i va trobar, a través de l’esmentada família dels Selga, un germà de la mare verdadera que vivia a Sant Vicenç de Castellet, primer, i més tard a Marganell. A partir d’aquell descobriment, el meu pare i el seu germà gran, anaven a visitar, molt de tant en tant, a aquell oncle, sense fer-ne gaire escudella, diria que una mica d’amagat.

3 – Els descendents

L’avi Massegú, va tenir tres fills (Massegú Selga) amb la primera dona: una tal Angelina, que va morir molt jove i que jo només en vaig sentir a parlar alguna vegada, el tiet Ton i el meu pare. I del matrimoni amb la iaia Mercinda (Mercè Vilana i Colom (1900-1973), tres fills més (Massegú Vilana): el tiet Pepito, la Nasieta i un de més petit que es digué Àngel i que va morir a la guerra, no se si al camp de batalla o degut a alguna malaltia.

L’avi patern, però, es va morir quan tots els fills ja eren grans, vuit anys abans del meu naixement. Gairebé tots els seus fills havien treballat a la famosa acadèmia, tot i que el tiet Ton fou l’únic que va arribar a tenir el títol de mestre. Amb la mort de l’avi hi va haver dispersió professional de germans, afavorida també pels casaments d’uns i altres. Tanmateix, podem dir, com veurem, que la vena pedagògica, iniciada per l’avi Massegú, ha predominat – i predomina – entre els seus descendents al llarg dels temps.

4 – El continuador

El tiet Ton (Antoni Massegú Selga (1911–1960), doncs, és el que va agafar el testimoni i el que portava a la sang la vocació pedagògica i l’empenta de l’avi. Va fundar l’Acadèmia Central i va tenir una bona acollida a la ciutat, on va fer-hi molt bona feina. Es va especialitzar en els Peritatges Industrials, amb els que va agafar molta fama; Val la pena subratllar, que va saber rodejar-se d’un bon equip de professors⁵. El tiet Ton era una persona molt peculiar. Un gran pedagog, ensenyava matemàtiques com ningú, les explicava molt bé. Era obert, amable, senzill i sense massa complicacions en el tracte; amb pocs cabells, una mica despistat i més aviat baixet i rodonet. Per bé que, aparentment, no tenia autoritat amb els alumnes, se’ls guanyava per la seva saviesa, bonhomia i saber fer. Li passaven les típiques coses que els passen als savis despistats: buscava el cigarret i el portava enganxat als llavis, de vegades, fins i tot, se’l posava pel cantó que crema… Els alumnes, amb ell, s’ho devien passar bé. Començava la classe xerrant de coses intranscendents, que no tenien res a veure amb el tema, era com una tècnica, perquè quan els tenia desfogats anava de cara al gra i en treia molt rendiment dels seus alumnes. Fou tot el contrari d’un dandi. Tanmateix, era molt bon home, tothom se l’estimava. Tenia una veritable vocació de mestre, quan ensenyava se li notava que sentia veritable estimació per aquella professió. El meu pare sempre va tenir una especial deferència per aquest seu germà gran. Estaven molt units, suposo que devia influir el fet d’haver tingut la mateixa mare.

Aquest tiet Ton, és va casar amb la Maria Soler Viñas (1918-1998), una modista molt bonica. Vivien en un pis del carrer Barcelona, prop d’on havia viscut el general de la caserna del Carme, en un edifici propietat dels forners Masses. Tenien un terrat molt gran que donava sobre d’uns patis dels amos. En aquell terreny hi havíem jugat a futbol amb el meu cosí Toni i el Joan, el fill d’aquells forners. A més, els tiets es van fer una caseta a Calafell, prop de l’antic Hospital de Sant Joan Déu. Més d’una vegada m’hi havien convidat a passar-hi quinze dies. Estades que he gravat en la meva memòria com a molt felices, tot i que m’hi trobava un xic acomplexat, perquè els meus cosins alternaven amb una colla de jovent de famílies benestants: uns anaven al Col·legi Alemany, altres a l’Institut Francès… Vivia amb aquests meus tiets, una germana de la tieta Maria, que es deia Carme Soler Viñas (1916-1998), i la mare d’elles, l’àvia Núria. La tieta Carme, fou l’administradora i el braç dret del tiet Ton. Estava soltera i dedicada totalment a portar els comptes i la paperassa de l’acadèmia del tiet. L’àvia dels meus cosins fou una gran cuinera, feia un arròs extraordinari. Me n’ha quedat un bon record dels requisits culinaris i del bon tracte d’aquesta àvia Núria.

5 – La branca de l’Acadèmia Central

Aquest matrimoni van tenir quatre fills, de cognoms Massegú Soler: la Maria Núria, el Toni⁶, la Maria Carme i la Josefina. La gran va ser professora de música de l’Institut Pius Font i Quer. Es va casar amb en Pere Rubió, catedràtic emèrit i ex director de l’institut Pius Font i Quer i de la Universitat Politècnica de Manresa. Els seus dos fills, Maria i Josep Rubió Massegú, segueixen els camins dels pares. La Maria, professora al’ INS d’Auro de Santpedor i el Josep professor a la Universitat Politècnica. El segon fill, el Toni, casat amb la Maria Àngels Calveras, va ser el continuador de l’Acadèmia Central. Els seus dos fills, Massegú Calveras, actualment, dirigeixen sengles col·legis manresans, el Toni, l’Institut Escola Manresa i el Jordi la Salle Manresa. La tercera ha fet de mestre a Barcelona, obrint-hi la saga barcelonina dels Massegú amb els seus fills Pujol Massegú. I la petita, també es va dedicar a l’ensenyament com a biòloga, com el seu marit amb la filosofia, les ciències socials i la inspecció d’Instituts. Aquest han sumat el cognom Massegú a la ciutat de Girona, amb els seus fills Dalmases Massegú.

El tiet Ton va morir de sobte, d’un atac de cor, abans de complir cinquanta anys. Aquest fet va significar un trasbals per la direcció de l’Acadèmia Central. El meu cosí Toni, va ser-ne, com hem dit, el responsable: fins que va morir, va seguir donant vida a l’Acadèmia Central, com a lloc d’ajuda i de suport pedagògic; així com de repàs i reforç de tota mena de matèries.

6 – Els Massegú de la Fonda de Sant Antoni

El meu pare, Pere Massegú Selga (1914–1984), era el petit dels tres fills del primer matrimoni i va quedar sense mare quan era molt petit. Aviat, però, va passar a tenir de madrastra la persona que convivia amb ells i els ajudava. El meu pare també havia fet de mestre a l’acadèmia de l’avi. Ensenyava català, en sabia molt, feia molt bona lletra i sabia molt de números i era capaç de rimar poemes amb molta facilitat. Mai, però, es va treure cap títol. Igualment que el seu pare, fou del cercle de la Creu Roja de Manresa, de jove fou camiller. El seu pare també li devia encomanar l’estimació a Catalunya, era catalanista i, fins al final, del Barça. Volent o sense voler, el meu pare ens ho va passar a nosaltres. M’atreviria a dir, que la vena artística em ve més aviat del cantó de la mare, i que la idea de país, de l’estimació a la terra, a la llengua i a la nostra cultura, del pare.

Al revés del seu germà Ton, el meu pare, de jove i mentre va mantenir la il·lusió de viure, fou molt presumit, la germana petita, la Nasieta, i la seva madrastra el van pujar com una flor: vestia molt elegantment, portava barret, i diuen que era tot un senyoret. Va conèixer la meva mare a les classes de català de l’Acadèmia de l’avi Pepet, que impartia ell mateix. El pare se’n va enamorar, però a la mare, d’entrada, no li agradava, perquè no podia suportar un home sense cabells, ja que el pare als vint anys ja era calb, tal com el vaig veure jo durant tota la vida.

Com tothom, el meu pare va haver d’anar a la guerra. Ell en tenia un mal record. Puc assegurar, sense equivocar-me, que aquelles pàgines tristes el van marcar per a tota la vida: veure homes caminant un bon tros sense cap, morir amics i coneguts al camp de batalla… Va estar a la rereguarda i al front republicà fins a la Batalla de l’Ebre, on va caure en mans dels Nacionals. I, després d’un temps engarjolat, com que demanaven mestres per ensenyar a llegir a tants analfabets com hi havia, el van alliberar i va fer de mestre pel nord de la península, a la zona nacional; com que era de la Creu Roja, també va treballar en hospitals. Aquelles separacions entre famílies i amics devien ser terribles. Festejaven amb la mare quan els va partir la guerra, s’escrivien, però es perdien moltes cartes, es refiaven tan sols de la pobresa de les notícies que donaven per la ràdio i les que corrien per via boca orella.

Poc temps després d’acabada la guerra es van casar, l’any 1941. Jo vaig néixer el 1942. Els meus pares van endreçar una habitació de la fonda, amb la idea de quedar-s’hi a viure i de viure’n. Val a dir que el meu pare, a causa de les noves circumstàncies, va deixar de banda totes les seves antigues cabòries pedagògiques, i algun intent professional. I vet aquí que, el fet de casar-se amb la filla gran de la Fonda de Sant Antoni, Laura Bruguera Camprubí (1918-1991), el va acabar marcant i decidint a dedicar-se en cos i ànima al gremi d’hostaleria.

7 – Els successors Massegú Bruguera

Els meus pares van portar al món quatre fills: el Josep Maria (el gran i el que signa aquestes lletres), la Glòria, el Pere i la Laura. Jo que, d’entrada, estava predestinat a seguir el nou ofici del pare, però que “uns guies invisibles” a través dels esdeveniments, van portar-me, amb algun que altre giravolt preliminar, a seguir la vocació pedagògica del pare del meu pare com a mestre del dibuix i la pintura: a l’Acadèmia Catalunya, la Badia Solé, els Arts i Oficis, el Casal de la Gent Gran i, finalment a la Salle Manresa. Dels quatre fills que hem tingut amb l’Assumpta Blanch – també educadora i mestre -, menys el segon, el Gerard, els altres segueixen el camí iniciat per l’avi Pepet: l’Oriol a la Universitat Blanquerna, la Laura a l’escola Sant Vicenç de Sant Vicenç de Castellet i la Maria a l’Institut de Navarcles. La meva germana Glòria va viure professionalment de la música i del piano, al Conservatori Municipal de Música de Manresa. Dels seus fills, Hernández Massegú, la gran, l’Imma, és professora d’anglès a l’Institut Lacetània. El David treballa a l’Ajuntament com economista. I el Dani, actualment, és director de l’Escola d’Art de Manresa. El tercer, el Pere, sempre ha treballat a l’Ajuntament de Manresa, com a economista i advocat; i en la conjuntura actual, n’és el regidor d’Hisenda. La germana petita, Laura, s’ha dedicat al suport psicopedagògic, dedicat als alumnes amb dificultats (EAP). I els seus dos fills, Pérez Massegú, el gran, el Marcel, és un notable creador artístic, sobretot de còmics i de figures tridimensionals. I la seva germana, Agnès, es dedica a la traducció i a l’ensenyament del japonès (poca broma).

8 – L’obertura dels Massegú a Terrassa

El primer fill del nou matrimoni de l’avi Pepet i la iaia Mercè, el tiet Josep Massegú i Vilana (1920-1991), que tots coneixíem per tiet Pepito, es va casar amb la filla de cal Botines, una saga de transportistes manresans: gent molt treballadora i benestant. Va entrar al negoci dels seus sogres, però molt aviat se’n va independitzar i va muntar el seu negoci dins del mateix sector. La nova firma es deia Transports Auto Manresa, feien el transport des de Manresa fins a Barcelona, passant per Terrassa i Sabadell. Amb el temps se’n van anar a viure a Terrassa, on hi van crear la central. Tenien sucursals als altres llocs importants de la línia que seguien els seus camions. Aquesta branca, doncs, va projectar el nostre cognom a la ciutat de Terrassa.

La dona del tiet Pepito es deia Maria Porta. Fou una dona molt activa, ja que sempre estava al peu del canó a les oficines centrals de Terrassa, del seu negoci de transport. Com que havia viscut la tradició dels transports a casa seva, coneixia l’ofici bé i vetllava el negoci com ningú.

Aquest tiets van tenir dos fills, Massegú Porta: l’Angelina (l’hi dèiem Angelineta) i el Josep. La noia va seguir el negoci dels pares. Es maridà amb en Pere Caba. El segon, el Josep, és un metge molt reconegut a la ciutat de Terrassa; es va casar i ha tingut cinc fills, Massegú Santaeulària, dels quals li han vingut una bona colla de nets. Alguns d’aquests cinc fills es dediquen a la música, creen i canten cançons religioses; sé que un d’ells treballa a la Facultat de Teologia de Barcelona; i que, també, algun altre, segueix la vocació d’educador dels Massegú.

9 – Els Tatjé Massegú de Manresa

La segona filla del segon matrimoni del meu avi patern, es deia Ignàsia Massegú i Vilana (1923-1982), jo sempre havia sentit que tothom l’anomenava Nasieta. Es va casar amb en Manel Tatjé. Jo hi havia anat moltes vegades a aquell pis dels meus tiets, a la Plaça Creus. Allà hi vaig iniciar una bona amistat amb el Lluís Calderer, el net de la portera de la casa on vivien. El balcó interior de la cuina donava al cel obert del pati dels porters. Des d’on, amb el Lluís, ens canviàvem patufets, els fèiem baixar i pujar amb una mena de corriola que ens havíem muntat. Bé, aquell pis tenia una galeria petita, una saleta d’estar on hi feien vida tot el dia, hi havia una taula rodona i una finestra que donava al carrer de les Piques, abans de desembocar a la plaça de la Reforma. Una cortina amagava un lavabo i una banyera. Allà hi cosien i hi xerraven. Hi tenien sempre un ocell engabiat, un ocell cantaire o un periquito. La meva àvia Mercè, la madrastra del meu pare, va viure sempre amb la seva filla Nasieta i amb el seu gendre Manel Tatjé i Victori (1923-1985). Sovint hi trobava la Senyora Rosalia i la seva filla Merceneta, unes parentes de l’àvia Mercinda. Feien broma, eren divertides…, entre totes es reien, com s’acostuma a dir, del mort i del qui el vetlla. Aquestes dones els hi feien algun encàrrec, anaven a comprar…

El meu tiet Manel, contrastava i equilibrava la gresca i les bromes xarugues d’aquelles dones. Perquè era seriós i disciplinat. Era un home provinent del barri del Poble Nou de Manresa, bona gent, senzilla i pagesa. Ell, però, va estudiar i va arribar a ser Professor i Intendent Mercantil. Va treballar molts anys en el departament d’administració de la Maquinària Industrial. Fins que el tiet Ton el va engrescar a dedicar-se a l’ensenyament, professionalment. A la mort sobtada del tiet Ton, les circumstàncies el van portar a crear l’Acadèmia Tatjè Massegú, a la mateixa Plaça Creus on vivien. L’espai era com de dos pisos. Va tenir molt d’èxit, també, sobretot en el tema de l’administració d’empreses, el comerç, la comptabilitat, la taquigrafia, etc., fou un home molt treballador, de paraula i responsable.

Aquests tiets només van tenir un fill, el Jaume, que es va casar i jubilar, sense descendència, treballant a l’Ajuntament de Manresa.

10 – Algunes conclusions, per acabar

Resumint, aquest nostre avi va tenir sis fills, tres en cada un dels seus dos matrimonis. Només quatre, però, van seguir vius per crear descendència. D’aquests, en van néixer onze nets, que ell ja no va conèixer. I, per mitjà d’aquests, quinze besnets. A partir d’aquí, la successió se m’emboira o difumina i no arribo a capir-la com cal. Em passa com quan seguim amb la vista els vaixells, desapareixen darrera la línia de l’horitzó.

Seguint amb el meu avi, i cap de les tres versions diferents no ho amaguen, son les grans dificultats que va tenir durant la seva infància i joventut. Podem ben dir, que va reeixir-ne de tot plegat, gràcies a la bona gent que se’l van afillar i ajudar. Sense oblidar, però, el seu esforç, la seva constància, la seva confiança i voluntat. Podem afirmar, doncs, que fou un home que va saber plantar cara a tota mena d’adversitats, sense fer massa soroll, amb humilitat, humanitat i valentia.

Ara ja fa molts anys que no em succeeix⁷, perquè poques persones deuen viure, de les que el van conèixer com a persona i mestre. Però quan jo era jove, era molt freqüent, trobar-me homes i dones que me’n parlaven, i sempre lloant-lo com a bon ciutadà i mestre. Mai ningú me’n parlà negativament.

Ja sé que avui en dia no es valora massa el fet de mirar enrere. Més aviat sembla que el món acabi de començar en cada instant del nostre temps. Tanmateix, a mi sempre m’ha agradat recular el pensament i la vista, una mica; a vegades, però, fins i tot, molt enrere, ves què hi farem… Ja sé que soc una bona mica romàntic. Per aquest motiu sempre m’ha agradat tenir el peu ferm, com deia el Dant, en la tradició. L’altra peu, ja em va bé de tenir-lo en els remolins de les modernitats, sempre cap aquí i cap allà, movent-se i canviant al compàs dels vents que bufen i rebufen per tot arreu. I perquè, com en el cas d’aquest nostre avi, és molt sa recordar i agrair que som com som gràcies als nostres avantpassats. I també deu ser bo, per a un mateix, pensar que un dia serem, com ells, memòria dels que en les seves terres personals hi han germinat algunes de les nostres llavors. Mentre nosaltres, ja només serem una mica de llum i brillantor pul·lulant al bell mig de les estrelles.

Josep M. Massegú i Bruguera

 

2 A la pàgina web de Memòria i Història de Manresa, www.memoria.cat/mestres, hi ha aquest text: Una de les [escoles] més rellevants era, doncs, l’Acadèmia Massegú , fundada el 1928. De fet, Josep Massegú i Masdeu s’havia fet càrrec, el 1900, del Col·legi Sant Sebastià, que tingué successius emplaçaments: plaça de Creus, antic local de l’Ateneu, carrer del Born, plaça de l’Om cantonada amb el carrer Nou, fins arribar al carrer de Na Bastardes on l’any 1928 fundà el Col·legi Acadèmia Massegú.
El centre anà ampliant els seus ensenyaments, sobretot pel que feia als estudis mercantils a banda de l’ensenyament del Francès, Comptabilitat, Dibuix etc. A partir del 1933 van editar la revista “Cultura” com a portaveu del col·legi.
El setembre de 1934, l’escola amplià els seus espais i els seus aprenentatges sobretot de pràctica comercial i d’estudis mercantils i també en la preparació i repàs de programes de segona ensenyança i de determinades carreres. Aquest mateix any havia mort Josep Massegú  i el substituí el seu fill Antoni Massegú. L’escola s’amplià amb un segon local situat al carrer de Sobrerroca.

3 Segons l’autor del text referit a l’esmentada revista “Cultura”, el meu avi al morir encara ostentava el càrrec de Secretari del Comitè local de la Creu Roja, la qual institució meresqué en vida tot el seu entusiasme fins el punt que l’historial del Comitè en els seus darrers 10 anys, va íntimament lligat amb l’activitat del seu plorat secretari.
El 1925 li fou concedida la medalla de plata de segona classe de la Institució pels mèrits contrets i posteriorment estava proposat al Comitè Central per la placa de primera classe (…).
Pertanyia també a l’Associació Nacional de Professors Particulars, de la qual era Delegat i Soci d’Honor, i a l’Associació del Magisteri Particular de Catalunya i Balears (…).
Anteriorment, amb tal d’aplegar tots els companys de classe de la Ciutat, fou el fundador, junt amb altres patricis desapareguts, de l’Associació de Professors de Manresa i Comarca (…).

4 El germans de la Salle van començar la seva tasca educativa a la ciutat de Manresa a l’any 1910. 

5 En recordo: el senyor Serra, que més endavant fou el cap dels bombers de Catalunya; el Joan Descals, futur polític de Convergència, artista polifacètic i poliglota; L’Alfred Beltran, posteriorment professor de la Salle Manresa i de l’Institut Lacetània; el futur gran matemàtic Pere Rubió; el senyor Montero, professor de física i química; Manel Tatjé, professor i intendent Mercantil, etc..

6 El meu cosí Toni va morir el 5 de desembre de 2016. Va agafar un càncer de colon, el van operar però no se’n va sortir. Tot i que no ens vèiem gaire teníem una molt bona relació, segurament per l’estimació que es tenien els nostres pares, però també perquè ens assemblàvem en alguns trets de la nostra manera de ser. Jo, sovint, m’hi veia ben retratat.