1 – Introducció

Per curiositat, amb un grup reduït d’amics, cerquem llocs per sojornar a la ciutat de Manresa, i hi trobem hotels, hostals, hotelets, albergs, pensions…, però, tan sols una fonda. Un fet curiós, perquè, antigament, n’hi havia unes quantes de ben famoses: la “Fonda España”¹, situada en el primer tram del carrer Guimerà, al costat de Cal Mascaró, una altra casa de menjars; la “Fonda del Centro”², que hi havia en un pis de la carretera de Vic; la del Suïs, al carrer de les Piques, que tenien, però, les habitacions a la Plaça Creus; la Fonda Manila – coneguda com la de “Cal Peret” -, que estava al començament del carrer de l’Hospital, al costat del Cinema Goya; la Fonda Jo, prop de la Fàbrica Nova; la Fonda de Sant Antoni, amb seu a la Plaça Major, al costat de l’ajuntament, la del “Caracas” a la plaça de la Reforma, etc..

Aquestes fondes, no tenien cap relació entre elles. Cadascuna anava al seu aire. Tampoc hi havia cap mena de competència deslleial; ni rivalitat, fora d’una relació de respecte i normalitat. Unes s’enfocaven a acontentar famílies, més o menys benestants; i les altres a les classes populars: estudiants, obrers i treballadors de tota mena. Algunes d’aquestes fondes de caire popular, acostumaven a rebre el sobrenom d’“atipa pobres”. Això sí, el Gremi d’Hosteleria organitzava una festa per Santa Marta, cada 29 de juliol, patrona de cambrers, cuiners, treballadors i propietaris d’aquest sector. Llogaven la Pista Castell³, i, a la tarda, s`hi feien jocs de cucanya, pallassos i xocolatada per la mainada; i, al vespre, sopar i ballaruga, fins a les tantes, pel jovent i els adults agremiats i les seves famílies. Una festa que, els que aleshores érem infants, recordem perfectament, perquè després d’haver passat una tarda divertida, ens havíem de quedar amb els avis a “guardar el castell”.

2 – Una fonda, què era?

I segurament ho segueix sent, un lloc on se servien menjars i, opcionalment, servei de bar. Tanmateix, allò que les diferenciava d’altres establiments del gremi, era que tenien habitacions per quedar-s’hi a dormir, una o varies nits, o a dispesa una llarga temporada. Bàsicament i majoritàriament, les classes mitjanes i les més senzilles eren la font d’una fonda. Un hotel, en principi, era un lloc de més categoria; la qual indicaven mitjançant estrelles, com a signe. Altrament, les fondes marcaven el seu nivell emprant forquilles⁴.

Una de les característiques que les feren populars, fou, principalment, el fet de que el pa, el vi i l’aigua, s’hi servien sense límits. Quan les persones s’asseien a la taula, doncs, ja trobaven la panera amb el pa llescat, la beguda i, a més, una petita amanida. Seguidament, se’ls hi recitaven els plats del dia – que acostumaven, també, a estar escrits en una pissarra⁵, a la vista de tothom, fins i tot, dels que passaven per places i carrers -, dels quals n’havien de triar un primer, un segon i unes postres. Els plats que s’hi servien eren abundants: de plat fondo, com s’acostumava a dir. I els preus dels menús, competien per ser els més econòmics de la ciutat. Les fondes es guanyaven la vida i subsistien, gràcies a la gran quantitat de dinars i sopars que servien. Un altre de les seves particularitats, era que als clients fixos, se’ls feia un preu especial; i se’ls deixava pagar per setmanes o mensualment.

Val a dir que, els serveis d’aquells anys de la postguerra i següents, eren molt primaris; incomprensibles, segurament, contemplats des de la òptica de les comoditats actuals. Les poques dutxes, lavabos amb aigua corrent i sense i els wàters, eren comuns i a compartir entre tots els habitants de l’establiment, clients i propietaris. Per aquest motiu, sota cada llit hi havia la seva gibrelleta; que, com a norma, cada matí s’havia de buidar, netejar i desinfectar. No cal dir que el tema de la neteja, era dels de més feina, responsabilitat i un dels cavalls de batalla més importants a l’hora de valorar l’establiment en qüestió.

3 – Una fonda, tot un món

La gent que ha viscut en una fonda, com a client, com a amo o treballador, no estranya gens que s’hagin escrit històries⁶ a partir de la vida interna de pensions, balnearis, hostals, sanatoris, fondes, etc., perquè dins d’aquests espais tancats, s’hi creava un univers de relacions i interrelacions, molt particulars. Ens atreviríem a dir, que molt més que avui dia, en que la tecnologia ha afavorit l’individualisme i ha refredat bastant les formes de relacionar-se. Parlem, doncs, d’uns micro-mons, on les persones s’hi despullaven realment i metafòricament. Ja que mostraven, sense gaires vergonyes, les seves intimitats psicològiques, maneres de pensar i de ser; i on s’hi detectaven, fàcilment, les grandeses i les misèries de la natura humana.

En una fonda, s’hi coneixien mil maneres de ser i de viure. Vides paral·leles entre elles, però que, d’alguna o altra manera, convergien o morien en els que hi vivíem per sempre, com la flama s’apaga al caure dins d’un pou: exhibicionistes de tota mena; personatges maniàtics a matar; lladregots d’objectes, de diners i de temps; bevedors beverris, pesats com si portessin pedres a les butxaques; “mai et fiïs de cambrers⁷ i músics”, resava una dita popular; els cuiners, gaudien de la fama d’estar sempre de mal humor⁸, el carbó per fer foc, el treure el cagaferro de cada matí, les presses…; minyones, personal i passants de tots colors; clientela, de tota mena; escombriaires, mercaders, botiguers, funcionaris, policies, religiosos passats de rosca i altres que estaven al dia… Tanmateix, entre una multitud d’actituds no gaire sanes, feliços paral·lelismes que honoraven i emulaven al bon samarità: “… després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se’n va ocupar. L’endemà va treure’s dos denaris i els va donar a l’hostaler dient-li: – Ocupa’t d’ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més”⁹.

4 – Narracions compartides

A vegades, en una fonda, s’hi coneixien oficis o hàbits que et feien pensar amb mites literaris o llegendes. Com, per exemple, el Comte Arnau¹⁰, castigat a cavalcar eternament amb un cavall negre que escopia foc; o amb L’Holandès Errant¹¹, un capità maleït a solcar els mars per sempre. Casos com el d’un bon home, dispeser d’una de les nostres fondes, que la seva feina era passar-se vuit hores diàries, de dilluns a dissabte, pujant i baixant gent, amunt i avall de les cinc plantes, amb l’ascensor dels famosíssims magatzems manresans de Cal Jorba. O la història d’un altre client, dit Jaumet, que de jove havia estat un corredor de marxa atlètica. Però que de vell, no sabia fer altra cosa que seguir marxant, com esperitat, pels carrers de Manresa, escridassant la gent si l’obligaven a moderar el seu ritme, talment l’haguessin condemnat a fer marxa atlètica eternament.

5 – “Vides paral·leles”

En l’univers de les nostres fondes, era un fet normal que sota el mateix sostre hi visquessin paral·lelismes altament contrastants. Paral·lelismes que ens feien pensar, tot i que amb protagonistes poc importants, amb la col·lecció de biografies, de personatges il·lustres, que va escriure Plutarc de Queronea (44-124), sota el nom global de “Vides paral·leles”.

Heus aquí, que salvant les immenses distàncies, i a partir de contrastar dos dispesers d’un dels nostres establiments, models extrems de formes de vida, intentarem emular a aquell llunyà historiador i assagista grec, que va viure en temps de la Grècia romana. Destacaríem, doncs, dos pols oposats radicalment, com a fites que ens mostraran dos menes de “prohibits el pas” o “senyals de perill”. Dit d’una altra manera, que en aquells anys de la Postguerra, ens indicaven que aquells models vivents, que havíem de suportar, no havíem de seguir-los: ans al contrari, refutar-los, si podíem. Ens referim al cas d’un feixista i al d’un stalinista, vivents a la Manresa de la Postguerra.

6 –El “rostre amable” del feixisme

A la nostra ciutat la Policia Nacional, després de la Guerra Fratricida, es va instal·lar al Parc de la Seu, en un edifici provisional. Anys més tard, van passar a l’actual de la Plaça d’Espanya, on, allà sí, hi havia habitatge pel Comissari i la seva família. Tanmateix, la resta de policies destinats, havien de cercar la seva vida en fondes i pensions.

Podem afirmar que, a la curta i a la llarga, es va anar creant una mena de rivalitat entre els policies que vivien repartits en diferents fondes manresanes. En el sentit que cadascun defensava la seva enfront de les altres, com si l’hi anés el pa i la sal. Situats en aquells anys llunyans – un fet, però, que als anys seixantes i setantes, encara perdurava -, la policia havia de controlar les entrades i sortides del personal que circulava o vivia en tota mena d’hotels, fondes i pensions. Primerament, amb molt rigor; i més laxament, tan per part dels fondistes com dels policies, passats els anys. I és clar, si un policia anava amb massa exigències legalistes a una fonda determinada, el policia que hi vivia, es picava i amenaçava amb aixecar la llebre de tot allò que feien i no feien les fondes de la ciutat.

Bé, el nostre primer protagonista serà un d’aquests policies que va caure en una fonda manresana, “dels noms dels quals no vull recordar-me”, com digué, una vegada per totes, l’il·lustríssim Miguel de Cervantes Saavedra (1547-1616).

Era d’un poblet petit de la província d’Àvila. A casa seva eren pobres i van ser molts germans. En aquell món, segons explicava ell mateix, o et quedaves a treballar al camp o només tenies la possibilitat de sortir-ne esdevenint funcionari, mestre, policia, religiós, capellà o militar. Per aquest motiu, primerament, va estudiar per mestre – li agradava fatxendejar del seu títol -, però que va decidir presentar-se a les oposicions per Policia Nacional. Les va treure i el van destinar a Manresa, i, vet aquí que va caure en una popular fonda nostrada. El propietari, perquè l’hi va caure bé o perquè va sentir-se pressionat pel què aquell senyor representava – estem parlant d’uns anys que encara no havia començat la dècada dels cinquanta -, li va llogar la millor habitació que tenien; i, aquell dispeser, tan especial, hi va estar anys i panys: fins que es va casar amb una soltera de la nostra ciutat, tots dos en una edat avançada. Ell l’anomenava “la catedrática”, ostensivament, fent referència i subratllant la seva titulació acadèmica.

En aquella fonda, aquell policia, hi va estar com un rei i no crec que l’amo li cobrés massa diners per l’estada – si és que li cobrava alguna cosa -, ja que el va arribar a considerar com de la família. El convidava a totes les festes familiars i, fins i tot, li hauria agradat que els seus fills el tractessin de tiet, cosa que no va aconseguir mai¹². D’alguna manera, el fondista, també hi anava bé amb aquell bon senyor, perquè, com que no portava mai els papers oficials en ordre, li feia com de parallamps. Era baixet, en el fons, i des de la seva òptica, un bon home, però enterc en tots els sentits, de ment estreta i una bona mica cregut. Es manifestava sempre com una persona coneixedora de tots els racons haguts i per haver; i fins a la lletra més petita dels manuals d’urbanisme i de la bona educació. Veure’l menjar, per exemple, diuen que era tot un poema: pelava tota la fruita amb el ganivet i la forquilla, sense tocar-la amb les mans i sense que se li trenqués la pela fins el final. Era allò que, en aquells temps, es considerava un exemple de veritable senyor, i ell feia els possibles perquè tothom se n’adonés.

Se les donava d’intel·lectual i d’enciclopèdic. Val a dir, però, que hi havia en ell molt més pa que formatge. Anava sempre de vint-i-un botó, ordenat i impecable. Com que sabia de lletra i de números, i tenia una certa cultura, ben segur que molt més que la simplicitat de mires de la majoria de policies d’aquell temps, va exercir un càrrec important a la comissaria durant molts anys, fins que es va jubilar. La gent benestant li feia regals i l’ensabonava tant com podia, per tenir-hi de bo, per si de cas en necessitaven algun favor. La gent, però, el tenien per un home flexible i bo, com a algú que escoltava i s’hi podia parlar, en contrast amb tot el què corria per dins d’aquell cos i en aquells moments. Es deia que més aviat havia ajudat, tapat o suavitzat casos de detencions i de denúncies a persones per qüestions polítiques.

Tanmateix, en el seu fons hi tenia gravat l’estigma del mascle ibèric. Tot i que aquest tema el portava amb discreció, es veu que, les que li feien l’endreça i la neteja de la seva habitació, l’hi havien descobert un fitxer, on hi tenia, ben ordenades alfabèticament, les fotos d’un reguitzell de conquistes femenines, com si es tractés d’una capsa de trofeus aconseguits. Feia esports (als policies els exigien un nivell físic determinat, i havien de passar proves i revisions, de tant en tant). Tirava bé amb les pistoles, havia guanyat molts trofeus amb aquesta especialitat, que lluïen sobre els armaris de la seva habitació. El col·lega fondista que ens ho comparteix, el recorda acompanyant-lo els vespres a l’hora de sopar, quan ja no quedava cap client al menjador, quan a la cuina escoltaven la ràdio (encara no hi havia la televisió): “yo soy el zorro zorrito para mayores y pequeñitos…”. “El zorro”, un home que era molt divertit, xiulava com un rossinyol. “Ustedes son formidables”, programes radiofònics d’història, obres de teatre…

Diuen que era agradable, sobretot diferent, sentir-lo comentar i explicar històries des de la seva perspectiva. Després de casat ell, però sobretot quan la fonda on visqué ja s’havia traspassat i convertit en una altra mena de negoci, i el propietari s’havia mort, el veien molt de tant en tant, si el trobaven pel carrer, feien la xerrada i en paus. La relació, doncs, segons aquesta família, es va anar refredant del tot. Estem segurs que de jubilat seguia amb la seva afecció d’emular al Tenorio, tot i ser vell i casat. Està vist que pels àmbits militaristes, haver la dona d’altra i el mam hi són qüestions essencials, hi fan la funció d’una mena de religió. Passats els anys, van saber que aquell policia s’havia mor sobtadament.

7 – La cara amarga del stalinisme

En el mateix establiment, doncs, hi vivia, tot i que s’ignoraven i evitaven, un home que va tenir molt de pes en aquell lloc, perquè va estar-hi molt de temps, també, compartint sostre amb la bona gent que portaven aquella fonda, talment fos casa seva. I perquè era un personatge molt fet a la seva, dur de pelar, pesat, enganxós i més quadrat que la mateixa figura geomètrica. Tot i que la gent que el va conèixer, reconeix que en el fons era un bon home. Ben segur que va viure una infància sense gaires tendreses, ni miraments. I, també, perquè va tenir una vida de pel·lícula, fosca i complexa. Vida que, poc a poc i amb el temps, anaves deduint i desgranant com la llum en un quadre tenebrista.

Va caure en aquella casa, per un seguit de casualitats, i en va sortir, al cap de molts anys, per la porta del darrera i amb la cua entre cames. Es veu que va tornar de França, on havia marxat amb l’exili global de la Guerra Civil, quan el franquisme havia obert algunes escletxes de tolerància. Va entrar a treballar de xofer de camió, en una important empresa de fusteria. I, sembla ser, que una seva parenta el va fer de bo amb una vídua, deien que molt rica. Total que anaven sovint a dinar o a sopar a la fonda en qüestió. Em recorden que sempre es discutien davant de tothom. Aquella mena d’aparellament, i no podia ser d’altra manera, va durar poc. I el resultat va ser que es van separar de mala manera. I, vet aquí que la vídua el va fumer fora de casa seva. I, de retruc, aquest senyor va entrar a dispesa a la popular dita fonda. Sempre el tenien allà, no els deixava respirar, tan sols algun dia que anava a dinar a casa la seva parenta, però molt poc. Era com un corcó, no s’aguantava gaire temps enlloc. Sé que la seva família, quan parlaven d’ell, li deien “aquell pesat”.

Aquest personatge era un comunista d’aquells d’abans, afiliat al PSUC, stalinista al màxim, d’aquells que tot allò que feia referència a Rússia era com l’or pur, i el demés ni cinc cèntims. Escoltava, i se’n fiava totalment, les notícies de la Pirenaica. Tanmateix, expliquen que havia tingut una vida dura, en tots els sentits. I, per aquest motiu, s’havia convertit en una mena de mineral que dorm, viu i camina. La guerra del 1936 el va agafar amb dinou anys, enrolat totalment amb els rojos, lluitant per aquests mons dels que varen perdre la guerra, fins que a la fi va fugir, com tants i tants, a França. Allà devia mal viure en camps de refugiats, una llarga temporada. Fins que el va enganxar el temps del nazisme, evidentment va seguir al costat de la Resistència francesa. El varen fer presoner i va estar en algun camp de concentració nazi. Fins que va arribar la llibertat aliada. Va seguir pel país veí fins que va poder tornar cap els anys cinquanta, a l’empara de la seva parentela.

Explicava, als de la casa, que va estar casat, només una sola vegada, ell era molt jove i la noia també. Fatxendejava d’haver tingut aquella noia un parell de setmanes dins l’habitació de l’hotel, només sortint per menjar una mica i prou. Pobre noia, la devia deixar baldada. Al cap d’un any de casats la seva dona se li va morir. Pel que explicava, a la seva manera, l’estimava. La noia havia de ser molt feble i delicada, i ell un home gens sensible i molt mal escairat amb les coses de l’amor.

Al cap dels anys, un mal dia, es veu que es va passar amb una minyona o cambrera, de la fonda on vivia. I vet aquí que la mestressa, que segons sembla era intolerant amb aquest tema, al matí quan l’home es va llevar i va baixar, com sempre feia, ben d’hora a esmorzar, el va atacar verbalment i li va dir que o tocava el dos o el denunciarien. L’home es va espantar, va fer la maleta i va marxar. Va anar a parar a una altra fonda de la competència, ben lluny de la primera. Un dia el van trobar mort al llit, el cor l’hi va fallar. I així va acabar la vida d’aquell bon senyor. Que Déu, si hi és, l’hagi ben perdonat!

Diuen que era molt garrepa, gastava molt poc i sempre protestava quan l’hi apujaven la pensió; o sempre que li tocava rascar-se la butxaca.

8 –Alguns alliçonaments, com a conclusió

Al final, fet i dit, son les persones les que acaben fent bones o dolentes les idees; així com tota mena de polítiques, ideologies i tota classe de responsabilitats. Tanmateix, s’ha de reconèixer que n’hi ha algunes que fan ultra difícil, que aquest fet sigui possible, bàsicament i sobretot, degut a les maneres radicals de defensar-les i dur-les a terme. I no sol passar només a nivell institucional o grupal; sinó que, individualment, també s’aconsegueixen coses positives, a base de reivindicar tossudament; malauradament, deixant un rastre de mala maror, frustració, infelicitat i enemistat pels camins de l’exigència.

Un ex fondista, explica que havia tingut un amic de la infància, d’aquells que a l’anar-nos fent grans tan sols veiem de tant en tant. Es veu que les darreres vegades que s’havien retrobat, havia notat que aquell personatge s’havia anat girant com un mitjó: fanatitzat i adherit a un partit ultradretà, immobilista, defensor a ultrança del llegat franquista i, per a més inri, fent servir la religió catòlica com a justificació (estem parlant dels anys setanta del segle passat). I el volia convèncer, emprant una imatge un xic barroera: “si volem menjar-nos un conill, per exemple, primer l’hem de degollar, espellar, trossejar i cuinar” – violència necessària inevitable. Seguidament, acabava el discurs, amb un “després ens asseurem a taula i compartirem la menja, mostrant davant de tothom la nostra cara amable i el final feliç de la post violència”. Val a dir que, rutinàriament, aquell home no feia altra cosa que passar-li per la cara, el mètode aplicat, a bastament, pels protagonistes de les pàgines més tristes de les nostres petites i grans històries: “el fi justifica els mitjans”.

Destacaríem la problemàtica que tenien oberta les persones que naixien en les extenses terres rurals de l’altiplà castellà. Ja que, deixant a part les ciutats, les ruralies tenien molt poc a triar: o conrear les terres de la seva naixença, eixutes i dures; o cercar la vida lluny de les seves famílies. Se’ls obria, però, la gran missió d’omplir l’extens ventall obert d’ofertes en les grans institucions de l’estat i de l’església.

Caldria subratllar, igualment, la gran diferència que hi hagué entre la riquesa i el creixement de la capital de l’estat, i d’algunes grans ciutats, amb el dramàtic abandó dels pobles petits i la gent dels camps castellans; una diferència que el nou regim dictatorial va agreujar, per comptes de pal·liar.

Curiosament, les estadístiques ens confirmaven, que tant la marina militar com la mercant, estava formada, majoritàriament, per persones de l’interior. Dit en unes altres paraules, per gent que no havia vist mai el mar, o que n’estava allunyada o l’havia vist poc. Un fet que ens mostra, que ens crida més l’atenció – a vegades, fins i tot, ho sobrevalorem – allò que no tenim o no veiem, altrament que tot el que tenim massa a prop o veiem diàriament. Ben segur que, pel mateix motiu, la gent que viu vora mar, els tira i diu més la muntanya; així com, els de terra endins, el mar.

Cal pensar que no tothom té la vocació de màrtir; i menys haver-ho de ser per obligació d’una llei. Dit d’una altra manera, que la mena de persones que es sacrifiquen per una idea o causa, ja sigui en minúscules o en majúscules, és molt escassa. El que abunda entre nosaltres, és la vida del camaleó, el passar desapercebut i el “anar fent la viu-viu”¹³. Per aquest fet, es diu que “els humans som els animals que més fàcilment ens adaptem a totes les circumstàncies”, per complexes i difícils que siguin.

Som esclaus de les circumstàncies, segons resa una de les màximes del filòsof Jose Ortega y Gasset (1883-1955): “Jo soc jo i la meva circumstància”. Tot allò que hem viscut, doncs, on, com i amb qui, ens acaba donant forma, com l’escultor fa amb la pedra, el guix, la fusta o el fang. Els dos personatges de les nostres vides paral·leles, podrien haver estat de tota una altra manera, si les seves experiències haguessin estat diferents. Per tant, aquí s’obriria un gran interrogant sobre la llibertat. Que ben segur en tenim pessics, però no pas tanta com ens creiem.

Diuen que és molt sa i necessari, tenir ideals, somnis i utopies. Però que cal tenir els peus sempre ben posats a terra. Podríem dir que aquests reptes, que tenim interioritzats en els nostres racons més amagats, són com globus que sempre tiren amunt en les mans dels infants, tot i que estan ben agafats per un fil. Tanmateix, quan se’ls escapen de les mans i els veiem fugir amunt, es converteixen en un ingràvid “fer volar coloms”. No és demés, tampoc, recordar que no tan sols hi ha les nostres d’utopies, somnis i ideals, sinó que els nostres contraris també en tenen. I moltes vegades, com hem vist, absolutament antagòniques.

Per acabar, citaríem aquesta bateria de preguntes colpidores, que ens formula la directora teatral i dramaturga catalana Carlota Subirós¹⁴: “Què és millor, una felicitat barata o una sofrença elevada? En quina mesura els somnis són ideals? I què és un ideal? Posseïm realment les imatges que ens governen? Sabem com han sorgit en nosaltres? Les hem triat a consciència? Les estimem veritablement?”

I, l’acompanyem amb la seva immillorable proposta d’aclariment i possible solució: “La felicitat promesa sembla en alguns moments tan desterrada de les possibilitats reals de la vida… O potser és justament això. Que la idea de felicitat és tota una altra. Que la felicitat autèntica no oposa somni i realitat, ideal i matèria. Diria que un dels trets de la maduresa consisteix precisament a abandonar fútils ideals inexistents i meravellar-se en canvi del valor increïble de les experiències que ens és donat de viure. Reconèixer el caràcter sublim de la realitat de cada dia, trobar l’autèntica poesia en l’experiència més prosaica. Buscar la benaurança fins i tot en el dolor i el patiment. Comprendre molt més profundament la fusió i necessària complementarietat dels contraris que no pas la seva contradicció.

Descobrir un valor molt més experiencial dels somnis en plena vigília – no com a evasió d’allò que ens és donat de viure, sinó com una més de les moltes capes simultànies i veritables de la fabulosa vida mateixa. Aprendre a somiar d’una altra manera, fent realitats”.

Josep M. Massegú Bruguera