1 – Introducció

En el primer cognom del meu pare, Massegú, vaig fer-hi un endinsament en el meu article “La saga dels Massegú”¹. Altrament, no vaig entrar en el seu segon, Selga, perquè a la meva família ens en van transcendir molt poques dades, degut a que la seva mare va morir quan ell era molt petit; i, al casar-se l’avi, de segones núpcies, van restar esborrades les vies per esbrinar-ne alguna cosa en profunditat.

En el primer de la meva mare, també vaig fer-hi una aproximació en un altre article titulat “L’avi Bruguera”². Per això em sembla, gairebé obligat, fer un altre apropament al seu segon cognom, Camprubí. Una part de la nostra família, força extensa, on hi hagueren personatges de variats colors; també de curiosos i d’una certa importància dins de la nostra estimada conciutadania.

2 -La gènesis

Tot i que la Fonda de Sant Antoni va acabar sent dels Massegú, els fundadors van ser-ne la branca dels Camprubí. Podríem afirmar, sense equivocar-nos, que l’ànima i l’esperit, fins i tot, venien de la branca Camprubí, quan jo ja havia nascut i formava part d’aquesta estimada família.

En definitiva, aquest fet fundacional, venia a causa del lent moviment migratori dels meus besavis materns. Perquè el besavi Martí, segons les fonts familiars, va néixer a la Masia de Murcarols (municipi de Gisclareny, comarca del Berguedà) on els seus pares n’eren els masovers. Fins que, després de moltes trifulgues – que més avall explicarem -, i un cop casat amb la besàvia Margarida, es trobava vivint al poble de Sant Antoni Maria Claret³. I vet aquí que, devia tenir alguna qualitat especial, perquè estant a Sallent, el van cridar per una feina de masover en una finca manresana de les importants en aquells moments, la de la Torre dels Vinyes⁴. I, va ser aleshores, que el matrimoni es va traslladar a Manresa. Van llogar uns locals que hi havia a la baixada de l’antic barri jueu, i que jo havia vist ruïnós durant molts anys. De petits hi anàvem a fer aventures, enfilant-nos pels darreres de la Casa de la Ciutat. Allà, la besàvia hi va agafar algun dispeser per ajudar a tirar endavant la família. Poc a poc la cosa va anar a més i van crear la dita Fonda, que li van posar el nom del sant patró dels paletes, perquè el meu besavi hi tenia una devoció molt especial. I, a més, perquè hi havia una capelleta amb el sant en qüestió, en una de les parets de dita baixada. Cap a principis del segle vint, però, es van traslladar al lloc de la Plaça Major, on va tenir-hi llarga vida i continuïtat, fins més enllà del segle vint-i-u⁵. Allà hi havia hagut un cafè que ells van convertir en la Fonda on jo vaig néixer i que, durant molts anys, va ser el cap i casal i l’aixopluc de la meva família materna, i per causa del casament del meu pare amb la meva mare, també ho fou de la meva.

3 – La primera generació

L’ànima d’aquesta Fonda, pel que jo vaig viure, sempre va ser femenina. Les dones foren les que portaven la feina i a l’entorn de les quals girava tot. Primerament, va ser la besàvia Margarida, que jo gairebé no vaig conèixer, i durant tot el meu temps la meva àvia materna, la iaia Trini, va ser-ne l’eix central. Els homes, a part del meu pare, posteriorment, tenien la feina i el cap més a fora que a dins i a la Fonda es pot dir que només hi ajudaven en moments puntuals.

La meva besàvia materna, Margarida Puigneró i Pardols (1870-1948) va morir quan jo tenia sis anys. En tinc un record vague. Sé que els últims anys de la seva vida estava eixida del seny. Recordo que un dia m’empaitava “amb un ganivet a la mà” i que jo corria escales avall tant com podia. I que, des del capdavall de la vintena de graons que hi havia a l’escala, que anava de la planta al passadís on hi havien les nostres habitacions, em vaig girar i la vaig veure amb una camisa blanca fins als peus, amb aquell ganivet a la mà aixecada, talment una escena d’una pel·lícula de terror. Val a dir, però, que, segurament, la meva imaginació infantil va engrandir aquella escena a l’arxivar-la a la memòria; per això he posat el ganivet entre cometes.

També la tinc present difunta, plantada al bell mig de la que un dia seria la meva habitació, flanquejada per uns ciris que van estar encesos fins que se la van endur a enterrar. Els grans feien vetlla en la foscor, il·luminada pels ciris, i resaven. Puc dir que va ser la meva primera experiència de la mort. Avui està enterrada, igual que el besavi Martí, a la tomba propietat de la família Torres, fills de la tia Encarnació, germana de la meva àvia Trini.

El meu besavi Martí Camprubí i Molins (1869-1955), segurament que va ser una de les persones familiars que m’han marcat o que recordo amb més simpatia, força i impressió. Fou tot un personatge, tot i que jo el vaig conèixer quan ell ja era molt gran. Va morir quan jo tenia uns tretze anys, per tant en puc tenir un record més proper que el de la meva besàvia Margarida. Anava vestit amb colors foscos i amb roba de pana. Sota l’americana hi portava una armilla, amb una cadena del rellotge de butxaca que sempre li penjava. El cap el duia sempre cobert amb una gorra i els peus, que arrossegava poc a poc, sempre calçats amb espardenyes fosques de set betes. Fumava cigarrets que ell mateix s’embolicava i també, de tant en tant, s’omplia el seu nas punxegut de picada de tabac (em sembla que s’anomenava rapé).

Aquest besavi meu, va tenir una vida digna d’una novel·la romàntica. Havia estat un home una mica estrafolari i apassionat en tot allò que feia. De jove va fugir amb un circ, feia de trapezista i li deien “el noi volador”. Fins que en una ciutat italiana va caure actuant i es va fer molt mal. Aquest fet el va portar a abandonar aquest món del circ. Durant anys va ser un ateu convençut que predicava l’ateisme pels carrers. Més tard es va convertir al cristianisme i va entrar en un convent de frares, del qual en va sortir perquè deia que només li feien veure dimonis i pecats per tot arreu. Després d’un període d’un cert fanatisme, es va asserenar i va ser un creient exemplar durant la resta de la seva vida. El dia de Sant Antoni, el seu sant preferit, organitzava un rosari – ell mateix el dirigia i hi feia el sermó -, a la baixada dels Jueus on hi havia la bella imatge⁶, ja citada, d’aquest sant protector dels paletes. El temps que jo el vaig conèixer, anava a ajudar la Missa de cada dia a les monges josefines veïnes. I hi entrava per la porta del carrer Amigant. L’últim any de la seva vida el va viure sense moure’s del llit. La meva àvia Trini li portava la mica de menjar i beure que assumia, i al final ell li demanava un gotet de vi i, després de veure-se’l, li deia a la seva filla: “Perdonem-los a tots?, evidentment la iaia li deia el sí i així s’acabava l’àpat de cada dia.

Era un home d’aquells que saben fer de tot i bé, com acostumen a ser la gent provinent de pagès. Tenia, però, una cultura ben viva. Ell fou el primer que ens va parlar dels grans músics i dels grans pintors. En boca d’ell vaig oir per primera vegada noms com Leonardo da Vinci, Verdi, Rembrandt, Velázquez, Mozart, Beethoven, etc.. Ell ens mostrava les seves il·lustracions i ens explicava les seves vides, anècdotes i històries. Així com, igualment, històries sagrades de l’Antic Testament, que ens agradaven molt.

Una vegada jo li devia haver fet alguna entremaliadura i no em va poder enxampar, millor dit em vaig escapar. Al cap d’un parell de dies, que jo ja no em recordava d’aquell fet, em va agafar pel clatell i em va fer un bon sermó, a més de deixar anar a sobre el cap, penso que devia ser fluixet, el martell que portava a la mà.

4 – La descendència dels besavis: la segona generació

Una de les figures més sòlides de la meva vida familiar, va ser la meva àvia materna Trinitat Camprubí i Puigneró (1895-1994). Va morir a casa de la meva tia Maria quan jo tenia cinquanta dos anys i ella estava a punt de fer-ne noranta nou. Els darrers anys de la seva vida ja no ens coneixia, però sempre estava tranquil·la i de bon humor. Quan l’anava a veure, li preguntava si em coneixia i ella sempre responia que si, però quan jo insistia en de què i d’on, t’adonaves que no ho recordava: sempre sabia quedar bé. Ni en aquells últims anys de senectut, va ser portadora de problemes, ans al contrari, va ajudar sempre a viure i a ben morir a tota la família. Fou una dona forta i valenta, no li feia por res ni ningú. Era igualment capaç, quan calia, d’aguantar-ho tot sense replicar, com de dir allò que pensava, sense miraments ni embuts. Era una cristiana ferma, de les d’abans, irreductible. Tanmateix era comprensiva i moderna, en el sentit que les noves formes socials que anaven esdevenint, i que ella visqué properament en el si de la família, les assumia amb dignitat i total respecte per l’altre, sense que li fessin sotraguejar cap de les seves creences. Complia amb les seves obligacions cristianes, sense caure mai en sentimentalismes ni en beateries. Va ser, durant molt anys, l’eix entorn del qual girava tot el món de la meva infància i joventut. Era molt responsable i treballadora: la primera en llevar-se, la que posava les coses en marxa. Fou una cuinera excepcional i tenia autoritat professional i moral, perquè se l’havia guanyada amb la seva estimació i exemple. Tothom la respectava, doncs, i alguns dispesers i clients problemàtics (gent rebotada, reaccionària, rebel, descreguda, etc..), fins i tot, l’admiraven i l’estimaven.

Físicament era una dona normal, portava ulleres, era neta i polida, sense arribar, però, a ser presumida. Tanmateix la recordo dormint amb una ret envoltant-li el cap, perquè li durés la permanent. Jo la vaig pintar en dues ocasions, l’una asseguda fent l’all i oli⁷ i l’altra, uns anys més tard, asseguda al balcó del menjador que en dèiem el de dalt⁸. En les seves velleses, quan ja no vivíem a la fonda, li vaig fer un dibuix a llapis, fent ganxet⁹. Tenia les idees clares i tirava endavant les seves decisions, petés com petés. Tenia una relació molt peculiar amb el meu pare. Ell la respectava molt, més que a una mare política. Puc dir que fou l’única persona que podia fer creure al meu pare, ja que aquest pecava d’anar sempre a la seva. Quan el meu pare va morir ella va començar a perdre una mica el senderi, com si no hagués acceptat del tot en el conscient que el seu gendre fos mort. Fet que es va agreujar al morir la meva mare, perquè ja no ho va gravar gens ni mica. Després de la mort de la meva mare, va anar a viure amb la meva tia, la seva segona filla, tot i que sempre la va seguir cridant pel nom de la meva mare. Va anar quedant com un infant. I va morir, com s’acostuma a dir, com un pollet.

La meva iaia fou la gran de quatre germans, Camprubí Puigneró, perquè la que hi havia hagut més gran es va morir molt aviat. La seguia la tia Encarnació (1900-1987). Jo la recordo com una dona senzilla i discreta, amb posat de camperola, i de les que no feia gaire soroll. Diria que va ser la típica dona que sap estar al seu lloc, fent, perfectament assumida, la segona veu en la seva vida familiar. Tot i que s’ho podia permetre, mai es va separar de la vida humil que havia aprés dels seus pares. Els últims anys de la seva vida va perdre la memòria i no sabia on era ni on anava. La tia Encarnació es va casar amb un aragonès que es deia Enric Torres Santaliestra (1897-1957), que també va conèixer a la fonda i que va morir el mateix any que els germans Bruguera: el meu avi matern i la tia Llúcia. Aquest Enric, va ser un home diferent i curiós, una mena de líder nat que contrastava amb la cultura de la nostra família. Era descregut i anticlerical, però sense fanatismes, no sé si per convicció o perquè en aquell moment era una manera de ser, corrent i peculiar. Quan eren petits els seus fills, per exemple, els deia “que haremos con los curas?” i ells responien allò que ell mateix els havia ensenyat: “matarlos!”. Tot i així devia ser bon home perquè a casa l’apreciaven, sobretot el meu avi Bruguera. Durant la guerra va fugir a França, a causa del seu tarannà sociopolític. Com s’acostuma a dir, no hi ha mal que per bé no vingui: ja que a França, a casa d’uns seus parents que el van acollir¹⁰, va començar-hi una escalada comercial que va desembocar en la que fou la base d’una fortuna important. La que van continuar i eixamplar els seus dos fills, sobretot el petit que es deia Enric com ell. El pare dels Torres Camprubí, va saber aprofitar el moment conjuntural de la manca de queviures de primera necessitat, per introduir productes bàsics al país a gran escala. Comprava vaixells sencers de mongetes, cigrons, llenties, sucre, farina, etc., tot i que hi guanyava poc per quilogram, com que es tractava de grans quantitats hi feia un bon negoci. A més, va iniciar aquella cursa comercial, creant uns importants magatzems per vendre queviures al detall i al major¹¹. Va ser un gran negociant, doncs. Va morir de sobte, per una badada del metge i del practicant. Es veu que era ultra al·lèrgic a la penicil·lina, i vet aquí que un dia n’hi van receptar i el practicant que hi anava normalment no el van localitzar, el que hi va anar no ho sabia i ja no van poder fer-hi res, després de la injecció.

La germana que venia darrera de l’Encarnació era la tia Emília (1904-1997), que va ser la més aventurera de la família, segurament influïda pel seu pare. Aquesta tia, va conèixer un alemany, gràcies a que també estava a dispesa a la fonda, un treballador especialitzat que muntava unes màquines per la Fàbrica Nova, i s’hi va casar, es deia Alfred Busse. Al començament de la Guerra Civil espanyola, gràcies a la nacionalitat del seu marit, la tia Emília va poder fugir amb el seu home i la seva filla Berta cap a Berlín. Allà, però, se l’hi va morir l’home, el tiet Alfredo com l’anomenaven la meva mare i la meva tia, de malaltia, i va enviudar. Seguidament a aquest fet dramàtic, va retornar a l’aixopluc de la família de Manresa, on amb la seva germana Encarnació van posar una botigueta de queviures¹². Però com que el negoci no donava per a totes dues, se’n va tornar cap a Alemanya. Aleshores la tia Emília tenia trenta-vuit anys, i aquesta vegada va espetegar en un poblet del nord d’Alemanya, on trobà feina en un hotel. Allà hi coneix un misteriós personatge que es fa passar per espia secret dels nazis. El seu nom és Victor Cabral da Silva, és portuguès i la tia s’hi amistança. D’aquesta relació amorosa, que durarà uns cinc mesos, en neix un fill que també es dirà Víctor. Quan el nazisme inicia la gran davallada, aquest home els abandona. Així que, davant d’aquesta nova situació, ella amb els seus dos fills, la Berta i el Víctor, reprèn un lent camí de tornada a Catalunya: primerament en vaixell, després a peu i amb vehicles per camins complicats fins a la frontera Suïssa, on viuran una llarga temporada instal·lats en camps de fugitius, fins que arribaren de nou a Manresa.

D’aquesta època els recordo a tots molt bé, perquè van viure uns quants anys a Manresa, i no van tornar a marxar fins que jo tenia uns dotze anys. La tia Emília era una dona primeta, molt moguda, àgil i nerviosa, això si, primmirada i perfeccionista. Era creient i practicant. Tanmateix aquest fet no li va fer minvar la seva mentalitat fantasiosa. Va morir a Calp (Alacant)¹³ on s’havien retirat l’Antonio (el seu gendre), la Berta, el seu fill Jordi amb la dona d’aquest i un net. El Víctor és el que es va quedar a Alemanya, diria que el més alemany d’aquesta branca de la família.

El quart germà de la iaia Trini, el petit dels quatre germans i l’únic home, fou Martí Camprubí i Puigneró (1910-1992). No cal dir que va pujar com un senyor baró entre dones, acostumat a ser el centre d’atenció de la mare i les germanes. Era un bon home, ben segur. Pujat entre dones, educades només per casar-se, cuidar el marit, els fills i la llar, ell, però, va tenir dret a accedir al coneixement i a la cultura. Va estudiar el suficient per ser un bon escrivent, ofici d’administratiu que va exercir durant tota la vida, fins que va accedir a la direcció de la fabrica de teixits Minorisa, sucursal de la Fàbrica Nova. Coneixia, doncs, la gramàtica i sabia comptar i administrar decentment. Fou, això sí, un home honrat a carta cabal.

De jove es va afeccionar al teatre i va entrar a formar part del quadre escènic del Centre dels Carlins de Manresa. Aquest afecció li va anar com anell al dit i s’hi va superar en gran manera, fins arribar a ser un dels actors teatrals de més anomenada de la Manresa i de la comarca dels anys de la meva infància i adolescència. Fins i tot, em consta que li van oferir d’entrar a formar part d’una companyia teatral de nivell nacional. Ell, però, es va decantar per una vida tranquil·la, més adient al seu tarannà sedentari i poc aventurer, manera de ser, altrament diferent del seu pare i de la seva germana Emília.

Aquest tiet Martí, es va casar amb la Rosita Perera, una dona senzilla de les Borges Blanques. Recordo que també hi havia, vivint amb ells, la mare de la tia Rosita, ells l’anomenaven “la Padrina”.

Posat en el món del teatre, aquest tiet de la meva mare, va escriure moltes obres d’aquest procediment escènic, que coneixia prou bé. Va morir d’un atac de cor. Jo el recordaré sempre com un gran actor de teatre. L’hi casaven divinament els papers tragicòmics, fou un comediant extraordinari. Si hagués dit sí a l’oferiment d’obrir-se a l’univers de teatre de primer nivell i anar voltant per aquests mons de Déu, de ciutat en ciutat i de poble en poble, qui sap on hauria arribat.

5 – La tercera generació

El matrimoni de la iaia Trini amb l’avi Bruguera, van tenir dues filles, Bruguera Camprubí: la meva mare Laura i la meva tia Maria Joncadella, en les quals va finir el seu segon cognom, Camprubí¹⁴.

El matrimoni de l’Enric primer – com l’hi deien ells, degut a que n’hi van anar venint d’altres -, i l’Encarnació van tenir dos fills, Torres Camprubí. El gran es deia Josep Maria (1923-2006) i era una mica més original que el petit, en el sentit que tenia temps per sortir, si més no una mica, del carril que els havia marcat el pare i que va continuar el petit, i que no era altre que el del treball, el de barrinar constantment quin una en podien fer en el món dels negocis i de les inversions, per anar multiplicant la renta que ja tenien. La meva tia i la meva mare s’hi van fer molt amb aquest cosins. El gran va enviudar de la seva primera dona, Eulàlia Calzada i Escudé (1924-1973), que era filla de Terrassa. Sembla ser que no podien tenir descendència i, evidentment, en volien. Amb tot, a l’Eulàlia li van detectar un càncer a la matriu i els metges li van dir que l’hi havien d’extirpar tot. Ella els va respondre que no es deixava treure l’única esperança que tenia de quedar prenyada. I per aquesta tossuderia va morir. Aleshores el Josep Maria es va casar amb una parenta llunyana que era aragonesa, l’Enriqueta Fumanal¹⁵. Van tenir un únic fill que va seguir la saga dels Enrics (va ser el quart). El van batejar dalt d’un avió, sobrevolant Montserrat, perquè el seu pare va aprendre a pilotar avions. Li agradaven els avions i els cotxes d’alt nivell. Fumava com un carreter¹⁶. Tenia una idea dels diners molt particular, però que és molt vàlida i certa. L’expressava comparant el capital amb els conills: “el capital que tenim, deia ell, són les conilles que amb l’ajuda del mascle ens crien. Hem de procurar, doncs, viure sempre de les cries que ens van naixent, procurant no matar mai cap conilla. Ja que és un mal senyal, quan hem de començar a matar les conilles mares per viure”.

Tanmateix el germà petit del Josep Maria, l’Enric Torres Camprubí (1927-2024), ha estat sempre el cervell d’aquesta branca de la família i un veritable crack. Aquest germans van ser dels primers, del nostre país, en promoure aquest grans hípers, als inicis en deien “Cash and carry”. Ells van crear aquella famosa cadena dels Supeco¹⁷, en un temps, esteses per tot Catalunya; el magatzem de congelats Friman, les peixateries Garoina, etc.. Sense fer escarafalls, aquest Enric segon i el seu germà, van saber tirar endavant els seus negocis, consolidant i multiplicant una important fortuna. Aquest Enric segon, es va casar amb la Pilar Borràs¹⁸. Tanmateix, he de dir que, a pesar del seu elevat estatus, són bona gent, senzilla i sense complicacions. L’Enric sempre ens havia dit que els de casa meva van ajudar molt als seus pares, quan ells eren petits. Motiu per al qual ens tenien una especial estima i deferència.

Del matrimoni de la tia Emília amb l’Alfred Busse, en va néixer la Berta Busse Camprubí; que tampoc va passar el seu cognom segon.

En l’estada en un d’aquests camps de fugitius de la frontera Suïssa, la Berta hi va conèixer un madrileny que es trobava també en aquella situació interina, en retirada després de participar en l’anomenada “División Azul”¹⁹, i hi té una aventura que acabarà amb un embaràs. La família de Manresa va localitzar a la d’aquest madrileny, que es deia Antonio Giménez, i li van fer saber la notícia. La mare de l’Antonio, Doña Paquita, contestà que no patissin que el seu fill compliria amb la seva responsabilitat. Ell ve de Madrid, doncs, i es casen. El fill que naixerà és el Jordi Gimenez Busse. L’Antonio va ser un home molt treballador i molt trempat, a mi em va caure sempre bé i el vaig apreciar molt, sobretot per la seva generositat: va tenir amb ell a la seva mare madrilenya i a la seva sogra fins que es van morir. Va parlar català molt aviat, però sense deixar mai aquell puntet centralista de la seva mentalitat original. Va entrar a treballar en una foneria metal·lúrgica (Can Carreres), transportava els motlles encara roents al sortir del forn, i la Berta es va col·locar en unes oficines. Visqueren a la baixada dels Jueus, davant de les roines de la que fou la primera Fonda de Sant Antoni. Però venien molt per la fonda. La tia ens ajudava i la Berta i l’António també, en moments puntuals. Com que vivien molt precàriament i l’António tenia una feina molt dura, s’arriscaren de nou i se’n tornaren cap Alemanya, formant part de la riuada d’emigrants espanyols que, a la dècada dels anys cinquanta, van provar sort en la nova conjuntura que s’obria amb la reconstrucció d’Alemanya. Com que han estat sempre bons treballadors i han sabut estalviar, van acabar invertint en l’empresa on treballaven i, finalment, poc a poc, la vida els acabà somrient,.

Els tiets de la meva mare, Martí i Rosita, van tenir dues filles, Camprubí Perera: la Maria Dolors i la Rosa Maria. Les quals, tot i que van gaudir del cognom Camprubí, com a primer, el van passar com a segon a la seva descendència: Orive Camprubí i Touriño Camprubí. La Maria Dolors²⁰, la gran, en hores fora del treball, també es va dedicar al teatre afeccionat. La segona, la Rosa Maria, la “Nineta” com li deien de petita, anava per ballarina i hi tenia traça.

I és que les branques s’allarguen tant i tant que un ja no arriba a tot arreu. Parts dels arbres i de les arrels es difuminen o es perden, amb el pas dels anys.

6 – La quarta generació

Actualment, resten entre nosaltres només tres persones amb el Camprubí de primer cognom. La Rosa Maria Camprubí Perera, filla del germà de la meva àvia, Martí; però que l’ha passat als seus fills com a segon, Touriño Camprubí, per tant amb data de caducitat. El Víctor Camprubí, fill de l’Emília, un altra germana de l’àvia, i la seva filla alemanya Laura.

I portant-lo de segon cognom, queda, una de les dues filles²¹, Orive Camprubí, de la Maria Dolors Camprubí Perera (epd). En la resta de la quarta generació, que és la del que subscriu aquestes lletres, ja no hi queda ni rastre d’aquest cognom que honora els Camprubí de la meva família.

Una família que, en la quarta generació, s’ha anat prodigant a través d’altres cognoms. Els anomenem: els Massegú Bruguera i els Marcos Bruguera, fills de les germanes Bruguera Camprubí, Laura i Maria Joncadella.

L’Enric Torres (segon) i la Pilar Borràs, van tenir quatre fills, Torres Borràs – entre els quals hi ha un altre Enric, el tercer²², que actualment és el cap d’aquesta branca, i el que porta els negocis i els interessos començats pel seu avi; però sobretot pel pare i el tiet.

7 – Un parèntesi molt especial

Aquí m’agradaria explicar que, durant aquella estada a Manresa, de la tia Emília i els seus fills i gendre²³, posterior a la Segona Guerra Mundial, el Víctor i el Jordi²⁴, degut a la intensa relació que vàrem tenir, van entrar a formar part de la història de la meva infància i dels inicis de la meva adolescència. El Víctor era tiet del Jordi i es portaven dos o tres anys, només. El Jordi era el més alemany, físicament parlant, però el seu esperit era espanyol. Tenia els ulls clars i els cabells quasi blancs de tan rossos. Una vegada el vam mal vestir i embrutar, perquè sembles un mendicant – la veritat és que ens va quedar tan bé que semblava el nen de la pel·lícula El chico del Charlot -, i el férem anar a pidolar pel mercat. No cal dir que el fet ens va merèixer una bona reprimenda i un bon càstig. Altrament, el Víctor era de planta més aviat ibèrica: de cabells negres i ulls foscos, de tipus quadrat. A la seva mare l’hi hauria agradat que hagués estat un gran violinista.

Quan ells ja havien retornat a Alemanya, i hi estaven establerts definitivament, em van convidar i hi vaig passar un mes escàs. Vivien a Frankfurt. I puc dir, encara avui, que en tinc un bon record d’aquelles passejades a la vora del Main, de les visites als seus Museus, fins i tot, vaig atrevir-me a plantar el cavallet i pintar un quadre a la vora d’un llac que hi havia en un parc molt bonic, amb cignes i ànecs. L’Antonio i la Berta ens van portar a passar uns quants dies en un càmping d’un poblet vora del riu Main, ells venien els caps de setmana i nosaltres ens hi vam passar uns quinze dies seguits. Va ser la meva primera experiència de vida en tenda de campanya, a plena natura. Ens fèiem el menjar, pescàvem, sobretot anguiles i ens les fregíem enfarinades, a mi, la veritat, aquella menja no em feia gaire gràcia. Ens banyàvem en aquell riu immens amb un corrent que se t’emportava, val a dir que vaig passar-hi més d’un moment d’ensurt, per aquest motiu. Ens apropàvem al bosc, recordo, però, que endinsar-m’hi em feia basarda aquella foscor, aquella espessor amb aquells fils de llum solar que hi entraven com ganivets lluents, aquells llimacs com petites serps que es bellugaven pel terra. Se que em vaig endur les pintures i que les vaig fer servir només un parell de vegades, per inseguretat i vergonya. Jo estava molt verd en tots els aspectes i no diguem en l’afecció de pintar, aquells intents no em van servir per res.

Al llarg del temps ens hem anant veient, de tant en tant, en viatges d’ells cap aquí o de nosaltres cap allà. El Víctor s’ha fet la vida a Alemanya, és un alemany com qualsevol altre. Va treballar en el món de l’impremta, fins que va crear una empresa de publicitat i s’ha guanyat la vida dignament i molt bé. Està casat amb una alemanya molt casolana i té una filla – també es diu Laura -, que, ara que està jubilat, és la continuïtat del seu negoci. Abans de la seva dona definitiva, es va estar amb una xicota exòtica i exuberant, es deia Mariane. Una vegada, en un dels seus viatges a Manresa, la va portar i va sojornar a la fonda. Va ser com un petit escàndol per algú de la família, perquè no estaven casats i dormien junts. Diria que va ser en aquest mateix viatge, com de noces, que es van arribar fins al poble del pare biològic del Víctor. Aquest va esbrinar on vivia aquest personatge i el va aconseguir trobar. Es veu que va ser un cas esperpèntic. L’home es pensava que anava a fer-li xantatge, a buscar-li les pessigolles i els diners. I el Víctor tan sols volia conèixer-lo i prou. L’home, casat i amb fills, tenia por que li emboliqués el matrimoni i la seva vida amb la història de la seva vella aventura. Es va adonar del tot que al seu pare biològic tant li feia ell com res. Des dels inicis, doncs, que, com que aquest portuguès no va voler reconèixer la seva paternitat, el Víctor ha portat sempre el cognom de soltera de la seva mare.

7 – Algunes idees, com a conclusió

Aquest fet que la nostra fonda fos aixopluc i vida, en els moments difícils, per a bona part de la nostra família, tant de la branca Bruguera com de la Camprubí, està en la memòria de tots, i, sovint, uns i altres, quan encara hi eren, ens en parlaven i ho recordaven agraïts. El meu pare va assumir totalment aquesta història altruista, de que la Fonda de Sant Antoni havia de seguir sent aquest lloc de suport i d’ajuda, en va tenir una verdadera vocació.

M’agrada subratllar, que gràcies a la afecció al teatre, sobretot del germà de la meva àvia, Martí Camprubí, però, també, als meus tiets Josep Maria Marcos i Maria Joncadella, que eren actors del mateix elenc, els de casa anàvem cada setmana al teatre que feien als Carlins, teníem un parell d’abonaments a la segona fila i els petits hi entràvem amb els grans com aquell que res. Gràcies a aquest fet, doncs, vaig veure obres de teatre de tota mena i pels descosits: comèdies, drames, obres clàssiques, sarsueles… Així passaren per davant dels meus ulls de nen petit i de més gran, com una cadena infinita d’imatges d’actors, de decorats, de músics, de bambolines, d’apuntadors… En alguna ocasió vaig fer-hi de comparsa, en els pastorets, per exemple. Diuen que, poc després de néixer, em van fer sortir de nen Jesús, la meva tia Maria, en aquella ocasió, feia de Verge Maria. Diria que alguna cosa o altre, d’aquella llarga experiència inconscient, se’m devia ficar endins.

Com a portadors del cognom Camprubí, peculiars i originals, destacaria el besavi Martí i la germana de la meva àvia, Emília. Perquè d’ells dos, solament, se’n podrien escriure sengles novel·les. I als germans Josep Maria i Enric Torres Camprubí, per la seva alta capacitat pels negocis; però, sobretot, per haver sabut crear tants llocs de treball, en moments difícils de la nostra història. No puc oblidar al germà petit de la meva àvia, Martí Camprubí, per les seves grans interpretacions de personatges teatrals, que varen divertir, fer oblidar mals moments, plorar i gaudir, a moltes persones d’aquells difícils anys de la Postguerra. Molts el comparaven, per la semblança física i per l’estil, salvant les distàncies, amb aquell famosíssim James Stewart (1908-1997). Aquells Bato i Borrego dels Pastorets castellans dels Carlins – quan encara no es podien fer en català -, d’ell i en Cànovas, eren interpretacions genials i inoblidables.

Igualment, destacaria la importància que van tenir, durant la meva primera etapa de formació, la nostra branca dels Camprubí d’alemanya; sobretot el Víctor, perquè érem de la mateixa edat, i va significar per a mi, com una mena d’alter ego que em removia les idees i la consciència, fortament. Podria definir-ho com una mena de relació d’amor i odi, perquè constantment contrastava i interpel·lava, conscient o inconscientment, la meva manera de pensar i de ser. Ell, per exemple, era ultra lliberal en tot, no creient convençut i seguidor a ultrança del polític alemany Willy Brandt (1913-1992). I és clar, a Alemanya ho feien tot bé, tenien unes autopistes de somni, uns cotxes de pare i senyor meu, etc., etc.; i a sobre una certa llibertat política… Total que em feia sentir un pobret immers en una solemne dictadura… Tanmateix, vist des de la perspectiva del temps, penso que, el Víctor i els seus, van ser com aigua de maig per a la meva formació i creixement humà. Perquè, a part de sacsejar-me fortament les idees, em van obrir la mirada a altres perspectives i mons; però, sobretot, van ser la punta de llança que em va ajudar a reafirmar-me, saber defensar, triar i raonar les idees i intuïcions que ja tenia.

La majoria dels Camprubí, però, com succeeix en els fonaments de les grans i petites construccions, foren persones que no sobresortiren gaire més enllà de l’anonimat, tot i ser veritables peces fonamentals, sòlides columnes de la vida i la història de la nostra família.

1 A records personals de memòria.cat.

2 Ídem que la nota 1.

3 Sant Antoni Maria Claret, va néixer a Sallent del Llobregat el 23 de desembre de 1807.

4 Aquesta finca de Cal Vinyes, la va comprar, i hi viu, un fill de l’Enric Torres (l’Enric Torres, tercer de la saga). Per tant, el lloc on el seu besavi hi va fer de masover, avui aquest besnet n’és l’amo i senyor.

5 Fins l’estiu de l’any 2024, concretament, després d’unes intenses reformes en tot l’edifici, la planta baixa, on hi havia la nostra fonda, va ser convertida en la seu d’Informació i Turisme de l’Ajuntament de Manresa. I la resta de l’edifici en pisos tutelats per a persones grans.

6 Aquesta talla de fusta segueix exposada a l’actual Museu del Barroc de Catalunya, inaugurat recentment a Manresa; però, ara – diferentment d’abans – sense cap rètol que indiqui la seva procedència. Durant la Guerra Civil el conserge de l’Ajuntament va amagar aquesta imatge a les golfes de l’edifici. El meu avi Bruguera, que treballava a l’ajuntament d’agutzil, la va reclamar un temps, però aconsellats pel director del Museu, Mn. Santamaria, van decidir endreçar-la a l’anomenat, aleshores, Museu Comarcal de Manresa per sempre.

7 Aquest quadre el tinc guardat, amb tota la meva col·lecció de quadres, al local taller del meu nebot Eduard Figuls Blanch.

8 Igualment que l’anterior, està guardat a casa del meu nebot Eduard. Em sembla que, en aquest, hi vaig representar força bé la meva visió de la iaia. Hi ha la seva forta personalitat i la seva mirada dura i serena a la vegada.

9 El segueixo mantenint a la carpeta de dibuixos. Penso que és tal com era la meva iaia els últims anys. És un dibuix al llapis grafit molt suau de contrast.

10 El cap de família d’aquests parents, treballava, era accionista o propietari dels famosos Comptoirs Modernes. Una empresa francesa del sector de la distribució a gran escala. La qual va obrir la seva primera sucursal d’autoservei el 1948 i el seu primer supermercat el 1958. El 1973 van llançar la marca Comond, una abreviatura de Comptoirs Modernes. El 1979 el grup Carrefour es va convertir en el principal accionista. D’aquesta font van treure’n la seva versió els fills Torres Camprubí, amb la creació futura dels Supeco.

11 Aquests magatzems estaven situats al carrer de la Caritat de Manresa. Avui, l’espai es troba convertit en un aparcament.

12 Fou una botigueta situada a la carretera de Vic, que va ser la base on, el seu marit Enric Torres, va fonamentar tot el seu futur embalum especulatiu.

13 Curiosament els humans enyorem sempre l’oposat al que tenim. Aquesta nostra família alemanya, quan eren a Espanya adoraven els boscos alemanys i la neu. I quan eren allà dalt pensaven en les terres secaneres i en la mar. Per aquest motiu es van retirar a viure en una urbanització que hi ha davant del penyal d’Ifac (Calp, Alacant).

14 D’elles n’he parlat, tant al meu article de “la saga dels Massegú” com en el de “l’avi Bruguera” (records personals de Memòria.cat.).

15 L’Enriqueta Fumanal Burrel, va morir l’any 2016 a l’edat de 86 anys.

16 Els darrers anys va agafar la dèria d’escriure llibres, una mena de memòries barrejades amb mapes, textos que no hi tenien res a veure, etc. ; en una paraula, una samfaina plena de faltes. Els hi editava la impremta Bausili, que pels diners que els hi devia pagar, trinco-trinco, bé podien haver tingut en compte de llogar algun bon corrector.

17 Una famosa cadena que va néixer d’alguna manera inspirada en els Comptoirs Modernes, que van acabant sent Carrefour. Així com els Supeco, amb el temps, van acabar sent, també, de Carrefour. De totes maneres Supeco va marcar una època a la nostra ciutat. Hi ha gent que encara diu que va al Supeco, quan va per aquella zona; o de la carretereta que surt del Parc de l’Agulla, se la coneix com el camí del Supeco.

18 Els pares de la Pilar tenien una sabateria petita, anomenada “La Pajarita”, que hi havia a la Plaça dels Màrtirs (ara Plaça Major). El germà, en Jesús Borràs, fou un bon artista i guionista de series i pel·lícules. I, el pare de tots dos, fou un fotògraf notable de la Manresa d’aquell temps.

19 A l’Antonio l’hi van matar el pare els rojos durant la guerra fratricida espanyola, ell tenia uns setze anys, i, com a reacció i per venjar-lo, es va allistar a l’expedició voluntària que es va inventar el Franco, com a única col·laboració amb Hitler, per anar a guerrejar amb els comunistes dins la mateixa Rússia. No cal dir que, pobres, van haver de tornar, els que van poder, destrossats i fets pols.

20 Amb el temps, van acabar anant a viure a Barcelona, i seguir, en les hores lliures, en el tema del teatre. Formaven part de l’Elenc de Teatre de les Corts. El mes d’abril de 2018 ens van convidar a Artés, a veure una obra que la Ma. Dolors havia escrit, a partir de dues obres del seu pare. Ella hi tenia un petit paper.

21 La que està viva és biòloga cervesera i havia treballat a les cerveses Sant Miquel. La germana fa temps que va morir.

22 En unes converses en el tanatori, amb els seus tres fills – ja que la gran, la Lídia, va morir fa un parell d’anys -, el dimecres 24 de juliol de 2024, en la mort de l’Enric segon, m’he adonat de que els successors de l’Enric Torres Camprubí són persones competents i responsables. I que tot plegat està en bones mans.

23 L’Antonio va morir a Calpe durant el 2017. Darrerament, estava ingressat en una residència, ja que no s’aguantava i la seva dona no es veia capaç de cuidar-lo. Al cap d’un parell d’anys també va morir la Berta, tots estan enterrats al cementiri de Calp (Alacant). També la mare de l’Antonio, “Doña Paquita”.