Records i vivències

7. Canvi de barri

Vam viure a la plaça d’en Creus des de l’any 1944 fins a finals del 1949. El pis era cèntric, però molt humit, pràcticament sense sol i amb dues habitacions sense ventilació; a més a més el bany estava per acabar i no hi havia ni dutxa ni banyera. Per això els pares van decidir canviar de pis.

S’estava construint un barri nou a la carretera del Pont de Vilomara; eren cases protegides i, segons deien, les construïa l’Ajuntament. I ja ens tens tota la família cap a les cases de l’Ajuntament (aleshores se’n deien així), que després es van dir les cases de xocolata.

El pis era gran i molt assolellat; nosaltres llavors érem set de família: el pare, la mare, la iaia (la mare de la mare) i quatre germans, el més petit naixeria l’any 1962. Totes les habitacions tenien finestra i hi havia dutxa.

El barri era format per tres blocs. Deu escales de deu pisos cada una: en total cent pisos. Dos blocs formaven el carrer Lluís Argemí de Marti, que ara es diu Ignasi Domènec.

En una banda del carrer hi havia les cases i a l’altra, la paret d’una fàbrica que es deia Minorisa. L’entrada de la fàbrica feia cantonada amb la carretera del Pont. Al mig dels dos blocs hi havia un carrer que feia pujada i arribava fins a la plaça del Sol. Nosaltres vam anar a viure primer als baixos primera i després al tercer primera del número vuit. Al davant del bloc de la plaça hi havia una parell d’espais envoltats de troanes i uns arbres acabats de plantar, un era força gran i l’altre era més petit. La part del darrere donava a un carrer sense nom d’uns quatre o cinc metres que acabava en un desnivell d’aproximadament un metre i ple d’herbes; aquest desnivell acabava de manera sobtada en un barranc al capdavall del qual hi havia la via del tren dels Catalans (ara és l’avinguda de Francesc Macià). Més o menys on s’acabava el bloc, i per salvar el barranc de la via, hi havia una passera d’un metre d’amplada aproximadament amb barana només a una banda que donava a un corriol que anava fins al carrer de Viladordis, i a banda i banda del corriol hi havia horts.

Les famílies que habitaven els pisos eren de procedències diferents. A cada escala hi havia una o dues famílies de militars o de guàrdies civils, dels quals només dos en tot el barri eren de carrera; als altres els deien xusqueros, eren reenganxats de la guerra civil, naturalment de l’exèrcit vencedor. Força famílies eren de parla catalana, treballadors de la Pirelli o de la Fàbrica Nova i també famílies que venien del camp, ferroviaris, etcètera.

La casa on vam anar a viure nosaltres pot servir d’exemple de quina era la procedència dels veïns del barri en general: als baixos hi vivíem nosaltres i la família d’un guàrdia civil, quan van marxar va venir una parella jove valenciana i ell treballava a l’Anònima. Al primer pis hi havia una parella catalana sense fills, quan van marxar hi va anar a viure una parella jove amb un nen, ell havia tornat de Rússia amb la División Azul, i al davant hi vivien un noi i una noia grans: ella era modista i la seva mare era de parla castellana, els joves, en canvi, parlaven en català. Al segon pis hi havia una família catalana: l’avi havia estat cap d’estació del Catalans a Manresa Alta (feia poc que havia mort), i al davant hi vivia un sergent d’Infanteria que sempre anava begut i quan anava tou pujava les escales d’esquena, la seva esposa i dues nenes. Al tercer, una família catalana: ell era pagès i la seva dona i la seva filla treballaven a la Pirelli (quan ells en van marxar, hi vam anar a viure nosaltres), i al davant hi vivia una parella jove, catalana, i ell treballava a la Pirelli. Al quart pis, una parella amb un nen: ell era andalús i treballava a la Pirelli i ella era catalana; al davant hi havia una altra parella jove: treballaven tots dos a la Fàbrica Nova. És una mostra que es repetia de manera força semblant a totes les altres escales.

Hi havia força parelles joves, en algun moment a la nostra escala hi va haver fins a quinze criatures de menys de dotze anys.

En tot el barri no hi havia gaires famílies de parla castellana tret dels militars; encara no havia arribat el gruix de l’emigració.

Naturalment, els carrers estaven sense asfaltar i només hi havia feta la vorera.

Al barri no hi havia cap servei i les escoles eren lluny. Però hi havia algunes botigues: baixant per la carreta del Pont a la dreta hi havia una botiga de queviures (ca la Nati) i una carnisseria (ca la Ramona o cal Martí); una mica més amunt a la dreta hi havia un passatge al final del qual hi havia la granja Núria: era un casalot gran, amb un estable per a les vaques i un altre on desaven els carros, després hi havia una escala per on s’entrava a l’habitatge. La primera estança era una vaqueria i hi anàvem a comprar la llet amb una lletera; per mesurar feien servir tres pots que eren les mesures: un litre, mig litre i un petricó o un quart de litre, i segons el que demanaves feien servir una mesura o una altra. Diumenge al matí feien nata i mantega, i també feien iogurts que a casa només anàvem a comprar si algú tenia mal de panxa.

Pujant per la carretera del Pont a la dreta hi havia algunes cases, i en una durant un temps hi va haver una peixateria que després va tancar; a l’esquerra i fins al pont de la via del tren hi havia unes casetes amb eixida i algun pis d’alçada (en una hi vivia el pintor Millan). Després de la via del tren i a l’esquerra, hi havia dues o tres cases de famílies pageses, i una botiga de queviures, carnisseria i cansaladeria, en deien la botigueta perquè tenia una entrada estreta, també en dèiem cal Moisès, i molt temps després va ser el supermercat Rojas. Tombant cap al carrer de Viladordis i en una casa de planta baixa de les típiques que tenien una porta al mig i una finestra a cada banda, amb entrada a mà esquerra, la primera estança de l’habitatge era una merceria força ben assortida.

Tant a les botigues de queviures com a la peixateria tots els productes eren a granel i els queviures se servien en paperines de paper. En podies demanar tres unces (100 grams), mitja lliura (250 grams), mig quilo (500 grams) una lliura i mitja (600 grams), tres quarts de quilo (750 grams) o un quilo. En canvi, la carn, el porc o el peix no es demanava en lliures, sinó en terces (mitja terça eren dos-cents grams, per exemple).

A la dreta de la carretera, des de la via del tren amunt, hi havia unes cases amb jardí i camps. Passat el carrer de Viladordis, a la mateixa mà, hi havia l’era del Xivit; en el temps de la sega s’hi col·locava una màquina de batre i els pagesos baixaven de Viladordis i altres contrades amb els carros plens de garbes de blat i les portaven a batre per separar el gra de la palla; el blat l’ensacaven i la palla anava caient en un munt fent com una muntanya. En un altre capítol, quan expliqui els jocs, tornaré a parlar de l’era del Xivit.

El pa el continuàvem comprant a la plaça de l’Ajuntament, hi anàvem abans d’anar a l’escola. Al cap d’un temps es va instal·lar una fleca a la carretera del Pont, molt prop de casa, el forn Rubió. Quin descans va ser per a tota la gent del barri! Per a nosaltres, sobretot per a la canalla, va ser un gran canvi.

En un altre article explicaré quins eren els nostres jocs.

Últims records

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Antònia Maria Gorgas
Antònia Maria Gorgas Bargay
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Buscar a tot memoria.cat