Records i vivències

7. Canvi de barri

Vam viure a la plaça d’en Creus des de l’any 1944 fins a finals del 1949. El pis era cèntric, però molt humit, pràcticament sense sol i amb dues habitacions sense ventilació; a més a més el bany estava per acabar i no hi havia ni dutxa ni banyera. Per això els pares van decidir canviar de pis.

S’estava construint un barri nou a la carretera del Pont de Vilomara; eren cases protegides i, segons deien, les construïa l’Ajuntament. I ja ens tens tota la família cap a les cases de l’Ajuntament (aleshores se’n deien així), que després es van dir les cases de xocolata.

El pis era gran i molt assolellat; nosaltres llavors érem set de família: el pare, la mare, la iaia (la mare de la mare) i quatre germans, el més petit naixeria l’any 1962. Totes les habitacions tenien finestra i hi havia dutxa.

El barri era format per tres blocs. Deu escales de deu pisos cada una: en total cent pisos. Dos blocs formaven el carrer Lluís Argemí de Marti, que ara es diu Ignasi Domènec.

En una banda del carrer hi havia les cases i a l’altra, la paret d’una fàbrica que es deia Minorisa. L’entrada de la fàbrica feia cantonada amb la carretera del Pont. Al mig dels dos blocs hi havia un carrer que feia pujada i arribava fins a la plaça del Sol. Nosaltres vam anar a viure primer als baixos primera i després al tercer primera del número vuit. Al davant del bloc de la plaça hi havia una parell d’espais envoltats de troanes i uns arbres acabats de plantar, un era força gran i l’altre era més petit. La part del darrere donava a un carrer sense nom d’uns quatre o cinc metres que acabava en un desnivell d’aproximadament un metre i ple d’herbes; aquest desnivell acabava de manera sobtada en un barranc al capdavall del qual hi havia la via del tren dels Catalans (ara és l’avinguda de Francesc Macià). Més o menys on s’acabava el bloc, i per salvar el barranc de la via, hi havia una passera d’un metre d’amplada aproximadament amb barana només a una banda que donava a un corriol que anava fins al carrer de Viladordis, i a banda i banda del corriol hi havia horts.

Les famílies que habitaven els pisos eren de procedències diferents. A cada escala hi havia una o dues famílies de militars o de guàrdies civils, dels quals només dos en tot el barri eren de carrera; als altres els deien xusqueros, eren reenganxats de la guerra civil, naturalment de l’exèrcit vencedor. Força famílies eren de parla catalana, treballadors de la Pirelli o de la Fàbrica Nova i també famílies que venien del camp, ferroviaris, etcètera.

La casa on vam anar a viure nosaltres pot servir d’exemple de quina era la procedència dels veïns del barri en general: als baixos hi vivíem nosaltres i la família d’un guàrdia civil, quan van marxar va venir una parella jove valenciana i ell treballava a l’Anònima. Al primer pis hi havia una parella catalana sense fills, quan van marxar hi va anar a viure una parella jove amb un nen, ell havia tornat de Rússia amb la División Azul, i al davant hi vivien un noi i una noia grans: ella era modista i la seva mare era de parla castellana, els joves, en canvi, parlaven en català. Al segon pis hi havia una família catalana: l’avi havia estat cap d’estació del Catalans a Manresa Alta (feia poc que havia mort), i al davant hi vivia un sergent d’Infanteria que sempre anava begut i quan anava tou pujava les escales d’esquena, la seva esposa i dues nenes. Al tercer, una família catalana: ell era pagès i la seva dona i la seva filla treballaven a la Pirelli (quan ells en van marxar, hi vam anar a viure nosaltres), i al davant hi vivia una parella jove, catalana, i ell treballava a la Pirelli. Al quart pis, una parella amb un nen: ell era andalús i treballava a la Pirelli i ella era catalana; al davant hi havia una altra parella jove: treballaven tots dos a la Fàbrica Nova. És una mostra que es repetia de manera força semblant a totes les altres escales.

Hi havia força parelles joves, en algun moment a la nostra escala hi va haver fins a quinze criatures de menys de dotze anys.

En tot el barri no hi havia gaires famílies de parla castellana tret dels militars; encara no havia arribat el gruix de l’emigració.

Naturalment, els carrers estaven sense asfaltar i només hi havia feta la vorera.

Al barri no hi havia cap servei i les escoles eren lluny. Però hi havia algunes botigues: baixant per la carreta del Pont a la dreta hi havia una botiga de queviures (ca la Nati) i una carnisseria (ca la Ramona o cal Martí); una mica més amunt a la dreta hi havia un passatge al final del qual hi havia la granja Núria: era un casalot gran, amb un estable per a les vaques i un altre on desaven els carros, després hi havia una escala per on s’entrava a l’habitatge. La primera estança era una vaqueria i hi anàvem a comprar la llet amb una lletera; per mesurar feien servir tres pots que eren les mesures: un litre, mig litre i un petricó o un quart de litre, i segons el que demanaves feien servir una mesura o una altra. Diumenge al matí feien nata i mantega, i també feien iogurts que a casa només anàvem a comprar si algú tenia mal de panxa.

Pujant per la carretera del Pont a la dreta hi havia algunes cases, i en una durant un temps hi va haver una peixateria que després va tancar; a l’esquerra i fins al pont de la via del tren hi havia unes casetes amb eixida i algun pis d’alçada (en una hi vivia el pintor Millan). Després de la via del tren i a l’esquerra, hi havia dues o tres cases de famílies pageses, i una botiga de queviures, carnisseria i cansaladeria, en deien la botigueta perquè tenia una entrada estreta, també en dèiem cal Moisès, i molt temps després va ser el supermercat Rojas. Tombant cap al carrer de Viladordis i en una casa de planta baixa de les típiques que tenien una porta al mig i una finestra a cada banda, amb entrada a mà esquerra, la primera estança de l’habitatge era una merceria força ben assortida.

Tant a les botigues de queviures com a la peixateria tots els productes eren a granel i els queviures se servien en paperines de paper. En podies demanar tres unces (100 grams), mitja lliura (250 grams), mig quilo (500 grams) una lliura i mitja (600 grams), tres quarts de quilo (750 grams) o un quilo. En canvi, la carn, el porc o el peix no es demanava en lliures, sinó en terces (mitja terça eren dos-cents grams, per exemple).

A la dreta de la carretera, des de la via del tren amunt, hi havia unes cases amb jardí i camps. Passat el carrer de Viladordis, a la mateixa mà, hi havia l’era del Xivit; en el temps de la sega s’hi col·locava una màquina de batre i els pagesos baixaven de Viladordis i altres contrades amb els carros plens de garbes de blat i les portaven a batre per separar el gra de la palla; el blat l’ensacaven i la palla anava caient en un munt fent com una muntanya. En un altre capítol, quan expliqui els jocs, tornaré a parlar de l’era del Xivit.

El pa el continuàvem comprant a la plaça de l’Ajuntament, hi anàvem abans d’anar a l’escola. Al cap d’un temps es va instal·lar una fleca a la carretera del Pont, molt prop de casa, el forn Rubió. Quin descans va ser per a tota la gent del barri! Per a nosaltres, sobretot per a la canalla, va ser un gran canvi.

En un altre article explicaré quins eren els nostres jocs.

Últims records

Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Jaume Grandia i Cortina
Jaume Grandia i Cortina
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Buscar a tot memoria.cat