Aquells ditxosos anys d’acabada la guerra del 36 al 39 del segle XX, els primers anys 40, fou un temps i uns anys de moltes privacions. Una gran part de la població passà gana, hi mancava de tot, sobretot diners. Si se’n tenien es trobava de tot. De treball, en general, n’hi havia, però els sous eren molt baixos, de misèria. Les famílies on eren més els que no treballaven que no pas els que treballaven, s’ho passaven encara més malament, sobretot les famílies amb canalla petita i amb persones grans que, per l’edat, no podien treballar. Aquestes persones no conegueren ni jubilació i encara menys pensions, i d’aquestes no n’eren pas poques.

Si tot l’any hi havia treballs a viure, en arribar l’hivern la cosa s’agreujava. ”Mal temps per als pobres” es deia. Manresa és ciutat freda i el fred d’aquells anys era més intens del que fa ara. A més, en anar prims d’estómac, el fred se sentia més. A les cases hi havia d’haver foc per escalfar-se, estufes de carbó i llenya i també brasers, i si tot l’any les famílies havien de recórrer a l’endeutament a la botiga de queviures del barri, durant l’hivern s’hi afegia l’endeutament al que venia llenya i carbó.

La generació que no va viure aquells temps ara se li fa difícil de comprendre-ho. Faltava diner i si mancava d’això mancava de tot. Mentre, d’altres gestaven la generació que anys més tard foren coneguts com els nous rics. A l’empara que tot restava per fer, hi havia l’especulació i l’explotació; hi havia aquell fabricant que es venia la matèria primera i li donava més, pagava amb quatre xavos els seus treballadors i apa, espavila’t.  No hi havia el sistema de la sanitat actual ni cap sistema d’ajuda a les famílies, només els ditxosos punts, que més tard van cobrar els casats amb fills petits, ajuts insuficients, però que ni aquests hi havia els primers temps.

Amb totes aquestes circumstàncies, era fàcil de veure gent a la via del tren recollint el carbó que podien deixar les màquines de vapor; el lloc escollit era el tros del tren de la Renfe en direcció a Lleida, ja que no estava electrificat.

La gent, normalment dones amb alguna canalla, entraven a la via del tren per sota la -en altre temps- festiva font del Quirze i giratòria de les màquines. Així començaven per l’angost camí del tren, passaven per dessota el pont Fumat de la carretera d’Igualada, a banda i banda parets de marges i roques, lloc humit on, pel que fos, els trens deixaven anar una mica de carbó en aquell tros de via.

Havent passat aquest angost camí i ja sense res a cada costat de via, el panorama era ample: s’hi veia el riu Cardener a sota a la dreta, també la fàbrica coneguda com a cal Bonamossa i els dipòsits de Gas Manresa, la gran nau de la Fàbrica dels Panyos, el riu amb la resclosa, la platja de gas se’n deia, pollancres altes i el camí de carro del Congost, ara tot tan canviat. On hi ha l’estadi actual, en aquell temps hi havia la gran carcassa d’un molí de pouar aigua amb un dipòsit circular i tot un camp de sembrat i ja els xiprers del cementiri al darrera i la xemeneia de cal Ninos, amb la casa i la rajoleria.

Per l’altre costat esquerre, en direcció a Rajadell, hi havia un camí de carro paral·lel a la via i força vinya i ametllers, tot secaner, formant un pendent inclinat fins arribar al que més tard seria conegut com a Bellavista i l’actual Sol i Aire, alguna barraca i una bonica, però molt petita, caseta, i això era tot.

El tren passa per damunt del començament del camí del Congost o de l’acabament del camí el qual, des de la carretera d’Igualada, baixa amb fort pendent i en paral·lel a la via del tren. Passat aquest pont, per on hi havia la via, comença una llarga recta, i era aquí on pràcticament tots els buscadors de carbó llançat per les màquines començaven a recollir-ne.

La llarga recta permetia veure els trens. Amb els de pujada no hi havia gaire problema, perquè es deixaven sentir. En sortir de l’estació ja esbufegaven, treien molt fum per la xemeneia de la màquina, feien soroll; a més molts trens tenien uns horaris fixos. Hi havia els trens coneguts com el Platillo, el Correu, el Ligero i el tren de l’aigua. Aquest últim transportava aigua de Manresa fins a Sant Guim. Crec que era un tren més aviat curt i amb uns vagons especials, com unes grans cubetes de ferro o dipòsits, i aquest tren xarbotejava més aigua que no pas deixava carbó.

Si els trens de pujada es deixaven sentir força, no era així amb els de baixada, que corrien molt, però sí que hi havia una cosa que avisava de la seva proximitat, i és que la via cruixia, feia uns sorolls, grunyia i era senyal, avís inequívoc que s’apropava un tren. Poc temps després ja el veien baixar. Si no s’havia d’esperar que el disc situat a mitja recta li donés pas, baixava embalat. Entre tots ells, el que corria més i passava només de baixada a dies alterns era el tren exprés; corria com un dimoni, em sembla que venia d’Irun. Era molt maco, als vagons hi havia incrustades unes lletres de color d’or, i anava amb tanta rapidesa que semblava que se t’hagués d’emportar.

La gent es posava el més allunyada possible, d’esquena a l’exprés, a davant a tocar el canyer, canyes que hi havia gairebé a cada costat al llarg de la via. Aquest tren exprés, llavors el de més luxe, era mirat amb certa enveja i respecte, era mirat com el tren dels rics, dels privilegiats.

Aquesta recta descrita de la via del tren, era el lloc on es veia la gent mirant a terra i recollint el carbó, que era de la classe de coc i antracita, en general trossos petits, si bé a vegades també n’hi trobaven de grossos i fins algunes vegades, de bastant grossos. La gent hi anava amb cistella i amb paciència aquesta s’omplia; uns dies costava més, d’altres amb menys estona, depenia del que llançaven les màquines.

A vegades els que anaven a les màquines, pel motiu que fos, potser per haver vist una dona amb un nen, en deixaven anar una palada, i quan això succeïa en poca estona tenien la cistella plena i cap a casa. També hi havia els trens de càrrega, no de passatgers. Aquests trens a vegades  portaven vagons plens de carbó, vagons sense coberta; a cada distància de vagons hi anava un ferroviari amb una caseta. També algunes vegades el ferroviari que hi anava, i sobretot si el tren es trobava parat esperant el canvi de disc que li donés entrada, deixava anar carbó, però amb això no s’hi havia de comptar ni molt menys, eren casos esporàdics.

Tot això passava els primers anys quaranta, anys de l’estraperlo i dels estraperlistes. Hi havia gent que agafava el tren i anava a les comarques lleidatanes, allà compraven alguns queviures i després aquí se’ls venien. Entre allò que portaven hi havia pa, ja que aquest anava racionat i no en donaven cada dia. També portaven gra i patates.

Aquests coneguts com a estraperlistes tenien un perill, i és que la guàrdia civil, si se n’adonava, els ho prenia, els ho requisava, i més d’una vegada passava que abans que els ho requisessin preferien llançar-ho per la finestra del tren. Llavors s’havia donat el cas, més d’una vegada, que al terra del caminet del costat del tren hi trobaven barres de pa, això els anys 1939 i següents, i era tant o més que el mannà que Déu donà al desert al poble d’Israel. Algú havia dit haver-hi trobat també patates.

Algunes vegades la gent no s’acontentava a fer aquest tram de via, això quan la recollida de carbó havia sigut escassa, i llavors passaven per la mina del tren. Sempre ho feien amb la precaució d’entrar-hi just quan hi havia passat un tren, i això els permetia d’entrar-hi sense la por de trobar-lo. Aquesta mina és força llarga, fa corba i al mig, durant uns metres, és tota fosca i no es veu la llum de l’entrada ni de la sortida. A més, en aquest tros de sostre hi queia aigua. Si bé el camí del costat de la mina és relativament força ample, tot i així el tren quan passa per dins la mina fa un ressò i uns sorolls terribles. En aquells temps hi passava bastant de gent, no sols per anar a buscar carbó, sinó els diumenges sobretot grups de jovent que anaven a la font de la Girada.

Abans d’arribar a la boca de la mina, el terreny fa un marge baix i  alguns xicots atrevits situats en aquest marge esperaven el pas d’un tren de càrrega amb els seus vagons buits. Ells ho calculaven bé, per sort el tren tampoc no corria massa, i es llançaven dins d’un d’aquests vagons i feien de polissons. Algun d’ells havia explicat que amb aquest sistema havia arribat fins a l’Aragó.

A la sortida de la mina hi ha uns marges alts que fan la primera impressió d’un paisatge trist. Pel damunt hi ha un pont estret, i la sensació de trobar-te en un lloc trist dura poc, ja que , un cop passades les altes parets de marge, a banda i banda el paisatge que es veu és grandiós: per la dreta en direcció a Rajadell, la muntanya de Collbaix i en aquells anys la torre modernista Lluvià coneguda amb el nom de “Vil·la Emília”; pel costat esquerre, Montserrat al fons, més a prop el bosc i el Mas del Suanya, el bosc del Rauric dels Barquets i del Servitja, al fons la riera de Rajadell. Des de la via sempre es veia gent que anava amunt i avall, cases i teulades d’aquestes, com la casa de ca la Madalena, el propietari de la qual l’any 41 va ser víctima d’un assassinat, luctuós, i sagnant cas molt comentat.

En aquesta via del tren no és que hi hagués més carbó, però, en no ésser tan concorregut, la gent que s’hi arribava potser tenia la possibilitat de trobar-ne més. Hi havia un avantatge, i és que en aquells anys tot estava conreat: hi havia unes vinyes que donaven molt i bon raïm, així com arbres ametllers, i al setembre hi havia la possibilitat de no omplir la cistella de carbó sinó de fer-ho de raïm o d’ametlles o de les dues coses, sempre i quan no fossin vistos, és clar. Si s’omplia la cistella d’aquesta fruita, al damunt s’hi posava un sac amb carbó i així el raïm o l’ametlla quedaven amagats a sota. Ara bé, en molt bona part aquestes vinyes s’havien convertit en un erm, perdut i abandonat.

La tornada es podia fer passant altre cop per la mina o per un camí que voreja la mina i que fa una gran marrada i surt al camí del Suanya, a ran de la casa coneguda com la torre dels Pardals i cap a casa. Si de pujada Manresa et quedava a l’esquena, de retorn et quedava al davant, amb la Seu en primer terme, amb el toc de les hores i les campanes de l’ofici diari dels canonges en aquell temps.

De tornada, trobaven gent que just començava a buscar carbó i com els pescadors que es demanen si piquen o no piquen, així també ho feien aquesta gent que anava a la via. Entre ells es deien: ”Què, com ha anat? N’heu trobat avui?”, o bé “Heu hagut d’anar gaire amunt per tot el que porteu? Heu passat la mina?”, i coses per l’estil.

Els primers temps en què la palanca de l’estació restà trencada i ensorrada, això durant la retirada de l’exèrcit republicà la nit del 24 de gener del 39, havien d’anar-hi pel pont de Sant Francisco o pont de Pedra, i això ho havia de fer tota la població per anar a l’estació.

Refeta la palanca de l’estació, inaugurada durant la Festa Major de no sé quin any, amb l’assistència del governador civil Correa y Veglison, no calgué fer la volta pel pont de Pedra, ja que es passava per la nova palanca, es podia veure els treballs i treballadors del nou pont, soldats i crec, segons es deia, també presoners. Vaig sentir dir alguna vegada que hi treballava un que estava castigat i portava a l’esquena un sac de sorra.

Segons com, l’hora de tornada s’esqueia amb l’hora del ranxo dels que treballaven a la construcció del nou pont i hom s’hi aturava a parlar amb ells, comentant la menja del dia. Algun dia se sentia a dir: ”Avui encara no us podeu queixar, xicots!” i ells feien que sí amb el cap.

Aquests soldats que treballaven a la construcció del nou pont ja eren homes, la majoria havien estat cridats durant la guerra. Eren d’aquelles lleves l’ estada de les quals a la milícia i a la vida de caserna fou prolongada. Esguerraren estudis començats i oficis, i un cop reintegrats a la vida civil hagueren d’agafar el treballs que pogueren i formar una família. Algú els qualificà com la generació pont.