Montserrat Mestres Angla
Els records són personals i intransferibles, acolorits per les pròpies emocions. Moltes vegades, tot i compartir el mateix moment, no l’hem registrat de la mateixa manera que ho ha fet una altra persona. Per això segurament hi ha detalls que no responen amb exactitud al que va passar, o paraules que es varen dir sense que siguin literals. Tot i així els records ens aproximen a com van succeir les coses. Per això m’agradaria compartir simplement com jo ho vaig viure, tot i sabent que potser algun fet no s’ajusta al que reté la memòria d’un altre.
El 23 de febrer de l’any 1981 jo treballava com a secretària de l’alcalde Joan Cornet i Prat a l’Ajuntament de Manresa, el primer alcalde democràtic després de la mort de Franco. El lloc de treball comportava no solament treballar els matins sinó també moltes tardes, perquè havia d’estar disponible, assistir a reunions com a secretària o enllestir feines pendents. El meu despatx, al costat del de l’alcalde, donava a través d’una petita antesala amb accés a la sala de Plens, directament a la Sala de columnes o Sala noble de l’Ajuntament.
A les tardes l’Ajuntament estava pràcticament buit, però a la Sala de columnes alguns dies hi havia un policia local com a bidell, el Sr. Casañas, alt com un sant pau, que parlava castellà amb una veu greu i amb qui teníem una bona relació. Aquell dia hi havia, també, a la sala de la Junta Permanent d’aquells moments, situada a l’altra banda de la Sala de columnes, una reunió de mestres amb la regidora d’ensenyament i cultura del moment, Maria Teresa Vilajeliu i Roig. L’alcalde havia marxat cap a Barcelona per fer algunes gestions, i per tant no hi era.
Total, que en un moment donat va entrar el Sr. Casañas -que estava seguint per ràdio la sessió de votació per la investidura com a president a Leopoldo Calvo Sotelo, després de la dimissió de Adolfo Suárez- i em va dir que els militars havien entrat al Congrés de Diputats, a Madrid. Hi havia hagut trets, crits, i semblava seriós. Vaig trucar a la meva mare, que molt alterada em va dir que també estava escoltant la ràdio i em va confirmar els fets. En aquells moments va sonar el telèfon d’Alcaldia i m’hi vaig posar, naturalment. Em van demanar per l’alcalde de part de la Caserna de la Guàrdia Civil de Manresa, dient que era urgent poder parlar amb ell. Els vaig dir que l’alcalde no hi era, però que estava al caure, i que li transmetria el missatge. Em va alarmar una mica, i no tenia manera de localitzar l’alcalde. Immediatament vaig anar a buscar a la regidora i tinent d’alcalde Teresa Vilajeliu –recordo les corredisses d’un despatx a l’altre-, la vaig informar de la trucada rebuda, de la urgència i del que estava passant al Congrés. Es va aixecar ràpidament i va anar a trucar a la caserna, però no li van respondre.
Quan la regidora ja s’havia posat l’abric, amb la intenció d’anar a la caserna a veure què passava, va arribar l’alcalde força nerviós, assabentat dels fets i explicant que, efectivament, es tractava d’un cop d’estat. Va anar directament al despatx i va trucar a la Caserna de la Guàrdia Civil, demanant pel tinent. Mentrestant varen arribar altres regidors, no recordo massa en quin ordre. L’alcalde va sortir del seu despatx amb cara llarga i va informar de les paraules del tinent : “Nada, no se preocupe, se trata de poner orden, de poner las cosas en su sitio”. Tots ens vàrem quedar de pedra.
Jo, asseguda a la taula del meu despatx, rodejada de regidors que parlaven entre ells de què fer, de com actuar, de com protegir als seus però també a la ciutadania davant possibles esdeveniments, de quines ordres donar a la policia local… Era un bullir de nervis sota control. Tot i així eren conscients que calia calma i pensar bé com actuar com Ajuntament.
Recordo algunes anècdotes concretes. Una, referida al regidor Josep Sorinas dient que si la cosa anava seriosament ell marxava a la muntanya. L’altre, del regidor Francesc Padullés, trucant a la que llavors era la seva esposa i dient-li que agafés els nens i marxés a casa els seus pares. També un comentari, que ara recordo boirós, sobre quelcom relacionat amb la necessitat d’assegurar que hi hagués provisió de pa l’endemà, que els forns obrissin, assegurar que tot funcionés. Pinzellades de comentaris diversos enmig d’un brogit de converses paral·leles que es donaven entre el meu despatx i el de l’alcalde, amb la porta obrint-se i tancant-se constantment, i persones movent-se. Mentrestant vàrem saber que els tancs havien sortit pels carrers de València, sota el comandament del general Milans del Bosch i els diputats continuaven segrestats al Congrés, en mans d’en Tejero. No era una broma.
Amb el permís de l’alcalde me’n vaig anar a casa, volia tenir una estona personal per mi. Quan vaig arribar no hi havia ningú. Vaig començar a fer diverses trucades. Primer vaig connectar amb el meu marit en aquells moments, que em va dir que estava a Comissions Obreres ajudant a treure arxius amb la intenció de portar-los a una casa de pagès i amagar-los. Altres, converses amb amics i familiars. Tothom estava alarmat i pendent de les notícies. Una d’aquestes trucades va ser al meu germà Lluis, que havia viscut en persona el cop d’estat de Xile l’any 1973. Em va espantar. Em va dir que la situació era seriosa i que si el cop d’estat tenia èxit ens podia afectar a tots els qui estàvem relacionats amb els canvis polítics que s’havien donat durant la democràcia, i em va plantejar la possibilitat d’haver-me d’amagar. Jo no era militant de cap partit, tenia sols 24 anys, però estava molt implicada amb l’actual govern de la ciutat amb total lleialtat a l’alcalde. Em semblava increïble que pogués rebre algun tipus de represàlia pel simple fet d’estar obertament al costat de la democràcia. Vaig quedar-me amb el dubte entre el que ell deia i com jo em sentia, tranquil·la, segura de no haver fet mai mal a ningú, ingènua de creure que estar a favor d’un canvi democràtic pogués significar odi, imposició i venjança per part d’algú altre.
Passades unes hores vaig tornar a la feina. Hi continuaven havent regidors reunits i alguna altra persona afí. Al despatx de l’Alcaldia l’electricista Garriga havia instal·lat una gran pantalla de televisió (que en aquella època era inusual) i tothom estava pendent de les notícies. Fins que finalment va sortir el rei Joan Carles vestit de militar a fer el famós discurs a favor de l’ordre constitucional. D’aquest moment recordo, no sé per què, l’exclamació que va fer el Sr. Eduard Bohigas, d’Unió Democràtica, després de sentir-lo: “Bé, ja està, estem salvats!”. No sé si van ser les paraules exactes, però sí el contingut, i em va sorprendre, primer per qui ho deia i segon perquè a mi em semblava que, tot i que el rei digués el que digués, no era cap garantia de res. No donava suport al cop d’estat, cert, però va dir que qualsevol decisió que els militars prenguessin havia de comptar amb l’aprovació de la Junta de Caps de l’Estat Major. I segurament sense situar-me en el context, jo vaig pensar: “I què carai pensen els d’aquesta Junta?“. En aquells moments, efectivament, les paraules del rei van portar la tranquil·litat a molta gent i van ser decisives per acabar amb un dia i una nit de malson, malgrat que anys després el mateix rei ens hagi fet sentir vergonya aliena i ràbia davant els successius escàndols vinculats a la corona i a la seva persona en particular.