Des dels ulls d’un infant
Que bo que és aquest llibre del Jesús Massip que teniu a les mans! Quants records i vivències es van desgranant entre les seves pàgines! I que ben escrit que està! Realment, és un plaer llegir-lo.
De seguida es constata que aquests contes de la línia de foc els ha redactat una persona sàvia, amb una vasta cultura, amb un gran interès i curiositat per tot, amb una memòria prodigiosa i, el que és més positiu, amb ganes de compartir els seus records i vivències, les quals passen a formar part de la nostra memòria col·lectiva. I això és molt d’agrair.
Els ha escrit un home, nascut el 1927 a Roquetes, que estima profundament la seva terra i el seu país. Es pot comprovar pàgina a pàgina. Un home que explica, per exemple, les festes, els costums i les tradicions d’aquells anys -algunes perdudes ja per sempre- que faran les delícies no només dels ebrencs sinó dels estudiosos de la cultura popular d’arreu. Així, ens parla de la Festa Major, amb la seva “peça central” (la Missa Major), dels mantons de Manila, del ritual de la matança del porc (que durant la guerra -assegura- “donava una seguretat gastronòmica envejable”)… Ens recorda aquells temps en què les Ferreries eren realment la seu dels ferrers i de quan arribaven els riberencs de Mequinensa a portar el carbó i els de Miravet a portar terrissa. De quan al poble només hi havia un municipal i, és clar, havia de fer tots els papers de l’auca: pregoner, vigilant, jardiner i regar els carrers amb una llarga mànega. De quan venien d’Itàlia els “adoba cossi ribelli”, (“tot un poble nòmada de restauradors i domadors d’onsos i cabres, titellaires emuladors de proeses”). De quan es bevia llet de vaca, però “ben bullida per evitar febrades”. De quan et podies trobar pel carrer un venedor de gelats carrejar un barril que en mantenia la frescor. De quan podies veure-hi transitar el “tramvia de mules”, les tartanes de Ca Bori, l’autobús, però, això sí, només un sol automòbil del poble, el del metge, perquè era l’únic que hi havia… Quanta història perduda i/o oblidada que recuperem gràcies als records nítids del Jesús Massip. Hi percebem el batec de la vida del poble i de la comarca els anys 30, amb el retrat de paisatges de terra i de mar, i dels interiors de les cases, o dels menjars… En definitiva, de la vida quotidiana, de com vivia realment la gent d’aquella època.
Gràcies a aquests contes també podem conèixer jocs i afeccions dels infants d’aquell temps: jugar a brisca, a tabes, a patacons o intercanviar boles o cromos que sortien a les rajoles de xocolata… Que ben explicat està el que representaven els jocs durant aquells anys i la importància que tenia jugar als carrers: “el carrer era el pati de jocs -escriu-, el camp de futbol, la plaça de bous dels xiquets del poble que desplegaven allí la seva inestroncable imaginació.”
Un capítol específic del llibre el dedica a la tràgica riuada del 1937, que va afectar gran part de les Terres de l’Ebre, quan el riu s’ho emportava tot. Una catàstrofe (la riuada) afegida a una altra catàstrofe immensa (la guerra). Massip descriu la riuada amb unes imatges molt gràfiques: gent passant la nit a les teulades, vies de tren penjades “com per saltar a corda”, perquè el riu s’havia emportat els talussos que li barraven el pas… Terrible. I, tot i així, per als ulls d’un infant, no representava una tragèdia, ho vivia com una gran aventura, cosa totalment lògica per l’edat.
Els records més colpidors són els relacionats amb la nostra guerra. Fins aleshores el Jesús només havia sentit a parlar d’una guerra molt llunyana, la guerra d’Abissínia, que coneixia pels cromos que sortien a les rajoles de xocolata i que anava col·leccionant. Però la guerra del 36, la produïda pel cop d’estat militar contra el govern legítim de la República, no era gens llunyana, era a casa mateix. Era una guerra civil. O més ben dit, com ell mateix diu,“una guerra incivil”. Veieu amb quin realisme la retrata: “Morts per totes bandes. Al front i a la rereguarda. Capellans i soldats. (Civils i militars, com havien après a dir). De la banda dels republicans i de la dels facciosos. Assassinats per les hordes i per les bombes que no s’atenien a les lleis de la guerra, avions alemanys i italians terroritzaven i desmoralitzaven la gentada.”
Efectivament, primer seran els assassinats de religiosos, propietaris, persones d’ideologia dretana… a la rereguarda republicana. Al seu torn, la xifra de morts al front de guerra (dels dos bàndols) fa feredat. Després, les bombes feixistes que només a Tortosa causaran gairebé 100 morts; a tot Catalunya més de 5.000. Amb les sirenes d’alarma constants a la població, amb la presència de les sinistres “paves”, i finalment, dels mortífers avions bombarders: “Els pobles de la rereguarda republicana -diu Massip- eren bombardejats contra totes les normes del dret internacional per primera vegada en una guerra suposadament civil, entre gent suposadament civilitzada.” La zona republicana va ser un banc de proves de l’aviació italiana i nazi, que van anar experimentant les diverses modalitats de bombes, una experiència que els serviria enormement per a la imminent Segona Guerra Mundial. I els nostres avantpassats, van ser-ne conillets d’índies. O víctimes. I, mentre, Europa només s’ho mirava. “Europa no existia”- diu J. Massip-. Efectivament, Europa no hi era i va deixar caure la República.
L’autor també parla de les grans penúries alimentàries viscudes aleshores, del pa racionat o inexistent, de quan el sucre només es podia comprar amb recepta mèdica; de l’Observatori de l’Ebre, on els jesuïtes continuaven servint a “la ciència republicana” -i que el pare Lluís Rodés l’havia hagut de deixar físicament i acabaria morint el 1939-; dels refugiats que fugint del feixisme s’havien instal·lat al poble, on alguns ja es quedarien per sempre; d’un professor de Tortosa mort a la batalla de l’Ebre; de tants i tants soldats ofegats al riu; dels ferits que arribaven als hospitals; de camions cremats a la vora de la carretera, de la retirada ràpida i precipitada de l’exèrcit republicà cap a la frontera; de les bombes que havien quedat per terra sense esclatar amb el perill que això comportava. De nou, unes imatges ben potents.
La guerra -confessa- s’ho va emportat tot: “jocs i amics, festes i dols”. Era un temps en què “res no es celebrava, perquè no hi havia res per celebrar”. Voleu frases més significatives del què va representar la guerra? Efectivament, no hi havia res a celebrar. Bé, hi va haver una excepció: una commemoració bèl·lica per intentar retornar els ànims a una població cada vegada més desmoralitzada pel perllongament de la guerra: la conquesta de Terol pels republicans. El Jesús recorda que la van commemorar amb dibuixos, poemes i cants, tot i que per “ràdio macuto” ja els havia arribat que la ciutat aragonesa tornava a ser a mans dels franquistes. Realment, l’alegria republicana va durar molt poc. Havien conquerit Terol el 8 de gener del 1938, però les tropes del general Franco la recuperaren -a sang i foc- al cap d’un mes i mig, el 23 de febrer. I al cap de poc, el 3 d’abril, ja eren a Lleida!
A la darrera part del llibre, trobarem el Jesús amb un inquietant viatge a Arnes per saber si tota la família havia sobreviscut, ens trobarem amb la presència de les tropes italianes que donen tot el seu suport al general Franco i l’arribada del “ejército de ocupación” franquista, que és aclamat per una multitud. Molts ebrencs ja han marxat cap a l’exili, alguns per no tornar mai més. Una cinquantena acabarien essent assassinats als camps nazis. La guerra incivil i salvatge s’ha acabat, però s’inicia una dictadura que durarà gairebé 40 anys. Els primers temps amb una repressió brutal, acarnissada, sense pietat. Al Camp de la Bota seran executades més de 1.700 persones contràries al règim franquista, malgrat que la guerra ja s’havia acabat.
Naturalment, la llengua catalana serà prohibida a l’espai públic. La persecució contra la llengua i la cultura catalana serà implacable. Així ho explica el mateix Jesús: “aparegueren en les oficines públiques (Ajuntaments, policia, instituts d’ensenyament) uns cartells: ‘Habla el idioma del Imperio’. Era un enigma indesxifrable: Què era el imperio? On era l’emperador? I què era un idioma?”. És clar, ell només havia sentit a parlar de l’imperi romà. De cap altre. Ben aviat s’adonaria que sí, que realment n’hi havia un altre i que es dedicaria a destruir tota l’obra de la Generalitat republicana, començant per la magnífica tasca de renovació pedagògica que s’havia dut a terme durant el període republicà. Imposaran els seus mètodes d’ensenyament centralistes, uniformadors, retrògrades… Ho expressa bé Jesús Massip: aquell “imperio” no era de cap manera el seu. Oimés quan podia anar observant, escrites a les parets, consignes i més consignes del nou règim totalitari: “Viva Franco”, “Arriba España”, “Viva il Duce”…
Massip, sense ser-ne conscient, ens fa una aportació al moment històric dels anys 30. Des dels seus ulls d’infant, és clar. Els seus records, malgrat que alguns van ser viscuts amb la ingenuïtat, innocència i murrieria propis de l’edat i sense el rang tràgic que alguns contenien, ens permeten copsar millor com es vivia -i es patia- aleshores i no només a les Terres de l’Ebre sinó a tot Catalunya. La seva lectura ens pot donar una idea també de com van viure aquells fets excepcionals els infants de la seva edat, que sovint no podien acabar d’entendre què estava passant. I és que moltes de les coses que succeïen no només no les podien entendre els infants, tampoc els adults.
Se li ha d’agrair molt a Jesús Massip que hagi decidit publicar aquests contes. No us els perdeu. Val molt la pena llegir-los. Segurament sense pretendre-ho l’autor, ens reconstrueix un fresc ben verídic d’una societat i d’una època que cal conservar a la nostra memòria.
Joaquim Aloy