La presència de les dones al front, com a combatents, va ser un fet revolucionari, pioner a Europa. El cop d’estat de juliol de 1936 va provocar que moltes dones prenguessin consciència que els drets aconseguits els darrers anys com a republicanes i com a dones perillaven. Per aquest motiu, es van allistar, de forma espontània, com a voluntàries a les Milícies Antifeixistes arreu del territori català. La dona combatent va assolir funcions a primera línia de foc amb els homes en igualtat de condicions.
Edward Knoblaugh, corresponsal nord-americà de guerra a Espanya, va escriure sorprès del paper que tenien les dones al front: Nunca se ha dado tan gran número de mujeres –ejemplar único el de la mujer española- que haya vestido uniforme y marchado al frente. No les faltaba valor, y, en muchas ocasiones, convirtieron las derrotas en victorias, por la fuerza de su ejemplo. (1)
L’any 2021, el llibre Les combatents de Gonzalo Berger i Tània Balló va identificar amb noms i cognoms 1.195 combatents que representaven el 3% de tots els milicians. (2). El web Museo Virtual de la Mujer Combatiente, liderat per Berger i en constant evolució, ja en porta identificades més 2.300, l’any 2025. (3)
Aquesta recerca rigorosa, miliciana a miliciana, que va iniciar Berger en la seva tesi doctoral l’any 2017, també va servir per desmitificar tòpics que s’havien mantingut fins al moment. Els seus estudis van demostrar que majoritàriament no eren anarquistes, sinó que n’hi havia de tots els partits polítics. També va demostrar que un alt percentatge de milicianes va anar al front a fer de combatents, en lloc de dedicar-se a feines auxiliars. La recerca va evidenciar que la mitjana d’edat se situava a l’entorn dels 30 anys i no més joves, com s’havia dit fins aleshores i que no totes eren solteres, sinó que n’hi havia de casades i amb fills. (4)
Quina era la militància política o sindical de les dones milicianes?
Entre juliol i desembre de 1936 hi va haver presència de dones en 149 columnes o batallons.
Les columnes amb més presència de dones van ser la Del Barrio (PSUC) i la Durruti (CNT). També hi va haver milicianes a altres columnes del PSUC, com la Comandant Antonio Calero, l’Engels, la Francesc Guillamon, la Miquel Torelló, la Rosa Luxemburg, la López Tienda i la Zapatero. De la CNT, a Los Aguiluchos, a Tierra y Libertad i a la Roja y Negra. Del POUM, a la Joaquín Maurin i a la Miquel Pedrola. D’ERC a la Macià-Companys i a la Rafael Casanova i, per últim, a la Volant Catalana d’Estat Català.
El 26% del total de les dones que van anar al front eren militants del PSUC. L’altre grup majoritari eren dones de la CNT. Però, tot i el predomini d’aquestes dues formacions, hi havia, també, milicianes del POUM, d’ERC, d’Estat Català i també de no afiliades.
Què eren les Milícies Femenines?
Les Milícies Femenines eren unitats armades integrades exclusivament per dones, creades a Barcelona i a Madrid.
El 30 de juliol del 1936, el secretari d’organització femenina del PSUC, Artur Cussó, va cridar les dones del partit a formar Milícies Femenines. En principi, la crida no era perquè les dones estiguessin a la primera línia de combat, sinó per donar suport a la rereguarda; però després l’objectiu va ser constituir unitats militars formades exclusivament per dones.
L’organització estava dirigida per Carme Julià Puiggròs. Les milícies femenines es van articular en set seccions, una de les quals era la Secció de Guerra, organitzada per Gavina Viana. Aquesta secció estava dividida en vuit subseccions; Guerra, Motoritzada, Sanitat, Militar, Auxiliars, Correspondència, Assistència Social i Finances.
Es va constituir el Batalló Femení de Catalunya amb la mateixa estructura que la resta d’organitzacions militars, però format només per dones. El primer Batalló Femení va sortir cap al front el 16 d’agost de 1936, amb destí a Mallorca.
Rebien instrucció les milicianes?
Per inscriure’s a les Milícies Femenines, calia adreçar-se a les oficines de control i allistament de l’antic local del Cercle Eqüestre, al passeig de Gràcia de Barcelona. Per poder-ho fer calia pertànyer a una central sindical antifeixista i ser avalada per una companya.
Les voluntàries, -la majoria entre 18 i 30 anys -, rebien instrucció a la Caserna del Camp de la Bota o Lenin. Un cop finalitzada aquesta formació, les dones eren assignades a una columna i destinades al front.
On van combatre i fins quan les dones milicianes?
Les milicianes van tenir un protagonisme important al front d’Aragó, on la majoria van participar com a combatents i un 16% van ser adscrites als serveis sanitaris.
Tanmateix, les Milícies Femenines i la presència de dones a les diferents columnes va durar poc temps. El gener de 1937, la major part de milicianes van abandonar el front com a combatents i les que es van quedar van fer tasques sanitàries. Tot i això, algunes dones van continuar combatent amb l’Exèrcit Popular fins al final de la guerra.
Cal remarcar també que, a mesura que avançava la guerra, els problemes a pobles i ciutats s’agreujaven. Per aquest motiu, algunes d’aquestes milicianes, així com diverses organitzacions de dones, van considerar que la seva contribució seria més valuosa a la rereguarda que no pas al front. Allà van ocupar els llocs de treball que havien deixat els homes que havien marxat al front, van assumir responsabilitats en diversos àmbits i es van organitzar per mantenir en funcionament els pobles i les ciutats.
Com van ser considerades les dones milicianes?
Les dones que van anar al front de guerra van ser objecte de valoracions diverses i, sovint, contradictòries pel simple fet de ser dones.
Alguns companys i comandaments van admirar la seva determinació i les van considerar una més a les trinxeres. No obstant això, altres veus dins del mateix bàndol republicà qüestionaven la seva presència. Argumentaven que les dones eren físicament inferiors, febles i incapaces per a la lluita.
Aquesta visió masclista, lluny de limitar-se a una crítica tàctica o militar, sovint es revestia de prejudicis morals. En alguns casos, s’arribà a difondre la idea que les milicianes eren prostitutes que posaven en risc la salut dels homes, transmetent-los malalties venèries.
En paraules de Gonzalo Berger “En qualsevol cas, els homes com a col·lectiu, no van ser tractats amb la mateixa lleugera ni consideració .Tanmateix, queda palès la doble moral dels revolucionaris catalans amb relació a la prostitució (….) En definitiva, la suposada amoralitat de les dones que exercien la prostitució al front va servir per relegar la dona al paper secundari que li pertocava als ulls dels homes, fins i tot en períodes revolucionaris que pretenien culminar amb la igualtat de classe i de gènere com a bé suprem universal”.
La història ha invisibilitzat sovint les dones. En aquest cas la desconsideració i el menyspreu rebuts van portar moltes milicianes a silenciar aquest episodi decisiu de les seves vides, fet que ha contribuït encara més a l’oblit i ha perllongat fins avui una visió errònia d’aquest fet històric. Per sort, la historiografia actual i el testimoni d’algunes dones i homes han restablert la valoració que els correspon a les milicianes.
Quina és la importància històrica de la seva lluita?
Les voluntàries que van formar part de les milícies eren dones valentes i amb conviccions, que no volien quedar al marge de la revolució viscuda en aquells moments a Catalunya. A més, tenien clar que totes les llibertats democràtiques que s’havien aconseguit durant els anys de la República podien perdre’s si guanyava el feixisme. Per tant, volien lluitar, en igualtat de condicions que els homes, per derrotar-lo.
(1) Rodrigo, Antonina. Amparo Poch y Gascón. La Linterna Sorda, 2020. Fragment extret de H.Edward Knoblaugh. Corresponsal en España. Madrid, Uriarte, 1967, pp. 44-45
(2) Berger, Gonzalo i Balló, Tània. Les combatents. Rosa dels Vents, 2021
(3) Museo Virtual de la Mujer Combatiente
(4) Berger, Gonzalo. Les milícies antifeixistes de Catalunya. Voluntaris per la llibertat. Vic, Eumo Editorial, 2018.Vic