La tasca de la comissió de cultura i el consell local de primera ensenyança
Una de les grans prioritats de l’Ajuntament republicà de Manresa fou, sens dubte, millorar la qualitat de l’ensenyament públic i, sobretot, aconseguir l’escolarització de tots els infants que hi havia a Manresa en edat escolar, d’acord amb la política que seguien, a Catalunya i Espanya, els respectius governs d’esquerres. En aquest sentit, es considerava que la lluita contra l’analfabetisme, l’ensenyament en català per tal d’aconseguir la normalització cultural i lingüística del país, la innovació pedagògica i la coeducació eren també alguns dels principals objectius a assolir de cara a avançar cap a la cohesió social i el progrés nacional.
La finalitat de millorar la situació de l’ensenyament a Manresa al 1931, recaigué sobre la Comissió de Cultura de l’Ajuntament, la qual estava presidida per Isidre Costa i Perramon i integrada per Antoni Esteve i Subirana, Tomàs Ramon i Amat, Ramon Sanz i Ibars, Josep Vives i Coll i Aniceto León Garre. Un cop analitzada la qüestió, aquesta comissió arribà a les següents conclusions:
- Calia crear escoles en aquells barris de Manresa que no gaudien de cap mena de servei d’ensenyament.
- Davant les greus mancances d’alguns edificis destinats a l’ensenyament primari, era necessari millorar amb urgència la infrastructura de les escoles existents i habilitar nous locals on traslladar els alumnes mentre duressin les obres de reforma. Aquest fou el cas de les escoles situades dins el vell edifici del Col·legi de Sant Ignasi, que havia estat qualificat per part de la inspecció estatal d’ensenyament com a “local de mucha capacidad pero muy deteriorado y de escasas condiciones pedagógicas”.
- Era imprescindible actualitzar el vell i insuficient material escolar, i fer-lo arribar a totes les escoles. Per finançar-ho, l’Ajuntament hi destinà anualment 25.000 pessetes, en comptes de les escassíssimes 2.000 pessetes pressupostades per aquest concepte abans de la proclamació de la República.
- Per tal de satisfer la demanda educativa de la ciutat s’havia de construir una nova gran escola, d’acord amb les necessitats de la pedagogia moderna: seria el futur Grup Escolar Renaixença.
L’Ajuntament, decidit a tirar endavant aquests projectes, va destinar un pressupost de 900.000 pessetes a l’àmbit de l’ensenyament d’un emprèstit municipal que aprovà el setembre de 1931. Aquesta quantitat representava una tercera part de l’import total que aquest emprèstit assignava a obres de nova execució a Manresa, cosa que demostra la gran importància que les autoritats municipals donaven als temes educatius. A més, es duplicà el pressupost municipal destinat a conceptes relacionats amb l’ensenyament, com ara subvencions o despeses de manteniment. Tanmateix, també es reconeixia que encara caldria fer més inversions per tal de resoldre totalment els problemes escolars de la ciutat.
L’Ajuntament republicà de Manresa realitzà una gran inversió en la millora de les escoles i de l’equipament escolar
També es renovà el Consell Local de Primera Ensenyança, el qual es va constituir al 1931 amb les següents persones: Josep Arola, representant dels pares com a president; Josep Albagés, representant dels mestres nacionals com a secretari; Emília Soler, representant dels mestres nacionals; Joan Puig i Ball, metge inspector municipal de Sanitat, i Salvador Reguant, representant de l’Ajuntament.
Aquest Consell tractava temes de substitucions dintre de l’escola pública, controlava denúncies sobre la utilització de llibres de text que anessin en contra del nou règim republicà; establia la distribució dels horaris i el calendari escolar de les escoles públiques de la ciutat, recollia les demandes de les escoles i organitzà l’ensenyament d’adults a partir del desembre de 1932 per estendre l’alfabetització a tota la societat. Les classes d’adults es feien al col·legi de Sant Ignasi i a l’Institut i estaven a càrrec dels mestres Pau Guiu, Ramon Santacana, Aparici Jané, Josep Albagés i Josep Vallalta. A les escoles de la Ctra de Santpedor, de Viladordis i de les Farreres també es feien classes per a adults a càrrec dels mestres Emília Soler, Ramon Batlle i Juli Duran; a aquestes classes s’hi van apuntar 210 nois i 128 noies en la primera tongada.
El Consell numerà les escoles de la ciutat de la següent manera el 12 de juliol de 1934:
| Nens | Nenes |
| n. 1 Sant Ignasi (sr. Guiu)
n. 2 Grup Macià (sr. Pons) n. 3 Grup Macià (sr. Muñoz) n. 4 Grup Macià (sr. Vallalta) n. 5 Grup Bonavista (sr. Jané) n. 6 Grup Bonavista (sr. Santacana) n. 7 Grup Bonavista (sr. Ricart) |
n. 1 Grup Bonavista
n. 2 Parc de la Seu n. 3 Sant Ignasi n. 4 Pàrvuls St. Domènec n. 5 Pàrvuls Bonavista |
El 3 d’abril de 1935 hi hagué una renovació en els càrrecs, degut a la mort de Josep Arola al desembre de 1933, i el trasllat a Barcelona del mestre Josep Albagés, al març de 1934. El president passà a ser-ne el metge Joan Puig i Ball, el vicepresident Josep Besora, representant dels pares, el secretari el mestre Aparici Jané, la vicesecretària la mestra Rosa Delhom i els vocals Luis Menéndez Maseras, alcalde-gestor de la ciutat nomenat arran dels Fets del Sis d’Octubre, i Maria Gramunt, representant dels pares. Un cop començada la guerra civil hi hagué un altre canvi en el consell, pel qual la representació s’hi féu tenint en compte la presència paritària de les centrals sindicals. En el consell que es formà el 6 de desembre de 1936 el president va ser Carles Costa i Cadevall, regidor de Cultura, el secretari Lluís Mas Pons, i a més hi havia el metge Joan Puig i Ball, els mestres representants de la CNT Emili Boix i Joan Roviró, i les mestres representants de la UGT Rosa Delhom i Teresa Martí. El Consell, però, deixà de funcionar a mitjan 1937 possiblement perquè les seves funcions quedaren absorbides per la delegació comarcal del CENU.
L’escolarització del cens escolar manresà
Segons les estadístiques oficials, el cens de la població escolar fins als 14 anys, a l’any 1931, era d’uns 4.500 nois i noies, dels quals n’hi havia uns 3.100 d’escolaritzats i uns 1.400 sense escolaritzar. L’estadística feta pel CENU al setembre de l’any 1936 ja ens dóna 4.800 nens escolaritzats i 648 sense escolaritzar, per tant la proporció de quitxalla sense anar a l’escola havia baixat d’un 30% a un 12% en els anys de la República.
En tan sols 5 anys la quantitat de nens sense escolaritzar disminuí del 30 al 12%
CENS ESCOLAR EL 26/10/1938
| Escola | 6-14 anys | 2-5 anys |
| Escola del carrer Barcelona | 50 | 4 |
| Escola del carrer Ginjoler | 86 | 28 |
| Escola del carrer Major | 53 | 1 |
| Escola de la Plaça Catalunya | 50 | 2 |
| Grup Bonavista | 389 | 39 |
| Grup Francesc Macià | 137 | 2 |
| Grup Escolar Renaixença | 876 | 66 |
| Grup Catalunya | 448 | 87 |
| Grup Cardener | 266 | 46 |
| Grup Natura | 431 | 65 |
| Grup Joan Selves i Carner | 335 | 38 |
| Grup Llibertat 1 | 411 | 48 |
| Grup Llibertat 2 i 3 | 133 | 12 |
| Parc de la Seu | 86 | 5 |
| Escola de les Farreres | 51 | 0 |
| Escola del Guix | 52 | 8 |
| Escola de la Ctra. Santpedor | 74 | 4 |
| Escola de Viladordis | 57 | 0 |
| 3.985 | 455 |
Pel que fa als estudis de secundària no hi havia cap mena de problema d’escolarització ja que les aules de l’Institut de Segon Ensenyament encabien ben bé tots els nois i noies que desitjaven, o podien, cursar el batxillerat.
ALUMNAT MATRICULAT A L’INSTITUT DE MANRESA
| Curs | Alumnat oficial | Alumnat lliure | TOTAL |
| 1931-32 | 179 | 225 | 404 |
| 1932-33 | 170 | 231 | 401 |
| 1933-34 | 300 | 174 | 474 |
| 1934-35 | 426 | 63 | 489 |
| 1935-36 | 490 | 49 | 539 |
| 1936-37 | 285 | 127 | 412 |
| 1937-38 | 168 | 145 | 313 |
| 1938-39 | 295 | 47 | 342 |
(Dades extretes del llibre “L’Institut Lluís de Peguera de Manresa”, d’Ignasi Bajona Oliveras, Centre d’Estudis del Bages, Manresa 2003, pp. 78 i 104).
Les escoles públiques, les escoles religioses i les escoles particulars
L’escolarització dels nens i nenes manresans es feia, sobretot, als col·legis religiosos, que agrupaven quasi la meitat de l’alumnat; les escoles públiques –que aleshores es deien “nacionals”- reunien una tercera part del cens escolar, i el 18 % restant quedava per les escoles particulars.
En el Ple municipal del 10 d’abril de 1936 s’assegurava que el nombre de les escoles religioses superava al dels alumnes de les públiques i que hi havia força alumnes que voldrien anar a la pública però que no podien per manca de places. La necessitat de construcció d’escoles nacionals era una necessitat urgent per substituir l’ensenyament religiós tal com es proposava el govern de la República, amb aquest objectiu es va fer la proposta d’incautar l’edifici de la Cova de Sant Ignasi ja que estava vacant per la dissolució de la companyia de Jesús.
Cens escolar eleborat pel CENU el setembre de 1936
| Escola pública | 1.688 nens | 30’5% |
| Escoles particulars | 764 nens | 13’8% |
| Escola confessional | 2.424 nens | 43’9% |
| Sense escola | 648 nens | 11’8% |
| TOTAL | 5.524 NENS |
La quantitat de mestres per centre escolar ens la proporciona la memòria del curs escolar 1935-36 feta per l’Ajuntament de Manresa. En aquest document s’hi observa que de gran centre escolar públic només n’hi havia un, el Grup Escolar Renaixença (inaugurat el setembre de 1934), mentre que els altres centres escolars, tret del de la Bonavista (que passà a anomenar-se després de la guerra Pare Algué), eren petites escoles d’1 a 3 mestres.
La quantitat d’alumnes per mestre era, en aquell temps, molt elevada; pràcticament es comptava que un mestre podia atendre una classe de 40 alumnes i de vegades més i tot. El col·legi Renaixença agrupava 558 alumnes (ràtio de 33 alumnes /mestre) i l’escola Bonavista escolaritzava 347 nens i nenes, amb una ràtio de 43 alumnes per mestre. L’escola de la carretera de Santpedor una sola mestra atenia 57 alumnes. No cal dir que enlloc no es comptava amb professors especialistes en determinades àrees.
Quantitat de mestres i alumnes per centre escolar públic, curs 1935-36
| MESTRES | ALUMNES | |
| Grup Renaixença | 17 | 558 (nens i nenes) |
| Grup Bonavista | 8 | 347 (nens i nenes) |
| Grup Francesc Macià | 3 | 131 (nens) |
| Escoles St. Ignasi | 3 | 104 (nens) |
| Escoles Poble Nou | 2 | 47 (nenes) |
| Parvulari St. Domènec | 1 | 32 (nens i nenes) |
| Escoles Viladordis | 2 | ? |
| Escola Ctra. Santpedor | 1 | 57 (nesn i nenes) |
| Escola Parc de la Seu | 1 | 49 (nenes) |
| Escola les Farreres | 1 | ? |
Al marge de la intensa acció del govern municipal en el terreny educatiu, és important ressaltar que la majoria d’alumnes manresans d’aquella època continuaven inscrits a l’ensenyament privat, la major part del qual era confessional, amb algunes escoles de gran tradició a Manresa. A banda de qüestions ideològiques i de creences religioses, aquest fet responia a la llarga realitat de molts anys d’abandonament i de deixadesa dels serveis públics bàsics a què els diferents governs havien condemnat a bona part de la població. En aquest sentit, la iniciativa privada o confessional havia tapat molts forats alhora que exercia una gran influència social en el conjunt de la població.
Precisament, els anys de la República foren complicats en relació a les escoles religioses, afectades de ple per les polèmiques laïcistes, la qüestió de la separació Església-Estat en un marc de tradició confessional amb els privilegis que això havia suposat fins aleshores per aquest tipus d’escoles, la política governamental de limitació dels ordres religiosos, etc. A nivell ciutadà, tot això es concretà en fets com ara la dissolució dels jesuïtes o la prohibició als Germans de les Escoles Cristianes de continuar exercint la seva tasca educativa.
L’ensenyament religiós agrupava el 44% de l’alumnat manresà a l’any 1936
Segons el regidor Marcel·lí Font i Brunet, a l’abril de 1936 les sis escoles religioses de Manresa escolaritzaven 2.043 infants, repartits de la següent manera: Casa Caritat (564 alumnes); Companyia de Maria (424); Germans de les Escoles Cristianes -La Salle- (420); Infants Orfes (345); Mútua Bages –Dominiques- (210) i Hospital de Sant Andreu (80).
El col·legi religiós de nois amb més prestigi era el Col·legi Nostra Senyora de Montserrat, la titularitat del qual era dels Germans de les Escoles Cristianes i estava situada al carrer dels Infants (l’actual Sant Joan Baptista de la Salle) des de 1926. A l’inici de la República el col·legi arribà als 400 alumnes, que cursaven estudis de primària, de comerç i tota l’etapa de segona ensenyança. Un temps després l’escola va oferir estudis de batxillerat. En aquesta època el centre estava al càrrec d’una vintena de religiosos de la comunitat. Per la Llei de Confessions i Congregacions Religioses de 1933, els germans lassalians no pogueren dirigir l’escola i tots els centres de La Salle passaren a ser propietat de la societat anònima “La Instrucció Popular S.A.”. El de Manresa també, però els germans en continuaren portant la gestió amb noms diferents.
Entre les escoles religioses de noies, calia destacar el Col·legi de la Companyia de Maria, establert a l’antic convent de Sant Francesc, ampliat per la banda del carrer de les Campanes. Era un gran edifici on rebien educació nenes i noies de Manresa i de comarques properes que ho feien en règim d’internat.
El col·legi de Santa Rosa de Lima de les Germanes Dominiques, estava situat al carrer del Bruc, al mateix lloc on es troba actualment. El col·legi anà experimentant successives ampliacions al llarg de la seva història. Hi impartien ensenyança primària elemental i superior, classes nocturnes i catequesi dominical. Abans de la Guerra Civil havien introduït en els seus ensenyaments classes de comptabilitat.
Les monges carmelites, que havien pres a càrrec seu l’any 1859 la Casa de Caritat, fundació del patrici manresà Francesc Cots i d’Argullol, obriren el 1870 el seu propi col·legi, que més tard es desdoblaria en dos: un per a nenes i noies sota l’advocació de Nostra Senyora dels Dolors i un altre per a nens, al xalet que es construí al jardí que disposava la institució benèfica de casa Caritat i que es posà sota el patronatge del Sagrat Cor de Jesús.
La mateixa congregació religiosa de les carmelites, va prendre al seu càrrec el Col·legi dels Infants Orfes, inaugurat a la carretera de Vic a l’any 1901. A l’etapa de parvulari hi havia nens i nenes, però en els nivells preparatori, elemental i graduat només s’escolaritzava a les noies.
A més de les escoles públiques i de les sis escoles religioses, a l’any 1936 a Manresa hi havia més d’una desena d’escoles particulars amb prop de 800 alumnes. Es tractava de centres petits, la majoria dels quals estaven encabits en pisos. L’Acadèmia Massegú era la que tenia una matrícula més nombrosa: 200 alumnes. La resta d’alumnat es repartia entre l’Acadèmia Obradors (50 alumnes); l’Ateneu Obrer Manresà (60); l’Ateneu Cultural Popular (65), l’escola de la Fàbrica del Guix (60), i les acadèmies de Llorenç Villaplana, del Tossal del Coro (39); de Ramon Nolla (37); de Jaume Sellarès (56); d’Amadeu Miralles Bonvehí (55); del reverend Jaume Ubach (45); de Francesc Oller (52); i de Sofia Safont (45).
Una de les més rellevants era, doncs, l’Acadèmia Massegú, fundada el 1928 al carrer de Na Bastardes. El centre anà ampliant els seus ensenyaments, sobretot pel que feia als estudis mercantils a banda de l’ensenyament del Francès, Comptabilitat, Dibuix etc. A partir del 1933 van editar la revista “Cultura” com a portaveu del col·legi. El setembre de 1934, l’escola amplià els seus espais, amb un segon local situat al carrer de Sobrerroca, i els seus aprenentatges, sobretot de pràctica comercial i d’estudis mercantils i també en la preparació i repàs de programes de segona ensenyança i de determinades carreres.
L’Acadèmia Obradors, per a noies, era un centre agregat a l’Acadèmia Cots de Barcelona i estava ubicat inicialment al Passeig de Pere III i després al carrer de Guimerà. Dirigia el centre Rosa Obradors Rovira i, entre moltes altres matèries que, aleshores, es consideraven específiques de la dona, s’hi podien cursar estudis de Càlcul Mercantil, Tenidoria de Llibres, Mecanografia, Correspondència i Francès i fins i tot estudis de Solfeig i Teoria.
A partir del curs 1927-28, en el mateix emplaçament que havia ocupat l'”Acadèmia Mercantil”, s’hi establí el Liceu Dalmaucom una sucursal de les que tenia obertes Delfí Dalmau en diferents poblacions de la província de Barcelona. S’hi impartien preferentment estudis de Comerç-Càlcul Mercantil i Tenidoria de Llibres i Idiomes. El seu primer director fou Antoni Invers i Pi, el qual, l’any 1932, passà a dirigir també l’Escola d’Arts i Oficis i, a l’any següent, fundaria un nou centre de la seva propietat, el Liceu Invers, orientat bàsicament a l’estudi d’idiomes. Acabada la guerra civil, el Liceu Dalmau va desaparèixer i el director d’aleshores, Josep Calmet i Safont, hi fundà la seva pròpia Acadèmia Calmet, que fou un dels primers llocs a Manresa on –de manera totalment clandestina- s’ensenyà el català durant la postguerra.
L’Institut Nacional de Segon Ensenyament de Manresa, inaugurat l’any 1927, fou conegut popularment com “L’Institut” o bé com el “Grup Escolar”, ja que aquesta era la seva destinació inicial; no fou fins a l’any 1953 que rebé el seu nom actual de “Lluís de Peguera”. El setembre de 1931, per un decret del govern central de la República, es creà l’Escola Preparatòria d’Ingrés al Batxillerat, d’acord amb l’aspiració perseguida per la Comissió de Cultura de l’Ajuntament i professors de l’Institut que hi col·laboraven com Aniceto León Garre. La funció d’aquesta Escola era fer de pont entre l’ensenyament primari i el secundari, tot preparant als nois i noies per accedir al primer curs de batxillerat. Es situà a la planta baixa de l’ala dreta de l’Institut i començà a funcionar el novembre d’aquell mateix any.
El maig del 1931, l’alcalde Joan Selves s’adreçà al ministre d’Instrucció Pública Marcel·lí Domingo i, a banda de felicitar-lo per les disposicions d’aquest sobre l’ús del català a l’escola, li demanà que nomenés al catedràtic Aniceto León Garre com a director de l’Institut. L’anterior havia dimitit amb el canvi de règim i la plaça era vacant. Malgrat la carta, Aniceto León no va ser-ne director fins a l’any 1938 i, durant el seu mandat, hi hagué una depuració dels alumnes considerats de famílies dretanes, depuració que fins i tot un diari d’esquerres com “El Dia” criticà durament.
La llengua catalana en l’ensenyament
L’ensenyament en català s’anà introduint progressivament en tot el sistema educatiu a partir del reconeixement oficial del bilingüisme escolar per part del Ministeri d’Instrucció Pública i de l’impuls que li va donar la Generalitat utilitzant les competències que li atorgava l’Estatut d’Autonomia. En aquest aspecte, també era destacable l’aportació, amb subvencions, premis i edició de material escolar, que hi feia l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, de la qual era delegat a Manresa el mestre Josep Albagés.
Malgrat que la gran majoria de la població escolar manresana i dels seus mestres eren de llengua catalana (a l’any 1931 el 87% dels manresans era nascut a Catalunya i, del 13% de fora, bastants eren immigrants catalanoparlants de la Franja de Ponent o del País Valencià), la introducció del català com a llengua d’ensenyament estava dificultada per l’hàbit d’ensenyar en castellà del professorat, la poca formació en llengua catalana de la majoria dels mestres i l’escàs material pedagògic editat. Més que l’ensenyament totalment en català, com es practica actualment a les escoles amb el sistema d’immersió lingüística, s’anà estenent el model bilingüe –d’acord amb l’estricta co-oficialitat que establia l’Estatut d’Autonomia- en què es combinaven les dues llengües, de vegades fent unes activitats en català i unes altres en castellà, o bé fent les classes del matí en català i les de la tarda en castellà.
L’establiment del bilingüisme escolar a totes les escoles de Catalunya i l’exigència del Certificat d’Aptitud Pedagògica de llengua catalana per poder exercir la feina de mestre que va establir la Generalitat a partir del decret del 20 de setembre de 1936, van fer que la catalanització de l’ensenyament avancés ràpidament; per atendre aquesta necessitat, el departament de Cultura de l’Ajuntament de Manresa va organitzar un curs de català per a mestres d’escola a l’abril de 1937.
Els centres educatius particulars també anaren catalanitzant el seu ensenyament, per exemple, a les acadèmies Cots, Obradors, Massegú i al Liceu Dalmau es feien les classes en català. En canvi, sembla que als centres religiosos, juntament amb l’institut, era on hi havia més resistències a introduir el bilingüisme.
Durant els anys de la República hi hagué crítiques per la poca inclinació del professorat de l’Institut a utilitzar el català a les classes. Així, a “El Dia” del 24 de maig del 1934, llegim un article de Josep Font, director del diari, titulat “Una necessitat. Manresa ha de prendre possessió de l’Institut”, en el qual s’inculpava als “digníssims professors” de l’Institut que s’haguessin tancat en “una torra d’ivori” sense connectar amb la vida ciutadana. A més, el periodista els recordava que a Catalunya “la llengua oficial és el català. I a l’institut es donen les classes com a Salamanca o Cuenca o Burgos. I no es fa ni el més mínim esforç per remeiar aquesta, diguem-ne, incomprensió. Al contrari. Sabem que professors catalans donen les classes en castellà. I no sembla sinó que hi hagi un interès marcadíssim en foragitar la nostra llengua d’aquest centre docent”.
Significativament, poc temps després, a l’inici del curs 1934-35 es creà a l’Institut, per primera vegada a la seva història, una càtedra de Llengua i literatura catalanes, que evidentment fou suprimida durant el franquisme.
Entre 1931 i 1939 avançà força la catalanització de l’ensenyament públic i a les acadèmies particulars
El comissari-director Josep Maria Casassas Cantó, el qual era dels pocs professors que hi feia les classes en català, intentà catalanitzar el centre, a l’any 1937, posant la retolació i la correspondència oficial en català. A més a més, els estudiants van fer arribar al claustre, per mitjà dels seus representants sindicals de la FNEC i de les Joventuts Llibertàries, la necessitat de fer les classes en català perquè la majoria del professorat continuava fent les classes en castellà, però no se’n van sortir perquè el claustre no donà suport a aquesta reivindicació. El professorat de l’Institut tenia el dret de fer la classe en la llengua que preferís i, com que era un centre depenent del Ministerio de Instrucción Pública, algun comissari-director, com Aniceto León Garre, s’escudava en aquest fet per continuar defensant-hi l’ensenyament en castellà.
És simptomàtic que a un centre educatiu tan renovador com el Grup Escolar Renaixença es produís una polèmica a partir de la denúncia que va fer el diari “El Dia” el 26 de març de 1936, sobre el fet que el director del centre, en Ricardo Molner Gimeno, obligava els alumnes de la seva classe a parlar en castellà i que, malgrat ser valencià, habitualment es relacionava en castellà amb les altres persones, cosa que no feien pas els altres mestres del centre.
La construcció de nous edificis i la inauguració de noves escoles
Des d’un primer moment dues de les preocupacions de les autoritats de l’ajuntament republicà van ser l’escolarització de tota la població en edat escolar i la salubritat i la higiene de l’alumnat dels centres públics ja que les condicions de la majoria dels centres escolars eren precàries, amb aules insuficients, mal ventilades o mal il·luminades. Un edifici especialment en males condicions era el Col·legi de Sant Ignasi.
Una de les accions que emprengué l’ajuntament republicà fou traslladar els alumnes de diverses escoles de primària que estaven en instal·lacions precàries cap a edificis més segurs i millor preparats per les tasques educatives: aquest fou el cas, per exemple, de l’escola del mestre Josep Albagés, que passà a ocupar dues aules de l’ala esquerra del “Grup Escolar” (actual Institut “Lluís de Peguera”), on s’impartia l’ensenyament secundari.
A continuació, es llogaren els locals per emplaçar quatre noves escoles unitàries: dues al barri del Poblenou, inaugurades el març de 1932, al número 57 (actual 26) del carrer Major i al número 90 del carrer de Barcelona, una a les Farreres i l’altra, dita “dels Dipòsits”, a la carretera de Santpedor, 102, tocant a la plaça Mallorca. Les dues darreres foren inaugurades el dia 14 d’abril de 1932, primer aniversari de la proclamació de la República. Totes quatre eren escoles mixtes petites (d’uns 50 alumnes cadascuna), que disposaven d’un material pedagògic modern, i que socialment cobrien les necessitats d’unes barriades fins aleshores mancades de serveis d’ensenyament.
Entre 1932 i 1934 s’inauguraren 4 escoles unitàries i dos grups escolars
Un any més tard, s’inauguraven les Escoles de la Bonavista (a partir del 1939 rebrien el nom de Pare Algué), situades al xamfrà dels Docks (actual carrer de Jacint Verdaguer) amb la carretera del Pont de Vilomara. S’ubicaren en un local, amb terrenys annexos, llogat per l’Ajuntament a Antoni Clotet, propietari d’una antiga fàbrica tèxtil que ja no funcionava. Comprenien set aules i un parvulari amb una capacitat total per a 400 alumnes, bona part dels quals procedien de les escoles del vell edifici de Sant Ignasi.
La política escolar municipal d’aquesta època va veure el seu lluïment amb la construcció del Grup Escolar Renaixença, la creació de l’Escola Municipal de Música i l’empenta feta a l’Escola d’Arts i Oficis, a banda d’impulsar les colònies escolars.
L’estiu del 1933, el president de la Comissió de Cultura, Isidre Costa, feia balanç de la feina feta i la que quedava per fer a l’escola pública: crear una Oficina Municipal de Cultura per gestionar el cens escolar i la creació d’una fitxa sanitària de tots els alumnes de la ciutat.
El dia 15 de setembre de 1934 el president de la Generalitat, Lluís Companys, va inaugurar l’edifici del Grup Escolar Renaixença, l’exponent màxim de la política escolar de l’Ajuntament de Manresa i del govern de la Generalitat.
La renovació pedagògica de l’ensenyament a Manresa
Entre els anys 1931 i 1939, gràcies a tot el treball que havien desenvolupat els mestres i les institucions catalanes des de principi de segle i a l’empenta que els va donar l’acció de govern de la Generalitat republicana, es van anar difonent a les escoles una sèrie de pràctiques pedagògiques com el diari de classe, la correcció col·lectiva, el treball en grup, el cinema, l’ús pedagògic de la impremta, les excursions de coneixement del medi, activitats i metodologies que, amb el franquisme, van quedar abolides de la pràctica escolar durant quasi trenta anys fins que van ser posades de nou en pràctica per l’escola activa dels anys seixanta i setanta del segle passat.
El mestre manresà Hermenegild Lladó expressava clarament aquest esperit renovador en un article que publicà al diari “El Dia” del 18 de gener de 1932. En aquest article deia: “Des d’ara, amb el suport fermíssim d’unes disposicions oficials, els mestres vells detractors dels avenços que no són capaços d’aconseguir callaran, i els pares dels nois estaran mes convençuts que el que fa el mestre jove està bé.La circular al·ludida (de la Direcció General d’Ensenyança) en la qual es mana que els Consells i els Inspectors s’interessin per una renovació eficaç i radical de l’escola i de l’ensenyança primària, almenys aquesta eficàcia haurà de defensar els mestres d’esperit modern i donar-los carta de naturalesa en el nostre país.”
L’edifici del Grup Escolar Renaixença fou l’obra més representativa de la renovació pedagògica per la qual es treballava des del govern de la Generalitat i l’Ajuntament de Manresa. La renovació que representava aquesta nova escola corresponia tant a la concepció de l’edifici com als mètodes pedagògics que s’hi van posar en pràctica.
L’edifici de l’escola fou projectat per l’arquitecte municipal, el manresà Pere Armengou (1905-1990), el qual hi aplicà els pressupòsits del racionalisme constructiu d’acord amb els corrents arquitectònics europeus més moderns que encapçalaven aleshores arquitectes com Gropius, Mies van der Rohe i Le Corbusier i que a Catalunya representava el GATCPAC (Grup d’Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània).
A més de la seva modernitat arquitectònica, cal valorar que l’edifici del Renaixença va ser projectat pensant des del primer moment en les necessitats pedagògiques dels nens i nenes que l’havien d’ocupar. El projecte de l’arquitecte va ser situar l’edifici al fons del solar on havia d’estar emplaçat, a la part més elevada del terreny, i fer una gran façana frontal, amb orientació sud-est, perquè l’edifici no projectés ombres sobre el pati i les aules tinguessin el màxim d’il·luminació natural. Els camps de joc es van projectar al davant, per evitar les ombres i aconseguir el màxim assolellament, i en dos nivells diferents per guanyar el desnivell del terreny.
El Grup Escolar Renaixença fou el centre de la renovació pedagògica a Manresa
L’arquitecte va tenir en compte, a cada aula, tot un seguit de condicions: una visió i audició correctes i una ventilació, il·luminació i orientació adequades. Pere Armengou va donar instruccions precises de com havia de ser el mobiliari escolar; a les aules de parvulari es disposà que els alumnes s’asseguessin en grups de 4 al voltant d’una taula quadrada, mentre que a les aules de primària els alumnes s’asseien en pupitres mòbils de dos en dos. Tot el mobiliari es podia moure per tal de facilitar agrupacions diferents de l’alumnat.
Les mides del mobiliari es van adaptar a l’estatura de la quitxalla i la disposició de les prestatgeries de les aules es va fer perquè hi poguessin accedir còmodament sense haver de fer puntetes o enfilar-se a les cadires. Tal com deia Pere Armengou en un informe: “Pedagògicament cal que permeti una mobilitat i una adaptació a les diverses activitats que es desenrotllen en un mateix local, prescindint de la rigidesa característica del mobiliari escolar tal com es concebia antigament, el qual empresonava a l’alumne dificultant-li els moviments naturals i facilitant-li en canvi l’adquisició d’una sèrie de vicis de posició de correcció dificultosa.”
L’edifici del Renaixença comprenia un total de 14 aules, amb una capacitat màxima per a 700 alumnes. A més de les aules, hi havia una gran sala de gimnàs, una sala de jocs, dues sales per a treballs manuals, un laboratori químic, un taller d’iniciació professional, un departament destinat a lliçons de cuina, la sala d’exposicions escolars, la cantina, la biblioteca, un servei de reconeixement mèdico-sanitari i un servei de dutxes. Un conjunt d’instal·lacions totalment pensades per aconseguir una bona qualitat educativa al servei dels infants. Antics alumnes manresans del Renaixença recorden que s’utilitzava el mètode Montessori a les aules de parvulari i que feien moltes sortides, a peu o amb autocar, i classes a l’aire lliure cosa que era tota una novetat dins el sistema educatiu que predominava aleshores. També s’hi celebraven molts festivals i determinades activitats dels alumnes es filmaven i se’n feien reportatges.
L’edifici del Renaixença incloïa 14 aules per fer classe i 12 aules especialitzades més dedicades a diferents serveis escolars
Tot aquest esforç en les condicions materials i les instal·lacions de l’edifici es va veure completat amb la dotació d’un professorat que era sensible, en la majoria dels casos, a l’aplicació de les tècniques pedagògiques de l’escola nova, tot i les dificultats que representava que el proveïment de mestres s’hagués de fer a través del concurs estatal pel fet de ser una escola nacional. El curs escolar 1935-1936 s’utilitzaven, en algunes classes del centre, les tècniques Freinet en l’aprenentatge i els nens estaven organitzats en un sistema cooperatiu. Una bona mostra del tarannà de la majoria del professorat de l’escola és que en el procés de depuració que van fer els organismes franquistes al 1939, dels 17 mestres del Grup Escolar Renaixença, 4 van ser expulsats de l’ensenyament, i 2 més van ser traslladats forçosament durant 5 anys a fora de Catalunya degut a les seves idees progressistes i catalanistes.
A part de la importància senyera del grup escolar Renaixença com a centre representatiu de l’educació que volia la República per als infants, a Manresa es produiren en aquesta època altres canvis en els sistemes d’ensenyament. Una persona molt representativa en aquest sentit va ser el mestre Josep Albagés (1877-1964) el qual fou membre de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament; professor de Llengua Catalana; delegat de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana; promotor de l’Escola d’Estiu; i delegat de l’associació de Mestres Nacionals del partit judicial de Manresa. La seva escola, instal·lada a l’antic convent de Sant Domènec i traslladada al 1931 a l’ala esquerra de la planta baixa de l’Institut, va ser un centre de renovació pedagògica reconegut a tot Manresa per la seva qualitat educativa.
Un exemple especialment destacable de la metodologia renovadora de l’escola del mestre Albagés és el Quadern de Rotació, el diari de classe on es registraven diàriament les activitats de l’escola. Cada dia un alumne s’encarregava de redactar la crònica i, amb la correcció prèvia del mestre, s’escrivia al quadern. S’hi anotaven els fets esdevinguts a la classe, els exercicis, les visites, les excursions realitzades i altres dades d’interès. Una altra activitat renovadora era que cada dimecres, un alumne escollia un tema sobre el qual preparava una conferència; un altre alumne feia de cronista i, al final, entre tota la classe, se’n feia el resum i s’escrivia al quadern corresponent.
L’Escola Preparatòria d’ingrés al batxillerat de l’institut va iniciar les seves activitats el 16 de novembre de 1931, després d’haver estat oficialment aprovada. L’entusiasme del seu mestre, en Josep Martínez Aguado, va fer que s’hi introduïssin nous mètodes pedagògics tot i que dificultats per l’elevada ràtio d’alumnes per mestre, tal com explicava ell en un article publicat el 17 de febrer de 1932 al diari “El Dia”: “Avui són molts els mestres que segueixen mètodes actius, trien centres d’interès i fan realitzacions; però tots lluiten amb la dificultat de l’excessiu nombre d’alumnes; cal un treball impossible de realitzar per a obtenir resultats, com tots desitjaríem, amb matrícules de quaranta i més nens (…) el mestre emprarà solament mètode actiu, formarà equips de nens per a treballar sols, desvetllarà aptituds fent que el nen pensi i obri segons un motiu cercat per ell, mai pel mestre.”
Un aspecte interessant de la renovació pedagògica va ser l’activitat de l’escola racionalista de l’Ateneu Obrer Manresà. Els objectius i valors d’aquest tipus d’escola es basaven en la coeducació, la potenciació de les tasques col·lectives i els grups de treball, el foment del contacte amb la natura, l’atenció a l’educació artística, la importància dels treballs manuals i els intercanvis escolars amb altres centres. També cal destacar que aquest centre racionalista, al contrari que molts d’altres del mateix tarannà, promogué l’ensenyament del i en català a les seves aules.
La pràctica de la coeducació, fet que actualment es considera natural a totes les escoles, va ser una altra de les innovacions pedagògiques que es van estendre durant el període republicà i, sobretot, a partir de les directrius que va desenvolupar el CENU. La pràctica coeducativa era una demostració pràctica de la igualtat entre homes i dones i ajudava a la consolidació d’una societat democràtica i igualitària on les dones en fossin membres actius i rebessin el mateix ensenyament que els homes. Cal dir que aquest va ser un dels aspectes que socialment va plantejar més polèmica i que va ser radicalment combatut per les escoles confessionals, les associacions catòliques i els partits de dreta ja que era considerada una alteració de l’ordre natural de les coses i font de depravació moral.
El CENU i l’educació en temps de guerra
La derrota de l’alçament feixista del 19 de juliol de 1936 a Catalunya va accelerar els canvis que impulsava la Generalitat republicana. Tal i com ja s’ha esmentat, una de les conseqüències va ser la creació del Comitè de l’Escola Nova Unificada, el CENU, per decret del 27 de juliol de 1936.
Amb l’objectiu d’organitzar l’ensenyament a Catalunya, es van constituir, durant el mes d’agost, una sèrie de delegacions comarcals del CENU, entre elles la de la comarca de Bages, amb seu a la Plaça de Fius i Palà, n. 1, al pis principal de ca la Buresa. La delegació comarcal estava formada totalment per professionals de l’ensenyament: dos representants de la CNT, dos representants de la UGT i dos més de la Generalitat. Els representants de la CNT eren el mestre racionalista Felip Díez Sada i el mestre Ignasi Codina; els de la UGT el mestre Jaume Sellarès i el professor de l’Escola d’Arts i Oficis Josep Font; i els de la Generalitat el director de l’Escola d’Arts i Oficis, Antoni Invers, i el mestre Josep Torra. La presidia Felip Díez i n’era secretari Antoni Invers.
La primera tasca a què es va dedicar la delegació comarcal del CENU va ser procurar que, a cada municipi de la comarca, es constituís una sotsdelegació local del CENU, la qual havia d’estar formada per un representant de la CNT, un de la UGT i un altre de la Generalitat. Cada una d’aquestes sotsdelegacions havien de trametre a Manresa el cens escolar del seu municipi, la llista d’edificis disponibles per a utilitzar-los com a escola i les necessitats escolars més urgents.
A Manresa, el canvi revolucionari en l’àmbit pedagògic es va traduir en l’increment de l’escolarització, en un impuls a l’escola racionalista, d’inspiració anarquista, i en el naixement de centres educatius obreristes, com l’Ateneu Popular Manresà.
A l’inici de la Guerra Civil es suprimiren les escoles religioses i els seus edificis es convertiren en centres públics d’ensenyament.
La supressió de l’ensenyament religiós va comportar la incautació per part de diferents organitzacions polítiques i sindicals dels edificis de l’escola Nostra Senyora de Montserrat dels Germans de les Escoles Cristianes, l’edifici de Casa Caritat i el dels Infants Orfes, menats per les carmelites, l’edifici de Sant Francesc, ocupat per la companyia de Maria, i l’escola de les germanes Dominiques.
El Consell Municipal de Primera Ensenyança va decidir habilitar aquests centres educatius incautats com a escoles de la Generalitat i en ells va crear els nous centres escolars: el grup escolar Natura (a l’edifici dels Germans de les Escoles Cristianes), el grup escolar Joan Selves i Carner (a Casa Caritat), el grup escolar Cardener (a l’edifici de Sant Francesc) i el grup escolar Catalunya (a l’escola de les Dominiques). A l’edifici de Sant Ignasi se li va canviar el nom i passà a anomenar-se Llibertat.
L’inici del curs 1936-37 en aquests centres va ser un xic desorganitzat i es va endarrerir uns quants dies per les circumstàncies de la guerra. El problema més important era la manca de mestres, la qual cosa va obligar a efectuar nomenaments de professorat interí sense el titol oficial de mestre, sinó que eren batxillers o tècnics. Al maig de 1937, però, la qüestió dels nomenaments ja estava solucionada a partir de les directrius donades per la Generalitat i l’establiment de les proves del Certificat d’Aptitud Pedagògica.
El retard més important en l’inici de curs es va produir a l’ensenyament secundari, ja que les classes a l’Institut de Segon Ensenyament no van començar fins l’1 de desembre de 1936.
Centres escolars de l’Estat i de la Generalitat a l’any 1937
| ESCOLA | NOM | ADREÇA | TIPUS | ADSCRIPCIÓ |
| Grup Escolar n. 1 | Natura (Germans de les Escoles Cristianes) | Infants, 18 | GR | G |
| Grup Escolar n. 2 | Selves i Carner (Casa Caritat) | Pl. Cots | GR | G |
| Grup Escolar n. 3 | Llibertat (St. Ignasi) | Pl. 19 de Juliol (actual plaça de Sant Ignasi) | GR | G |
| Grup Escolar n. 4 | Cardener (St. Francesc) | Campanes | GR | G |
| Docs (xalet de Casa Caritat) | Pl. Cots | U | G | |
| Escola n. 6 | Catalunya, 16 | U | G | |
| Escola n. 8 | Ginjoler | U | G | |
| Els Comdals | U | G | ||
| Grup Escolar | Renaixença | Pl. de la Independència | GR | E |
| Escola n. 7 | Bonavista | Ctra. Pont de Vilomara | GR | E |
| Institut | Francesc Macià | Pl. Francesc Macià (actual Pl. d’Espanya) | GR | E |
| Catalunya (Dominiques) | Carrer del Bruc | GR | G | |
| Viladordis | U (nenes) | E | ||
| Viladordis | U (nens) | E | ||
| Les Farreres | U | E | ||
| El Guix | U | E | ||
| Ctra. de Santpedor, 102 | U | E | ||
| Llibertat (St. Ignasi) | Pl. 19 de juliol | U | E | |
| Llibertat (St. Ignasi) | Pl. 19 de juliol | U | E | |
| Parc | U | E | ||
| Major, 58 | U | E | ||
| Barcelona | U | E | ||
| Torre Carreras | GR | G |
GR graduada U unitària E estat G Generalitat
L’ensenyament públic ofert en aquests centres educatius va ser complementat per centres educatius destinats preferentment a fills d’obrers amb pocs recursos econòmics. En són exemples l’Ateneu Obrer Manresà; l’Escola del Poble, situada a l’edifici dels Infants Orfes i que depenia de la secció de cultura del PSUC/UGT, i l’Ateneu Cultural Popular, situat al carrer de Sant Miquel a l’edifici incautat ales monges Josefines, on se seguia el mètode de les escoles racionalistes.
L’evolució de la guerra va comportar diferents problemes. Mentre que el curs escolar 1936-37 i quasi tot el 1937-38 s’havien pogut fer amb una relativa normalitat gràcies a la tasca organitzativa del CENU, a finals del curs 1937-38 i el curs escolar 1938-39 esdevingué greu l’absentisme escolar, ja que en alguns centres a penes hi assistia el 20% dels alumnes matriculats; un altre problema fou la substitució dels mestres que eren mobilitzats per les successives lleves per persones que no tenien la formació pedagògica suficient i la necessitat d’escolaritzar molts infants de famílies refugiades procedents de diferents llocs de l’estat espanyol. L’institut de segon ensenyament també es va veure afectat per aquests problemes ja que, a mitjan 1938, va ser habilitat com a hospital de sang i l’alumnat es va haver de traslladar a l’edifici de la Cova de Sant Ignasi per començar el curs 1938-1939, el qual no s’inicià fins el 7 de novembre de 1938.
Un altre aspecte que desorganitzà l’ensenyament va ser la instal·lació dels serveis centrals de l’Exèrcit de l’Est a Manresa a l’abril de 1938. Els edificis del grups escolars Renaixença, Natura, Llibertat, Cardener i Catalunya van ser habilitats com a oficines i centres d’instrucció militar o com a hospitals d’evacuació. Això va obligar al Consell Municipal de Cultura a traslladar l’alumnat del Grup Escolar Natura al Grup Escolar Selves i Carner, i l’alumnat dels grups escolars Llibertat i Cardener a l’Ateneu Cultural Popular amb el consegüent problema de sobrecarregar les aules. Cal dir que el creixent absentisme escolar facilità els trasllats ja que a moltes aules ja no hi anava ni la meitat de l’alumnat.
A l’institut de segon ensenyament de Manresa es produiren, durant la guerra civil, una sèrie de canvis en l’ordre administratiu. Durant el curs 1936-37 van ser destituïts alguns professors que eren considerats contraris a la República, entre ells el director, Francisco Ruiz Aguilera, al qual li avançaren la jubilació. El càrrec de director va ser substituït pel de comissari-director; aquesta persona assumia les funcions del claustre de professors. Els comissaris-directors del centre, en aquest període, van ser el professor de Filosofia Domènec Casanovas, a l’agost del 1936, seguit pel professor d’Història Josep Maria Casassas Cantó, el qual va exercir el càrrec fins al desembre de 1937. El professor de Matemàtiques Josep Cardona va ser comissari-director accidental fins que, al gener de 1938, va ser nomenat el catedràtic Aniceto León Garre. Aquest va dimitir a l’octubre del mateix any i, interinament, va ser substituït per la professora de Francès Maria Bachs, fins que el 9 de gener de 1939 es nomenà comissari-director el mestre de la preparatòria Josep Martínez Aguado.
Per ordre del Ministerio de Instrucción Pública es creà una Comissió Depuradora d’alumnes –com a tots els instituts- integrada pel Centre Federal, Acció Catalana Republicana, ERC, la UGT, el PSUC i la CNT. Durant el mandat del comissari-director Aniceto León, l’any 1938, es porta efectivament a terme la depuració de l’alumnat que era fill de pares que es consideraven contraris a la República; aquesta depuració portà polèmica entre els mateixos partits d’esquerres. Posteriorment, un cop dimitit aquest comissari-director, els expedients de depuració dels alumnes afectats van ser revisats i anul·lats.
Les colònies escolars
Les colònies d’estiu, com a mitjà per millorar la salut de la canalla, van iniciar-se a l’any 1876, a Suïssa, responent al corrent higienista de l’època que s’havia adonat de les males condicions de salubritat i higiene en què creixien els fills de la classe obrera als barris industrials. Aquest corrent higienista va ser incorporat plenament per l’Escola Nova pel fet que promovia el contacte amb la natura i aquest es considerava d’un elevat valor educatiu. Les colònies escolars d’estiu, com a recurs sanitari i educatiu, es van estendre a diferents països europeus a finals del segle XIX. A Catalunya les primeres colònies d’estiu per a infants les va organitzar, el 1893, la Societat Barcelonesa d’Amics del País i, des de l’àmbit municipal, destacaren les colònies organitzades per l’Ajuntament de Barcelona a partir de l’any 1906.
Seguint l’exemple capdavanter de l’Ajuntament de Barcelona, a l’any 1931 la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Manresa va començar a organitzar tandes de colònies escolars durant les vacances d’estiu destinades, preferentment, a infants de les escoles públiques que tinguessin problemes econòmics o que presentessin un insuficient desenvolupament físic. L’objectiu d’aquestes colònies era doble, per una banda hi havia uns objectius socials i, per altra banda, uns objectius sanitaris que es mostren en la introducció de la memòria de les colònies de 1932 redactada pel metge Tomàs Ramon Amat: “Per aquests motius, la Colònia Escolar, filla de les més modernes orientacions pedagògiques, és la institució ideal per a l’estiueig de l’infant. En ella hi troba el seu medi, el seu ambient. Tota ella meditada i organitzada per a la vida de l’infant, tothom dedicat per complet a ell, intervenint persones tècniques en la determinació dels mitjans (mestre i metge), passa a ésser el nen el primer personatge de la Colònia, deixa aquell recó on se’l confina quan destorba els grans, per a ocupar el primer terme, girant tota la vida i activitat al seu entorn, per a conseguir el màxim de benefici en el seu soma i en el seu psiquis.”
Des de les primeres colònies al 1931 fins a l’any 1936 es van organitzar cada any gràcies a les subvencions dels organismes oficials –Ajuntament de Manresa, Generalitat, Ministerio de Instrucción Pública- però també mercès a la col·laboració econòmica de cases comercials, sindicats, partits polítics i persones particulars de Manresa que hi feien una aportació econòmica. Gràcies a aquests diners es cobrien les despeses de l’estada i també el cost de l’uniforme que portaven els escolars.
Les colònies escolars tenien uns objectius socials, sanitaris i educatius i s’adreçaven especialment als fills de les famílies més desafavorides
Els dos primers anys només es va poder organitzar dues tandes de colònies, les del 1931 a Moià, amb 70 nens i nenes; i les de 1932 a Berga, amb 100 nens i nenes. A partir de 1933 i fins 1936 se’n van organitzar quatre tandes, dues de mar, a Pineda de Mar, i dues de muntanya, a Berga, arribant als 200 nens i nenes d’assistència que representaven , aproximadament, la meitat dels que segons el diàgnòstic de la revisió mèdica i els informes dels mestres necessitaven anar-hi. El metge municipal efectuava un reconeixement mèdic i omplia una fitxa personal de cada un dels alumnes assistents abans de marxar i, a la tornada, se’ls feia passar un altre reconeixement i s’anotaven les millores en pes, capacitat toràcica i altres mesures antropomètriques.
L’Associació de Pares de Família –associació formada bàsicament per persones de dretes- es va queixar que només poguessin anar a colònies els alumnes de l’escola pública i va organitzar pel seu compte unes colònies per a alumnes de les escoles confessionals a La Pobla de Lillet a l’any 1934; l’any següent, com que l’Ajuntament estava ocupat pels partits de dretes després dels Fets d’Octubre de 1934, el mateix Ajuntament va organitzar aquestes colònies per a l’alumnat de les escoles confessionals a La Pobla de Lillet amb una assistència de 60 nenes.
Simultàniament a les Colònies Escolars, la Junta Local de Protecció de Menors organitzava unes semi-colònies escolars, amb el preu econòmic de cinc pessetes setmanals i dret a la manutenció, mitjançant les quals els nens i nenes que hi assistien passaven tot el dia fora de casa, a llocs propers a Manresa, com Les Marcetes o la Font del Calvet, fent diverses activitats d’aire lliure.
Per ser mestre acompanyant dels grups de colònies, la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Manresa obria un concurs entre els mestres, manresans o forans, perquè presentessin un projecte d’activitats. D’acord amb els projectes seleccionats, es nomenava un mestre i una mestra per acompanyar cada grup; ells eren els responsables de les activitats educatives i de lleure que es duien a terme durant l’estada. Alguns dels mestres directors de les de colònies escolars van ser Concepció Guri Martí, Amadeu Miralles Bonvehí, Jaume Quadrat Realp, Laureà Vilalta i Realp, Pepeta Mata, Rosa Delhom Brugués, Francesc Montserrat Navau, Josepa Borràs Aragonès i Josep Maria Gabriel Aguilar. Més de la meitat d’aquests mestres van ser separats de l’ensenyament públic per la repressió franquista a partir de l’any 1939.
La distribució habitual del dia de colònies consistia en esmorzar, fer una sessió de gimnàstica o una sortida didàctica; havent dinat hi havia una estona de descans i la tarda es destinava a algun tipus de treball, manual o escrit, i de vegades a fer una altra excursió. A més a més els alumnes assistien a les festes majors o activitats que s’organitzaven als pobles durant la seva estada.
L’estiu de 1936 encara es van poder fer perquè, en esclatar la guerra, les vacances ja havien començat, els nens i les nenes ja havien partit de colònies el 12 de juliol i els fets de l’inici de la guerra no les interromperen malgrat les dificultats de comunicació entre els mestres que hi anaven de responsables i l’ajuntament de Manresa. Van ser les darreres colònies perquè, a l’estiu de 1937, la Generalitat va disposar que les vacances d’estiu fossin substituïdes per activitats escolars dedicades principalment a treballs manuals, jocs educatius, exercicis físics i excursions.
La imposició del franquisme: canvis de nom i de les festes dels centres educatius
Poc després de la victòria franquista, en un ple municipal celebrat el 30 de maig de 1939, l’Ajuntament de Manresa va acordar canviar el nom dels següents centres educatius públics de la ciutat:
| NOM REPUBLICÀ | NOM FRANQUISTA |
| Grup Escolar Renaixença
Grup Escolar Bonavista Escola del Parc Escola de nens del Poble Nou Escola de la Ctra. de Santpedor Escola de Viladordis Escola de les Farreres |
Grupo Escolar Generalísimo Franco
Grupo Escolar Padre Algué Escuela Nacional José Antonio Escuela Nacional San Jaime Escuela Nacional Calvo Sotelo Escuela Nacional Víctor Pradera Escuela Nacional Sagrada Familia |
A més a més, en el mateix ple municipal, es va acordar la “reposición del Santo Crucifijo en las escuelas y a la colocación de la Imagen de la Inmaculada Concepción y de la efigie del Generalísimo Franco” a totes les escoles.
Un altre aspecte que l’alumnat va notar profundament va ser el canvi en el calendari festiu de les escoles. Van començar a celebrar-se una sèrie de dies de festa en commemoració de festivitats religioses i franquistes; a més a més s’establiren pel Ministerio de Educación Nacional una sèrie de commemoracions que s’havien de celebrar dintre l’escola, dins l’horari lectiu. El calendari festiu i commemoratiu va quedar establert de la següent manera:
| DIES FESTIUS | COMMEMORACIONS DINS L’ESCOLA |
| 8 de setembre, Natividad de Ntra. Señora 1 d’octubre, Día del Caudillo 12 d’octubre, Fiesta de la Hispanidad 1 de novembre, Todos los Santos 2 de novembre, Día de los Difuntos 8 de desembre, la Immaculada Concep-ción 24 de gener, Liberación de Manresa 2 de febrer, Purificación de Ntra. Señora 19 de març, San José Movible, la Anunciación de Ntra. Señora 1 d’abril, Fiesta de la Victoria 2 de maig, Fiesta de Independencia Movible, Ascensión del Señor Movible, Lunes de Pascua de Pentecostés Movible, Corpus Christi 8 de juny, Fiesta del Sagrado Corazón de Jesús 24 de juny, San Juan Bautista 29 de juny, San Pedro y San Pablo 1 de juliol, Exaltación del Trabajo 25 de juliol, San Jaime Apóstol, patrón de España |
29 d’octubre, Día de los Caídos 20 de novembre, Muerte de José Antonio 27 de novembre, San José de Calasanz 9 de febrer, Día del Estudiante Caído Movible, Miércoles de Ceniza 7 de març, Santo Tomàs de Aquino 10 de març, Mártires de la Tradición 19 d’abril, Fiesta de la Unificación 3 de maig, Invención de la Santa Cruz 30 de maig, San Fernando 13 de juny, Exaltación de Calvo Sotelo |
Fonts de consulta
ALOY, J., FONS, R. GASOL, P. (1993) Història gràfica de Manresa, La Guerra Civil (1936-1939) volum II, Parcir Edicions Selectes, Manresa.
ALOY, J., SARDANS, J. (1991) Història gràfica de Manresa, La República (1931-1936) volum II, Parcir Edicions Selectes, Manresa.
ARACIL, R. I SEGURA, A. (coordinadors)(2006) Educació, municipis i república
CEHI- Universitat de Barcelona. Barcelona.
BAJONA, I. (2003): L’Institut Lluís de Peguera de Manresa. 75 anys d’activitat docent (1927-2002), Centre d’Estudis del Bages, Monogràfics 26, Manresa.
CORNELLÀ, P. Escola republicana en pau i en guerra. El nen, el primer ciutadà de la República. http://www.girona.cat/sgdap/docs/escola_republicana_pau_guerra.pdf (consultat el 25/6/2012)
DIVERSOS AUTORS; (2008) Pedagogia, política i tranformació social (1900-1917) . Societat d’Història de l’Educació dels països de llengua Catalana, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona.
FONTQUERNI, E., i RIBALTA, M.(1982) L’ensenyament a Catalunya durant la guerra civil, el CENU. Editorial Barcanova, Barcelona.
GASOL, P. I ALOY, J. (2001) Joves i republicans, la República a Manresa (1931-1936), Ajuntament de Manresa, Centre d’Estudis del Bages, Manresa i Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Manresa.
GÓMEZ, M. L’educació racionalista a Manresa durant les primeres dècades del segle XX, https://www.bllibertari.org/11027 (consultat el 30/4/2021)
GONZÁLEZ-AGÀPITO, J. (pròleg i tria de textos) L’escola nova catalana, 1900-1939
Eumo editorial/Diputació de Barcelona, Vic 1992
MARQUÈS, S. Ensenyament republicà vs ensenyament franquista: la repressió del magisteri, Universitat de Girona. http://www.memoriacatalunya.org/articles/art60.htm
(consultat el 3/7/2012)
NAVARRO, R. (1979).: L’educació a Catalunya durant la Generalitat (1931-1939), Edicions 62, Barcelona.
