Motivacions i objectius de la repressió
El període republicà significà una renovació en molts aspectes i un dels més destacats fou la renovació i millora de l’ensenyament. La necessitat d’introduir reformes en el sistema educatiu, millorar la formació del professorat i, sobretot, dotar de suficients escoles tot el país era urgent. A Catalunya la proporció d’analfabets, vers el 1930, era d’un terç de la població i, a Manresa, més de la quarta part de la població en edat escolar estava sense escolaritzar.
Durant l’època de la República es van portar a terme un conjunt de reformes que cercaven millorar la qualitat del sistema educatiu, l’escolarització de la població escolar i la situació laboral dels mestres: es van introduir la coeducació i l’ensenyament laic, es van incorporar i generalitzar tot d’innovacions pedagògiques de l’Escola Nova, es van crear nous centres escolars i van augmentar notablement els menjadors i les biblioteques escolars.
El franquisme va considerar els mestres els principals difusors de les idees republicanes
Amb el període revolucionari que s’obrí amb el fracàs de la revolta feixista del 19 de juliol de 1936 encara es va voler, a Catalunya, aprofundir més els avenços vers una educació laica, moderna, universal i innovadora amb la creació, el 27 de juliol de 1936, del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU). L’escola que preveia el CENU tenia tres finalitats primordials:
“a)- Organitzar, en els edificis apropiats per la Generalitat, el nou règim docent
d’escola unificada que substituirà l’escola de tendència confessional.
b)- Intervenir i regir aquest nou règim docent, assegurant que respongui, en tots els
aspectes, al nou ordre imposat per la voluntat del poble, és a dir, que estigui inspirat en els principis racionalistes del treball, que tot home amb aptituds pugui arribar, sense obstacles i prescindint de tot privilegi, des de l’escola més primària als estudis més superiors: a la Universitat obrera i a la Universitat Autònoma de Barcelona.
c)- Aquest Comitè intervindrà en la coordinació dels serveis d’ensenyament de l’Estat,
de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya.”
El règim franquista va considerar els mestres, especialment els de l’ensenyament públic, els culpables d’haver fet propaganda de les idees que atacaven els pilars de la societat espanyola tradicional, l’ordre social, la moral, els bons costums, la religiositat, i la “unidad de la patria”. Per aquest motiu la depuració dins el magisteri va ser un esforç per eliminar de l’escola tot el que s’hi havia introduït de coeducació, laicisme i innovacions pedagògiques de l’Escola Nova.
El procés depurador a la zona republicana
El cop d’estat feixista del juliol de 1936 va significar l’inici d’una guerra civil amb un fort component ideològic, en la qual es discutien l’organització de la societat, el paper de la religió i la “unidad nacional”. L’esclat de violència que es va produir a tots dos bàndols els primers mesos va donar lloc a una persecució, i eliminació física en molts casos, de les persones que es consideraven desafectes. Aquesta situació de violència social en el context de la guerra civil va provocar l’intent de control ideològic de tot el cos de funcionaris governamentals, tant a la zona republicana com a la zona sublevada contra la República.
La Junta de Defensa Nacional del govern republicà va publicar un decret el dia 22 de juliol de 1936, en el qual cessava els funcionaris de tota mena i de qualsevol ministeri que haguessin col·laborat amb el moviment subversiu o que fossin enemics declarats del règim.
La depuració a la zona republicana va ser conseqüència de l’aixecament armat del 19 de juliol de 1936
Posteriorment, el ministre d’Instrucció Pública de la República, Jesús Hernández, va promulgar un decret, el dia 15 de setembre de 1936, en el qual declarava suspesos tots els drets dels funcionaris públics, amb l’obligació de sol·licitar mitjançant una instància la readmissió en les respectives destinacions i categories. Segons l’article 5 d’aquest decret, el ministre podia adoptar les següents mesures: declaració de reintegrament al servei actiu, amb ple reconeixement dels drets, declaració de disponible governatiu, jubilació forçosa decretada pel ministre i separació definitiva del servei. La importància concedida a l’ensenyament la fa palesa el fet que, el febrer de 1937, es va formar un Comitè Depurador del Magisteri, i les seves decisions es podien recórrer davant el Magistrat Jutge de Revisions del Ministeri d’Instrucció Pública. Aquesta depuració del magisteri, instruïda des del Ministeri d’Instrucció Pública republicà, va tenir uns efectes limitats i sembla que afectà realment a pocs mestres.
A Catalunya, l’aplicació del projecte d’escola única del CENU durant el període revolucionari, a partir del juliol del 1936 va comportar la depuració del magisteri més conservador i contrari a l’obra republicana. El conseller de Cultura Ventura Gassol, en una ordre que publicà el 13 d’octubre de 1936, nomenà, a proposta del CENU, els mestres que podien exercir a Catalunya..Els que no sortien a la llista havien sofert la depuració política.
El resultat d’aquesta depuració fou que la majoria del personal continuà en els càrrecs que ocupava anteriorment; una altra part fou jubilada amb tota mena de notes favorables; alguns foren traslladats i a altres els fou concedida l’excedència a disposició de la Conselleria de Cultura. Els destituïts foren una mínima part; exclusivament aquells que havien pres part activa en les campanyes contra el règim republicà i autonòmic o havien dificultat l’actuació dels centres docents que en recollien l’esperit, ja abans del 19 de juliol. En el cas de Manresa, per exemple, cap mestre públic no va perdre el seu lloc de treball.
El procés de depuració a la zona franquista
El procés de depuració del magisteri a la zona franquista va prendre forma legal també des del principi de la contesa però cal dir que va ser molt més estructurat, organitzat i dirigit de manera continuada i sistemàtica fins a les darreres conseqüències, amb la qual cosa la quantitat de persones afectades va ser molt més important.
Aquesta depuració va afectar de manera molt directa el cos de mestres i el professorat dels instituts ja que les autoritats franquistes consideraven que, dins aquests col·lectius, hi havia força persones desafectes del “Movimiento Nacional” i els feien responsables d’escampar entre l’alumnat idees pernicioses.
Les bases legals de la depuració del Magisteri a la zona franquista cal cercar-les en el decret del 8 de novembre de 1936. En el preàmbul d’aquest decret ja s’hi esmenta el fet que el magisteri, durant el període republicà, havia estat en mans inapropiades per la qual cosa es feia necessari una revisió de la instrucció pública i l’eliminació de les ideologies pernicioses que havien arrelat a l’escola.
El hecho de que durante varias décadas el Magisterio, en todos sus grados y cada vez con más raras excepciones, haya estado influido y casi monopolizado por ideologías e instituciones disolventes, en abierta oposición con el genio y tradición nacional hace preciso que, en los momentos por que atravesamos, se lleve a cabo una revisión total y profunda en el personal de Instrucción Pública (…) extirpando así de raíz esas falsas doctrinas que con sus apóstoles han sido los principales factores de la trágica situación a que fue llevada nuestra patria.
La depuració del Magisteri feta pel franquisme va ser un procés absolutament organitzat i dirigit a eliminar i castigar qualsevol dissidència
Mitjançant aquest decret es van crear comissions amb caràcter temporal, encarregades de realitzar la depuració en els diferents sectors de tot el personal docent:
- La Comissió A, referent al personal de les universitats.
- la Comissió B, encarregada del professorat de les Escoles d’Arquitectura i Enginyeria.
- la Comissió C, encarregada del personal dels Instituts de Segon Ensenyament, Escoles Normals de Magisteri, Escoles d’Arts i Oficis, Escoles de Comerç, Escoles de Treball, Inspeccions de Primer Ensenyament i tot aquell personal del Ministeri d’Instrucció Pública no inclòs en qualsevol de les altres Comissions Depuradores.
- la Comissió D, encarregada de tot el personal del Magisteri, incloent mestres interins i en fase de pràctiques. Es va fixar un termini temporal de tres mesos perquè l’expedient depurador es donés per conclòs. En les seves actuacions, aquest termini es va haver d’ampliar, arribant a perllongar-se més de tres anys en alguns casos.
Segons la normativa per a la depuració que establia l’esmentat decret, les Comissions Depuradores havien de demanar almenys quatre informes diferents: el de l’alcalde, el del capellà prevere, el del cap de la Guàrdia Civil i el d’un pare de família ben considerat; els membres de les comissions, si ho creien necessari, podien exigir també altres informes.
Les comissions C i D tenien com a àmbit d’actuació la província. Si a partir dels informes rebuts semblava que el professor o mestre depurat era afecte al règim franquista i no havia actuat de cap manera contra la seva ideologia o contra la religió en l’exercici de la seva professió, se’l confirmava en el càrrec. Si, en canvi, s’hi apreciava una actuació punible, es formulava un plec de càrrecs on es recollien totes les acusacions que es basaven en els informes rebuts. Al mestre o professor afectat se li permetia fer un escrit de descàrrec, en només deu dies de temps, en el qual havia de presentar noves proves o informes que rebatessin les acusacions de què se’l feia objecte.
Una vegada s’havia completat l’expedient, la Comissió Depuradora provincial formulava una proposta de resolució i l’enviava a la Comissió de Cultura i Ensenyament, la qual havia d’informar a la Presidència de la Junta Tècnica perquè aquesta imposés la sanció definitiva.
En una circular del 7 de desembre de 1936 es diu que les Comissions depuradores han de proposar “la separación definitiva de sus funciones magistrales de cuantos directa o indirectamente han contribuido a sostener y propagar a los partidos, ideario e instituciones del llamado «Frente Popular». També s’hi fa un escalonat de sancions segons la gravetat dels càrrecs:
1.º Libre absolución para aquellos que puestos en entredicho hayan desvanecido los cargos de haber cooperado directa o indirectamente a la formación del ambiente revolucionario.
2.º Traslado para aquellos que, siendo profesional y moralmente intachables, hayan simpatizado con los titulados partidos nacionalistas vasco, catalán, navarro, gallego, etc., sin haber tenido participación directa ni indirecta con la subversión comunista – separatista.
3.° Separación definitiva del servicio para todos los que hayan militado en los partidos del «Frente Popular» o sociedades secretas, muy especialmente con posterioridad a la revolución de octubre y de un modo general, los que perteneciendo o no a esas agrupaciones hayan simpatizado con ellas u orientado su enseñanza o actuación profesional en el mismo sentido disolvente que las informa.”
Una vegada la Junta Tècnica del Ministerio de Educación Nacional havia imposat la sanció, aquesta era inapel·lable. De tota manera, l’11 de març de 1938, es va reconèixer la possibilitat limitada d’interposar un recurs. Això només es podia fer si no s’havia produït la separació definitiva de l’ensenyament. Aquest recurs allargava el tràmit de l’expedient de depuració i sembla que només va reeixir a minvar la sanció en una tercera part dels mestres i professors que el van interposar.
Segons la Ley General de Funcionarios de 10 de febrer de 1939, es confirmava que qualsevol funcionari tenia dret a sol · licitar la revisió de la decisió del seu expedient de depuració, aportant nous elements de judici. Per a això tenien un termini de trenta dies a comptar de la publicació de l’Ordre de sanció en el Butlletí Oficial de la província o al Butlletí Oficial del Ministerio de Educación Nacional. Aquesta revisió s’havia de sol · licitar directament al ministre de Educación Nacional, sense que fos necessari tramitar-la per conducte del cap de la Secció Administrativa de la província. Els resultats de la revisió d’expedients novament eren publicats en el Butlletí Oficial de la província i en el Butlletí Oficial del Ministerio de Educación Nacional.
El 18 de març de 1939 es va promulgar l’ordre segons la qual s’havia de regular la depuració en endavant. En aquesta ordre es resumia i compendiava tota la legislació anterior i es creava la Comisión Superior Dictaminadora de Expedientes de Depuración, que assumia gran part de les competències de I’Oficina Técnico-administrativa, que seguiria funcionant sense formular propostes.
En aquesta ordre es disposava que la classificació dels funcionaris docents dependents del Ministerio de Educación Nacional, la seva admissió i la imposició de sancions “ se hará discrecionalmente y atendiendo al conjunto de las circunstancias que concurran en cada caso y, muy especialmente, a los antecedentes del interesado, a la índole de sus funciones y a las conveniencias de la enseñanza.”.
La funció de la Comisión Superior Dictaminadora era examinar i resoldre tots els expedients incoats per les Comissions Depuradores, i estava constituïda per un funcionari de la carrera judicial amb categoria de magistrat, que actuava com a President, dos membres de l’alt personal docent dependent del Ministerio de Educación Nacional, un funcionari de la carrera judicial i el cap de l’Assessoria Jurídica del Ministeri.
Aquesta Comissió es va extingir mitjançant l’Ordre de 30 de gener de 1942 que instituïa un Jutge Superior de Revisions. Aquest havia de ser designat entre els funcionaris depenents del Ministeri. Les seves funcions eren l’estudi i formalització de les propostes que corresponguessin als expedients de revisió i dictaminar, també, els expedients de depuració incoats per les comissions provincials sobre els que encara no hagués recaigut judici.
El treball de la Comissió Depuradora funcionava de la següent manera: un cop reunits els informes, la Comissió els examinava -actuant de ponent un dels seus membres- i valorava si l’expedientat havia de ser rehabilitat o suspès, en ambdós casos de forma provisional, abans de fer una proposta a la Comisión Superior Dictaminadora. En el primer cas, es proposava a la Superioritat la confirmació en el càrrec. En el segon cas, la Comissió Depuradora provincial formulava per escrit un plec de càrrecs on s’incloïen els aspectes que podien ser susceptibles de sanció; la persona expedientada tenia un termini improrrogable de deu dies per formular un plec de descàrrecs, també per escrit, i aportar tots els documents que considerés necessaris per avalar la seva resposta. Passat aquest termini i amb els documents aportats, la Comissió tornava a valorar l’expedient i proposava una resolució. Conclòs aquest procés, la Comissió Depuradora D enviava els expedients, signats pel president i el ponent, a la Comissió Superior Dictaminadora, que tornava a valorar per fer una proposta fonamentada de resolució (també podia demanar informes complementaris o tornar l’expedient a la Comissió Provincial perquè ampliés les seves actuacions) que era elevada al director general de Primer Ensenyament, qui al seu torn tornava a informar l’expedient per elevar-lo al ministre d’Educación Nacional, que era qui prenia la decisió final.
El procés de depuració del magisteri va estar vigent legalment fins a l’any 1966
Un cop presa la resolució final l’expedient era arxivat, i es comunicava a la Comisión Superior Dictaminadora. Aquesta agrupava tots els expedients d’una província en una o diverses ordres ministerials i les còpies eren enviades a la Comissió Depuradora provincial corresponent perquè les publiqués en el Butlletí Oficial de la Provincia. Un cop publicades es trametien còpies a la Comisión Superior Dictaminadora perquè aquesta les revisés amb vista a esmenar possibles errors, que en el cas produir-se obligaven a la publicació de la corresponent rectificació. Tot plegat ja es veu que era una complexa maquinària burocràtica posada al servei de la repressió.
El 24 de desembre de 1952 es va publicar una ordre en què s’anul·laven les sancions accessòries als funcionaris que portessin cinc anys de servei actiu sense cap observació desfavorable; també es reconeixia que aquells que portessin dos anys fora de la seva província de destinació ja podien prendre part en els concursos de trasllats. De fet, cal fer notar que a l’any 1952, tretze anys després d’haver finalitzat la guerra civil, la gran majoria dels mestres ja havien complert les seves sancions.
El procés de depuració dels funcionaris de l’ensenyament no finalitzaria fins a la publicació del decret d’indult i extinció de responsabilitats polítiques del 10 de novembre de 1966. Per tant, es pot dir que els efectes de la repressió política del magisteri s’allargaren fins a 27 anys després d’haver finalitzat la guerra civil i, en aquest llarg període de temps, s’havia pogut desfer tota la generació de mestres formats durant el període republicà i la seva tasca pedagògica.
El procés de depuració franquista a Catalunya
Poc després que les tropes franquistes trepitgessin per primera vegada territori català, una Ordre del Ministerio de Educación Nacional encarregava als seus organismes establerts a Saragossa l’atenció de “las necesidades escolares de las zonas liberadas de Cataluña“, entre les quals hi havia la depuració del personal docent.
Tots els funcionaris civils de la provincia de Barcelona, tant si depenien de l’estat, de l’administració provincial com de la municipal, van ser obligats a presentar davant el “Juzgado Militar Especial de Depuración de Funcionarios Civiles”, situat a l’Auditoria de Guerra de la 4ª Regió Militar, una declaració jurada sobre les seves activitats abans i després del 18 de juliol de 1936 per obrir-los un expedient personal sense la resolució positiva del qual no es podien reintegrar als seus llocs de treball. El termini per presentar la declaració jurada era el mes de febrer de 1939.
Els mestres de la província de Barcelona van haver de presentar, doncs, aquesta declaració jurada davant l’Auditoria de Guerra per veure si se’ls considerava responsables d’algun acte criminal contra el nou règim i, a més a més, els mestres de primària i els professors d’institut van haver de superar el procés de depuració establert pel “Ministerio de Educación Nacional” per establir les responsabilitats administratives i les possibles sancions que es poguessin establir.
Una ordre del 28 de gener del 1939 regulava la situació educativa a les províncies catalanes (la qual cosa volia dir restablir les competències educatives del Ministerio de Educación Nacional sobre l’ensenyament català una vegada que la Generalitat de Catalunya havia estat suprimida), alhora que es declaraven provisionalment suspesos de feina i sou els mestres titulars que, acollint-se als decrets del Ministerio de Instrucción Pública del 28 de març del 1933 i 26 d’octubre del 1935, havien optat per passar voluntàriament al servei de la Generalitat, i eren cessats tots els mestres nomenats durant la guerra pel govern autònom encara que es preveia la possibilitat de reutilitzar els seus serveis una vegada s’hagués comprovat la seva idoneïtat ideològica. Es va donar quinze dies als mestres per sol·licitar el reingrés a la Comisión Depuradora de Instrucción Pública.
Una altra ordre, també del 28 de gener del 1939, publicada al BOE del 3 de febrer de 1939, regulava la depuració del magisteri català, amb criteris bàsicament idèntics als aplicats en altres territoris anteriorment ocupats pels franquistes, i ordenava a la comissió depuradora de Saragossa que enviés els expedients de mestres catalans tramitats a les comissions depuradores provincials pertinents.
A Catalunya, a partir del febrer del 1939, van actuar vuit comissions depuradores, a raó de dues per província. Les encarregades de l’ensenyament secundari estaven presidides pel governador civil i es formaven amb “un Profesor de Instituto de 2a Enseñanza, un Profesor de EscueIa Normal, otro de Escuela de Artes y Oficios o de Comercio, y un vecino con residencia en la capital“; les responsables de l’ensenyament primari les presidia el director d’un institut de Batxillerat de la província i es completaven amb “un Inspector de Primera Enseñanza, el Presidente de la Asociación de padres de familia y dos personas de máximo arraigo y solvencia moral y técnica“. Més endavant s’hi van afegir dos vocals més a proposta de la corresponent delegació provincial de Falange.
La depuració del magisteri català va perseguir les idees nacionalistes a més de les diferències ideològiques amb el franquisme
El 28 de febrer de 1939 es va publicar una ordre segons la qual tots els ensenyants de Catalunya tenien un termini de quinze dies per presentar una declaració jurada en la qual se’ls demanava què havien fet des de l’any 1931, amb testimonis i avals. Un miler de mestres –quasi el 18% dels mestres catalans- ja no van sol·licitar el reingrés, amb la cosa van ser sancionats directament amb la separació definitiva del servei.
A Catalunya els processos de depuració ja es van incoar segons l’ordre de 18 de març de 1939, en la qual s’establia que les sancions que es podien imposar, com a conseqüència del procés de depuració, eren:
- Trasllat forçós amb prohibició de sol·licitar càrrecs vacants durant un període d’un a cinc anys.
- Suspensió de sou i feina d’un mes a dos anys.
- Postergació des d’un a cinc anys en les sol·licituds de plaça.
- Inhabilitació per a l’exercici de càrrecs directius o de confiança.
- Separació definitiva del servei.
El dia 8 de maig de 1939 es va constituir la Comissió encarregada de la depuració del magisteri de la província de Barcelona. Estava formada per Manuel Marín Peña, director de l’institut Menéndez y Pelayo, com a president; Josep Casajuana Oliver, president de l’Associació de Pares de Família, l’inspector d’ensenyament Antolín Herrero Porras (substituït més endavant per Luis de Francisco Galdeano), Emili Fernández Villalta i Frederic Camp Llopis com a vocals. Al gener de 1940 s’hi van afegir els dos membres proposats per la Falange, el canonge integrista Josep Montagut Roca i l’excombatent Eduard Pascual Fàbregas, i el juny de 1940 Francesc Colldeforns Lladó va substituir-hi Josep Casajuana com a representant dels pares de família.
L’expedient de depuració s’incoava a partir de la declaració jurada que presentava el mestre sotmès a l’expedient. En aquest s’hi demanaven les següents qüestions:
“1ª ¿Dónde se encontraba al iniciarse el alzamiento nacional del Ejército?
2ª ¿Qué actos ejecutó o intentó para sumarse a él?
3ª ¿Prestó algún servicio bajo el mando de Jefes marxistas o que suponga acatamiento a los mismos? En caso afirmativo ¿Qué servicios? ¿Por cuánto tiempo? ¿Y porqué motivos?
4ª ¿Obtuvo algún ascenso, nombramiento o remuneración especial dentro de su cargo administrativo, técnico especial con posterioridad al 18 de Julio de 1936 hasta la fecha?
5ª ¿Ha cobrado sus haberes? ¿Dónde? ¿Cuántos meses? ¿Personalmente?.
6ª ¿Fué destituído, declarado cesante o jubilado a partir de la indicada fecha del 18 de Julio de 1936?
7ª ¿A qué partidos políticos ha pertenecido? ¿Con qué fecha ingresó? ¿Ha ocupado algún cargo directivo?
8ª ¿Ha formado parte y con qué cargo en los Comités constituídos con posterioridad al 18 de Julio de 1936 en el antiguo Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes?
9ª ¿Ha formado parte de algún otro Comité ajeno a este Ministerio?.
10ª ¿Trabajó siempre en Madrid durante el período rojo, o por el contrario salió de dicha Capital alguna vez con ocasión de asuntos especiales? Y en el caso afirmativo ¿Qué clase de asuntos?.
11ª ¿Le fueron encomendados a partir del 18 de Julio trabajos o mandos de índole de Guerra?.
12ª ¿Perteneció a las Milicias del Frente Popular que han combatido contra la España Nacional? Y en su caso ¿Con qué graduación?.
13ª Si ha residido en el extranjero o en población dominada por el enemigo ¿Qué tentativas hizo para salir? ¿En qué fecha y por qué medios lo consiguió? ¿Recibió algún auxilio? ¿Dónde?.
14ª ¿En qué día y en qué lugar hizo su presentación? ¿Ante qué Autoridad?.
15ª Nombre de las personas que confirmen sus manifestaciones (por lo menos dos).
16ª Presentación de la prueba documental que obra en su poder (pasaporte, certificados, cartas, etc.).
17ª Indique cuanto sepa del período revolucionario, principalmente en lo relacionado con el desenvolvimiento público y administrativo del Ministerio e indique asimismo la actuación que conozca de sus compañeros.”
En aquest qüestionari es veu clarament l’intent de fiscalitzar la conducta política i la implicació de l’expedientat durant el període de la guerra civil, però a més a la 7ª pregunta se li demana per fets anteriors a la guerra. La pregunta 17ª i última anima clarament a la delació d’altres persones, i la pregunta 10ª és clarament incongruent. La dificultat afegida d’aquesta declaració jurada era que calia trobar almenys dues persones que confirmessin les manifestacions de l’expedientat.
A la declaració jurada calia afegir-hi l’informe de l’autoritat municipal, en el nostre cas, l’Ajuntament de Manresa, l’informe de l’Església, en el cas de Manresa de la parròquia de Santa Maria de la Seu; l’informe del representant dels pares de família, que a Manresa era l’”Asociación Católica de Padres de Familia”; i l’informe de la Guàrdia Civil.
La depuració franquista castigava la fidelitat a les idees republicanes a partir de 1931
En aquests informes es demanava per la conducta religiosa, política i social de l’expedientat amb anterioritat al 18 de juliol de 1936, la conducta durant la dominació “rojo-separatista”, les idees separatistes i la tasca catalanista que havia fet l’expedientat a l’escola i fora d’ella i si tenia alguna publicació de caire catalanista; els partits i organitzacions sindicals a les quals havia pertangut i la conducta professional i privada. Cal destacar que el fet d’haver respectat la legalitat republicana podia convertirse en causa d’expedient, ja que s’hi demanaven informes de la conducta pública de l’expedientat amb anterioritat de la sublevació militar del 18 de juliol. Finalment, també es demanaven informes pertanyents a l’esfera privada.
Entre les acusacions més greus que es podien rebre estaven la pertinença a la maçoneria, la militància o la col·laboració amb organitzacions vinculades al Front d’Esquerres, la participació en comitès o qualsevol mena d’organisme republicà, etc. Per regla general, les acusacions més greus anaven lligades a la implicació personal de l’ensenyant en els avatars de la vida política durant la República i la Guerra Civil. Igualment greus, encara que en un grau lleugerament inferior, eren les acusacions per motius estrictament ideològics: ser d’esquerres, socialista, marxista, comunista, nacionalista, catalanista, separatista, etc. (cal dir que les comissions no acostumaven a fer gaire distinció entre uns i altres càrrecs, de forma que, per exemple, esquerranisme i marxisme o catalanisme i separatisme sovint eren considerats sinònims). La pitjor de les possibilitats, des del punt de vista dels càrrecs polítics, era que es combinessin l’acusació d’esquerranisme amb la de nacionalisme, especialment si se li afegia algun tipus d’actuació al servei dels organismes republicans.
També acostumaven a tenir greus conseqüències les acusacions relatives a les creences i pràctiques religioses dels docents, de la mateixa manera que algunes relacionades amb la seva vida privada; així, per exemple, els ensenyants divorciats eren separats immediatament del servei, com també qui tingués una conducta moral o sexual considerada irregular, a més dels ateus i els irreligiosos.
Les sancions que s’aplicaven anaven des de la simple inhabilitació per a l’exercici de càrrecs docents fins a la separació del servei i la inhabilitació per dedicar-se a l’ensenyament. Entremig hi havia diversos tipus de sancions: suspensions temporals de sou, trasllat a una localitat de cens inferior, dins la mateixa província o a una altra província, trasllat a fora de Catalunya, suspensió per un període de 2 a 5 anys de participar en els concursos de trasllat, etc. En general, la separació definitiva de la docència quedava reservada per a les acusacions més greus, mentre que la suspensió temporal i els trasllats s’aplicaven als ensenyants que es consideraven recuperables. Els trasllats fora de Catalunya es decidien sistemàticament quan entre els càrrecs considerats provats se’n trobava algun de relacionat amb la ideologia nacionalista.
El funcionament de les comissions depuradores que van actuar a les quatre províncies catalanes no va presentar cap mena de particularitat respecte a les que funcionaven a les altres províncies espanyoles perquè el procés de depuració dels professorat de l’ensenyament públic va ser un procés governamental endegat i normativitzat per la dictadura franquista i que es va aplicar arreu amb l’objectiu d’eliminar de l’ensenyament totes aquelles persones que haguessin aportat innovacions pedagògiques i que haguessin defensat un tipus d’escola i d’ensenyament laic, democràtic, català i arrelat al medi. També és de destacar que el procés repressiu es va dur a terme amb funcionaris procedents de fora de Catalunya però que la major part dels membres de les comissions depuradores, dels autors dels informes i de les denúncies o delacions van ser gent catalana.
Pel que fa als mestres de l’escola privada no calia passar el procés depuració, n’hi havia prou amb la presentació, davant les autoritats del Ministerio de Educación dels justificants de “moralidad y adhesión al Régimen” o bé una certificació de la direcció del centre privat assegurant l’adhesió al nou règim. Aquest fet administratiu va facilitar que mestres favorables a les idees republicanes poguessin continuar exercint o bé que mestres depurats de l’escola pública poguessin fer mestre en escoles privades. De tota manera, era molt difícil que una persona expedientada pel règim franquista trobés feina en una escola privada ja que poca gent s’arriscava a donar feina a una persona assenyalada com a desafecta pel franquisme, el més corrent era buscar feines de fer classes particulars o bé treballar a hores, sense contracte, en una acadèmia, i encara com a favor.
El preu de la depuració
El procés de depuració del professorat de primària i de secundària, a Catalunya, es va portar a terme d’una manera ràpida i efectiva entre els anys 1939 i 1942. De tota manera, posteriorment, el procés de depuració es va anar allargassant en el temps i va caure damunt de les persones que havien abandonat el país després de la guerra civil i que havien decidit tornar-hi més endavant o bé damunt les persones que, en un primer moment, no van gosar presentar-se a les autoritats franquistes per por de les represàlies i ho van fer posteriorment. La possibilitat de presentar recurs contra les sancions va allargar més en el temps tot aquest procés i encara els anys 60, després de més de 20 anys d’haver-se acabat la guerra civil, s’estaven resolent recursos sancionadors contra mestres.
El franquisme va sancionar quasi la tercera part del magisteri català i la desena part dels mestres catalans va haver de fugir de l’estat espanyol
La quantitat de mestres sancionats pels processos de depuració va ser molt important. El 29% dels mestres catalans van ser sancionats d’alguna manera en el procés de depuració i cal destacar que l’11% van ser separats del servei o inhabilitats.
RESOLUCIONS DEFINITIVES D’EXPEDIENTES DE DEPURACIÓ ADOPTADES PEL MINISTERIO DE EDUCACIÓN NACIONAL PER PROVINCIES
| Barcelona | Girona | Lleida | Tarragona | CATALUNYA | |
| Confirmació en el càrrec | 1.630 (68’2%) |
768 (70’9%) |
775 (74’7%) |
804 (74’2%) |
3.977 (71’1%) |
| Separació o inhabilitació definitiva | 364 (15’2%) |
119 (11%) |
47 (4’5%) |
87 (8%) |
617 (11%) |
| Suspensió o inhabilitació temporal | 47 (1’9%) |
32 (2’9%) |
77 (7’4%) |
66 (6’1%) |
222 (4%) |
| Trasllat de localitat | 259 (10’8%) |
75 (6’9%) |
103 (10%) |
96 (8’8%) |
533 (9’5%) |
| Inhabilitació càrrecs directius | 50 (2’1%) |
84 (7’8%) |
20 (1’9%) |
28 (2’6%) |
182 (3’2%) |
| Altres | 43 (1’8%) |
5 (0’5%) |
16 (1’5%) |
3 (0’3%) |
67 (1’2%) |
| TOTAL | 2.393 | 1.083 | 1.038 | 1.084 | 5.598 |
Font: “La depuración franquista del magisterior público. Un estado de la cuestión”, Francisco Morente Valero, UAB i elaboració pròpia
La xifra de mestres coneguts exiliats és de 450; l’absoluta majoria d’aquests mestres ja no va presentar-se al procés de depuració i, per tant, s’haurien d’afegir als 1.621 mestres del quadre anterior que consten com a represaliats pel procés de depuració. La xifra és impressionant si calculem que, entre exiliats i represaliats, la tercera part del magisteri públic català va patir la repressió franquista. És fàcil deduir que la majoria dels mestres que es van exiliar ho van fer perquè sabien, o temien, que la seva llibertat o la seva vida perillaven arran de la derrota republicana. Van anar-se’n molts dels que estaven més compromesos amb la societat, els que havien abraçat amb més empenta les idees de l’Escola Nova i que s’havien distingit lluitant per la llibertat dels oprimits o per la llibertat nacional de Catalunya.
La depuració de l’ensenyament, a Catalunya, va suposar l’estroncament de tota la tasca de millora de l’educació que s’havia iniciat al país a partir de principis del segle XX mitjançant la incorporació de les noves tècniques pedagògiques de l’Escola Nova, la feina feta per a la democratització de l’escola i la incorporació de la llengua catalana a la instrucció pública. A més va significar la supressió dels avenços que havien fet possible les activitats que contribuïen a millorar l’educació en general, com havien estat les colònies escolars de la Generalitat de Catalunya, o bé la millora pedagògica del professorat, com eren les Escoles d’Estiu. El professorat represaliat que va romandre a l’ensenyament, i altres mestres que havien participat de la renovació educativa que va produir els anys 30 i que per una raó o altra no van arribar a ser sancionats, van haver de viure i treballar durant la postguerra i tot el franquisme sota un estricte control ideològic i la por a les represàlies si actuaven d’acord amb els ideals educatius que havien defensat i practicat en el període republicà.
La depuració del magisteri va suposar l’allunyament de l’escola catalana dels avenços que n’havien fet un dels centres més dinàmics, des del punt de vista pedagògic, dels països de l’Europa occidental. La manca de professorat provocada per la depuració va ser suplerta, a tot Espanya, per militars que havien participat en la guerra en el bàndol franquista, ferits i mutilats de guerra i es van convocar oposicions amb accés restringit per a excombatents sense cap preparació pedagògica ni professional que van fer perviure el feixisme en els centres educatius a través dels cants patriòtics, l’alçament diari de la bandera espanyola amb tot l’alumnat en formació militar, els càstigs corporals i la mitificació contínua de la imatge del Caudillo de España a través dels llibres de text, juntament amb els valors del catolicisme més tradicional i retrògad.
La descatalanització de l’ensenyament, un dels objectius de la depuració dels mestres a Catalunya, es va produir més per la separació de l’ensenyament dels mestres més actius i que més havien treballat per la renovació pedagògica i l’escola catalana que no pas per una vinguda gaire important de mestres castellans afins al bàndol franquista; acompanyada per un control ideològic absolut del professorat i per la por que produia el fet de perdre la feina o la presó entre el professorat. A més a més, els càrrecs directius dels centres educatius públics van passar a ser ostentats pels mestres, catalans o no, que s’havien oposat més al avenços pedagògics i a la catalanització de l’escola durant el període republicà i van intentar esborrar cap petjada que n’hagués quedat.
Bibliografia
DE PABLO LOBO, C. (2007) “La depuración de la educación española durante el franquismo (1936-1975). Institucionalización de una represión”, dins Foro de Educación núm . 9, pp. 203-228
MARQUÈS, S. (1995) “L’exili dels mestres (1939-1975)”, Llibres del Segle, Universitat de Girona.
MORENTE VALERO, F. (2001) “La depuración franquista del magisterio público. Un estado de la cuestión”, dins Hispania LXI/2 núm 208 pp. 661-688
PORTELL, R. I MARQUÈS, S. (2006) “Els mestres de la República”, Ara Llibres, Badalona.
SANCHEZ CAÑADAS, A. (2007) “La depuración del magisterio nacional durante la dictadura franquista”, dins Historia y memoria Editorial Universidad de Almeria.
